Bicentenari

Atmosfera política viciada

L'ambient polític està molt enrarit. Les coses li van relativament bé al govern central; des de fa temps, les enquestes palesen que moltes de les mesures que ha pres semblen bé a la majoria dels ciutadans. En canvi, quan es demana una valoració dels governants, nombroses persones tenen una opinió negativa. ¿Com és possible aquesta contradicció? La coalició PSOE-UP hagué de sortejar des de primera hora obstacles immensos: els problemes sanitaris, econòmics i socials derivats de la pandèmia de coronavirus i la guerra a Ucraïna, i la crisi política que planteja el conflicte català. El govern ha anat superant les dificultats amb relativa bona fortuna. Els ERTO van salvar de la fallida moltes empreses. S'establiren ajudes per als sectors econòmics més afectats. Han augmentat l'ocupació i els contractes indefinits. S'ha pujat el salari mínim interprofessional, que es pensa pujar encara més. S'ha establert l'ingrés mínim vital, bé que no arriba, per problemes burocràtics, a tota la gent que el necessita. El creixement del PIB és positiu fins ara, malgrat el perill latent de recessió. Les pensions pujaran el mateix que l'IPC. S'ha ampliat el bo social elèctric.

La Unió Europea donà el vist i plau als projectes del govern i concedí a l'Estat espanyol 140.000 milions d'euros d'ajuda extraordinària —dos terminis de la qual ja s'han rebut— per a pal·liar la crisi del coronavirus. (Recordem que el PP intentà boicotejar aquesta ajuda en Brussel·les.) El govern ha aconseguit l'excepció ibèrica per tal de frenar el preu del gas i l'electricitat —que, així i tot, continua sent massa alt. La inflació, elevada, és inferior a la d'altres països europeus. En fi, es podrà pensar que algunes de les mesures preses es queden curtes o són errònies. Hi haurà qui trobe a faltar d'altres. És evident, però, que l'esquera no ha actuat com ho féu la dreta a la crisi de 2008. Potser per això, la gran majoria dels ciutadans troba encertades les mesures del govern al qual, políticament, també li van prou bé les coses; ha aconseguit d'aprovar, amb el suport de la majoria d'investidura, tots els pressuposts i tots els projectes legislatius. Tornem doncs a la pregunta: ¿Per què el govern d'esquerres és valorat negativament per molta gent? Jo crec que l'atmosfera política viciada n'és la causa. I, en bona mesura, l'ambient enrarit el provoca la dreta.

El PP no paí la pèrdua del govern. Des del minut zero, els partits de dreta iniciaren una ofensiva en tota regla contra el govern de Pedro Sánchez. L'acusaren d'il·legítim. S'ha fet servir artilleria lleugera i pesada, i tota classe de munició: insults, injúries, falsedats... Els ministres d'UP han estat la diana preferida de la reacció. Calculava que el desgast faria trontollar un govern que ha passat per períodes molt complicats, certament. Però la desesperació de la dreta, que ja no sap què dir, ni què fer, ha anat en augment conforme es feia inviable la moció de censura, s'anaven aprovant projectes de llei i pressuposts generals de l'Estat i es rebia el suport d'Europa. El calibre de les insidies, per tant, també augmenta vertiginosament. La supressió del delicte de sedició i l'aplicació per diversos tribunals de la llei del "sols sí és sí" han esdevingut la causa d'enormes envestides —que són especialment masclistes contra la ministra d'Igualtat. Mai no vaig pensar que se superarien, als debats parlamentaris, certes línies roges. La retòrica inflamada, que s'ha instal·lat a les xarxes, als mitjans de comunicació i en seus judicials, parlamentàries i municipals, incendien l'ambient.

Retornen ecos de la II República. Llavors, el discurs violent acabà malament. L'aire viciat de les altures descendeix a poc a poc a la part baixa de la societat. Alguns utilitzen les paraules com a bales. Amollen, posem per cas, «¡Clar, vostè és d'esquerres!» o «¡És un independentista!» ¿I? És com si digueren «¡Anatema, anatema!» ¿Està prohibit ser d'esquerres o independentista en un país democràtic? A Pedro Sánchez li han dit —surrealisme del bo— que voldria suprimir la monarquia i instaurar la república federal. La dreta llança aquests dards amb la idea que tothom tinga per cert que socialisme i república són "heretgies". Però tothom sap que estats democràtics com Suïssa o Alemanya són repúbliques federals. També es trasllueixen, a través de certes expressions, ínfules de superioritat —no hi ha més veritats que les definides per l'IBEX 35 i el fidels a l'Espanya eterna, terra de cacics, catòlica i de dretes. Però l'enorme enrabiada de la dreta no naix únicament del càlcul econòmic. Està provocada sobretot per la frustració ideològica i masclista. Veure que han entrat al govern de coalició dones joves d'UP, feministes i d'esquerres, fa sortir la dreta de polleguera.

Reaccionà igual amb les ministres de Rodríguez Zapatero Bibiana Aído i Leire Pajín. El govern intenta avançar en drets socials, en matèries que xoquen frontalment amb els postulats del catolicisme més ranci i reaccionari, i amb el masclisme de molts polítics i jutges (regulació de l'avortament, igualtat per a les minories amb preferències de gènere no normatiu, protecció de la llibertat sexual, lluita contra la violència masclista, paritat entre homes i dones...). ¿Es cometen errors? ¡I tant! Però això no justifica la virulència dels atacs contra les ministres d'UP. Els debats suscitats pels canvis legislatius (la llei del "sols sí és sí", la supressió del delicte de sedició) palesen, per damunt de possibles errors de tècnica jurídica, el caràcter merament punitiu que la dreta voldria imprimir a la legislació penal. I l'esquera pot caure a la trampa, comprar l'agenda del PP. El dia 26, acudí dividida a les manifestacions. Ignore si la violència verbal ja ha fet forat. Fins ara, els polítics i els periodistes, d'una banda, i la resta de ciutadans, d'altra, semblen viure en planetes distints; en general, la gent de peu continua amb la seua vida de sempre, al marge de disputes acalorades.

Però no s'ha de descartar la possibilitat que tantíssima atmosfera viciada als àmbits polítics i mediàtics tinga males conseqüències. Se sap que l'opinió pública és més bé l'opinió publicada. La judicatura no col·labora a asserenar els ànims. Aquest cap de setmana, malgrat la nova Llei de Memòria Històrica, els falangistes han pogut celebrar un acte d'homenatge al seu fundador en el cementiri d'Alacant. Lluïren les seues camises blaves i les seus banderes i cantaren el Cara al sol. La Sotsdelegació del Govern havia prohibit l'acte, però el Tribunal Superior de Justícia va dir que havien de prevaler el dret de reunió i el dret a la lliure manifestació. ¿Algú s'imagina uns nazis amb esvàstiques desfilant per carrers de qualsevol ciutat alemanya? Doncs això és possible a les Espanyes. La cúpula judicial i el Tribunal Constitucional estan controlats per la dreta. A causa de tot el que s'ha dit, els periòdics i els noticiaris televisats donen feredat. El govern haurà de prendre moltes mesures socials per a evitar el transvasament de vot obrer a l'extrema dreta o l'abstenció. L'ambient enrarit podria tenir conseqüències nefastes per a la democràcia.

Converses sobre Joan Fuster

Cent de Fuster

El pròxim dia 23 farà cent anys exactes del naixement de Joan Fuster, l'intel·lectual valencià més destacat del segle XX. L'assaig ocupa un lloc preeminent en la seua obra, extensa i variada. Jo sempre he tingut una predilecció especial pels escrits "cívics" de Fuster. Sovint se sol oblidar que els grans assagistes es caracteritzen per la subjectivitat, el relativisme, la ironia i l'esperit crític. Dic açò perquè els seus detractors sempre han acusat Fuster de dogmàtic. Naturalment, sent ben jove, vaig llegir Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians. Amb totes les objeccions que hom li vulga fer —l'autor no defugia el debat d'idees—, Nosaltres és un llibre cabdal en la producció fusteriana. Significà un revulsiu per a molts valencians, un tall en la percepció que fins aleshores teníem del nostre país. (El volum es publicà en 1962). Com va dir Jaume Pérez Montaner, «es pot parlar d'un abans i un després d'aquesta obra» en el conjunt de tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre la cultura i la consciència nacional del poble valencià, que és molt.

Les tesis fusterianes —sobretot una: «la meua nació política són els Països Catalans»— van suscitar animadversions absolutes i el sorgiment d'un mot, "fusterianisme". Fa poc, he llegit un article de Toni Cucarella, "Contra el fusterianisme polític", publicat al número 120 de Llengua Nacional. Segons Toni, no existeix el fusterianisme com a doctrina política. Efectivament, no existeix, si pensem en un equivalent a liberalisme, socialisme o anarquisme. De Marx, per exemple, es pot dir que creà una teoria cientificofilosòfica denominada marxisme, el seguidor de la qual rep el nom de marxista. Fuster no creà cap doctrina, ni fundà cap partit. Es limità a opinar, a explicar allò en què creia. També ens advertí que tota política que no férem nosaltres seria feta contra nosaltres. Però la tasca de concretar quina política ens convé és cosa nostra. Així i tot, res no ha pogut evitar que s'escampen els mots fusterianisme —que més bé hauria de ser fusterisme— i fusterià, en un sentit semblant al de wagnerisme (corrent musical) i wagnerià (partidari del wagnerisme). ¡Tant és! Jo crec que no ens hauríem de perdre en discussions terminològiques.

 

 

Allò més important és traure conseqüències del pensament fusterià. En un dels articles que escrivia per a la secció "Punt de meditació" de la revista El Temps, Fuster ens recomanava no caure en el pessimisme. Recordava una consigna de Josep Bernat i Baldoví: Sea nuestra divisa / rescatar si podemos la camisa. «¿Com? No sabria dir-ho», confessava Fuster. Deia que els barítons del nacionalisme polític estaven afònics. I concloïa la seua columna afirmant que calia recuperar el nivell reivindicatiu que s'havia sacrificat sota la magnòlia de Benicàssim. A Xàtiva, tinguérem ocasió d'escoltar Fuster vàries vegades. Durant la segona meitat dels setanta, es deixà caure per la casa parroquial dels Sants Joans, en què se celebraven aplecs interessants, sempre sota vigilància policial. Llavors era rector Toni Signes. En 1976, arran de l'atemptat amb bomba contra la llibreria La Costera, Fuster vingué a Xàtiva, per tal de solidaritzar-se amb els afectats. (En 1981, la casa de l'escriptor al carrer Sant Josep de Sueca també patiria un atemptat feixista.)

Fuster va participar en dos actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. En 1980, presentà la publicació més emblemàtica de l'entitat, el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. En 1982, a la presentació del número 2 de la revista Papers de la Costera en l'Almodí assistiren, entre d'altres, Fuster, Andreu Alfaro, Alfons Roig i Alfons Cucó. Més endavant, en 1984, alguns xativins coordinats per Antoni Martínez Revert vam enllestir un projecte magnífic, l'edició d'un estoig, Homenatge Picasso, amb gravats i poemes d'artistes plàstics i poetes valencians reeixits. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i Alfons Roig. La commemoració del centenari del naixement del gran escriptor ha tingut, però, escàs ressò a la nostra ciutat. Ahir, divendres, quan ja havia escrit aquestes línies, se celebrà l'acte Fuster en perspectiva, a l'Ateneu Popular de Xàtiva, amb participació d'Aureli Silvestre i Pau Viciano. I el pròxim dimarts, a la Casa de Cultura, hi haurà una taula redona, Converses sobre Joan Fuster, organitzada per la Fundació Raimon i Annalisa, amb intervencions del mateix Raimon, Antoni Furió i Josep Palomero.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2022)

Cloenda del cicle

Happenings als museus

Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.

Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.

En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.

En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.

Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.

Poesia i música en temps d'Ibn Ḥazm

Ibn Ḥazm de Còrdova

Enguany, l'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera estan commemorant amb un munt d'actes el mil·lenari de Ṭawq al-ḥamāma (El collar de la coloma), gran obra literària escrita en 1022 per Abū Muḥammad ‘Alī Ibn Aḥmad Ibn Sa‘īd Ibn Ḥazm, nascut a Còrdova l'any 994 (384 de l'hègira). En gener, ja vaig dedicar una columna a glossar el llibre. I mentre vostès llegeixen aquestes línies, es desenvolupa a la Casa de Cultura el XXIX Simposi Anual de la Societat Espanyola d'Estudis Àrabs, que vol sumar-se així a l'efemèride. Ibn Ḥazm, conegut sobretot per haver escrit El collar, fou un personatge controvertit i un dels principals pensadors d’al-Andalus. L'influx de l'escriptor en la teologia i el dret islàmics arriba fins als nostres dies; algunes de les seues idees són perceptibles a l'actual salafisme. Ibn Ḥazm redactà el seu tractat sobre l’amor i els amants, a partir de diversos episodis autobiogràfics, quan estava exiliat a Xàtiva. Passaria la vida fugint. Patí diversos empresonaments. Marxà de Còrdova dues vegades, després de ser deposats sengles califes omeies. S'instal·là en Almeria i, quan només tenia vint-i-vuit anys, a Xàtiva.

En aquesta ciutat arribaria a ser proclamat un nou califa omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV, que seria assassinat aviat per eslaus amirites. Ibn Ḥazm sojornà molt de temps a Dénia i Mallorca, d'on hagué de fugir per les seues dissensions amb els alfaquins malikites. (Ell havia esdevingut un defensor aferrissat de la doctrina ẓāhirī, molt rigorista; rebutjava el racionalisme i l'analogia.) Durant la resta de la seua vida, es dedicà a escriure llibres sobre ciència, religió, dret. Destaquen La precisió dels fonaments jurídics i Llibre de les solucions decisives tocants a religions, sectes i escoles. El fugitiu peregrinaria per diferents territoris: Còrdova, Almeria, Granada, Talavera, Sevilla... Havia adquirit molts sabers de manera autodidacta, però caigué en desgràcia i els seus llibres foren cremats. Va dir: «Podreu cremar el paper, però no allò que conté, car això és dins el meu pit.» A Xàtiva es perpetua la seua memòria. En 1981, posem per cas, s'edità una carpeta, El collar de la coloma, que contenia gravats dels artistes Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, i poemes d'Ibn Ḥazm de Còrdova traduïts per Antoni Martínez Revert. Jo firmava el prefaci, en què evocava literàriament la figura de l'exiliat a Xàtiva (encara no engalzat per la radical doctrina ẓāhirī). Hi vaig intercalar uns versos seus traduïts per Antoni Martínez. Reproduïsc, revisat, el text d'aquell pròleg:

«Farcells de núvols foscos s'estenen sobre l'albacar al darrer crit de pregària del muetzí. L'oreig duu perfums de palma tunisenca de dellà la mar Mediterrània. Remors de fonts i tremolar del ventijol. Vaig pels carrers sinuosos de Madina Satiba amb l'empenta del foragitat, del confinat a l'exili. Lluny, des de l'alcàsser del valí, els ritmes del tabal omplen el capvespre. ¡Ai Còrdova, que distant ets! ("...un sol moment l'he viscut sens solitud.") Muhammad m'ofereix l'òscul de la pau i es trau, de sota l'aljuba, l'adreça de la filla d'Ibrahim, la israelita. Dirigir les meues passes a l'aljama on ella espera. Deixar el recinte murat i l'encimbellat minaret. Endinsar-se al lloc que m'ha assenyalat l'alcavot. Pati amb tarongers, pou d'aigua neta. Dintre l'alcova, estores d'Alger, voluptuoses catifes d'Aràbia, pells d'anyells i de cabrits. ("La meua estimada, un capvespre, / de sobte, corprès, vaig besar...") ¡Al·là, l'únic Déu d'israelites i sarraïns! Fique els dits als cimbells del teu pit. Regalar-se amb la dolçor d'arnadí dels teus malucs. Engonal humit sota el blanquíssim caftà brodat amb flors. Vel de seda verda sobre els llavis. Recitar versos de l'Alcorà a l'harem. Guixos serpentejants, taulells socarrats de Manises. Fruites aromàtiques; natges tibants. Llamp d'amor. Un moment, un breu instant d'acoblament. ("Sóc ramader d'estels i tinc d'ells cura... / Ah, els estels, símbols d'amor encès, / focs a la nit, tenebra persistent / al meu desig.") Desert d'amor: buidar-s'hi. Lluna fosca. Torne a recordar aquell moment, aquell minut etern, aquella nit de noces. ("No tenir-te a prop és l'única raó / d'odiar la vida.") Blanca coloma de coll nu. Pestanyes ennegrides d'alcofoll. ¡Ibn Hazm de Còrdova! Tornar de bell nou al sudari negre de la nit. Carrers estrets. Cases i alfanges amagats. Pagar el tribut de l'estranyat en terra llunyana. Àngel Jibril, androgin alat al paradís, ¡obre les portes!»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2022)

Ibn Hazm a la Xàtiva del segle XI

Alcassabes en època d'Ibn Hazm