El paper del Tribunal Suprem

Hi ha un aspecte de la crisi de Ceuta de què pràcticament no es parla: el paper jugat pel Tribunal Suprem. Milers de joves —alguns d'ells possiblement pertanyents al moviment Generació Z— intentaren entrar en Ceuta quan es van tornar virals missatges de comptes ubicats en Facebook i TikTok. Els comptes s'activaren després que la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem hagués sentenciat que no es podien fer "devolucions en calent" en Ceuta, (en llenguatge jurídic, rebutjos en frontera), per no existir en la mar estructures físiques de contenció, com ara un mur o una tanca. Per tant no podien ser rebutjades les persones que entraren en Ceuta nadant. En el seu moment, la sentència passà quasi desapercebuda a Espanya. En Marroc, però, molta gent se n'assabentà aviat. El missatge «¡Es pot arribar nadant a Ceuta sense risc d'expulsió!» començà a circular per Facebook i TikTok i va arribar als trenta milions de visualitzacions. (Les xarxes no informaven, però, del risc de perdre la vida en l'intent.) Segons el ministre Albares, el 30 de juliol es produí una activitat explosiva en plataformes digitals amb el resultat ja conegut.

Crida l'atenció el nombre tan alt de xiques arribades irregularment a Ceuta en aquesta ocasió. Potser això es dega a dos factors: a la seua vinculació al moviment Generació Z i a l'aparença de seguretat jurídica que oferia l'entrada en territori espanyol. (Per descomptat, moltes també fugen del maltracte, de matrimonis forçats i d'altres diverses circumstàncies que les empenyen a cercar una vida millor.) ¿Qui presidia la sala del Tribunal Suprem que va sentenciar la prohibició de rebutjar els nadadors? ¡Ha! Estava presidida pel magistrat Carlos Lesmes, destacat exponent del sector més conservador de la judicatura i president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre era president del Govern Mariano Rajoy. Anteriorment, Lesmes havia estat director general de Justícia amb José Maria Aznar. El ponent de la resolució sobre rebutjos en frontera, publicada el 8 de juliol, fou Fernando Román, altre conservador, ex secretari d'estat de Justícia amb el ministre Alberto Ruiz-Gallardón, igualment en el govern de Rajoy. Total: una sentència garantista dictada per jutges conservadors ha posat el govern d'esquerres en un destret.

Fonts governamentals es queixen que la resolució és irresponsable. El Suprem va col·laborar a amplificar l'efecte crida de les xarxes. La sentencia es irresponsable. No pueden aplicar a Ceuta el mismo criterio que a la comisaría de extranjería de Barajas. La prueba está en la solución que se ha dado, lo de poner una cuerda con unas boyas, que nos la transmitió el propio Supremo de forma extraoficial, van dir les mateixes fonts. Si l'afirmació és certa, resultaria que el mateix tribunal s'adonà que la seua sentència havia tingut un desenllaç inesperat. Altrament, podríem pensar que la decisió dels magistrats fou un element més per a ficar contra les cordes el govern de Sánchez. Això implicaria que els membres de la sala sí sabien l'efecte que s'anava a produir. Alguns consideraran poc probable aquesta hipòtesi. En tot cas, volent o sense voler, la cúpula judicial ha tornat a fer la guitza a Sánchez. «Fugir del foc i caure a les brases», fa la dita. El 30 de juliol, el president i alguns dels seus ministres quedaren en estat de catatonia i sortir-ne els ha costat Déu i ajuda. En honor a la veritat cal dir que les batzegades no donen treva al govern.

La covid, el volcà de la Palma, els efectes de les guerres d'Ucraïna i d'Iran, la dana a casa nostra, l'apagada elèctrica, els casos de corrupció i lawfare... ¡Només faltava aquesta! ¡Nn'hi ha per a tirar el barret al foc! Damunt, Sánchez s'equivocà en creure que la crisi de Ceuta remetria aviat, perquè Marroc havia acceptat el retorn immediat de les persones que havien travessat la frontera irregularment. S'han quedat a la ciutat cinc mil immigrants, molts d'ells menors. S'amunteguen el col·lapse humanitari, conflictes entre els nouvinguts, els primers brots de violència feixista, la sensació d'inseguretat i setge entre els habitants de Ceuta... Si l'entrada massiva fou impulsada per Marroc —Sánchez ho nega— com a represàlia per alguna acció del govern espanyol o per a desestabilitzar l'statu quo de Ceuta i Melilla, l'objectiu està assolit. Com més va, més debilitat està Sánchez. La tardor ja es presentava prou negra, amb diverses causes judicials que, tot i no afectar-lo encara directament, podrien acabar tocant el govern. Ceuta se suma al panorama. Les perspectives electorals de l'esquerra són pèssimes. I com a teló de fons, ¡sempre els jutges!

L'informe

Jo crec que pràcticament tothom ja sap a hores d'ara que Marroc, per acció o per omissió, tingué alguna cosa a veure amb l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta, encara que el govern espanyol negue la responsabilitat del govern marroquí. En política, cal mesurar les paraules. Sánchez i alguns dels seus ministres les mesuren. Diuen insistentment que no hi ha proves sòlides de moment. I afegeixen que, si arriben a aparèixer, hi haurà conseqüències, s'actuarà amb contundència. Jo he reflexionat anteriorment sobre la possibilitat que ni el rei alauita ni el seu govern hagen tingut res a veure amb l'afer. Mohammed VI estava ocupat en els actes de celebració de la diada del tron. Seria un membre del Makhzen (la cort del rei) qui hauria impulsat o tolerat, sense una ordre expressa del monarca, l'entrada d'immigrants a Ceuta. Cal notar que no s'ha de confondre el govern marroquí (format per ministres presidits pel primer d'ells) amb el Makhzen. Si aquesta explicació resultés certa, Sánchez tindria raó quan nega responsabilitat al govern de Marroc, bé que això siga filar massa prim. Però ha sorgit una novetat, un informe que assenyala a Marroc.

Aquest informe, filtrat a El Español —sempre estem amunt i avall amb filtracions policials que no s'haurien de produir— fou redactat per policies del Centre Nacional d'Immigració i Fronteres (el CENIF) a petició de la jutge de l'Audiència Nacional María Tardón, que fa les indagacions preliminars per a veure si hi ha indicis de delicte en l'entrada massiva d'immigrants i admet a tràmit una denúncia del partit extraparlamentari d'extrema dreta Iustitia Europa. ¡Altre episodi de judicialització de la política! La magistrada suscita dubtes quant a la seua imparcialitat; fou regidora del PP a Madrid. ¿Introdueix alguna novetat l'informe? No. Cal dir que el CENIF no té agents sobre el terreny a Marroc. L'informe no és un avís del que anava a passar; s'ha redactat a posteriori. Els redactors del text s'han basat en vídeos que circulen per les xarxes i en informacions aparegudes als mitjans, però no aporten cap prova de la responsabilitat d'alguna autoritat marroquina, ni citen fonts fiables. Així i tot, trauen conclusions que ja havien tret molts polítics i periodistes. Recordem que les conclusions no són cosa de la policia judicial. Traure-les correspon només als jutges.

Vídeos com el d'un grup de joves baixant d'un camió davant de l'aparent immutabilitat d'un gendarme, que s'han fet virals a les xarxes, ja han estat analitzats per plataformes de verificació i podrien significar el contrari del que aparenten. Potser el gendarme marroquí hauria detingut el camió abans d'arribar a Tetuan des de Tànger, encara molt lluny de la frontera —a onze hores a peu—, i hauria obligat els joves a baixar, impedint que arribaren a Ceuta. Damunt, el cap del CENIF és un antic assessor d'Eugenio Pino, cap de la "policia patriòtica" del PP durant el primer govern de Mariano Rajoy. Es tracta del comissari principal David Agorreta. Com que la magistrada ordenà al CENIF que no revelés als superiors del ministeri de l'Interior les dades de l'informe, s'ha suscitat una polèmica jurídica. ¿És aplicable el deure de reserva quan encara no ha començat la instrucció penal? ¿Preval la Llei d'Enjudiciament Criminal sobre la Llei 36/2015 de Seguretat Nacional? En tot cas, ¿per què el CENIF no li havia proporcionat al ministeri la informació de què disposava? El ministre Marlaska li ho preguntà per escrit al director general de la policia.

També ha preguntat a la presidenta del CGPJ si Tardón actua correctament. Preguntes ocioses; l'informe no descobreix cap cosa que no fos ja sabuda. I el ministre hauria d'haver suposat quina anava a ser la resposta d'Isabel Perelló. En definitiva, sembla que un jutjat d'instrucció de l'AN pot posar potes enlaire seguretat nacional i serveis d'intel·ligència —bé que per ara no s'haja arribat tan lluny. Però el ciutadà corrent també pot fer-se preguntes. ¿Com és que Marlaska, ministre de l'Interior des de fa temps, no controla els seus subordinats? Sabem que vàries coses juntes (denúncia de l'extrema dreta, magistrada afí al PP, comissari poc fiable, informe policial filtrat) s'entenen millor. ¿Assistim a un nou episodi de lawfare? El PP i Vox anuncien que volen seure Sánchez davant del Tribunal Suprem, acusat d'alta traïció. Es veia venir. Nombrosos analistes ho havien pronosticat: la dreta no tindria prou amb la dona i el germà. El següent de la llista anava a ser el mateix Sánchez. I pel que es veu, tant en la Policia Nacional com en la Guàrdia Civil, que depenen del ministre Marlaska, hi ha agents que es presten gustosament a "fabricar" material inculpatori.

A la dreta, l'informe policial li ve de perles. Si la cosa rutllés amb normalitat, les indagacions de Tardón haurien d'acabar en arxiu. Calen molta imaginació i molta mala llet per a voler aplicar a Sánchez l'article 102 de la Constitució. Una cosa és retreure-li manca de reflexos i flegma per a gestionar la crisi, i altra ben distinta, acusar-lo de traïció. Article 102, 2 de la CE: Si la acusación fuere por traición o por cualquier delito contra la seguridad del Estado [...], sólo podrá ser planteada por iniciativa de la cuarta parte de los miembros del Congreso, y con la aprobación de la mayoría absoluta del mismo. ¿Què s'entendria per traïció? Que Sánchez s'hagués corromput, que sabés que Marroc preparava un "atac" i hagués ordenat als ministres de l'Interior i Defensa que el permeteren, o que l'ordre fos conseqüència d'alguna mena de xantatge per part de Rabat. És a dir, caldria imputar també dos ministres. ¡Política ficció! Però vist com actuen certs jutges... ¡Mare meua, fins on hem arribat! Apartat 3 del nateix article: La prerrogativa real de gracia no será aplicable a ninguno de los supuestos del presente artículo. ¡Uf! Sánchez no podria ser indultat.

Dret a criticar

Segons el magistrat Marchena, està permès de criticar els jutges, però no s'haurien de fer servir expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial'. Jo no solc utilitzar insults, dicteris o paraules grosses quan critique l'actuació d'una autoritat, però expressions com les al·ludides formen part del cabal lèxic referit als jutges. La STC 65/2015 recordava que las actuaciones y resoluciones judiciales pueden ser objeto de pública crítica por los ciudadanos [...]. Esta crítica no dejará, en general, de ser legítima por su eventual aspereza de tono o de lenguaje, pues la Constitución ampara como libertad de expresión, en según qué circunstancias, también las manifestaciones desabridas o que puedan molestar, herir, inquietar o disgustar. La sentència afegia que cap la crítica genérica, por acre que hubiera sido, al funcionamiento del Poder Judicial o comentarios o valoraciones sobre la orientación o tendencias de juicio, en general, de un miembro de aquel Poder [...] i la discrepancia, por enfática que su expresión fuera, con la actuación del juzgador, discrepancia que puede llegar a poner en duda o a negar incluso su competencia profesional.

Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.

Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.

 

Vint-i-quatre anys de presó per a Ábalos

Concepción Arenal popularitzà un aforisme, «Odia el delicte i compadeix el delinqüent», que no havia inventat ella; ja s'exhibia al frontispici de moltes presons —al de l'antic convent de Sant Agustí de València, per exemple— anys abans que Arenal fos visitadora de presons en 1864 i inspectora de cases de correcció de dones en 1868. Ja podem dir que Ábalos, Koldo i Aldama són delinqüents; una sentència del Tribunal Suprem, inapel·lable, els ha condemnat a penes de presó per delictes d'organització criminal, suborn, malversació i tràfic d'influències. Les penes de presó per a Ábalos i Koldo són altíssimes, més de vint-i-quatre i dinou anys respectivament. En canvi, Aldama no haurà d'entrar en presó. Un bon regal al corruptor i càstig molt sever per als corromputs. (S'ha de tenir present que la pena màxima per un homicidi és de quinze anys.) Jo tinc clar que l'única manera que un corrupte reflexione sobre la seua conducta és passar una temporada a l'"ombra". Però vint-i-quatre anys... Atesos el límit establert a l'article 76 del Codi Penal i possibles beneficis penitenciaris, Ábalos es pot menjar dotze anys efectius de presó. Com que té 66 anys d'edat...

Torne al principi. «Odia el delicte i compadeix el delinqüent.» Jo crec sincerament que és una pena excessiva. Podem comparar. En juliol de 1998, José Barrionuevo fou condemnat per la Sala Segona del Tribunal Suprem a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat per l'organització terrorista GAL, i pel delicte de malversació de cabals públics. ¿Barrionuevo deu anys per terrorisme i Ábalos vint-i-quatre per corrupció? Mmm. També es poden establir comparacions entre les quanties de diners percebudes pels corruptes. Luis Bárcenas, el tresorer del PP, arribà a tenir amagats a Suïssa 47 milions d'euros. ¡Res a veure amb Ábalos! Sumats els diners i els pagaments en espècie percebuts per l'exministre, la quantia de l'obtingut il·lícitament seria d'uns 90.000 euros, com estableix la mateixa sentència. El TS imposà a Bárcenas una pena de presó de vint-i-nou anys, però l'Audiència Nacional fixà un límit de dotze, dels quals només ha complert vuit. El cas d'Ábalos és diferent; l'ha jutjat el Suprem, per no haver volgut renunciar al fur parlamentari. Però pot aspirar a una reducció de pena per penediment i bona conducta.

Continue pensant que no hi ha proporcionalitat. ¿Mereixien càstig Ábalos i Koldo? ¡Sí! Però les quantitats de diners i favors emblats en aquest cas no són comparables als aconseguits per altres corruptes condemnats. I després tenim Víctor de Aldama, que n'ha sortit molt ben parat. Es pot dir que ha caigut de potes com els gats. És molt difícil d'explicar —tant que la sala del Suprem dedica bona part del text de la sentència a tractar de justificar-ho. A més de no entrar en presó, Aldama no haurà de pagar 3,7 milions d'euros per haver aconseguit, gràcies a informació privilegiada, els contractes d'adjudicació de les màscares durant la pandèmia. Era la multa que demanava el fiscal. El tribunal diu que Aldama ha col·laborat amb la justícia. Quasi tots els especialistes neguen aquest extrem. Més enllà de declarar-se culpable, les seues aportacions a la causa van ser irrellevants; la policia ja tenia proves suficients per a incriminar Ábalos i Koldo. Encara més. En casos precedents, els penedits no van tenir tanta sort. Cal recordar José Luis Peñas, exregidor del PP al municipi de Majadahonda. Fa disset anys, denuncià el cas Gürtel, i aportà uns enregistraments fonamentals per a iniciar la causa de corrupció del PP. Però això no l'eximí de condemna i d'entrar en presó.

I arribats en aquest punt es fa inevitable la pregunta: ¿Hi ha indicis de lawfare en el judici i la sentència a Ábalos? La immensa majoria dirà que no; l'exministre i el seu assistent Koldo fan tota la impressió de ser uns "xoriços" —no seré jo qui ho negue—, però la manca de proporcionalitat de les penes, el tracte a Aldama i certes línies de la sentència no dissipen la sospita de lawfare. Dir que Ábalos era ministro del Gobierno de España y, al tiempo, secretario de Organización del partido que sustenta al Gobierno no pinta res a la sentència. Jordi Nieva-Fenoll, catedràtic de Dret Processal, fa notar que les paraules contienen un juicio de valor evidente con respecto al «Gobierno» en su conjunto que sugiere una especie de responsabilidad moral solidaria que, justo por ello, se desliza de lleno en el terreno de la política. Al final, amb el tracte a Aldama, els magistrats envien de manera vetlada un avís als investigats en altres causes que posen el govern de Pedro Sánchez en un veritable destret: «Val més que es declareu culpables, acuseu un peix gros socialista i col·laboreu amb la justícia. Si no, us va a caure un bon paquet. Ja sabeu.»

Zapatero i el dret a la privacitat

Les paraules s'han d'utilitzar amb precisió. Durant la visita a una escola argentina, l'escriptor José Saramago ho va explicar: «Les paraules no són ni innocents ni impunes. Per això s'ha de tenir molt de compte amb elles. [...] Les paraules no són una cosa inerta que es pot usar com a u li semble. Cal dir-les i pensar-les de manera conscient. No s’ha de deixar que surten per la boca sense que abans pugen a la ment i es reconeguen.» Nelson Mandela va manifestar en un discurs: «No solc utilitzar paraules a la lleugera. El silenci i la solitud dels meus vint-i-set anys a la presó em van ensenyar fins a quin punt són precioses les paraules i fins a quin punt impacta el llenguatge en la forma en què viu i mor la gent.» L'experiència demostra sovint que es comença equivocant paraules i s’acaba errant conceptes. En 2025, Galaxia Gutenberg edità una antologia d'articles de Santos Juliá titulada Nunca son inocentes las palabras. L'asserció és particularment certa a l'àmbit de la política, entesa en sentit ampli; polític és el discurs del líder d'un partit i polítiques poden ser una informació i una opinió aparegudes en qualsevol mitjà de comunicació.

Notem de quines maneres tan distintes es va titular la notícia de les joies que la UDEF havia trobat al despatx de Rodríguez Zapatero. La policía se incautó en el despacho de Zapatero de decenas de joyas que escondía en una caja fuerte (El Mundo). La UDEF intervino un 'botín' de joyas, pulseras, pendientes, relojes y piedras preciosas en el despacho de Zapatero (canal de You Tube). La Policía encontró una caja fuerte con joyas en el despacho de Zapatero (RTVE). ¡I tant com les paraules mai no són innocents! Vegem el repertori lèxic: incautarse (requisar en valencià), intervenir un botí, encontrar (trobar en valencià). El diccionari de la RAE ho explica millor que el nostre. Incautar(se): apoderarse [una autoridad] de bienes relacionados con actividades consideradas delictivas. És evident que incautarse i encontrar són paraules amb significats diferents. Es veu clar en aquest exemple: Los agentes se incautaron de 41 kilos de cocaína. També crida l'atenció l'ús de l'expressió que escondía en una caja fuerte. Convé recordar que l'expresident Rodríguez Zapatero va vendre la casa en què vivia i està residint provisionalment en altre xalet de lloguer.

És lògic, per tant, que la caixa forta se l'endugués al seu despatx. ¿I quines coses sol guardar la gent en una caixa forta? ¡Coses de valor! Aquell que en té, però això és altra qüestió. ¿Es deixa una caixa forta a la vista, al rebedor, damunt una consola o un moblet raconer? ¡És clar que no! Doncs bé, segons la UDEF i nombrosos mitjans de comunicació, Rodríguez Zapatero "amagava el botí". Tampoc aquesta darrera paraula no és gens innocent. Sembla donar-se per suposat que Zapatero ha furtat les joies. Gents amb més solvència que jo han analitzat les fotos de les joies, filtrades per no se sap qui, i han arribat a conclusions. Faig un incís. Alberto González Amador, parella de Díaz Ayuso, va dir durant el judici al fiscal general que aquest li havia destrossat la vida en filtrar el missatge del seu advocat en què es reconeixia la comissió d'un delicte fiscal. Supose que tothom tindrà clar el que ha suposat per a la imatge de Zapatero la filtració de les fotos dels adreços. Però tornem a les conclusions. Sembla clar que gran part de les joies guardades a la caixa forta són herència de les consogres de Zapatero i de la seua esposa Sonsoles Espinosa.

Hi ha, però, unes deu peces d'altíssim valor. Ja s'ha fet una taxació, però la defensa en demanarà probablement altra, perquè el taxador, segons ha transcendit, és un polític del PP, ex conseller, ex diputat regional i estatal, ex senador i expresident del PP madrileny. En tot cas, que part de les joies té gran valor no admet discussió. Podrien ser regals d'autoritats estrangeres fets a Zapatero durant l'època en què presidia el govern i realitzava viatges oficials. Sobre aquesta qüestió s'ha publicat un article de Miguel Sebastián. Sent ministre, hagué de viatjar a Aràbia Saudita; el rei Abdalà estava molt interessat en la presència de Sebastián en una reunió de ministres d'energia. Acabà la reunió. Quan Sebastián i els seus col·laboradors ja estaven a l'aeroport per a prendre el vol de tornada, un emissari reial lliurà un regal al ministre, un paquet embolicat amb seda. En obrir-lo, s'adonà que era una cartera de pell. Decidí oferir-la al seu equip de col·laboradors. Però hi hagué sorpresa; la cartera no estava buida. Contenia joies: unes arracades, una polsera, un anell (tot de maragdes i brillants) i un rellotge de brillants. Era un regal fabulós per al ministre.

No ho farem llarg. En aquella època, no era obligatori lliurar a patrimoni nacional regals com aquell. Les secretàries li digueren que tots els ministres se'ls quedaven. Però Sebastià decidí de dipositar les joies en una vitrina, a la sala d'espera del ministeri, on encara s'exhibeixen. Al final de l'article, Sebastián llança alguns interrogants d'interès: ¿de debò es pot considerar contraban acceptar un regal i emportar-te'l a ta casa? ¿Cal declarar un regal —que no és remuneració d'un treball; els ministres no poden cobrar per serveis— com a renda del treball? Però la pregunta més interessant és aquesta: Atès que el PP ha governat Espanya quinze anys, durant els quals s'han fet molts negocis per valor de milers de milions —el de l'Ave a la Meca, posem per cas—, ¿només Sebastián i Zapatero han rebut regals fabulosos de les monarquies àrabs? Ja es veu que només han enxampat l'expresident socialista. L'emèrit, Felipe González, Aznar, Rajoy i molts més estaran petant-se de riure. Si, com sembla, ZP és objecte d'una fishing expedition —anem a veure què pesquem—, és lògic que l'hagen arreplegat. I vés a saber si la pesca ja s'ha acabat!

Les expedicions judicials de pesca no estan permeses pel nostre ordenament, entre altres coses perquè provoquen indefensió de l'investigat. Se'l comença a investigar per un presumpte delicte concret i se l'acaba imputant qualsevol altre, de manera que l'imputat mai no sap exactament de què se l'acusa. D'altra banda, d'acord amb la Llei d'Enjudiciament Criminal, als registres d'un domicili s'han de complir certes condicions. La requisa ha de ser proporcional. L'article 552 de la LECrim diu: Al practicar los registros deberán evitarse las inspecciones inútiles, procurando no perjudicar ni importunar al interesado más de lo necesario, y se adoptarán todo género de precauciones para no comprometer su reputación, respetando sus secretos si no interesaren a la instrucción. Els agents policials estan obligats a requisar únicament els objectes que tinguen relació directa amb la investigació. La requisa indiscriminada o excessiva pot ser impugnada. Si l'investigat considera que l'escorcoll ha estat molt abusiu o que la policia s'ha apoderat de béns irrellevants, pot impugnar judicialment l'actuació i té dret a demanar la devolució del requisat.

Les joies de Zapatero no tenen res a veure amb el cas Plus Ultra, però el jutge, molt hàbilment, ha obert una peça separada per contraban i frau fiscal. ¡Fishing expedition! Al final, el sumari de la causa Plus Ultra podria ser declarat nul si està viciat d'origen per una "prova" presentada per la UDEF, el contingut del mòbil de Rodolfo Reyes, directiu de la companyia aèria, bolcat sense autorització judicial i aportat per una agència del DHS (Departament de Seguretat Nacional d'EUA). Les dades tretes del mòbil s'haurien obtingut, per tant, de manera irregular, la qual cosa afectaria tot l'actuat fins ara. No es podien utilitzar aqueixes dades per a practicar, a partir de les mateixes, diligències judicials que sanaren d'alguna manera la nul·litat inicial. D'altra banda, també seria possible que els presumptes delictes de contraban i frau fiscal pels quals és investigat Zapatero hagueren prescrit. ¡Tant és! Ja s'inventaran altra cosa. En qualsevol cas, l'objectiu polític ja està aconseguit; el prestigi de l'expresident socialista ja està destrossat. No s'ha pres cap precaució per a no comprometre la seua reputació, ni s'ha respectat la seua privacitat com mana la LECrim.

Forats en les diligències d'investigació a Zapatero

El magistrat de l'Audiència Nacional José Luis Calama, que duu el cas Plus Ultra, basa la seua decisió d'investigar l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero en dos informes elaborats per la UDEF. El jutge copià i enganxà directament al seu acte dos dels arguments policials en què es basa l'acusació. També utilitzà expressions molt semblants a les fetes servir per la UDEF almenys en altres dos paràgrafs. (És un costum habitual dels jutges de l'Audiència Nacional, com ja va explicar en el seu dia el fiscal general Eduardo Torres-Dulce.) ¡Diversos possibles indicis, però cap prova! Zapatero ha de declarar pels delictes de pertinença a organització criminal (se l'acusa de ser-ne el cap), tràfic d'influències, blanqueig de capitals i falsedat documental. Al sumari no apareixen intervencions directes de Zapatero, sinó converses entre tercers. Tampoc no hi ha cap prova de pressions a autoritats o funcionaris. Als informes policials hi ha molts errors part dels quals ja han estat denunciats pels afectats. La UDEF diu que la firma del sector aeronàutic Summerwind és una empresa pantalla sense treballadors que rebia pagaments i comissions de Plus Ultra.

Summerwind ha contestat que està constituïda des de 1999, que compta amb més de cinquanta empleats, que ha estat ella qui ha pagat a Plus Ultra i altres companyies del sector pel lloguer d'avions —ha presentat les factures— i que l'error de la UDEF causa un gran dany reputacional a l'empresa. Altra companyia citada als informes policials i l'acte judicial de Calama, bé que no està imputada, és Thinking Heads, constituïda en 2003. Es dedica a fer consultories i gestiona des de fa anys conferències de més de quaranta expresidents i ex primers ministres d'Espanya, Europa i Hispanoamèrica. Té relació amb José Luis Rodríguez Zapatero des de 2014. I sí, ha pagat honoraris a l'expresident per impartir conferències. (Cal recordar que Zapatero està donat d'alta com autònom i tributa anualment per l'IRPF, forma cridanera d'actuar del capo d'una banda criminal.) Óscar Puente també ha rebatut el suposat tracte de favor a l'empresa xinesa Huawei. El ministre diu que si la dada del contracte d'Adif es falsa, es pot dudar de la resta dels informes policials. Dudar de todo ya no es sólo legítimo, es una obligación, ha dit el ministre.

També és un error dir que l'empresa de les filles de Rodríguez Zapatero a penes tenia activitat. Ha treballat per a molts clients. De moment, l'acte del jutge Calama i el sumari de la causa tenen més forats que un formatge suís. El més gran és la falta de proves del tràfic d'influències. Quant a açò, cal distingir dues coses molt distintes. És delicte la pressió irresistible amb prevalença i ànim de lucre, però no la recomanació desinteressada d'un amic. Posem un exemple. No és cap delicte dir-li a l'alcalde, conegut meu, que tracte bé en tal perquè és amic meu. Algun malpensat dirà: «Sí, però com l'alcalde l'ha tractat bé, el teu amic t'ha fet un bon regal, o t'ha convidat a una paella.» D'acord amb els usos socials, això no seria corrupció, perquè no s'ha pactat cap preu o comissió per la mercè, i no hi ha ni prevalença ni pressió. Tots haurem sentit alguna vegada: «¡Em deus una!» Tampoc no s'han de confondre dret, ètica i estètica. És possible —però això encara s'ha de provar— que Zapatero haja realitzat alguna activitat poc estètica. Hom esperaria que no s'hagués dedicat a fer de lobbista per a forrar-se. Però això no és necessàriament delictiu.

 

 Il·lustració de Luis Grañena

En tot cas, com deia el professor José Luis Villacañas en l'article "Corrupciones y corruptelas", ...nadie puede estar en misa y repicando, en medio de negocios confusos y siendo el portavoz moral de la izquierda española. [...] Un político de izquierdas no tiene recursos para protegerse de sus enemigos sociales. Así que debería asumir de entrada que el ejercicio del poder no le puede ofrecer más que el apreciable estatuto de clase media, que no es poco. Comparado con los intereses en medio de los que va a actuar, siempre será pobre. La cosa es así. Respecto de los hijos, que se busquen la vida. La familia, en estos contextos de negocios, no es un valor de la izquierda. Des de l'inici de la investigació per un delicte de tràfic d'influències caldria haver explicat millor com actuà Zapatero, quina era la seua capacitat d'influència amb prevalença per a aconseguir que el govern resolgués atorgar el crèdit de 53 milions a Plus Ultra, sobre quina o quines persones amb potestat per a concedir-lo s'hauria exercit la influència. De moment, hi ha massa conclusions però cap prova. Fins ara, la instrucció de Calama sembla una fishing expedition.

Però les investigacions prospectives en cerca d'indicis i proves per a justificar una acusació ja predeterminada estan prohibides al nostre ordenament. Obrir diligències d'investigació a una persona per meres suposicions no sembla massa seriós, per molt que algun periodista haja dit que el jutge Calama és un professional molt seriós i escrupolós. Sorgeix de nou la sospita de lawfare. La Fiscalia Anticorrupció podria estar esperant que l'empresari Julio Martínez estire de la manta. No hi hauria prou amb paraules; caldria aportar proves sòlides. També podria ser que l'empresari hagués venut fum durant els seus diàlegs amb els propietaris i els executius de Plus Ultra, que atribuís a Zapatero un paper decisiu inexistent per tal d'assegurar-se el cobrament de la comissió de l'1% del crèdit de 530 milions d'euros atorgat a la companyia aèria. De moment, cal presumir la innocència de l'expresident socialista, però li serà difícil reeixir si som davant d'un veritable lawfare. En última instància, la figura de Zapatero com a far moral, siga culpable o innocent, ha esclatat per l'aire. Recompondre-la serà molt complicat, o impossible, ja veurem.

L'ombra de la sospita

El lawfare pot resultar molt útil en l'intent d'enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. En aqueix cas, el lawfare també rep la denominació de cop tou. Els colpistes volen accedir al poder de connivència amb els jutges i amb el suport de les xarxes socials i els mitjans de comunicació afins, que s'han d'encarregar de desprestigiar el govern per a precipitar la seua caiguda. En un panorama dominat per casos judicials relacionats amb presumpta corrupció, molta gent sent la temptació de negar el lawfare, perquè hi ha causes judicials tant contra el PSOE com contra el PP. Els socialistes estan afectats ara mateix per cinc processos: a la dona i el germà de Sánchez, a Koldo, Ábalos i Cerdán, a José Luis Rodríguez Zapatero i a Leire Díez —i encara cueja el cas del fiscal general ja condemnat. Hom podria pensar que la gravetat de tots aquests casos no és comparable a la de casos del PP com l'operació Kitchen i la trama Montoro. L'operació per a emparar-se dels documents de Bárcenas és gravíssima; es feren servir cossos policials i fons reservats per a sostraure documents que podien comprometre el govern de Rajoy i fer-lo caure.

La denominada "policia patriòtica" actuava d'esquenes al jutge que instruïa el cas Gürtel. També s'ha descobert que el Ministeri de l'Interior espiava els partits de l'oposició. Comparat amb això, la trama presumptament organitzada per Santos Cerdán i Leire Díez sembla de Mortadelo i Filemón. El cas Montoro també és d'una gravetat extrema; el seu despatx va llogar a interessos privats les iniciatives legislatives del govern del PP. El reguitzell de casos peperos és molt llarg; encara estan pendents de resolució judicial definitiva la peça separada del cas Púnica que afecta Francisco Granados i altres quaranta persones (les granotes d'Esperanza Aguirre), el frau fiscal de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, la condemna a Eduardo Zaplana, etc. ¿Com és possible que els procediments judicials afecten més l'esquerra que la dreta? És una pregunta estúpida. D'una banda, els electors solen donar per descomptada la corrupció de la dreta, però no perdonen la de l'esquerra, a la qual se li suposa sempre un projecte de moralització de la política. D'altra banda, la dreta compta amb amplificadors mediàtics que creen la sensació de caos i col·lapse de l'Estat.

Davant del pretés "caos", la dreta no presenta cap alternativa, només apel·la a una cobla eterna: «¡Eleccions anticipades!» En realitat, no té munició; llevat de l'accés a l'habitatge i el baix poder adquisitiu dels salaris, el govern d'esquerres té un balanç positiu, social i econòmic, i un prestigi internacional indiscutible. (A més a més, les competències en habitatge estan transferides a les comunitats autònomes, quasi totes governades pel PP, i la dreta s'oposa sistemàticament a l'alça del salari mínim.) Ara bé, com sap que el degoteig d'escàndols de corrupció, reals o inventats, posa el govern contra les cordes, l'establishment actua en conseqüència, amb l'ajuda inestimable d'alguns jutges —i potser també d'alguna potència estrangera. Un PSOE ingenu, tot s'ha de dir, subministra munició a la dreta. ¿Santos Cerdán va pensar que l'operació Mortadelo i Filemón de Leire Díez anava a sortir bé? ¿Algú més del partit coneixia l'operació? ¿De veritat pensaven que no els pillarien mai? ¡Quines ments més preclares! Jo al·lucine. L'operació Kitchen sí era cosa de "professionals". I en plena campanya contra el govern, encara poden aparèixer més històries.

La dreta es troba davant d'un dilema: ¿presenta o no una moció de censura? Hi ha dos elements de la moció contra Rajoy que no es donen ara: no hi ha cap sentència ferma que condemne els socialistes per finançament il·legal del PSOE; ni Junts ni EAJ-PNV semblen disposats a votar una moció que compte amb suport de Vox. D'altra banda, la investigació a José Luis Rodríguez Zapatero, tot i ser un assumpte d'enorme repercussió, té trets que convé destacar. ZP ja no té cap càrrec partidista ni institucional. Això complica l'atribució del delicte de tràfic d'influències de l'article 428 del Codi Penal. Prevalent-se de la seua posició —¿Quina posició? És un ciutadà particular—, hauria d'haver influït irresistiblement en una autoritat o un funcionari que ningú no coneix. En segon lloc, com han posat de relleu diversos juristes, l'acte del jutge Calama té més forats que un formatge suís. Atès que Zapatero encara no ha prestat declaració, podria donar-se el cas —molt improbable si som davant d'un veritable lawfare— que ZP surta exonerat de l'Audiència Nacional després de declarar. En tot cas, l'ombra de la sospita ja està aconseguida.

A voltes amb el lawfare

Se sol parlar del pla per a enderrocar el govern en termes massa simplistes: «Si tot es lawfare, res no és lawfare», diuen alguns tertulians. El degoteig d'investigacions judicials de presumptes cassos de corrupció que afecten el PSOE ha provocat la reacció d'una part del partit. El ministre Óscar Puente, per exemple, està convençut de l'existència del pla; ha denunciat l'ús de mètodes no democràtics per a tractar d'enderrocar el govern. Lo siento mucho, pero en las casualidades no creo. Y no me chupo el dedo como no se lo chupa la mayoría de los militantes socialistas y de las personas de izquierdas de este país que están ya al límite [...]. Es bastante claro lo que está sucediendo. Y denunciarlo es una obligación democrática. Ben aviat, alguns mitjans de comunicació han contestat; li recorden que la reacció de tots els partits sol ser sempre la mateixa i demanen al ministre que siga més concret, que explique qui participa en el pla per a enderrocar el govern. Això és demanar-li massa a un ministre. Deu tenir informació, però expressar-la de manera oberta i pública portaria a horitzons d'extrema gravetat una situació ja prou complicada.

El ciutadà corrent sí pot expressar-se més obertament —no del tot; acusar de prevaricació un jutge, posem per cas, pot tenir conseqüències. Cal fer molts rodeigs per a esmentar casos clars de prevaricació. Jo ja he reflexionat anteriorment sobre el lawfare. Les coses no són tan simples. La guerra bruta judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. El cop tou s'ha de contemplar en conjunt, sense perdre's en els detalls, que sovint són contradictoris. Que el PSOE tinga casos certs de corrupció al seu si no obsta perquè es puga afirmar contundentment l'existència del lawfare. Això sí, qui ho afirme serà atacat pels altaveus de la dreta. Zurdo defendiendo a sus corruptos serà la floreta més suau que rebrà. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, l'Estat té un total de 5.416 jutges i magistrats en actiu. Cinc-cents ocupen les places importants als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. ¡Cinc-cents de cinc mil! El 10% de tota la judicatura. Aquest 10% és bàsicament conservador.

I hi ha motius per a sospitar que aquesta minoria no és gens imparcial. Quant a la incoació de processos penals, cal recordar que la investigació policial i la instrucció no són la mateixa cosa. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general en època de Mariano Rajoy, afirmava que els jutges no fan veritables instruccions en els casos complexos; es limiten a recollir els informes de la policia judicial i a firmar actes. La policia no hauria de fer la instrucció; només ha d'investigar sota la direcció de la fiscalia i el jutge. La policia tampoc no és qui per a seleccionar indicis. Li'ls ha de passar tots al jutge instructor. Ell ja decidirà quins són rellevants per a la causa i quins no. El jutge instructor ha de ser imparcial i crític, i no ha d'admetre sols aquells indicis que puguen incriminar l'investigat. També ha d'atendre aquells que l'exculpen, però els instructors actuen sovint només com acusadors. Haurien d'actuar com un jutge de garanties, una figura que no existeix al nostre ordenament. Quan una minoria de jutges, moguda per motivacions ideològiques, no segueix les pautes indicades, podem sospitar que la seua conducta és prevaricadora, ço és, practica lawfare.

I les forces i els cossos de seguretat, ¿són una veritable policia democràtica? Hi ha raons per a pensar que no. Queden moltes restes franquistes a la policia nacional i la guàrdia civil. ¿Podrien abonar-se a la defensa de la dreta i a la persecució de l'esquerra? Les declaracions de l'inspector Manuel Morocho durant la vista oral del cas Kitchen donen pistes. Seuen al banc dels acusats, durant la vista oral, l'ex comissari cap de la UDEF, José Luis Olivera, i l'ex inspector en cap de la UDEF de Madrid. Aquesta és la unitat que ha elaborat l'informe sobre Rodríguez Zapatero que ha servit de base per a incriminar-lo. També coneixem que Villarejo i Olivera encarregaren a un grup de policies l'elaboració d'informes —en què figuraven dades falses— per a empresaris (com Mauricio Casals) i caps del PP (María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho). Quan se sabé que Rodríguez Zapatero anava a ser investigat pel magistrat que instrueix el cas Plus Ultra, alguns periodistes especialitzats en tribunals van assegurar que aquest magistrat és un professional honest, seriós i escrupolós. ¿Elimina això les sospites de lawfare? ¡No, és clar!

Zapatero, peça del puzle

Les teories de la conspiració tenen molts seguidors. Algunes d'elles són prou estrambòtiques. A les xarxes socials, per exemple, alguna gent sosté que els chemtrails, els solcs blancs que es veuen sovint al cel, estan formats per substàncies químiques que deixen anar els avions i que provoquen diversos efectes perjudicials per a la salut o per a modificar el clima. Les teories més surrealistes són, però, les relacionades amb les vacunes. Hi ha qui diu que ens inoculen junt amb la vacuna un micro-xip per a tenir-nos ben controlats. Altres afirmen que la vacuna ens canvia l'ADN. Ara bé, que existisquen moltes falòrnies sobre preteses conspiracions no vol dir que no existisquen les conspiracions de veritat. Aquestes no són necessàriament secretes. Ara mateix, es desenvolupa una conjura dels poders globals per a eliminar la democràcia i substituir-la per un vell totalitarisme de nou encuny. L'epicentre està a Washington, però els tentacles s'estenen per tot el món. S'ha d'estar cec per a no adonar-se'n. Es pot pensar que accions desenvolupades per l'esquerra d'un país petit o mitjà passen desapercebudes per al "gran germà". ¡Cras error!

Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.

Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...

 

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

I Rodríguez Zapatero és altra peça del puzle. Segons alguns analistes polítics, la participació de l'expresident en la campanya de les anteriors eleccions generals fou determinant per a impedir la majoria absoluta de PP i Vox. Per tant, cal desactivar ZP. I ací entra el front extern. Des del govern de Trump s'ha vist el moment oportú d'ajustar comptes amb Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez. El Departament de Seguretat Nacional d'EUA (DHS) col·labora en la caça de Rodríguez Zapatero. Una agència del DHS ha enviat documents a la Brigada Central d'Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció de la Policia Nacional, especialitzada en delictes financers. Aquests documents s'han incorporat a la investigació que duu l'Audiència Nacional sobre el rescat de 53 milions d'euros concedit a Plus Ultra. Atès el precedent del fiscal general, no es pot descartar una futura sentència condemnatòria a ZP. En qualsevol cas, l'objectiu del poder està aconseguit; l'expresident ja no participarà en més campanyes electorals. I el desgast del govern és galopant. No crec que les vacunes canvien l'ADN, però que el lawfare canviarà el govern és ja quasi segur.

El moment de la revenja contra ZP

L'expresident José Luis Rodríguez Zapatero està sent investigat per presumptes delictes de tràfic d'influències i blanqueig de capitals. La notícia ha produït un gran trasbals en tota l'esquerra. Moltes persones —jo entre elles— veníem considerant que José Luis era el millor expresident de la democràcia. Les reaccions no s'han fet esperar. La de la dreta era perfectament previsible. Ja ha decidit que Rodríguez Zapatero és culpable. ¡A fer punyetes la presumpció d'innocència! La reacció de l'esquerra és més plural; oscil·la entre la defensa tancada i posicions més tèbies, actituds expectants, perquè som a l'inici d'un procés judicial que va per a llarg. ¿I els mitjans de comunicació? Les reaccions també han estat previsibles. Crida l'atenció, però, la línia editorial que ha pres el grup Prisa. Sembla que El País i la Cadena SER no pensen defendre Rodríguez Zapatero. Dos detalls criden molt l'atenció. Miguel Ángel Campos, el periodista de tribunals de la Cadena SER, ha dit sobre el jutge que investiga el cas Plus Ultra: El juez Calama es serio, no es un Peinado de la vida. (Aquestes paraules evidencien que no troba gens seriós el jutge Peinado.)

També s'ha sabut —¡quina casualitat!— que Àngels Barceló deixarà el programa matinal líder d'audiència "Hoy por hoy" i la cadena. Ella mateixa ha explicat el perquè. A mi no me van a imponer una nueva línea editorial. Joseph Oughourlian, amo del fons Amber Capital (propietari d'un terç de les accions de Prisa), vol reorientar ideològicament l'emissora. Vol "moderar" el to i atraure tertulians i analistes que no agraden a Àngels Barceló. Cal tendir ponts institucionals i publicitaris amb administracions de color blau i verd, perquè pot haver-hi canvi de govern en les pròximes eleccions de 2027. Jo crec que resulta interessant analitzar amb deteniment aquests detalls. Tradicionalment, El País i altres mitjans del grup havien estat referència per a l'esquerra espanyola. El diari fundat per José Ortega Spottorno exercia una gran influència sobre Felipe González i el PSOE. La línia editorial i la majoria de les col·laboracions a la secció d'opinió donaven suport a la socialdemocràcia i propugnaven un model unitari d'Espanya inspirat en les idees krausistes —defenien tolerància, llibertat, racionalitat política i regeneració ètica de la societat espanyola.

Es va convertir, per tant, en el periòdic de la progresia. Però l'idil·li es trencà amb l'arribada de Rodríguez Zapatero al poder. No volia estar subjecte a les directrius de Prisa. La relació entre Zapatero i Juan Luis Cebrián era pèssima. El grup estava en números rojos i el llavors president del govern pensava que la culpa era de Juan Luis Cebrián, conseller delegat. Per la seua banda, aquest s'empipà molt amb Rodríguez Zapatero pels canvis audiovisuals. La llicència d'un nou canal de televisió en obert es va adjudicar al grup en què estava integrada Mediapro, de Jaume Roures, que havia creat La Sexta. El got va vessar quan el govern socialista va autoritzar la TDT de pagament. Cebrián va afirmar que Zapatero presidia un executiu de república bananera. El president contestà: Quien quiera gobernar que se presente a las elecciones. El País va acusar el govern d'afavorir els interessos d'un grup d'amics (al·lusió a Mediapro, que competia amb Prisa pels drets de retransmissió del futbol). Zapatero ho negà. Però els mitjans de Prisa, referència intel·lectual del centre esquerra i dels seus votants, inicià una campanya de crítiques al govern.

Els trencaments de relacions de parella solen ser molt borrascosos. L'empipament dels gestors del grup Prisa amb Zapatero esdevingué monumental. I per si tot açò no fos prou, ZP dirigia des de 2022 una operació per a comprar a Telefónica un 7% del capital de Prisa —sense conformitat del president i principal accionista del grup, l'esmentat Joseph Oughourlian, que controla quasi el 30%. Acompanyaven Zapatero Miguel Barroso, el seu antic secretari d'Estat de Comunicació, i Daniel Romero Abreu, president de Thinking Heads, l'empresa que gestiona les conferències de l'expresident socialista. També intervenia en l'operació la societat Global Alconaba, presidida per Andrés Varela Entrecanales, un dels fundadors de Globomedia junt amb Emilio Aragón, José Miguel Contreras i Jaume Roures (el creador de Mediapro). Es desencadenà una batalla al sector audiovisual i l'operació va fracassar. En fi, ja sabem que la venjança se serveix freda. I és possible que haja arribat el moment de la revenja de Prisa contra José Luis Rodríguez Zapatero. No pot esperar cap defensa de la SER ni d'El País; hi ha massa hostilitats i rancúnies covades.

Espectacle judicial al Tribunal Suprem

¿Existeixen les casualitats? Sí, però se solen donar de tant en tant. Que en un sol àmbit apareguen moltes coincidències és massa casualitat i convida a pensar que hi ha gat amagat; certes coses rarament es repeteixen consecutivament en un lapse brevíssim. L'àmbit judicial està ben curull d'estranys atzars i coincidències. L'any té dotze mesos i tres-cents seixanta-cinc dies, però les vistes orals del cas Kitchen i el cas Koldo s'estan celebrant alhora, els mateixos dies del mateix mes del mateix any. En el primer cas es jutgen fets esdevinguts en 2013. En el segon, els presumptes delictes daten de 2020. De fet, la instrucció en el Tribunal Suprem de la peça de les màscares, en què estan imputats Aldama, Koldo i Ábalos, s'obrí l'any passat. Però la casualitat ha volgut que les dues vistes coincidisquen en el temps. Altra coincidència: les declaracions estrella de les dues causes, la de l'inspector Manuel Morocho com a testimoni en la Kitchen i la de Víctor de Aldama com un dels acusats en el cas Koldo, s'han produït paral·lelament durant els mateixos dies. Tornem al principi: massa casualitats conviden a pensar que hi ha gat amagat.

Naturalment, la declaració d'Aldama —el qual pot mentir i inventar-se falòrnies, perquè no està obligat a dir la veritat si l'incrimina— ha tapat totalment el testimoni esborronador de l'inspector Morocho. ¿Per què? L'altre dia escoltava com un tertulià de dretes ho explicava: A la gente le atrae más el asunto Koldo porque hay sobornos, dinero, queridas, prostitutas... No negaré que el morbo atrau molta gent, però cal recordar que l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. Els mitjans de la dreta prefereixen posar en primera plana les acusacions sense proves llançades per Víctor de Aldama, perquè perjudiquen Pedro Sánchez, el seu govern i el PSOE. Ben aviat, PP i Vox han utilitzat les acusacions sense proves per a carregar contra Sánchez. Núñez Feijóo ha arribat a dir: Si no presenta una querella por calumnia es que las acusaciones son ciertas. Com és llicenciat en dret, hauria de conèixer l'article 805 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. No pot presentar-se una querella contra l'acusat, per calumnies fetes en judici, sense permís del tribunal que, inclús si l'autoritza, vigilarà que no s'ataquen elements de l'estratègia de defensa de l'acusat.

Total: amb l'espectacle d'Aldama davant del Tribunal Suprem està passant desapercebut el cas Kitchen, molt més greu que l'assumpte de les mascaretes. A l'Audiència Nacional es jutja una operació il·legal organitzada pel govern de Rajoy. Bàrcenas, ex tresorer del PP, fou espiat per la policia sense cap autorització judicial. La cúpula del Ministeri de l'Interior dirigit per Jorge Fernández Díaz està acusada d'utilitzar de manera il·legal la policia i els fons reservats de l'Estat per a fer desaparèixer proves del finançament il·legal del PP i del cobrament de suborns per part dels seus dirigents. Inclús s'arribaren a utilitzar els serveis de mercenaris. És possible que Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, Secretària General del PP, estigueren al tant de l'operació. Ja existien uns àudios del comissari Villarejo que provaven tot açò. Però les declaracions de Manuel Morocho, obligat a dir veritat per ser testimoni a la causa, reblen el clau. Encara més: ha quedat ben clar que els superiors de l'inspector es dedicaren a torpedinar la seua investigació. Fins i tot volgueren llevar-se'l de damunt. L'escàndol hauria de ser majúscul.

Incomprensiblement, durant la instrucció, el jutge Manuel García-Castellón va deixar fora de la causa Mariano Rajoy, Dolores de Cospedal i altres possibles còmplices de la Kitchen. I aquesta setmana, durant la vista oral, la presidenta de la sala, Teresa Palacios, s'ha dedicat a impedir que advocats i testimonis de l'acusació puguen contar tot el que saben. En canvi, Víctor de Aldama ha pogut esplaiar-se al Suprem sense que el president de la sala el cridés a l'ordre —si bé és cert que Aldama no és testimoni, sinó acusat. El cas de les màscares revesteix menor gravetat que la Kitchen. Ábalos i Koldo haurien cobrat suborns, en metàl·lic i en espècie, per la concessió de contractes públics. ¡Un clàssic de la corrupció! Ara bé, més enllà del lloguer de pisos per a les amants i la seua col·locació en llocs de treball ficticis en organismes públics, no apareix res, ni comissions, ni metàl·lic, ni augments patrimonials significatius... ¿Quaranta milions en Suïssa, com Bárcenas? ¡No! Jo done per descomptat que Ábalos i Koldo rebran alguna pena, ¿però com s'explica que una "casualitat" haja tapat el testimoni horripilant de l'inspector Morocho?

Setge medieval a Cuba

L'existència del dret internacional —una existència relativa, perquè les contravencions han estat freqüents— permetia certa estabilitat en les relacions entre estats. Sembla, però, que ens dirigim cap a un món en què imperarà la llei de la selva. Una de les transgressions més significativa i duradora de la legalitat és el bloqueig a Cuba. Els EUA el titllen d'embarg. Addueixen que Cuba nacionalitzà de manera il·lícita béns de ciutadans nord-americans. Les coses s'han d'explicar bé. Les nacionalitzacions en Cuba es realitzaren conforme a les disposicions del dret internacional; la Resolució 1803 (XVII) de l'Assemblea General de l'ONU, “Sobirania permanent sobre els recursos naturals”, diu al seu punt 4: «La nacionalització, l'expropiació o la requisició hauran de fundar-se en raons o motius d'utilitat pública, de seguretat o d'interès nacional, els quals es reconeixen com superiors al mer interès particular o privat, tant nacional com estranger. [...] es pagarà a l'amo la indemnització corresponent, d'acord amb les normes en vigor a l'Estat que adopte les mesures en exercici de la seua sobirania i de conformitat amb el dret internacional.»

L'excusa d'EUA és que Cuba no volgué pagar les indemnitzacions. Això no és cert. Segons altra resolució de Nacions Unides, les indemnitzacions s'han de pagar dins dels límits que resulten apropiats, cosa que s'oposava a les demandes nord-americanes de compensació ràpida, adequada i efectiva. Dit d'altra manera: Cuba oferia establir unes quotes, pagar a terminis. Els EUA volien pagament immediat al comptat. I en base a aquesta pretensió, inassumible per Cuba, s'imposà el bloqueig ja fa vàries dècades. Les conseqüències han estat terribles per als cubans; les autoritats dels EUA no sols tallaren els intercanvis comercials (importacions i exportacions) amb Cuba. També van establir sancions per a països tercers que no secundaren el bloqueig. (Algunes empreses espanyoles han patit les conseqüències.) Però tot açò és embolicar la troca. En realitat, l'establishment dels EUA no suporta que l'illa —el seu pati de darrere— siga autònoma i tinga un govern comunista. Si el bloqueig ja era molt dolent per als cubans, l'accés de Donald Trump a la presidència dels EUA ha agreujat la situació fins a límits insuportables. ¡Setge medieval!

Des de l'antiguitat, l'estratègia més comuna per a emparar-se d'un oppidum, d'una fortificació (un castell o una ciutadella) o d'una ciutat era sotmetre a setge la plaça que es volia conquerir. El setge impedia l'arribada d'aigua, queviures i altres subministraments a la població encerclada. Diferents episodis històrics mostren que les conseqüències eren patides tant per les guarnicions militars com per altres pobladors (dones, ancians, xiquets). Trump ja no dissimula; vol emparar-se de Cuba. I ha decidit que no hi entre una gota de combustible. Fins ara, l'illa rebia petroli de Veneçuela. Això ja s'ha acabat. Mèxic, que seguia enviant ajuda, ha estat amenaçat per Trump. Sense petroli no poden funcionar el transport públic, ni els serveis d'emergència, ni la recollida de fem, ni les centrals elèctriques... L'electricitat és imprescindible per a hospitals, frigorífics, nombrosos processos productius... La conservació del menjar, el funcionament d'incubadores, de quiròfans i d'aparells radiològics i la il·luminació depenen de l'energia elèctrica. El malparit de Trump sotmet Cuba a un setge medieval. ¿Per a enderrocar el govern comunista de l'illa?

 

 Vinyeta de Petar Pismestrovic

Pot agradar o desagradar el govern d'un país —a mi no m'agraden els governs comunistes—, però cap estat no està legitimat per a ingerir-se als afers interns d'altre, i menys mitjançant un bloqueig que atempta al dret internacional i que s'ha de titllar de criminal per les conseqüències sobre població civil indefensa. En realitat, Trump no està gens preocupat pels drets humans a Cuba. Només aspira a emparar-se'n. Comença a ser un costum del mandatari narcisista cometre tota classe de crims —els de guerra inclosos— i d'atacs al dret internacional humanitari. En pura lògica, Trump hauria d'estar processat pel TPI. Ja sé que això és somniar truites; anem cap a un món governat per la llei de la jungla. Tanmateix, em subleva que cap estat dels autoproclamats democràtics no reaccione davant la injustícia que es comet amb Cuba. ¿Ningú no gosa trencar el bloqueig i subministrar ajuda solidària als cubans? ¿Això de prohibir les exportacions de petroli a un estat no mereix cap reacció de l'ONU? Cada país hauria de ser lliure de mantenir relacions comercials amb qui vulga. Definitivament, estem assistint a un setge medieval en ple segle XXI.

Normalitzar l'assassinat

L'agressió no provocada dels EUA i Israel contra la República Islàmica d'Iran s'està traduint en un cúmul de monstruositats que deixa bocabadat. La primera de totes és el fet mateix d'iniciar una guerra sense cap provocació prèvia, sense autorització de la comunitat internacional i, per tant, sense cap cobertura legal. Lògicament, qualsevol episodi derivat d'un primer fet il·legítim està viciat d'origen. Inclús si la guerra fos lícita, no trobe moralment acceptable el pla israelià i nord-americà d'anar assassinant gradualment els líders i els funcionaris iranians. Tractant-se de militars, encara es podria acceptar. Però assassinar premeditadament científics i líders religiosos o polítics... Cal recordar que Israel ha practicat aquests assassinats inclús quan no hi havia cap guerra declarada. ¿Què pensaríem si els iranians contestaren de la mateixa manera? És una mera suposició, perquè no crec que ho aconseguiren. El degoteig de crims no cessa. L'últim mort ha estat Ali Larijani, una barreja d'home dur i pragmàtic —potser per això l'han eliminat. Com més va, més clar queda que les autoritats israelianes no tenen cap interès a negociar un alto el foc.

Els mandataris d'Israel i EUA, i els mitjans de comunicació que donen suport a les seues tesis, deshumanitzen els dirigents d'Iran. Els tracten de dimonis i animals assedegats de sang. Deu ser perquè el dèspota Trump i el genocida Netanyahu són dos angelets del cel. Deshumanitzar i demonitzar l'altre són els passos previs per a justificar la seua eliminació. «¡Hem enviat Larijani a l'infern!», va dir Netanjahu amb un somrís sinistre. Donald Trump ha arribat a posar preu —deu milions de dòlars— al cap dels líders iranians. Previsiblement, molta gent corrent troba acceptables els crims. Anem banalitzant i normalitzant a poc a poc l'assassinat. Els polítics de qualsevol estat que hagen comès crims de lesa humanitat o violat el dret internacional —no importa si són estatunidencs, russos, israelians o iranians— haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Cap estat no pot apropiar-se unilateralment els papers de jutge i executor de sentències sense judicis previs amb garanties. Israel i els EUA porten a cap, simple i planament, assassinats indiscriminats, per bé que vulguen emmascarar els crims com accions de guerra.

A més a més, els atacs dirigits a eliminar líders i funcionaris d'un país estranger —en aquest cas Iran— segueixen un procediment que provoca moltes víctimes col·laterals. L'assassinat d'Ali Khamenei suposà també la mort de la seua esposa, una filla, un gendre i una néta petita. A Gaza i Líban, les forces armades israelianes (l'exercit més moral del món, segons les autoritats d'Israel) "han perfeccionat" el mètode; quan volen eliminar alguna persona —un mul·là xiïta o el cap d'una milícia— que viu amb la seua família en un bloc de diverses plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense cap avís previ, per a impedir que l'objectiu de l'atac puga fugir. Aquesta classe d'accions mata nombroses víctimes innocents i ha sembrat de ruïnes extensos territoris palestins i libanesos. Ara, tant l'exèrcit dels EUA com el d'Israel apliquen el mateix procediment en Iran. Junt amb Ali Larijani, van assassinar també el seu fill Morteza Larijani, funcionari, el cap de l'oficina del dirigent, Alireza Bayat, i alguns membres de la seua seguretat. ¿Que Larijani era responsable de reprimir violentament protestes contra el règim dels aiatol·làs? Probablement.

Però tornem al ja dit anteriorment. Netanyahu és un presumpte genocida, amb ordre de cerca dictada pel TPI. Encara més: tot el món està ple de mandataris presumptament assassins —el príncep hereu d'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman, per exemple. «Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra», va dir Crist (Joan, 8, 1-11). Si cada estat es pren la justícia per la seua mà, ens dirigim directament al caos. En fi, el degoteig d'assassinats de líders religiosos, funcionaris i polítics iranians continua. I a còpia d'escoltar-ho milanta vegades als telenotícies, els ciutadans corrents acaben normalitzant l'activitat criminal. Molts creuen que les víctimes s'ho tenien ben merescut. «¡Eren autèntics dimonis que mereixen estar a l'infern!» Tanmateix, Ali Larijani fou el negociador que va atènyer un acord nuclear amb els EUA durant el segon mandat de Barack Obama. La mort de Larijani allunya Iran d'una sortida negociada a la guerra, cosa que amb tota probabilitat desitja Netanyahu. Cada líder iranià assassinat és substituït per altra persona més radical que el seu antecessor. No deguem habituar-nos a l'estratègia criminal dels agressors.

L'imperialisme mai no havia desaparegut

¿És la Veneçuela chavista un règim dictatorial? Podria ser. Ara bé, sería en tot cas una dictadura peculiar; hi ha pluralitat de partits i s'hi celebren eleccions legislatives i presidencials. ¿Hi hagué tupinada a les últimes eleccions? És ben possible. Si hem de fer cas al pensament dominant, que emana dels mitjans de comunicació occidentals —la immensa majoria dels quals estan en mans d'empreses capitalistes—, Maduro no va guanyar les últimes eleccions. Jo desconfie per sistema dels mitjans quan donen notícies sobre països que pretenen escapolir-se dels poders globals capitalistes. Tanmateix, tres presidents progressistes o d'esquerres (Gabriel Boric, de Xile, Luiz Inácio Lula, de Brasil, i Gustavo Petro, de Colòmbia) van demanar a Maduro que publiqués les actes electorals, com també sol·licità el govern espanyol. Però Maduro es negà. ¿Hi ha presos polítics a Veneçuela? Sí —bé que convindria distingir entre opositors demòcrates i pistolers d'extrema dreta amb les mans tacades de sang tancats en presons. ¿Hi ha hagut morts d'opositors al règim xavista? Sí, s'han produït morts durant les manifestacions de protesta de l'oposició.

Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...

¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.

¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.

 

 Vinyeta de Ricardo

No sé si serà d'alguna utilitat. Des que tinc ús de raó, ja he perdut el compte de les intervencions imperialistes —dels EUA i d'altres potències— en els afers interns d'altres països. La hipocresia és sideral; no s'actua igual en situacions semblants. El multilateralisme i la convivència pacífica entre els estats sobirans estaran en perill si un qualsevol, amb força suficient, es veu autoritzat a derrocar governs i segrestar governants d'esquena a la comunitat internacional. Segons el dret internacional públic, la captura d'un cap d'estat en exercici per altre Estat és il·legal i contrària als principis fonamentals de l'ONU. El sistema internacional es basa en la sobirania dels estats i la igualtat jurídica entre ells. Arrestar el cap d'estat d'altre país sense el seu consentiment és una violació greu dels principis de l'ONU. Des del punt de vista jurídic, Maduro, cap d'estat en exercici, gaudeix d'immunitat personal absoluta front a la jurisdicció penal estrangera. El dret internacional no distingeix entre presidents legítims o il·legítims, segons valoracions polítiques. Però a Trump tant se li'n dóna. Els EUA ni tan sols reconeixen la Cort Internacional de Justícia.

Començament d'any amb males notícies

Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat, el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!

Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.

No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

¿Lawfare?

¿Condemna o absolució?

El Tribunal Constitucional té dit que qualsevol procés s'ha de desenvolupar seguint el mètode contradictori, que possibilita la pugna dialèctica de les dues parts enfrontades i permet que jutge o tribunal conega els arguments de cadascuna. Al procés penal, el principi de contradicció garanteix el dret de defensa. A més, té reconeguda la seua gran utilitat per a conèixer la realitat fàctica. D'acord amb l'experiència universal, el mètode basat en la controvèrsia i el diàleg és el més adequat per a decidir sobre la veritat dels elements fàctics integrants d'una imputació; està generalment acceptat que de la discussió surt la llum. Altres principis que regeixen el procés penal són: la càrrega de la prova recau sobre la part acusatòria; l'acusat té dret a no incriminar-se (dret fonamental a no declarar en contra seua i a no confessar-se culpable); principi in dubio pro reo. Els debats del judici oral contra el Fiscal General de l'Estat han acabat i el procediment ha quedat vist per a sentència. Coneixerem la decisió del Tribunal Suprem abans de Nadal. ¿Hi haurà sentència condemnatòria o lliure absolució? ¡Uf! A hores d'ara, fer pronòstics és arriscat.

 

Si atenem tot el que s'acaba de dir sobre els diferents principis que informen el procés penal, el FGE hauria de ser absolt. Però si parem esment en els membres del Tribunal Suprem que han de dictar la sentència (Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonia del Moral, Ana María Ferrer, Susana Polo i Carmen Lamela), cinc magistrats conservadors i dues magistrades progressites, pot passar qualsevol cosa. Per als conservadors, absoldre el FGE equivaldrà a desautoritzar un dels seus, Ágel Hurtado, el magistrat responsable d'una instrucció força anòmala. A més, podem sospitar que volien deixar Álvaro García Ortiz fora de circulació; el fiscal general és l'única peça progressista en una cúpula judicial majoritàriament reaccionària. Encara més, l'objectiu últim és probablement la desestabilització del govern de Pedro Sánchez. ¿Com han pogut arribar les coses tan lluny? Potser, els magistrats conservadors pensaren que el FGE s'anava a acoquinar, que anava a presentar la seua dimissió. Però García Ortiz prengué la determinació d'aguantar la pressió, de defendre la seua innocència del càrrec que se li imputa.

Ara, els conservadors de la Sala Segona es trobaran davant d'un dilema. Siga quin siga el sentit de la seua sentència, el mal està fet. ¿Condemnaran sense proves o absoldran? ¿Faran el ridícul o provocaran un escàndol majúscul? ¿Destrossaran la carrera i la vida d'Álvaro García Ortiz o restituiran la dignitat d'una persona innocent? Ningú no està en condicions de dir què passarà. Algunes fonts conservadores admeten en privat que podria haver-hi absolució. ¿Per què? Durant el tràmit contradictori, les diverses acusacions no han presentat cap prova directa del delicte imputat, sinó indicis molt febles o mancats de connexió lògica i base racional. De fet, com s'ha dit adés, l'acusat no ha de provar la seua innocència. És la part acusatòria qui ha de provar l'acusació. L'acusat no està obligat a presentar proves que l'inculpen. Pot aportar, això sí, les contraproves que crega adients. Perquè hi haja sentència condemnatòria, ha d'haver-hi una prova de càrrec suficient que destruïsca la presumpció d'innocència. No hi ha prou amb meres possibilitats, sospites o hipòtesis. I recordem: in dubio pro reo (en cas de dubte, a favor del reu).

S'ha donat una situació anòmala. L'acusat ha hagut de provar la innocència. Els seus advocats han deixat en evidència la instrucció esbiaixada, la manca de caràcter reservat del correu objecte de litigi, l'actuació incorrecta de la UCO (que pot haver efectuat diligències il·lícites susceptibles de provocar la nul·litat de la causa), les inferències o suposicions dels testimonis de l'acusació... S'ha palesat l'animadversió de la fiscal Almudena Lastra envers el FGE. Diversos periodistes, testimonis de l'acusat, han declarat que tenien el correu abans que el FGE i que llur font està a la tercera planta de fiscalia, on té el despatx la fiscal superior de Madrid. La jurisprudència diu que els indicis són suficients per a condemnar si són múltiples i concloents, és a dir, no admeten dubtes, i si no són meres sospites. Que l'acusat no aporte un element inculpatori no pot ser utilitzat contra reo. Però recordem que hem assistit a un judici polític. Alguns magistrats de la Sala Segona han estat darrere de decisions com les condemnes del "procés" o la retirada de l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. ¿Condemna o absolució? Ves a saber. Pot passar qualsevol cosa.