He d'aclarir que conec Rússia. Faig aquesta puntualització perquè molta gent en parla sense haver-hi posat mai un peu. Recorde que abans de marxar cap al país eslau, en 2016, vaig llegir el llibre A Moscú sin kaláshnikov, de Daniel Utrilla, que havia estat corresponsal d'El Mundo a la capital russa molts anys. La lectura em fou d'utilitat. Utrilla —ho he contat en altra ocasió— estableix una analogia amb la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit. El seu protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), deixant-los amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge. A la faula de Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme.
El cirurgià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putin, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos; en les últimes eleccions presidencials, obtingué el 71% dels vots. Aquests dies es diuen d'ell tota mena de falòrnies: que està boig; que enyora l'antiga URSS... No està boig. En una entrevista a Fox News, Macron qualificava el president rus de persona forta i intel·ligent. Putin també és un home molt decidit i capaç d'aprofitar les debilitats dels adversaris. Des del punt de vista ideològic, el mandatari rus i el seu partit, Rússia Unida, són ultranacionalistes d'extrema dreta. (Per això suscitaven l'admiració d'Orbán, Le Pen, Salvini, Abascal, bé que els trumpistes europeus reneguen ara del líder rus.) Vladímir Putin no té cap problema a eliminar els opositors polítics i la premsa lliure, a reprimir les minories i tot allò que li faça nosa. No enyora el comunisme, sinó el gran imperi dels tsars. Ha afirmat més d'una vegada que la desaparició de l'antiga URSS fou el pitjor desastre del segle XX, més gran fins i tot que les guerres mundials.
¿Per què? ¿Per la caiguda del comunisme? ¡No! Per la pèrdua de múltiples territoris de l'imperi dels tsars, com ara les repúbliques bàltiques, Ucraïna, el Caucas o les diverses repúbliques asiàtiques (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan). És a dir, Putin també és un imperialista. I considera que Ucraïna forma part de Rússia, perquè la Rus de Kíev fou la primera entitat política eslava de l'Europa oriental entre els segles IX i XIII. (Que la Federació Russa reivindique ara el domini d'Ucraïna vindria a ser com si Noruega exigís el de Dinamarca, o Mèxic el d'Espanya.) Són evidents els llaços històrics, culturals i religiosos entre Rússia i Ucraïna. Però l'ultranacionalisme fa somniar a molts russos un imperi format per tots els territoris en què visquen russòfons. (Un somieig semblant tingueren els nazis alemanys abans de la Segona Guerra Mundial.) Aquests malsons topen amb el dret dels pobles subjugats a ser nacions lliures. L'aspiració imperialista, el supremacisme, el sentiment d'humiliació per la pèrdua territorial, els càlculs geoestratègics i l'interès per les riqueses ucraïneses guien la política agressiva de Putin.
El cirurgià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putin, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos; en les últimes eleccions presidencials, obtingué el 71% dels vots. Aquests dies es diuen d'ell tota mena de falòrnies: que està boig; que enyora l'antiga URSS... No està boig. En una entrevista a Fox News, Macron qualificava el president rus de persona forta i intel·ligent. Putin també és un home molt decidit i capaç d'aprofitar les debilitats dels adversaris. Des del punt de vista ideològic, el mandatari rus i el seu partit, Rússia Unida, són ultranacionalistes d'extrema dreta. (Per això suscitaven l'admiració d'Orbán, Le Pen, Salvini, Abascal, bé que els trumpistes europeus reneguen ara del líder rus.) Vladímir Putin no té cap problema a eliminar els opositors polítics i la premsa lliure, a reprimir les minories i tot allò que li faça nosa. No enyora el comunisme, sinó el gran imperi dels tsars. Ha afirmat més d'una vegada que la desaparició de l'antiga URSS fou el pitjor desastre del segle XX, més gran fins i tot que les guerres mundials.
¿Per què? ¿Per la caiguda del comunisme? ¡No! Per la pèrdua de múltiples territoris de l'imperi dels tsars, com ara les repúbliques bàltiques, Ucraïna, el Caucas o les diverses repúbliques asiàtiques (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan). És a dir, Putin també és un imperialista. I considera que Ucraïna forma part de Rússia, perquè la Rus de Kíev fou la primera entitat política eslava de l'Europa oriental entre els segles IX i XIII. (Que la Federació Russa reivindique ara el domini d'Ucraïna vindria a ser com si Noruega exigís el de Dinamarca, o Mèxic el d'Espanya.) Són evidents els llaços històrics, culturals i religiosos entre Rússia i Ucraïna. Però l'ultranacionalisme fa somniar a molts russos un imperi format per tots els territoris en què visquen russòfons. (Un somieig semblant tingueren els nazis alemanys abans de la Segona Guerra Mundial.) Aquests malsons topen amb el dret dels pobles subjugats a ser nacions lliures. L'aspiració imperialista, el supremacisme, el sentiment d'humiliació per la pèrdua territorial, els càlculs geoestratègics i l'interès per les riqueses ucraïneses guien la política agressiva de Putin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada