El 24 de juny de 1519, moria a Ferrara Lucrècia Borja. Sols tenia 39 anys. Era filla de Roderic de Borja i Vannozza Cattanei. Lucrècia havia nascut en 1480 a Subiaco, un llogaret pròxim a Roma. En 1465, Roderic de Borja havia conegut Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. Al castell de Subiaco van nàixer tres fills de Vannozza i el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia.
Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.
A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.
Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.
No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.
Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.
A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.
Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.
No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.
En un número extraordinari de Papers de la Costera s'han recollit tots els textos d'aquelles conferències. Es deixa constància, així, d'una commemoració que va rebre el suport dels socis d'Amics de la Costera i d'un nombrós públic. La revista ha estat il·lustrada en aquesta ocasió amb obres de l'artista Manuel Boix. En fi, és possible que, després de llegir-lo, els lectors guarden aquest número de la revista com un xicotet tresor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada