dissabte, 8 de maig de 2021

Un món perdut

De vegades, alguns companys de plana i jo mateix hem reivindicat un nucli històric més pulcre que atraga visitants. Sé que les ruïnes romàntiques tenen també els seus admiradors apassionats. Però les viles i les ciutats han de ser sobretot territoris per a viure. Quan el deteriorament supera els límits d'allò tolerable, molts residents abandonen ciutat vella, o s'hi desfermen processos de gentrificació. Des de fa temps, els barris antics de Xàtiva perden habitants. Aquesta setmana, Juan Ignacio Barbieri, il·lustrador argentí establert a casa nostra, es declarava captivat per les façanes de Xàtiva, enamorat del seu centre històric. Es muy decadente. Se ve que ha tenido un esplendor muy notorio, pero da un poco de pena ahora, porque está muy vacío. Lástima que no se ponga en valor. Jo vaig nàixer en el carrer Bellver. Per una d'aquelles casualitats de la vida, Juan Bellver, Juanito el Practicant, tenia clínica en la via perpendicular al carrer Botigues. Hi vaig viure un temps. Després, la meua família es traslladà al Carme. L'actual carrer Botigues ja no és el de la meua infantesa. Als seixanta, estava ple de vida tots els dies de la setmana.

Sovint, abans d'arribar als "Pares", ma mare comprava un panellet al forn de Sanchis. Després, entràvem en Casa Sorell perquè em ficaren tonyineta i olives. ¡Esmorzar a la cartera! Farmàcia Casesnoves, Casa Baldrés, Bar Lorente, Cupons Claramonte, Juanita la Platanera, Ca Rosendo, que venia gelats en estiu i joguines en Nadal, Dolços Giner, la drogueria El Barco, El Siglo, El Barato Setabense, La Pastora, Cucó, El 95, on venien tot a noranta-cinc cèntims de pesseta, San José, La Mona... L'amo de la pastisseria, pare del pintor Vicent Giner, tenia altre xic amb discapacitat psíquica, Ramon, que suscitava afecte. El Siglo fou el primer establiment de Xàtiva en què venien pantalons Levi's. ¡Quin microcosmos! Trobat era la frontera desconeguda. Richart, el de la joieria, esdevingué promotor pioner de colles de ball tradicional, amb patrocini de Coros y Danzas de Sección Fememnina. Ja casat, jo tornava sovint al barri. Acompanyava la meua dona a la botiga d'Alfredo, antic jugador de futbol. Venia de tot: peces d'aixovar, pantalons, camises, roba interior, pijames, estovalles... «Hola, Ximo», em deia mirant-me per damunt de les ulleres.

Ernesto Garcia, amo de La Pastora i pare de l'artista homònim, esdevindria consogre meu. En El Siglo treballava de caixera Ernestina, tia de la meua dona. L'administració de loteria era atesa per les germanes Aure i Nati. Damunt de Calçats Chari, hi havia un perruquer, Serafín. Volia que li digueren Fino. Ramon, un dels germans propietaris de la drogueria, el caixer, estava sord per culpa d'un tractament amb excés d'antibiòtics. Enfront de La Pastora estava Papereria Vidal. Al cantó amb carrer del Pes, la tia de Bruno Lomas venia roba per a nadons. En altres llocs del barri —plaça del Mercat, carrer del Pi, Trobat, Font d'Alós— hi havia més activitat. Casa dels Fideus, les tendes dels germans Rus —un, pare de l'exalcalde—, Sombrerería Matoses, Simó, Perfumería Vernia, Rosendo Alonso, Ultramarins Sisternes, Sifre, les parades de Blanco, que venia roba, i Antonio, el dels ous, Bordera el dels pollastres rostits, Casa Floro, Casa Reig, la carnisseria dels protestants, Posada la Soledad, el fotògraf Figueroa, Casa del Margallonero...

El meu avi era funcionari del Banc d'Espanya, al carrer Corretgeria. Enfront, apanyava sabates el Cordobés, en un petit taller amb parets plenes de fotos de xiques lleugeres de roba. Alguns negocis, com La Regadera, es van traslladar a l'eixampla. Molts altres van tancar. En fi, el barri del Mercat, zona de botigues i botiguers durant la meua infantesa, ha esdevingut un parc temàtic de bars de copes i restaurants. Ja no sembla un espai per a ser viscut. Algunes parts es degraden ràpidament. Fa temps s'ensorrà una casa cantonera dels carrers Caldereria i Vallés. Ha caigut el Margallonero. Qualsevol dia caurà la Posada del Peix. ¿Desídia municipal o dels propietaris? Els pocs veïns que encara resisteixen al barri han de patir tota mena de comportaments incívics: escomeses als seus béns, emissió de sorolls i brutícia, intimidacions, insults, intents d'agressió... L'Ajuntament deu conèixer perfectament la situació. Segons uns amics meus, revifar un món perdut és un exercici estèril de nostàlgia, però la deixadesa institucional tampoc no duu enlloc.

(publicat a Levante-EMV, el 08/05/2021)

1 comentari:

Ximo ha dit...

Ací estan corregides, però al diari han aparegut dues errades grosses. L'amo de la perruqueria Fino no es deia Rufino. El seu nom era Serafín Ordiñana. I Ramonet no era germà de l'amo de Dolços Giner, era fill. Malgrat revisar l'article amb alguns amics, vam ser incapaços de detectar les equivocacions fins que ja era massa tard. Han quedat fixades en paper premsa. Ho lamente.