¿Quina és la veritat?

Segons The New York Times, els serveis secrets israelians coneixien des de feia més d'un any els preparatius de l'atac perpetrat per Hamàs el passat 7 d'octubre. Com que la primera víctima de les guerres és la veritat, resulta molt difícil saber per quin motiu no es van prendre les mesures preventives adients. Cap la possibilitat que el Tzáhal descartés els plans de la milícia islàmica per excessivament complicats i inabastables. Ni tan sols està clar si es van comunicar al primer ministre Netanyahu. Però cap altra explicació. El govern d'Israel podria haver permès l'atac amb dos objectius: alleujar la pressió d'un sector important de la societat israeliana sobre el corrupte Netanyahu i proporcionar la coartada per a una operació de neteja inusitada sobre Gaza. Tant el primer supòsit —que implicaria sentiment de culpa dels comandaments militars— com el segon són factibles. La reacció als esdeveniments fa sospitar la primera possibilitat; la sorpresa inicial del Tzáhal podria haver sumit els soldats en el desconcert sobre la resposta. Potser, moltes de les víctimes del dia 7 foren provocades per les mateixes FDI, en aplicar la doctrina " Hanníbal".

Segons aquesta doctrina, és preferible sacrificar la vida dels ostatges abans que negociar el seu alliberament a canvi d'un preu massa elevat. Caldria remuntar-se al segle XII. En la seua Mishné Torah, Maimònides establí els criteris a l'hora d'avaluar el rescat de captius, que era la primera de les mitzvot (prescripcions o deures) d'un jueu. L'import havia de respectar la preservació de l'equilibri de forces —la qual cosa significa no reforçar excessivament l'enemic— i una quantia pròxima a les sumes pagades per altres nacions, per tal de no convertir els jueus en objectius prioritaris dels segrestadors. El problema és que, en aquesta ocasió, s'ha produït un punt d'inflexió; el nombre d'ostatges presos per Hamàs és molt elevat i comprèn xiquets, dones i ancians. Per tant, l'opinió pública pressiona Netanyahu. Israel fa valdre els ostatges i els morts per a suscitar una resposta internacional favorable. Però pot estar mentint sobre el nombre real de víctimes i altres circumstàncies, com el degollament de nadons o les violacions massives de dones. No aporta proves —imatges, per exemple— que corroboraren les seues afirmacions.

Encara més: es podrien haver proporcionat imatges falses. Sí tenim, en canvi, abundant material gràfic sobre la carnisseria a Gaza. I també coneixem les barbaritats comeses pels policies, els soldats i els colons israelians sobre població palestina. El darrer atemptat de Hamàs a Jerusalem ha servit de coartada a Israel per a no allargar l'alto el foc, però les autoritats jueves ometen la mort de dos xiquets a Cisjordània per trets de l'exèrcit, un acte igualment terrorista. Les imatges de l'alliberament de presos palestins demostren que Israel també manté captius molts xiquets i moltes dones. I s'han penjat a les xarxes uns vídeos, filmats pels mateixos protagonistes, en què apareixen soldats i oficials del Tzáhal practicant el pillatge i la destrucció a Gaza mentre es burlen de les víctimes. ¿Existeixen valors positius i humanitat en algun exèrcit? ¡A l'israelià, no! El dolor d'una mare per la pèrdua d'un fill és sempre el mateix amb independència del lloc on s'esdevinga la tragèdia, però les mares doloroses són infinitament més nombroses a Gaza que a Israel. No seria estrany que el racisme contra els jueus experimente una revifada descomunal.

 

Sembla mentida que els descendents dels qui van patir la Xoà perpetren ara una matança que a penes té precedents comparables des que va començar el segle XXI. Les declaracions d'alguns membres del govern de Netanyahu fan feredat; titllen els palestins, sense distincions, d'animals que cal exterminar. La deshumanització de l'altre és el pas previ al genocidi. Per altra banda, els ultres que anuncien les seues intencions d'extermini també són uns veritables animals. En fi, a còpia de veure imatges esfereïdores als noticiaris, correm el risc d'insensibilitzar-nos davant de l'horror. Cada cop està més clar que Israel s'ha embarcat en un genocidi, amb l'excusa de l'acció execrable duta a cap per Hamàs. De vegades perdem de vista que l'etern conflicte entre palestins i israelians al llevant mediterrani és un dels factors més importants d'inestabilitat internacional i un dels desencadenants del terrorisme gihadista. Mentre els pobles dels països musulmans se senten humiliats no hi haurà pau. Sense una solució decorosa del problema de l'Orient Mitjà, el nombre de víctimes innocents no cessarà de créixer i el món continuarà sent un lloc insegur.

El futur d'Israel

Només com a hipòtesi —desconec les dades exactes—: crec que, des de fa prou de temps, la gent que marxa d'Israel supera la gent que hi arriba. Açò té una explicació: encara que es viu molt bé a certes contrades —a Tel Aviv, posem per cas—, és evident que un país en conflicte permanent no convida a acudir-hi. En Israel existeixen unes anomalies difícils d'entendre pels estrangers. La comunitat haredim (ultraortodoxa), un 13% de la població total del país, aporta molt poc a l'economia i rep, en canvi, molts subsidis i ajudes de l'estat —sobretot des que Netanyahu va necessitar els partits ultres per a formar govern. La majoria dels homes haredim no treballa; es dedica a estudiar la Torà tota la vida. Aquesta minoria religiosa està exempta del servei militar. Únicament moltes de les dones treballen fora de casa, sobretot en ocupacions poc qualificades (neteja, ajuda a dependents...). Durant l'escolarització, aliena al sistema normalitzat, els fills no reben ensenyaments em matèries pràctiques (matemàtiques, informàtica, tecnologia, anglès...). Les seues perspectives de trobar ocupació ben remunerada en fer-se adults són molt baixes.

La taxa de natalitat dels ultraortodoxos és elevada. Cal tenir en compte que, a partir del quart fill, reben de l'estat un subsidi específic. Tot i això, els haredim i altres comunitats —palestins israelians, palestins de territoris ocupats que treballen a Israel, treballadors immigrants, persones discapacitades— engreixen l'índex de pobresa. També hi ha una figura peculiar: la del jueu que resideix a l'estranger però fa l'aliyah (l'emigració a Israel), s'hi està un breu període de temps i retorna al seu país d'origen (França, Alemanya, EUA...). Això permet d'obtenir la nacionalitat israeliana (tindrà, per tant, doble nacionalitat), però no aporta res a l'economia de l'estat hebreu. Segons alguns coneixedors de la realitat, són moltes les famílies que envien els seus fills fora. Al cap i a la fi, els jueus acomodats viuen molt bé en països de la UE o als EUA. En definitiva, les perspectives de creixement de la població activa d'Israel són poc falagueres. No és immune a un fenomen molt generalitzat pertot arreu: els països en què augmenten la classe mitjana i el seu nivell de benestar veuen com disminueix llur taxa de natalitat. Els pobres es multipliquen més.

Israel té la demografia en contra; els palestins pobres tenen una taxa de natalitat més alta que els israelians acomodats i rics. Atesa la violència que exerceix sobre els palestins des de fa setanta-cinc anys, el futur d'Israel és molt negre. Per tant, la ideologia sionista, que ho impregna quasi tot a l'estat jueu, somnia amb una pàtria sense palestins musulmans. ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb un genocidi o una deportació massiva o una combinació d'ambdues coses! L'estat sionista està embarcat ara mateix en aqueixa "solució". Ignore si la comunitat internacional, amb EUA i UE al front, permetran que el genocidi es consume. El govern nord-americà comença a mostrar símptomes d'estar preocupat per la situació. En qualsevol cas, els assassinats indiscriminats de civils innocents —especialment de xiquets— no farà sinó augmentar el nombre dels musulmans radicalitzats. La terrorífica campanya militar desfermada pel govern de Netanyahu ja no l'entén ni Lloyd Austin, secretari de Defensa dels EUA: «La població civil és el centre de gravetat. Si la llances en braços de l'enemic, converteixes una victòria tàctica en una derrota estratègica.»

 

Mites sagrats

Quan es produeixen fets com l'acció de Hamàs perpetrada el 7 d'octubre i la subsegüent reacció israeliana, tothom sent la temptació de dir la seua. Però moltes opinions estan esbiaixades. La distorsió pot estar provocada per tres factors: racisme —o fòbia— contra algun dels oponents, ideologia des de la qual s'opina i desconeixença d'aspectes essencials del problema. El racisme contra els jueus i els àrabs està molt estès. S'arriba a dir que no es parlaria tant de la venjança contra un grup terrorista si Israel no fos l'estat que pren represàlies; l'odi als jueus seria la raó que els fets apareguen en totes les primeres planes. Això no és de veres. En realitat, la venjança atrau l'atenció per l'enorme magnitud que ha pres. Ara bé, no cap dubte que els antisemites estaran sistemàticament en contra de l'estat hebreu, i els islamòfobs —o les persones que senten racisme contra els àrabs— trobaran que qualsevol cosa que els passe als palestins se la tenen ben merescuda. Amb aquest tipus de raonaments no s'arriba enlloc. Caldria aparcar les fòbies a l'hora d'opinar sobre fets punyents. Desterrem qualsevol temptació de deshumanitzar els altres.

Les idees preconcebudes també distorsionen. Si posem la vista en el conflicte amb les ulleres dels prejudicis ideològics, la realitat tornarà una imatge deformada. Ja fa temps que la pell de brau està dividida i polaritzada. Per tant, és freqüent que els seus habitants, posicionats en un dels pols, facen servir com a munició tot allò amb què es puga atacar l'adversari. En general, la gent d'esquerres dóna suport als palestins i la gent de dretes als israelians. Però les coses no són tan simples, ni de bon tros. Hi ha molta desconeixença. Al-Fatah, Hamàs i Hezbol·là són tres grups distints. El primer, que fundà el desaparegut Iàssir Arafat, és laic i socialista. Les autoritats israelianes consideraven Fatah un grup terrorista i, en un intent per debilitar-lo —la tàctica del divideix i venceràs—, van propiciar d'amagatotis el creixement de Hamàs. Com sol passar, la criatura se'ls ha anat de les mans. Arran dels acords d'Oslo, Fatah va reconèixer l'Estat d'Israel. Hamàs és sunnita i s'inspira en els Germans Musulmans egipcis. Els bons coneixedors de l'Orient Mitjà afirmen que Hamàs pertany al wahhabisme, o salafisme, el corrent rigorista majoritari a l'actual islam sunnita.

Hamàs, que té braç polític i braç militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això de la xaria. El grup islamista va guanyar les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per raons simples: les autoritats d'Al-Fatah estan corcades per la corrupció i no combaten, segons el parer de nombrosos palestins, les arbitrarietats dels successius governs d'Israel (apropiació de terres palestines, assentaments il·legals de colons jueus...). A més, Hamàs —com fan altres grups religiosos— ha creat una xarxa assistencial important. Subministra moltes ajudes a una població mancada de les coses més bàsiques. Hamàs crea dispensaris mèdics, escoles i economats, distribueix aliments i medicines, dóna subsidis... Si es tornaren a convocar eleccions, potser les guanyaria tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. Això no vol dir, evidentment, que tots els palestins siguen membres de Hamàs, però perceben que és l'única organització que planta cara als opressors israelians. Per tant, serà difícil trobar un palestí que critique les accions sanguinàries de Hamàs.

Hezbol·là, amb forta presència al Líban, és un grup xiïta que rep moltíssima ajuda, econòmica i militar, del règim dels aiatol·làs iranians. La milícia d'Hezbol·là, millor armada que la de Hamàs, és peça fonamental en la política d'Iran, que aspira a ser la potència regional d'Orient Mitjà. L'objectiu expressat clarament pels clergues que governen Iran és anorrear l'Estat d'Israel. Evidentment, l'esquerra ha d'anar amb molta precaució a l'hora de donar suport als palestins. Convé distingir molt bé entre el poble pla i les dues organitzacions islamistes que s'acaben d'esmentar; intentar establir un estat teocràtic regit per la xaria és un plantejament rebutjable des del punt de vista democràtic. A l'altra banda del conflicte, hi ha plantejaments simètrics. La dreta espanyola dóna suport a Israel perquè diu que és l'únic estat democràtic de la zona. Però la creació a Palestina d'un estat "jueu" ex novo fou una anomalia democràtica i un anacronisme —com ho seria un nou estat zoroàstric als Monegres o un budista a les Highlands escoceses. Els estats moderns han de ser aconfessionals, democràtics i respectuosos de la diversitat. ¿Ho és Israel?

A hores d'ara, l'estat hebreu està governat per una coalició d'extrema dreta. Per a poder formar govern, Binyamín Netanyahu ha pactat amb partits extremistes i ultrareligiosos. «Nosaltres som el poble de la llum, però ells són el poble de la foscor. Realitzarem la profecia d'Isaïes», afirmà el primer ministre israelià, citant diferents versicles de la Bíblia: «Ja no hi haurà robatori a les teues fronteres i les teues portes seran de glòria. Junts lluitarem, junts vencerem. Perquè els pobles i els regnes que no vulguen servir-vos periran, i aqueixes nacions seran completament destruïdes.» (Isaïes, 60) Referint-se a l'acció de Hamàs del dia 7, Netanyahu afegí: «Recordem el que ens féu Amalec, segons diu la Santa Bíblia.» Es referia a un passatge del Primer llibre de Samuel: «Ara ves i fereix Amalec, i destrueix per complet tot allò que té, i no el perdones, sinó mata l'home i i la dona, el xiquet i el lactant, el bou i l'ovella, el camell i l'ase.» El somni humit d'alguns socis de la coalició de govern presidida per Netanyahu és extirpar els àrabs —sense més fonament que el mite religiós— de l'Eretz Yisra'el, del Regne de David, de la terra promesa per Jahvè al poble escollit.

Molts jueus —no tots— imaginen un estat ètnic i teocràtic, regit per la Torà, que s'estendria des de la frontera amb Egipte fins al nord del Líban. I encara podria comprendre més espais a l'est i al nord-est. Aquestes són les mentalitats dels contendents a la terra que molts denominen santa. Es pot pensar que la creació de l'Estat d'Israel fou una anomalia, però ja han passat setanta-cinc anys. És una realitat consolidada i en expansió. Difícilment es compliran els desitjos d'alguns veïns, de veure'l desaparèixer, almenys en el curt o el mitjà termini, bé que la història demostre que no hi ha res impossible. I amb aquest teló de fons es desenvolupen els fets. Israel sempre ha aplicat una peculiar llei del talió: cent morts palestins per cada mort israelià. (Com Hamàs matà 1.400 jueus el dia 7 d'octubre, hom podria pensar que l'exèrcit d'Israel provocarà 140.000 morts palestins.) Ara, però, sembla que el govern israelià vol buidar de palestins la Franja de Gaza. La gran operació militar que desplega el Tzáhal pretén arrasar-ho tot a sang i foc. ¡Acte terrorista d'una banda, genocidi i crims de guerra de l'altra! I cap possibilitat d'un alto el foc immediat.

Quan el reclam deixa de funcionar

La situació de les dones és dolenta en molts racons del món, però és especialment abominable en Afganistan. Tot això ja ho sabem perfectament. En 2001, la condició de la dona afgana fou utilitzada com enze. Els EUA, secundats per una coalició internacional, envaí el país asiàtic en 2001. Comptà amb la cobertura del Consell de Seguretat de l'ONU i de l'OTAN. Les raons per a desfermar una guerra eren múltiples i totes difícils d'empassar: controlar el gas natural de la mar Càspia i Afganistan, i transportar-lo fins a l'oceà Índic per mitjà d'un gasoducte que havia de transcórrer per territori afganès; fer la guitza a Iran, Rússia i Xina; venjar-se dels atemptats de l'11-S... Com que aquestes coses no es podien dir en veu alta, calgué buscar altres excuses que comptaren amb l'aprovació de l'opinió pública. George Bush digué que Bin Laden s'amagava en Afganistan (bé que mai no hi seria trobat). Per tant, calia enderrocar el règim dels talibans per a instaurar la democràcia. ¡Mentides, mentides i més mentides! Les guerrilles islàmiques havien estat entrenades i armades, segons confessió de Hillary Clinton, pels mateixos serveis secrets nord-americans.

De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.

A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.

Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...

¿Opinar en calent?

He sojornat uns quants dies a Suïssa i Alemanya. El dijous 17, durant el trajecte entre una ciutat suïssa, Interlaken, i altra alemanya, Rheinfelden, em vaig assabentar que s'havia produït un terrible atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Al món global, totes les notícies volen per les xarxes a velocitat de vertigen. Aqueix dia, havia pujat en tren cremallera fins a la Jungfraujoch, l'estació ferroviària més alta d'Europa, situada a 3.454 m sobre el nivell de la mar, per a gaudir de l'espectacle grandiós que es contempla des de la cara meridional del pic Jungfrau: l'Aletsch, una de les glaceres més grans de l'Europa continental. Les notícies a través del mòbil posaren un colofó trist a una jornada que havia estat molt agradable fins al moment en què es va conèixer la magnitud del succés de Barcelona. En realitat, la premsa en paper ja no serveix per a informar puntualment de tot allò que s'esdevé al món. L'endemà de l'atemptat, quan vaig baixar al restaurant de l'hotel per a desdejunar, vaig veure els diaris locals col·locats sobre una taula. Els titulars de primera plana eren molt entenedors, malgrat estar escrits en alemany: Terror in Barcelona.

Anys enrere, l'ensurt hauria estat majúscul, però els meus companys de viatge i jo ja sabíem allò que havia passat catorze o quinze hores abans. Ara mateix, la funció principal d'un periòdic és analitzar els esdeveniments i aportar els punts de vista dels autors de columnes i articles d'opinió. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador portàtil, tauleta tàctil). En tornar del viatge, he pogut llegir amb calma l'opinió publicada pels diaris, tant de paper com digitals. De fet, la meua dona m'havia guardat els exemplars de Levante-EMV publicats durant els meus dies d'absència. En general, els punts de vista són els mateixos que ja s'han emès arran d'altres accions gihadistes com la de Barcelona. La repetició d'aquests fets comença a banalitzar el terror. D'una banda estan les persones que identifiquen islam amb gihadisme i propugnen mesures dràstiques contra els immigrants musulmans. Al pol oposat estan aquells que desvinculen totalment l'islam de la violència gihadista. Els segons titllen de xenòfobs o islamòfobs els primers. Hi ha, però, una novetat.

En aquest cas, l'atemptat dels radicals islàmics s'ha produït a Catalunya en vespres del projectat referèndum d'autodeterminació del dia 1 d'octubre. Era difícil evitar la temptació de vincular ambdós fets. Recordem com el PP i els seus mitjans afins intentaren lligar els atemptats de l'11 de març de 2004 amb ETA. Ara, la premsa reaccionària ha arribat a dir que alguns dels autors de l'atac terrorista de la setmana passada eren independentistes. Des del costat del govern català es podria sospitar que els fets formen part d'altra operació encoberta contra l'independentisme (els cossos policials espanyols negaren informació vital als Mossos d'Esquadra, no s'expulsà l’imam de Ripoll quan sortí de presó i sembla que el govern central estava a punt de traure l’exèrcit al carrer amb l'excusa de l’atemptat). En qualsevol cas, el desmantellament de la cèl·lula terrorista dut a terme per la policia catalana ha tingut ressò fins i tot internacional. Com diu un comunicat conjunt dels sindicats de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Catalunya ha donat en l'exterior la imatge d'un estat. I el govern central ha donat la impressió d'estar totalment fora de joc.

En aquest sentit, resultava ben patètica la presència de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, acompanyada per Dolors Montserrat, a la vila on havia estat abatut el terrorista que conduïa la furgoneta de l'atac a la Rambla. Venimos a agradecer la solidaridad ciudadana, digué Soraya amb cara de pòquer. En fi, tot açò no té res a veure amb el dolor que experimenten els afectats per l'atac gihadista i els familiars de morts i ferits, ni amb el dolor de les mares i els pares dels terroristes. L'experiència mostra que opinar en calent sobre un esdeveniment tràgic no és massa assenyat. Uns voldrien erigir-se en jutges expeditius —com el personatge encarnat per Paul Newman en un film dirigit per John Huston que es titulà en castellà El juez de la horca. Altres, en canvi, neguen qualsevol lligam entre religió i violència, cosa que tampoc no és certa del tot. En realitat, allò més raonable que he llegit aquests dies recorda el rerefons polític del terrorisme gihadista i el paper que hi juguen les elits polítiques i econòmiques d'EUA, Regne Unit i França, i les monarquies d'Aràbia Saudita i els estats àrabs del Golf Pèrsic, amigues del rei Felip VI. ¡Ves per on!

Fer alguna cosa útil

Des de principis d'any, el gihadisme ha causat una veritable mortaldat en múltiples països. La llista d'assassinats és esfereidora. Gener: 65 morts a Líbia, 138 a Iraq, 33 a Burkina Faso, 60 a Somàlia, 22 al Pakistan, 85 a Síria. Febrer: 184 morts a Síria, 70 a Nigèria, 28 a Turquia. Març: 41 a Iraq, 65 al Pakistan, 32 a Turquia, 22 al Camerun. Juny: 31 a Turquia, 50 en EEUU. Juliol: 25 a Iraq, 35 a Bèlgica, 22 a Bangla Desh, 84 a França. (Aquesta no és una llista exhaustiva.) Quant als ferits, les xifres són inabastables. Una ullada als números ens porta a la primera conclusió: els països de majoria musulmana són, amb diferència, els més afectats pel terrorisme gihadista. Segona conclusió: a major proximitat geogràfica i cultural dels països afectats —Turquia, per exemple, és en molts aspectes un país occidental—, més repercussió als mitjans de comunicació i més mostres de condol. Els atemptats d'Istambul, Orlando, Brussel·les i Niça han ocupat telediaris sencers, cosa que no s'ha esdevingut amb altres atemptats igual o més sanguinaris. La gent ha mostrat el seu condol per les massacres de Brussel·les i Niça en llocs tan allunyats uns d'altres com Amèrica, Austràlia i Europa —i, per descomptat, en totes les ciutats de l'Estat espanyol.

Aquestes circumstàncies han suscitat acusacions d'hipocresia. Les xarxes socials s'han emplenat de crítiques envers aquelles persones que penjaren cartells amb l'expressió Je suis Charlie als seus comptes de Twitter o Facebook, quan es produí l'atemptat a la revista francesa, però no piulen quan la mortaldat es produeix a Dacca o Bagdad. Per a mi, tots els morts són iguals. El dolor d'una mare belga no és diferent del d'una mare nigeriana. Cal fer un esforç d'empatia amb tota la humanitat. Però trobe normal que la commoció siga major quan la mort és més pròxima. Això també passa a la vida quotidiana; no provoca el mateix dolor el trspàs d'un pare o un amic que el d'un conegut de vista. La vida no seria suportable si experimentàrem idèntica angúnia davant "totes" les morts. Les crítiques solen venir dels mateixos que rebutgen les comparacions entre islam i gihadisme. Islam i gihadisme no són la mateixa cosa, en efecte, com tampoc no ho són inqusició i catolicisme. Però resulta que els gihadistes es proclamen islamistes. El germen del terrorisme gihadista es troba, doncs, al si de l'islamisme —del salafista sobretot—, com el germen de les atrocitats perpetrades per la inquisició niaven al si del catolicisme ultramuntà.

Que no afecten de la mateixa manera totes les morts no hauria d'implicar indiferència. Queda molt bé que els membres dels governs es posen corbates o llaços negres, guarden minuts de silenci i proclamen la seua solidaritat amb les víctimes dels atemptats, però els vora mil dos-cents morts a mans del terrorisme gihadista, des que començà l'any en curs, exigeixen alguna cosa més. Exigeixen mesures per a solucionar el problema. Se suposa que els governants cobren per resoldre problemes. Si tot allò que se li acut al dirigent d'un país europeu és ordenar més bombardeigs aeris sobre territori gihadista, o dir que la gent s'haurà d'acostumar a conviure amb el terrorisme, els habitants d'aqueix país no s'ho haurien de pensar massa. El seu dirigent és un incompetent absolut. Haurien de fotre'l fora del càrrec sense tardar ni un minut. En realitat, el paio està anunciant més dolor als habitants de les zones bombardejades i represàlies terroristes imminents en territori europeu. Per això diu que cal acostumar-s'hi. És més: l'experiència mostra que, després dels advertiments —subliminars o explícits—, sol venir la retallada de llibertats individuals. En fi, a més de cara de llima verda, els dirigents europeus podrien fer alguna cosa útil.

Salafisme

Hom considera que el precursor del salafisme fou un teòleg i jurista del segle IX, Ibn Hanbal, però el salafisme modern té els seus referents en dues figures dels segles XVIII i XIX, Ibn Abdu-l-Wahhab i Ŷamal al-Din al-Afghani. El primer, que predicà una lectura literal i puritana de l'Alcorà i s'alià amb Ibn Sa‘ūd, fundador del llinatge àrab dels Saüd, és el pare del wahhabisme, doctrina oficial en Aràbia Saudita que s'ha exportat pertot arreu gràcies als diners del petroli. (Gran part de les mesquites europees i els seus imams estan finançats amb diners saudites.) Ara mateix, el wahhabisme és el corrent hegemònic a l'Islam sunnita. (L'altra gran branca de l'Islam és la xiïta.) Salafisme i wahhabisme són, en realitat, la mateixa cosa. Ambdós rebutgen la democràcia i el laïcisme occidental, prohibeixen el rosari islàmic, la visita a tombes i mausoleus, les romeries, les jaculatòries sufís i altres expressions de devoció popular. Els seus adeptes imiten el Profeta Muhàmmad en la manera de vestir i preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüestions com la separació estricta dels sexes. Els homes s'han de deixar barba llarga, sense bigot, s'han de cobrir el cap i han de dur una túnica o gel·laba fins a mitja cama; les dones han d'anar cobertes amb el nicab. En el món musulmà modern, el salafisme és rebutjat per la seua estretor interpretativa dels textos sagrats. És acusat de regir-se per la literalitat de l'Alcorà oblidant els seus passatges símbòlics i el context històric en què fou escrit. El gihadisme és un fill esgarriat del salafisme de predicació, bé que aquest rebutge la guerra santa. (Els gihadistes no són budistes, són musulmans.) El salafisme no sols guanya adeptes a casa nostra. Catalunya, posem per cas, ja compta amb uns cinquanta centres salafistes des dels quals es difonen missatges que xoquen frontalment amb les nostres normes de convivència. La radicalitat salafista tanca en la marginació molts immigrants magrebins. Per tant, si volem integrar els musulmans, hauríem d’atraure'ls cap als valors democràtics. Hauríem d'evitar que caiguen en mans del fonamentalisme religiós.

Barbàrie gihadista

¿Xàtiva en el punt de mira de Daesh?

Dies enrere, les xarxes socials i els mitjans digitals divulgaren un vídeo de l'Estat Islàmic en què es mostrava l'execució de cinc persones. Un dels executors, que vestia roba militar de camuflatge i es tapava el cap amb un passamuntanyes per sota del qual sortien barba i cabellera rosses, deia en francès: «Al-Andalus, estimada, ¿creeus que t'hem oblidat? No, per Déu.» Fins ací, cap novetat. El personatge afegia, però, aquesta amenaça: «Els musulmans no podem oblidar Còrdova, Toledo o Xàtiva. Al-Andalus, no ets espanyola ni portuguesa, ets musulmana.» Fins ara, Xàtiva era associada a la corrupció. Ara, esdevé diana del terrorisme islàmic. ¡Quina ratxa!

Des dels atemptats de París, han proliferat les opinions emeses per personatges que es presenten com especialistes en el fenomen terrorista. Se suposa, per tant, que han de tenir la clau per a solucionar l'allau d'accions terroristes impulsades pel Daesh (ad-Dawla al-Islamiya fil-Iraq wash-Xam, Estat Islàmic d'Iraq i Síria, també dit ISIS pel seu enunciat anglès, Islamic State in Iraq and Siria). ¿Hi ha unanimitat entre els opinadors? ¡No! Uns diuen que cal desfermar la guerra contra l'Estat Islàmic. Altres, en canvi, afirmen que la guerra no solucionarà res. Entre els primers, tenim, per exemple, Jordi Llaonart. Entre els segons, Loretta Napoleoni.

Llaonart és un arabista que treballà sis anys com a corresponsal al Pròxim Orient. Heus ací la seua opinió: «La intervenció militar és l’única sortida per a eliminar Daesh. La no intervenció la descarte; condemna la gent que pateix la guerra a patir-la més, o a patir-la indefinidament. La via diplomàtica està esgotada d’ençà que Baixar al-Àssad traspassà les línies roges marcades per Obama. El règim sirià es va excedir en l’ús d’armes químiques i en els bombardeigs de barris de població civil. Això va destruir les escasses possibilitats de diàleg existents. El recurs militar sembla el més efectiu. El problema és que els països occidentals no saben què fer.»

Per la seua banda, Loretta Napoleoni diu açò: «La política dels bombardeigs ha provocat la situació que tenim ara a casa nostra. Començà el 2003 amb la invasió d'Iraq i és un fracàs total. És evident que hem de canviar de mètode, perquè l'actual no ha funcionat. La resposta bèl·lica, propugnada pels nostres polítics, li ve de primera a l'Estat Islàmic. És el que busca, perquè el legitima. Allò més urgent és iniciar un procés de pacificació de la zona. L'Estat Islàmic busca que el bombardegem, que enviem tropes a Síria i que lluitem contra ell. Donar la resposta que vol és caure en el seu parany.» Tenim, doncs, dues opinions a les antípodes. ¿Qui té raó?

Uns creuen que l'Estat Islàmic ni desapareixerà ni anirà a menys. S'ha instal·lat a l'Orient Mitjà i això s'ha d'assumir. S'ha de fer front al problema, en comptes d'ignorar-lo. Cal negociar ja a través d'intermediaris amb la gent de Daesh. «Millor ara que d'ací a cinc anys», diu Loretta Napoleoni. Segons altres, cal deixar que els actors principals del conflicte sirià, Daesh, al-Nusra i Baixar al-Àssad, és destrossen entre ells. Per als països occidentals, el triomf d'una de les tres parts no és desitjable. És preferible el desgast de tots els contrincants. Abans del derrocament d'un avió rus, per l'exèrcit turc, també hi havia qui pensava que Putin solucionaria el problema.

Si la situació actual s'eternitzés, Rússia i el règim sirià podrien esclafar els altres dos grups. Baixar al-Àssad tornaria a controlar tot el país. De moment, només sembla haver unanimitat en un aspecte: cap país no vol enviar tropes terrestres a la zona; la guerra psicològica de Daesh ha donat fruits. I ben mirat, és possible que la millor solució siga acceptar la pervivència del règim del dèspota al-Àssad. Si Saddam Hussein s'hagués mantingut al poder, potser mai no s'hagués desfermat l'actual desgavell. (Evidentment, Daesh no existiria.) En fi, aquest embolic explicaria potser l'escassa resposta inicial a la petició francesa d'ajuda per a bombardejar Síria.

Jorge Verstrynge va dir: «Mai no va a triomfar una revolució democràtica en cap país islàmic teledirigida des d'Occident. Els àrabs han de ser com ells vulguen ser. I els occidentals no tenim cap dret d'imposar-los formes mentals i de comportament que no són històricament les seues. No podem anar pertot implantant democràcies balístiques amb torpedes pel cul. I menys en un país islàmic. Hem d'atacar les causes dels seus problemes, ajudar-los al desenvolupament i, sobretot, no ficar-nos en els seus afers interns. Els únics que poden acabar amb Daesh són els musulmans. És impossible que ho facen els europeus o els nord-americans.»

Tanmateix, les aviacions turca, russa i de diversos països occidentals continuen llançant bombes sobre territoris iraquians i sirians. (Turquia aprofita l'avinentesa per a batre posicions iraquianes del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), els milicians del qual formen fins ara la força més efectiva per a detenir l'avanç de Daesh.) Cal suposar, per tant, que cèl·lules terroristes i llops solitaris de l'Estat Islàmic mantenen vigents llurs plans d'atemptar contra urbs europees. ¿Caldrà afegir Xàtiva a la llista d'objectius —París, Roma, Londres, Madrid— més cobdiciables per a Daesh? En qualsevol cas, queda clara la importància històrica de la nostra ciutat.

Els refugiats

Veig veure a la premsa que algú demanava perdó al cardenal Cañizares. ¿Per què? Per haver-lo criticat o per haver mantingut un silenci condescendent amb les crítiques quan monsenyor es va preguntar si tots els refugiats sirians eren trigo limpio. ¡Petició de disculpa massa precipitada! Resultaria que la policia francesa hauria trobat en un dels escenaris dels recents atemptats gihadistes el passaport d'un jove sirià que havia passat per l'illa grega de Leros el proppassat 3 d'octubre. Tanmateix, les autoritats policials franceses sospiten que el document és una falsificació i no saben si el portador era un terrorista o una víctima. En cas de ser un dels terroristes, els estranya que dugués damunt el passaport durant l'atemptat. Amb tot, les raons principals per a titllar de precipitades les peticions de disculpes són altres. Monsenyor Cañizares no parlà sols de trigo limpio. Va dir moltes més coses. Titllà d'invasió l'arribada de refugiats, els comparà amb un "Cavall de Troia" i dubtà que tots estigueren realment perseguits al seu país d'origen.

Naturalment, les seues paraules van desfermar un allau de crítiques. Els judicis reprovatoris no es dirigiren a una única expressió cardenalícia, sinó a totes. Jo mateix em vaig sumar als retrets. N'hi va haver un, però, altament significatiu: el de la Conferència Episcopal. A parer dels companys d'episcopat, les paraules de Cañizares no havien estat massa cristianes. ¿Quina crítica, de totes les vessades, exigiria demanar perdó, doncs? ¿Jo, per exemple, he de demanar disculpes per una columna titulada 'Trigo Limpio', publicada a Levante? No crec. Segons ACNUR, uns 400.000 refugiats podrien haver arribat a les costes europees en 2015. El 54% vindria de Síria. És a dir, uns 200.000 sirians estarien buscant refugi a Europa. Suposem que el passaport pres pels agents gals pertanga a un cigró negre. ¿Avalaria això les paraules de l'arquebisbe? ¿Per un sol cigró negre hem de posar un capell de gihadista a les altres 199.999 persones? No. Cal recordar que fugen del terror desfermat pels enegúmens de Daesh i Jabhat al-Nusra, franquícia d'al-Qaeda.

Jo m'estime més analitzar altre aspecte del problema, que el cardenal no va voler —o no va saber— explicar. ¿Serem capaços d'integrar els refugiats que finalment s'establisquen a casa nostra? La integració dels estrangers procedents d'altres cultures depèn de diversos factors: que troben feina digna; que no visquen aïllats en guetos; que confraternitzen amb la població autòctona; que no patisquen discriminació ni racisme; que s'emmotllen als nostres costums... Si no es donen totes aquestes condicions, el fills o els néts dels actuals immigrants musulmans esdevindran joves aturats, inadaptats i marginats, i acabaran sent els gihadistes de demà. Jo no sóc molt optimista al respecte. L'experiència mostra que la minoria musulmana que ja viu entre nosaltres, d'origen magrebí sobretot, ni de bon tros està integrada. El racisme envers el moro és ben present. Els autors de la matança perpetrada a París eren joves immigrants de segona o tercera generació. «Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar», fa la dita.

Bombers piròmans

Ja els filòsofs escolàstics defenien la doctrina del mal menor. M'explicaré. Saddam Hussein i Muamar el Gadafi eren, sens cap dubte, dos dictadors sanguinaris, però feien un paper relativament estabilitzador als territoris que governaven. És més: durant algunes fases dels seus mandats, havien mantingut relacions excel·lents amb nord-americans o europeus. (La política internacional s'ordeix, tothom ho sap, amb els fils de la conveniència i la hipocresia.) Hussein, posem per cas, fou utilitzat pels americans per a fer la guitza al règim dels aiatol·làs iranians. Res que no hagués explicat admirablement l'escriptor George Orwell a la seua novel·la 1984. Amb la desaparició d'aquells tirans, s'obrí la caixa de Pandora. Fou pitjor el remei que la malatia. Ara, Estats Units voldria eliminar Baixar al-Àssad. En realitat, els mals d'Orient Mitjà vénen de lluny. Les potències occidentals i Rússia fan i desfan a la zona des de finals de la Primera Guerra Mundial. Tot començà amb el col·lapse de l'Imperi Otomà. Tothom se'n volgué apoderar dels fragments. S'atià el nacionalisme àrab, al qual se li havia promés un gran estat (redcordem la figura de Lawrence d'Aràbia). A l'hora de la veritat, les promeses foren traïdes per una barreja d'interessos econòmics i geoestratègics.

Per l'Acord Sykes-Picot, firmat en maig de 1916, Regne Unit i França es dividiren els territoris àrabs. Qualsevol que mire un mapa de l'Orient Mitjà veurà com les fronteres són absolutament artificials, estan traçades amb un regle: Kuwait, per exemple, hauria de ser una regió d'Iraq; Líban, antic protectorat francès, és en realitat una porció de Síria. Encara vindria, però, la Declaració Balfour de 1917, per la qual el Regne Unit es mostrava favorable a la creació d'una llar nacional jueva a Palestina. Sumant aquells fets a la invasió d'Irak per tropes occidentals, s'entendrà millor la rancúnia dels països musulmans de la zona contra Estats Units i Europa —contra França i Regne Unit, especialment. Són cent anys d'intervenció estrangera als afers àrabs. També es podria parlar de les manifasseries britàniques i russes a l'antiga Pèrsia, del paper jugat pels serveis secrets britànics i nord-americans al derrocament del primer ministre iranià Mohammad Mosaddeq, l'únic "pecat" del qual fou voler nacionalitzar el petroli del seu país. (El règim totalitari del sah Reza Pahlaví i la posterior revolució islàmica, impulsada per l'aiatol·là Ruhollah Musaví Jomeini, en foren conseqüències directes.) I el quadre estaria incomplet si no s'esmentés el factor religiós.

A la zona sempre hi ha hagut la rivalitat de dues sectes islàmiques, el sunnisme i el xiisme. Entre els sunnites, predomina el corrent rigorista wahabita. La ràbia de les masses sunnites, empobrides per règims despòtics o discriminades en alguns països a causa de les intervencions estrangeres, ha estat el brou de cultiu dels moviments religiosos extremistes. Les seues franquícies gihadistes han resultat ben útils per a occident. Els entesos afirmen que el moviment talibà, al-Qaeda o Daesh, minoritaris al principi, cresqueren gràcies a l'ajuda dels serveis secrets occidentals i al finançament saudita. Els nord-americans, posem per cas, haurien ajudat Bin Laden a fer fora d'Afganistan els russos. Segons l'exfuncionari de la NSA Edward Snowden, Daesh és una creació de la CIA americana, el Mossad israelià i l'MI6 britànic. (Hillary Clinton, per la seua banda, ha dit sense embuts que el finançament ha anat a càrrec dels xeics àrabs.) Ara podria estar repetint-se la jugada a Síria; els gihadistes de Jabhat al-Nusra també estarien rebent armes d'occident i diners d'una monarquia del Golf Pèrsic, per a derrocar Baixar al-Àssad, el qual, a la seua vegada, està recolzat per Iran i Rússia. (Està en joc l'hegemonia regional dels xiïtes o dels sunnites aliats d'occident.)

Tota aquesta embrolla d'aliances amb règims dictatorials, instauració de governs titelles, guerres brutes i atrocitats de tota mena ha provocat uns quants centenars de milers de morts i desenes de milions de desplaçats i refugiats. Els recents atemptats de París no són res comparats amb les atrocitats contínues que pateixen les poblacions musulmanes, especialment sunnites, en Àfrica i Orient Mitjà, perpetrades per organitzacions sanguinàries muntades als laboratoris dels serveis secrets. Per això, les llàgrimes de cocodril que vessen aquests dies presidents i primers ministres de països occidentals, culpables directa o indirectament de l'expansió del terror, recorden molt la figura del bomber piròman. Tots aquells que han encès els focs diuen ara que van a apagar-los. ¿Com? «¡Tots units, atacarem i vencerem el terrorisme!», proclamen. La casta política francesa, per exemple, vol fer creure que tot s'apanyarà amb bombardeigs aeris sobre les bases de Daesh. Hauran d'inventar altra cosa. Els mètodes d'intervenir militarment i retallar llibertats per motius de seguretat ja s'han aplicat sovint amb el resultat de tots conegut.

El conflicte de Síria

Veïns desconeguts

Les primeres onades d’immigrants magrebins arribaren a Xàtiva ja fa anys —a finals dels vuitanta o principis dels noranta, crec recordar. Els nouvinguts eren barons molt joves que buscaven treball. (En aquella època, l’economia valenciana jugava a la Champions League.) Els immigrants viatjaven tots sols —sense pares i sense dones. Només instal·lar-se a casa nostra, van topar amb el racisme. Bé que els autòctons solem negar-ho, el nostre racisme envers el “moro” ve de lluny i està jalonat d’abundants fites: la reconquesta cristiana, les revoltes d’Al-Àzraq, l’expulsió dels moriscs, la neteja de sang, la guàrdia mora de Franco... ¡Jo què sé! Els immigrants arribats no pogueren integrar-se en la nostra societat. Integrar-se significa viure al mateix carrer que altres veïns, a la mateixa escala, acudir als mateixos bars i restaurants... Els magrebins vivien amuntonats en cases pastera de ciutat vella. Hom podia veure’ls tots els capvespres per l’Avinguda de Selgas. Uns grups seien als banquets, altres solien freqüentar un bar situat a la cantonada amb el carrer Santa Anna. Els ulls se’ls anaven darrere de les xiques.

Jo he sentit com moltes adolescents i joves xativines deien: «No puc suportar els moros. Hauries de veure com ens miren.» Efectivament. Jo mateix vaig presenciar al carrer Hostals com un magrebí tocava el cul a una xica que caminava absorta. «¡Idiota!», es va girar enfurismada la jove. Unes dones majors que transitaven per l’indret se sumaren a l’allau d’imprecacions: ¡Cochino, sinvergüenza! L’immigrant s’escapolí Illeta Sant Miquel amunt. El capteniment d’aquells immigrants era perfectament explicable. Tenien l’edat en què la testosterona surt per les orelles. No podien gaudir de companyia femenina. Venien de països on la dona no és gens respectada. Mancaven d’un lloc de socialització, d’uns progenitors o d’uns imams que els marcaren pautes de conducta en un país culturalment distint del seu (en aquells temps, encara no hi havia a la nostra ciutat cap espai de culte per a musulmans). Però els racistes no solen atendre explicacions lògiques ni romanços. Aquells joves procedents del nord d’Àfrica foren triplement rebutjats, per ser pobres, per ser musulmans i per mirar amb desig les nostres joves.

Perquè l’odi a l’estranger té un component sexual evident; la persona racista no suporta que les seues filles o les seues germanes mantinguen relacions sexuals amb negres o moros. (Les relacions d’un fill amb una estrangera són més tolerables, cosa que enllaça el racisme amb el masclisme.) La segona migració africana aportà, però, novetats. Van arribar famílies, parelles amb fills. Començàrem a veure pels nostres carrers dones amb hiyab. Els col·legis xativins van matricular els primers xiquets musulmans. Es van obrir llocs de culte islàmic. (N’hi ha un en una planta baixa de la plaça de l’Om, ben a prop de ma casa). Com manquen espais d’integració per als immigrants, la mesquita i el locutori esdevenen llurs únics punts de reunió. ¿Qui controla els oratoris islàmics? Segons diferents fonts d’informació, quasi totes les mesquites espanyoles estan finançades per Aràbia Saudita. Per tant, nombrosos imams pertanyen a la secta rigorista wahhabita, que predica l'observança estricta de l'islam. Total: encara que no siga especialment religiós, el musulmà arribat a la nostra terra acaba entrant en contacte amb el fonamentalisme.

El col·lectiu mahometà xativí (unes cinc-centes persones) ha experimentat transformacions. Ja podem veure pels carrers homes barbuts amb barret de randa i túnica o gel·laba fins a mitja cama. ¿Estarà guanyant adeptes a Xàtiva, el wahhabisme? Els primers immigrants algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns de llurs néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços d’organitzacions radicals que els ofereixen identitat i sentit de pertinença. A casa nostra, no hem après la lliçó; no hem integrat els immigrants. Permetem que visquen aïllats. Els oferim, això sí, caritat (repartiment de roba i aliments a càrrec d’organitzacions assistencials o serveis socials) i cursos impartits per voluntaris. Europa està secularitzada, el món islàmic no. En comptes d’atraure els immigrants musulmans cap als valors democràtics, ens en desentenem. No hauria de sorprendre’ns, per tant, que alguns, els més joves, acaben simpatitzant amb el radicalisme. En definitiva, ¿sabem com pensen els musulmans residents a Xàtiva? Crec que no.

Publicat a Levante-EMV, el 21/02/2015)

Violències pròximes i llunyanes

Recorde que em va donar per col·leccionar, als vuitanta, números d’un còmic contracultural, El Víbora, successor d’anteriors publicacions underground. Hi col·laborava gent com Mariscal, Max, Gallardo y Mediavilla, Nazario, Ceesepe... Encara guarde exemplars a casa. M’atreien especialment historietes com Ranxerox  i Peter Pank, del dibuixant Max (Francesc Capdevila). Ranxerox o Ranx, que aparegué per primera vegada en 1978, és considerat un dels primers exemples d’historieta cyberpunk. El cyborg protagonista fou creat per Stefano Tamburini, però seria reprès per Tanino Liberatore. El personatge, un antiheroi amoral i violent, devia el seu nom a la màquina fotocopiadora d’on havien sortit les peces de què estava format. Posseïa una força i una agilitat que el transformaven en una mena de superhome salvatge. Lubna, la seua xica, era una preadolescent tan amoral com el cyborg. Amb només 12 anys, ja era addicta a diverses drogues. L’experiència i les activitats de Lubna  —com les dels altres personatges infantils de la historieta, molts d’ells a la vora de la desesperació— eren pròpies d’adults.

Aquesta manca d’innocència, ambientada en un hipotètic futur pròxim, convertien la història de Ranx en una distopia —utopia negativa— terrible. Les peripècies dels protagonistes de Ranxerox anunciaven un futur ple de violència, sobretot a les ciutats. I ja que parlem de gent molt jove, la nostra ciutat no està exempta de comportaments violents practicats per xiquets i adolescents. Les rodalies del carrer Metge Lluís Alcanyís, posem per cas, són escenari d’alguns fets preocupants. Jo mateix en vaig ser víctima. Un divendres per la nit —serien les 00.30 de la matinada— circulava per aqueixa via de retorn a casa. En arribar a l’altura del carreró Aben Ferro, una colla de deu o dotze preadolescents llançaren alguna cosa al lateral esquerre del meu cotxe. Vaig frenar instintivament. De sobte, vaig escoltar uns sorolls metàl·lics, uns arraps, a la meua dreta. Mentrestant, la colla de marrecs havia desaparegut en un tres i no res. Vaig aparcar el cotxe davant de ma casa —visc a escassos metres del lloc on s’havia produït l’incident— i vaig revisar el vehicle. Tenia la planxa del lateral dret ratllada. ¡Maniobra de distracció!

Mentre uns em llançaven terra o pedres per atraure la meua atenció, altres, amagats darrere dels vehicles aparcats a la dreta, consumaven el seu veritable objectiu: ratllar-me el cotxe. Supose que ho farien per pur divertiment. Com imaginava que no devia ser l’única víctima de la colla, vaig anar dilluns següent a les dependències de la guàrdia urbana, per a posar-la en antecedents. ¡En mala hora! Un agent em va reprendre. Va dir que no es podia fer res i em va recriminar no haver acudit immediatament després dels fets. En fi, el passat mes de desembre s’esdevingué al mateix punt un incident molt més greu. A les nou de la nit, uns quants preadolescents —¿de la mateixa colla?— van agredir un home d’entre cinquanta i seixanta anys. El llançaren a terra i començaren a apallissar-lo. Els crits del veïnat i l’aturada d’un conductor que passava pel lloc posaren en fuga els agressors. Sembla que l’home no arribà a patir lesions de gravetat. Imagine que algú cridaria la policia local. Quan arribà una patrulla, no quedava ni rastre de la banda violenta. ¿Què estarà passant amb alguns dels nostres xiquets i preadolescents?

Hauríem de prendre’ns seriosament el fenomen de la violència juvenil a casa nostra —fins ara, ocasional i de baixa intensitat. Els fets que acabe de narrar no tenen res a veure amb les imatges dels atemptats terroristes esdevinguts a París a primeries de mes, unes imatges que recorden les profecies d’El Víbora. Impressiona l’escena en què dos homes, després d’haver perpetrat la matança a la redacció de la revista Charlie Hebdo, baixen al carrer, carreguen amb calma els seus kaláshnikovs, proclamen la seua venjança i pugen en un cotxe. Només arrencar, topen amb una patrulla policial i comencen a disparar, fent retrocedir els agents. També impressiona l’assassinat a sang freda d’un policia tombat a terra. L’atacant del supermercat jueu i la seua núvia semblen èmuls de la parella Ranxerox i Lubna. Destil·len la mateixa violència nihilista practicada pels joves que cremen cotxes en algunes barriades perifèriques de París. La religió té poc a veure amb els seus comportaments. Semblen personatges de Tanino Liberatore. Però tornem als brètols de la colla violenta xativina. ¿Ja els té localitzats, la guàrdia municipal?

(publicat a Levante-EMV, el 24/01/2015)

Atemptat contra la vida i la llibertat

Palestina

Prohibit riure's