Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.
Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.
En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.
En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.
Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.
Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.
En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.
En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.
Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada