diumenge, 30 de maig del 2021
divendres, 28 de maig del 2021
Terra atroç
Rosa Díez vol manifestar-se el pròxim dia 13 de juny, a la plaça madrilenya de Colón, contra els indults als presos polítics catalans. Vox s'ha adherit immediatament a la iniciativa. PP i C's també acudiran a la crida. Pablo Casado ha fet un doble anunci: el PP iniciarà una campanya de recollida de firmes contra els indults i els recorrerà al Tribunal Suprem si arriben a produir-se. Mentrestant, algun president autonòmic socialista i els membres de la vella guàrdia del PSOE —com Felipe González i Alfonso Guerra— també s'han manifestat en contra dels indults. Atès que una meitat almenys de la militància socialista està en contra del perdó als presos polítics, resultaria que les dues terceres parts de la pell de brau rebutgen la mesura de gràcia. És realment atroç que més de mitja Espanya vulga que es podrisquen a la presó persones que ni han matat, ni han violat, ni han assaltat cap establiment a mà armada. Evidentment, jo no m'incloc en aqueixa Espanya estantissa i cruel. De fet, el furor nacionalista impedeix de veure una cosa molt clara: els presos no han demanat l'indult; prefereixen l'amnistia. La cúpula de l'EAJ-PNB ha emès un comunicat en què recorda les conseqüències que va tenir la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut de Catalunya impulsada per Rajoy. D'altra banda, la jugada de Sánchez és evident; vol dividir els independentistes i deixar fora de joc Puigdemont i els altres exiliats. Ni tot açò és capaç de veure el nacionalisme espanyol, cec, eixelebrat i transversal. Alguns dels retrògrads que nodreixen la nova moguda reaccionària —els magistrats del Tribunal Suprem entre ells— estarien disposats a acceptar el perdó als presos si aquests mostren penediment, que és tant com exigir-los que reneguen dels seus ideals i accepten que van cometre un delicte. Dimecres passat, Roberto Cantos firmava en Levante-EMV un article titulat "El nacionalismo es siempre de derechas". Heus ací el motiu pel qual rebutge el qualificatiu 'nacionalista'. Ajuntem nacionalisme i socialisme i la conclusió és automàtica: nacionalsocialisme, nazisme. M'agrada més el terme 'independentista'. La tesi de Cantos és que el nacionalisme només té un argument, ‘ser diferent’, oposat al concepte jurídic d'igualtat. En canvi, segons el meu parer, i anècdotes puntuals a banda, independentista és qui, ben fart de veure conculcats els seus drets i les seues llibertats, desitja deslliurar-se de l'opressor. Per això lluitaren països colonitzats avui lliures. L'independentista vol un poble igual que els altres pobles del món, exigència equiparable a les aspiracions progressistes, perquè no demana cap privilegi. El catalanisme d'esquerres actual és transversal i ja no posa l'accent en la identitat ètnica. Reclama igualtat i que tinguen vigència dos principis generals: el de respecte recíproc i el d'autodeterminació. Com han ficat de relleu alguns juristes prestigiosos —Rudolf Stammler o Karl Lorenz, per exemple—, aquests principis fonamenten l'estat democràtic i un dret intern just amb pretensions de ser obeït. Per tant, l'article de Cantos retrata perfectament gent com Emiliano García-Page o Felipe González, que tenen de socialistes el mateix que jo de bomber. Que gran part de la socialdemocràcia espanyola vulga que els presos independentistes complisquen íntegrament tretze anys de reclusió és descoratjador. Consterna que cap intel·lectual espanyol siga capaç de detectar la injustícia i denunciar-la. ¿Sumar-se tranquil·lament a les tesis més reaccionàries de l'extrema dreta? Ja dic, vivim en una terra atroç.
dimecres, 26 de maig del 2021
dissabte, 22 de maig del 2021
Frenar la degradació
Per fi, el Pla Especial de Protecció del Centre Històric es troba en fase d'exposició pública i al·legacions. Les persones preocupades per la conservació del patrimoni esperàvem des de 2000 aquesta eina per a la protecció i la planificació urbanística de ciutat vella. De fet, el consistori presidit per Rus, que mai no encarregà la redacció del pla, romania en flagrant contravenció a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. La nova corporació d'esquerres anuncià la seua intenció d'abordar la tasca, però ha calgut esperar el seu segon mandat. Des de l'aprovació del vigent Pla General d'Ordenació Urbana, s'ha demanat el pla especial per activa i per passiva. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, s'ha dirigit sovint a l'Ajuntament reivindicant la protecció del nostre patrimoni històric i artístic. En 2003, hi hagué un primer escrit després de llegir les declaracions del llavors regidor d’Obres i Urbanisme, Vicent Parra, el qual manifestava que fins a mitjan 2005 no anàvem a disposar de la norma con la cual estará todo definido y cualquier persona que plantee una actuación al casco antiguo sabrá enseguida qué puede hacer y qué no.
En 2005, atès que les intencions municipals havien quedat en res, l'entitat es dirigia novament a l'alcalde. Sol·licitava que es prengueren mesures per tal d’assegurar, mentre es realitzaven els treballs de redacció del pla, més protecció del conjunt històric, en compliment estricte del que disposa la Llei del Patrimoni Valencià. En aquell moment se suggerien diverses iniciatives: promoure una campanya informativa que, a més d’explicar la vàlua del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no; prevenir les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la partida de costos); difondre els valors del patrimoni històric de Xàtiva a través de premsa, ràdio, televisió, tanques publicitàries... I és que la progressiva degradació en moltes zones (Ànimes, Sant Agustí, Enríquez...) no cessava. L'Ajuntament no en va fer cas. En 2006, Amics de la Costera es manifestava en contra d'actuacions municipals en matèria de patrimoni.
Rus demostrava nul·la sensibilitat pels béns patrimonials pertanyents al segle XIX o la primeria del XX. Desapareixien molts. La destrucció i el deteriorament d'immobles afectava els diferents conjunts xativins d’arqueologia industrial: el molí Serrampedra (antiga fàbrica de midó La Galia SA); l'almàssera del carrer Argenteria; la paperera San Jorge; la plaça de bous construïda seguint les traces de l'arquitecte modernista Demetrio Ribes. En 2007, l'Institut d'Estudis Comarcals tornava a la càrrega. A través dels mitjans, feia públic un manifest que alertava sobre les agressions al patrimoni cultural. Es posava el focus en la degradació del centre històric, les muralles de llevant, la paperera San Jorge i el monestir de Santa Clara. Es denunciaven falta de rigor i pressió especulativa. En 2015, l'entitat cultural enviava una carta al nou alcalde, Roger Cerdà. Li sol·licitava una entrevista per a repassar les tasques pendents en matèria patrimonial i li oferia col·laboració, que es concretà en l'organització d'unes jornades sobre model de ciutat.
Jo mateix he escrit en aquestes planes nombroses columnes reclamant més atenció a ciutat vella. Doncs bé, fins a 2021 —sis anys després— no ha arribat la redacció preliminar del Pla Especial de Protecció del Nucli Històric. ¡Dos decennis d'espera! ¿Quina repercussió tindrà el document provisional? Seria terrible que, per desconeixença, dificultat d'accés a la documentació tècnica o falta de difusió, consultes i formulació d'al·legacions foren escasses. En qualsevol cas, encara no som al final del trajecte. El Pla Especial serà aprovat per la Generalitat quan s'hagen estudiat i resolt les al·legacions. I s'ha de tenir en compte que la norma, valuosa, no serà la panacea per a tots els mals de la ciutat. Salvar el centre històric de Xàtiva també exigeix polítiques coherents i decidides de l'autoritat municipal, ajudes públiques als veïns que vulguen rehabilitar immobles antics i especificacions que no siguen massa oneroses o impedisquen les comoditats que ha de tenir una llar del segle XXI. Sense tot això, ciutat vella seguirà despoblant-se i degradant-se.
(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2021)
En 2005, atès que les intencions municipals havien quedat en res, l'entitat es dirigia novament a l'alcalde. Sol·licitava que es prengueren mesures per tal d’assegurar, mentre es realitzaven els treballs de redacció del pla, més protecció del conjunt històric, en compliment estricte del que disposa la Llei del Patrimoni Valencià. En aquell moment se suggerien diverses iniciatives: promoure una campanya informativa que, a més d’explicar la vàlua del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no; prevenir les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la partida de costos); difondre els valors del patrimoni històric de Xàtiva a través de premsa, ràdio, televisió, tanques publicitàries... I és que la progressiva degradació en moltes zones (Ànimes, Sant Agustí, Enríquez...) no cessava. L'Ajuntament no en va fer cas. En 2006, Amics de la Costera es manifestava en contra d'actuacions municipals en matèria de patrimoni.
Rus demostrava nul·la sensibilitat pels béns patrimonials pertanyents al segle XIX o la primeria del XX. Desapareixien molts. La destrucció i el deteriorament d'immobles afectava els diferents conjunts xativins d’arqueologia industrial: el molí Serrampedra (antiga fàbrica de midó La Galia SA); l'almàssera del carrer Argenteria; la paperera San Jorge; la plaça de bous construïda seguint les traces de l'arquitecte modernista Demetrio Ribes. En 2007, l'Institut d'Estudis Comarcals tornava a la càrrega. A través dels mitjans, feia públic un manifest que alertava sobre les agressions al patrimoni cultural. Es posava el focus en la degradació del centre històric, les muralles de llevant, la paperera San Jorge i el monestir de Santa Clara. Es denunciaven falta de rigor i pressió especulativa. En 2015, l'entitat cultural enviava una carta al nou alcalde, Roger Cerdà. Li sol·licitava una entrevista per a repassar les tasques pendents en matèria patrimonial i li oferia col·laboració, que es concretà en l'organització d'unes jornades sobre model de ciutat.
Jo mateix he escrit en aquestes planes nombroses columnes reclamant més atenció a ciutat vella. Doncs bé, fins a 2021 —sis anys després— no ha arribat la redacció preliminar del Pla Especial de Protecció del Nucli Històric. ¡Dos decennis d'espera! ¿Quina repercussió tindrà el document provisional? Seria terrible que, per desconeixença, dificultat d'accés a la documentació tècnica o falta de difusió, consultes i formulació d'al·legacions foren escasses. En qualsevol cas, encara no som al final del trajecte. El Pla Especial serà aprovat per la Generalitat quan s'hagen estudiat i resolt les al·legacions. I s'ha de tenir en compte que la norma, valuosa, no serà la panacea per a tots els mals de la ciutat. Salvar el centre històric de Xàtiva també exigeix polítiques coherents i decidides de l'autoritat municipal, ajudes públiques als veïns que vulguen rehabilitar immobles antics i especificacions que no siguen massa oneroses o impedisquen les comoditats que ha de tenir una llar del segle XXI. Sense tot això, ciutat vella seguirà despoblant-se i degradant-se.
(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2021)
dissabte, 15 de maig del 2021
Arribada a Ferrara
Ferrara, façana romànica de la catedral, Palazzo Comunale,
amb les estàtues de Niccolò III i Borso, i Piazza del Duomo
dijous, 13 de maig del 2021
Papers de la Costera dedicat a Lucrècia Borja
El 24 de juny de 1519, moria a Ferrara Lucrècia Borja. Sols tenia 39 anys. Era filla de Roderic de Borja i Vannozza Cattanei. Lucrècia havia nascut en 1480 a Subiaco, un llogaret pròxim a Roma. En 1465, Roderic de Borja havia conegut Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. Al castell de Subiaco van nàixer tres fills de Vannozza i el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia.
Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.
A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.
Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.
No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.
Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.
A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.
Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.
No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.
En un número extraordinari de Papers de la Costera s'han recollit tots els textos d'aquelles conferències. Es deixa constància, així, d'una commemoració que va rebre el suport dels socis d'Amics de la Costera i d'un nombrós públic. La revista ha estat il·lustrada en aquesta ocasió amb obres de l'artista Manuel Boix. En fi, és possible que, després de llegir-lo, els lectors guarden aquest número de la revista com un xicotet tresor.
dimecres, 12 de maig del 2021
dissabte, 8 de maig del 2021
Un món perdut
De vegades, alguns companys de plana i jo mateix hem reivindicat un nucli històric més pulcre que atraga visitants. Sé que les ruïnes romàntiques tenen també els seus admiradors apassionats. Però les viles i les ciutats han de ser sobretot territoris per a viure. Quan el deteriorament supera els límits d'allò tolerable, molts residents abandonen ciutat vella, o s'hi desfermen processos de gentrificació. Des de fa temps, els barris antics de Xàtiva perden habitants. Aquesta setmana, Juan Ignacio Barbieri, il·lustrador argentí establert a casa nostra, es declarava captivat per les façanes de Xàtiva, enamorat del seu centre històric. Es muy decadente. Se ve que ha tenido un esplendor muy notorio, pero da un poco de pena ahora, porque está muy vacío. Lástima que no se ponga en valor. Jo vaig nàixer en el carrer Bellver. Per una d'aquelles casualitats de la vida, Juan Bellver, Juanito el Practicant, tenia clínica en la via perpendicular al carrer Botigues. Hi vaig viure un temps. Després, la meua família es traslladà al Carme. L'actual carrer Botigues ja no és el de la meua infantesa. Als seixanta, estava ple de vida tots els dies de la setmana.
Sovint, abans d'arribar als "Pares", ma mare comprava un panellet al forn de Sanchis. Després, entràvem en Casa Sorell perquè em ficaren tonyineta i olives. ¡Esmorzar a la cartera! Farmàcia Casesnoves, Casa Baldrés, Bar Lorente, Cupons Claramonte, Juanita la Platanera, Ca Rosendo, que venia gelats en estiu i joguines en Nadal, Dolços Giner, la drogueria El Barco, El Siglo, El Barato Setabense, La Pastora, Cucó, El 95, on venien tot a noranta-cinc cèntims de pesseta, San José, La Mona... L'amo de la pastisseria, pare del pintor Vicent Giner, tenia altre xic amb discapacitat psíquica, Ramon, que suscitava afecte. El Siglo fou el primer establiment de Xàtiva en què venien pantalons Levi's. ¡Quin microcosmos! Trobat era la frontera desconeguda. Richart, el de la joieria, esdevingué promotor pioner de colles de ball tradicional, amb patrocini de Coros y Danzas de Sección Fememnina. Ja casat, jo tornava sovint al barri. Acompanyava la meua dona a la botiga d'Alfredo, antic jugador de futbol. Venia de tot: peces d'aixovar, pantalons, camises, roba interior, pijames, estovalles... «Hola, Ximo», em deia mirant-me per damunt de les ulleres.
Ernesto Garcia, amo de La Pastora i pare de l'artista homònim, esdevindria consogre meu. En El Siglo treballava de caixera Ernestina, tia de la meua dona. L'administració de loteria era atesa per les germanes Aure i Nati. Damunt de Calçats Chari, hi havia un perruquer, Serafín. Volia que li digueren Fino. Ramon, un dels germans propietaris de la drogueria, el caixer, estava sord per culpa d'un tractament amb excés d'antibiòtics. Enfront de La Pastora estava Papereria Vidal. Al cantó amb carrer del Pes, la tia de Bruno Lomas venia roba per a nadons. En altres llocs del barri —plaça del Mercat, carrer del Pi, Trobat, Font d'Alós— hi havia més activitat. Casa dels Fideus, les tendes dels germans Rus —un, pare de l'exalcalde—, Sombrerería Matoses, Simó, Perfumería Vernia, Rosendo Alonso, Ultramarins Sisternes, Sifre, les parades de Blanco, que venia roba, i Antonio, el dels ous, Bordera el dels pollastres rostits, Casa Floro, Casa Reig, la carnisseria dels protestants, Posada la Soledad, el fotògraf Figueroa, Casa del Margallonero...
El meu avi era funcionari del Banc d'Espanya, al carrer Corretgeria. Enfront, apanyava sabates el Cordobés, en un petit taller amb parets plenes de fotos de xiques lleugeres de roba. Alguns negocis, com La Regadera, es van traslladar a l'eixampla. Molts altres van tancar. En fi, el barri del Mercat, zona de botigues i botiguers durant la meua infantesa, ha esdevingut un parc temàtic de bars de copes i restaurants. Ja no sembla un espai per a ser viscut. Algunes parts es degraden ràpidament. Fa temps s'ensorrà una casa cantonera dels carrers Caldereria i Vallés. Ha caigut el Margallonero. Qualsevol dia caurà la Posada del Peix. ¿Desídia municipal o dels propietaris? Els pocs veïns que encara resisteixen al barri han de patir tota mena de comportaments incívics: escomeses als seus béns, emissió de sorolls i brutícia, intimidacions, insults, intents d'agressió... L'Ajuntament deu conèixer perfectament la situació. Segons uns amics meus, revifar un món perdut és un exercici estèril de nostàlgia, però la deixadesa institucional tampoc no duu enlloc.
(publicat a Levante-EMV, el 08/05/2021)
Sovint, abans d'arribar als "Pares", ma mare comprava un panellet al forn de Sanchis. Després, entràvem en Casa Sorell perquè em ficaren tonyineta i olives. ¡Esmorzar a la cartera! Farmàcia Casesnoves, Casa Baldrés, Bar Lorente, Cupons Claramonte, Juanita la Platanera, Ca Rosendo, que venia gelats en estiu i joguines en Nadal, Dolços Giner, la drogueria El Barco, El Siglo, El Barato Setabense, La Pastora, Cucó, El 95, on venien tot a noranta-cinc cèntims de pesseta, San José, La Mona... L'amo de la pastisseria, pare del pintor Vicent Giner, tenia altre xic amb discapacitat psíquica, Ramon, que suscitava afecte. El Siglo fou el primer establiment de Xàtiva en què venien pantalons Levi's. ¡Quin microcosmos! Trobat era la frontera desconeguda. Richart, el de la joieria, esdevingué promotor pioner de colles de ball tradicional, amb patrocini de Coros y Danzas de Sección Fememnina. Ja casat, jo tornava sovint al barri. Acompanyava la meua dona a la botiga d'Alfredo, antic jugador de futbol. Venia de tot: peces d'aixovar, pantalons, camises, roba interior, pijames, estovalles... «Hola, Ximo», em deia mirant-me per damunt de les ulleres.
Ernesto Garcia, amo de La Pastora i pare de l'artista homònim, esdevindria consogre meu. En El Siglo treballava de caixera Ernestina, tia de la meua dona. L'administració de loteria era atesa per les germanes Aure i Nati. Damunt de Calçats Chari, hi havia un perruquer, Serafín. Volia que li digueren Fino. Ramon, un dels germans propietaris de la drogueria, el caixer, estava sord per culpa d'un tractament amb excés d'antibiòtics. Enfront de La Pastora estava Papereria Vidal. Al cantó amb carrer del Pes, la tia de Bruno Lomas venia roba per a nadons. En altres llocs del barri —plaça del Mercat, carrer del Pi, Trobat, Font d'Alós— hi havia més activitat. Casa dels Fideus, les tendes dels germans Rus —un, pare de l'exalcalde—, Sombrerería Matoses, Simó, Perfumería Vernia, Rosendo Alonso, Ultramarins Sisternes, Sifre, les parades de Blanco, que venia roba, i Antonio, el dels ous, Bordera el dels pollastres rostits, Casa Floro, Casa Reig, la carnisseria dels protestants, Posada la Soledad, el fotògraf Figueroa, Casa del Margallonero...
El meu avi era funcionari del Banc d'Espanya, al carrer Corretgeria. Enfront, apanyava sabates el Cordobés, en un petit taller amb parets plenes de fotos de xiques lleugeres de roba. Alguns negocis, com La Regadera, es van traslladar a l'eixampla. Molts altres van tancar. En fi, el barri del Mercat, zona de botigues i botiguers durant la meua infantesa, ha esdevingut un parc temàtic de bars de copes i restaurants. Ja no sembla un espai per a ser viscut. Algunes parts es degraden ràpidament. Fa temps s'ensorrà una casa cantonera dels carrers Caldereria i Vallés. Ha caigut el Margallonero. Qualsevol dia caurà la Posada del Peix. ¿Desídia municipal o dels propietaris? Els pocs veïns que encara resisteixen al barri han de patir tota mena de comportaments incívics: escomeses als seus béns, emissió de sorolls i brutícia, intimidacions, insults, intents d'agressió... L'Ajuntament deu conèixer perfectament la situació. Segons uns amics meus, revifar un món perdut és un exercici estèril de nostàlgia, però la deixadesa institucional tampoc no duu enlloc.
(publicat a Levante-EMV, el 08/05/2021)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)