Desig per a 2022

Cansament

La variant òmicron del SARS-CoV-2 està desfermada. La nova ona de la pandèmia assoleix uns índexs d'incidència altíssims. El govern central ha tornat a decretar l'obligatorietat de portar mascareta quan es circule per espais públics. L'administració de vacuna contra la covid-19 a menors de dotze anys ja ha començat. El coronavirus és omnipresent. L'assumpte cansa des de fa temps. I no em referisc al cansament que provoca en totes les persones un succés que altera contínuament la quotidianitat. Em referisc més específicament a la fatiga causada pels científics, els polítics i la gent que suposadament es dedica a l'activitat periodística. La pandèmia ha tingut fins i tot la virtut de descobrir alguns personatges molt llestos, com Miguel Sebastián, ministre socialista d'Indústria, Turisme i Comerç en el govern de Zapatero. Sebastián no veu venir en 2007 la crisi de les hipoteques subprime, però un canal generalista de televisió ha fitxat l'exministre com expert en covid-19. Connecten amb ell tots els dies (entre setmana, dissabtes) i a qualsevol hora, perquè il·lustre els televidents sobre l'evolució de la pandèmia i les mesures que caldria prendre.

No seré jo qui li negue el dret d'opinar; totes les persones en gaudim, d'aquest dret. El problema és que l'exministre sembla impartir ciència; els presentadors li diuen professor quan parlen amb ell. Però Sebastián és professor d'economia, no d'epidemiologia. Fa temps, en un programa nocturn, tingué una intervenció digna de glossa. Féu quedar malament un company de partit, el llavors ministre de Sanitat Salvador Illa, que anava a ser substituït; Sebastián expressà el seu desig que la persona substituta millorés la gestió de la pandèmia —que era tant com dir que Illa no l'havia gestionada bé, insinuació sorprenent. Sebastián deixà anar afirmacions sobre els tests d'antígens que eren ben semblants, ves per on, a les de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El professor creia que calia fer una quantitat sideral de proves —autotests de saliva inclosos—, amb independència de l'efectivitat i el cost econòmic de la mesura. Hi havia epidemiòlegs, però, que no veien tan clara la utilitat d'aqueixa estratègia. Arribats en aquest punt convé recordar una obvietat: dues informacions, distintes però relacionades, se solen entendre millor si s'ajunten.

A més de professor de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense, l'exministre socialista també assessora algunes multinacionals. Des de gener de 2019, és conseller d'Indra. (Fa temps, també fou director del Servei d'Estudis del BBVA.) Com a ministre, l'espifiada més gran que se li recorda és el projecte Castor, que ha costat a l'erari públic 1.350 milions d'euros, diners que han anat a parar a les empreses de Florentino Pérez. «Però el cansament que provoquen aquests personatges té una fàcil solució, canviar de canal», diran alguns. No, la solució no és tan fàcil; tots els canals i tots els periòdics estan plens de llestos i llestes. N'hi ha fins i tot a les xarxes. També encaparra, i molt, la contínua falta de consistència dels polítics. Per a fugir de tot això caldria fer com Robinson Crusoe, marxar a una illa deserta. En fi, si sumem l'extenuació causada per quasi dos anys de pandèmia i la fatiga que provoca sentir a tothora el mateix disc ratllat, a ningú no pot estranyar que moltíssima gent haja desconnectat de l'assumpte —sobretot aquella que no ha vist de prop les orelles al llop.

Ja s'acosta Nadal

¿Creu i ratlla?

El temps és un tot continu, bé que subjecte a cicles perpetus. Des d'antic, els humans hi hem posat fites o límits imaginaris, que marquen l'inici o el final dels períodes temporals. Aquestes fronteres cronològiques ens fan creure que tenim la nostra existència sota control. Cada cultura té les seues fites. Entre les més generalitzades està la diada d'inici de l'any, que celebrarem ben aviat. De fet, estan llegint vostès la meua darrera columna de 2021; per casualitat, el 25 de desembre i l'1 de gener, festivitats sense premsa diària de paper, cauran en dissabte. Quan es publique el meu pròxim article —esperem—, hom haurà arrencat catorze fulles de l'agenda de 2022. Açò de passar d'un any a l'altre és una pura convenció. I no hi ha unanimitat a l'hora de situar als almanacs la celebració de cap d'any. Els indis, els xinesos o les gents de països en què predomina la religió islàmica sempre s'havien regit pel calendari lunar, que caldria anomenar amb més propietat llunari. Els xinesos solen celebrar la nit de cap d'any a finals de febrer, és a dir, quan ja s'acaba l'hivern i estan a punt de començar la primavera i el revifament de la natura.

La festa és més variable entre hindús i musulmans, perquè està influïda per factors religiosos. Sovint, se celebra entre setembre i octubre, moment en què s'acaba l'estiu (o s'acabava; ara, amb l'escalfament global, el període estival s'allarga molt). Ja és veu que els humans no coincidim ni a l'hora de celebrar l'inici d'any. En tot cas, la globalització, el consumisme i l'hegemonia de la cultura occidental, de tradició cristiana, estan generalitzant el calendari gregorià i la festa de l'1 de gener. En realitat, l'almanac primitiu de Roma només tenia deu mesos. Segons la tradició, el rei Numa Pompili (753-674 aC) hi afegí gener i febrer per a dividir l'any en dotze mesos. Març era el primer. Gener i febrer eren, per tant, l'onzè i el desè. Ara bé, com que els cònsols assolien el seu mandat en gener, Juli Cèsar decidí que aquest mes seria cap d'any. El nom prové del llatí januarius, per Janus, déu amb dues cares. Efectivament, l'1 de gener mira d’una banda cap a l’any que comença i de l’altra cap a l’any que s'acaba. Però el nom del mes també podria derivar de janua (porta); gener és la porta de l’any. La reforma gregoriana no alterà l'ordre dels mesos.

En fi, malgrat l'arbitrarietat de les dates, atribuïm a la nit de cap d'any un caràcter quasi màgic. És el moment de les aspiracions positives, de la bona sort, de fer creu i ratlla, de començar de nou, de desitjar amor, salut i diners. Anem a viure, però, un segon Nadal consecutiu ben estrany. Serà difícil oblidar les coses roïnes; estem a cavall d'una nova ona de la pandèmia. Quan escric aquestes línies, la incidència del coronavirus augmenta vertiginosament a les nostres comarques. Dimarts passat, sis poblacions de la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la Ribera Alta, adscrites al nostre departament de salut, superaven una incidència acumulada de 1.000 casos. El risc de contagi és extrem, amb una mitjana de més de 500 infectats per cada 100.000 habitants. Per fortuna, les xifres de morts i d'ingressos en UCI no són tan elevades com en ones anteriors. I la incidència de la pandèmia té de moment unes cotes més baixes a Xàtiva. La crisi sanitària no és massa perceptible a la capital de la Costera. Nadal envaeix tots els espais públics xativins.

Les casetes i les atraccions mecàniques de la fira nadalenca ja estan muntades. Lluminàries de colors, boletes i estrelletes adornen les vies principals de la ciutat. El pare Noel s'enfila a moltes baranes o presideix els aparadors. En alguns balcons s'exhibeixen imatges de l'infant Jesús. Els emissaris dels Reis Mags es planten estratègicament davant de nombrosos comerços. Dissabte, quan vostès podran llegir aquesta columna, s'inauguraran l'arbre de Nadal i el Betlem, situats al tram central de l'Albereda. Però alguns detalls —quasi inapreciables— demostraran que la normalitat no és encara absoluta. Enguany, el Betlem tampoc no tindrà bèsties vives. ¿Respecte als animals? ¿Prevenció sanitària? I una última pregunta: ¿es podrà celebrar amb normalitat la cavalcada dels Reis d'Orient? ¡Qui sap! Una cosa està clara: durant aquests pròxims dies estarà ben justificat desitjar salut, diners i tota classe de bones ventures. En 2022, necessitarem encert dels científics, bona gestió dels polítics, responsabilitat (individual i col·lectiva) i molta sort.

(publicat a Levante-EMV, el 18/12/2021)

El cosmògraf Ramírez

Diego Ramírez de Arellano va nàixer a Xàtiva, pels volts de 1580, segons alguns historiadors. Després d'estudiar a València, marxà a Sevilla, on amplià coneixements sobre la navegació. Adquirí fama de gran pilot i excel·lent científic (matemàtic i cosmògraf). En 1617 van arribar a la cort notícies de descobriments a la zona més austral d'Amèrica. El rei Felip III ordenà d'organitzar una expedició per a comprovar la veracitat de les notícies. Els germans Bartolomé García de Nodal i Gonzalo de Nodal, marins gallecs, en foren designats caps. Diego Ramírez seria pilot principal. Van salpar de Lisboa el 27 de setembre de 1618. En arribar a terres australs, els navegants van denominar l'estret Le Maire estret de San Vicente (en honor a Sant Vicent Màrtir, patró de València). Intentaren endinsar-se en les seues aigües, però els corrents oceànics els arrossegaren a la costa occidental de l'illa dels Estats, on seguiren batejant elements geogràfics: caps Setabense i San Bartolomé. En febrer de 1619, van veure el cap d'Hornos, que denominaren de San Ildefonso, i descobriren les terres més meridionals del continent, les illes Diego Ramírez. Van navegar pel Pacífic cap al nord i penetraren en l'estret de Magallanes per la seua boca occidental. Finalment, van atènyer de nou l'Atlàntic. Sempre s'havia considerat que la Terra del Foc era un gran continent austral ignot. Però el cosmògraf cregué que aquella terra ignota era en realitat una illa molt gran a la qual donà el nom de la seua ciutat nadiua, Xàtiva.

Pau Riba

La nova normalitat

En maig de 2020, vaig escriure un article titulat "L'era post-coronavirus". Es publicà a l'edició digital d'aquest diari. Està clar que mai no m'hauria pogut guanyar la vida treballant com endeví. Deia en aquell text que les mesures de seguretat —desinfecció d'espais, eines i mercaderies, cites prèvies, reducció de la capacitat dels locals, distàncies, pantalles de protecció, ús de guants i màscares— podien suposar la mort del comerç local. Preveia un aspecte força distint de les vies comercials de la ciutat. He d'admetre que em vaig equivocar. La nova normalitat s'assembla moltíssim a la vella. Sí, han canviat alguns detalls. La gent duu màscara —mal posada sovint—, les visites a llars d'ancians encara estan limitades, tothom sol respectar la distància de seguretat quan fa cua davant la caixa de bancs i supermercats, o en edificis oficials. Hi ha organismes que atenen sols per telèfon. També es noten canvis a l'entrada i la sortida dels col·legis infantils i de primària. Ara bé, el garbuix a vies públiques i espais comercials és semblant al de fa dos anys.

El trànsit de vehicles i les seues seqüeles de contaminació, embussos i aparcament en doble fila van créixer de manera exponencial en finir els estats d'alarma. Quan es pogué viatjar a qualsevol lloc, carreteres i autovies van recuperar densitat de trànsit. A ciutat, les instal·lacions de bars i restaurants —interiors i exteriors— estan molt concorregudes. ¿Pantalles de metacrilat per a separar les taules als espais interiors? ¿Monodosis? ¿Eliminació de plats per a compartir? ¡Ha! A les terrasses, amb prou feines es guarden les distàncies. Quelcom semblant s'esdevé fora de Xàtiva. Tots els ajuntaments han autoritzat ampliacions de terrasses d'establiments hostalers a costa d'ocupar places d'aparcament i espai per a vianants. ¡Es vol tornar aviat a la imatge de país de cambrers! Com les nostres dades de vacunació contra la covid-19 són molt bones, els països estrangers van anar autoritzant viatges a terres ibèriques. El turisme, que patí inicialment un cop duríssim, es va refer a poc a poc. Els polítics i els empresaris voldrien que l'activitat turística tornés a ser tan massiva com sempre, però recordem que era i continua sent irrellevant a Xàtiva.

Evitar concentracions multitudinàries és ben difícil. En molts indrets proliferen les celebracions informals de festes prèviament suspeses, les entrompades, els festejaments d'esdeveniments esportius, els avalots... L'actitud de molta gent recorda la famosa frase bíblica: Comedamus et bibamus, eras enim moriemur! (¡Mengem i beguem, que demà morirem!). Els comerços tornen a estar plens. Recuperen a poc a poc les vendes. ¿Ha tancat algun negoci? Sí, però en proporció menor de l'augurada. El capitalisme vol recobrar aviat el seu ritme. És difícil donar xifres. A la darreria de 2020, algunes organitzacions empresarials parlaven d'un 15% de comerços tancats a tot l'Estat —uns 67.500 establiments—, però això no es nota massa a Xàtiva. Ja queden pocs ERTO vigents. Sectors econòmics específics com la cultura, les fires d'atraccions o el transport discrecional de viatgers han tardat molt a sortir del forat negre. Però augmenta el PIB i milloren les xifres d'atur a la Costera. La visió d'una Xàtiva arrasada ha resultat errònia. Les coses no han canviat tant com jo creia. Això no vol dir, però, que s'hagen superat les dificultats econòmiques.

Les autoritats municipals de Xàtiva, més enllà de mesures urgents, no han anunciat novetats que realment impliquen una normalitat molt diferent de l'anterior. En canvi, altres municipis veïns es mouen amb major dinamisme. En 2020, coneguérem el resultat d'un concurs de projectes per a regenerar urbanísticament la Vila d'Alzira, antiga illa del Xúquer. L'estudi guanyador proposa recuperar elements arquitectònics desapareguts, crear trama urbana, nous espais, habitatges i equipaments respectuosos amb les morfologies històriques del lloc, restringir el trànsit rodat per la zona... Fa l'efecte que algunes capitals de comarques centrals (Alcoi, Ontinyent, Gandia) també s'embarquen en projectes innovadors. ¿I a Xàtiva? Costa trobar diferències significatives entre vella i nova normalitat a la capital de la Costera. Mentre, ha sorgit la variant òmicron del SARS-CoV-2. Inflació, crisi de provisió de matèries essencials i encariment de l'energia pinten un horitzó fosc. Però no vull fer prediccions sobre possibles efectes. Està clar que no encertaria.

(publicat a Levante-EMV, el 04/12/2021)

Comprant arguments als adversaris ideològics

Primer fou el viròleg del CSIC, Luis Enjuanes, el científic que dirigeix el desenvolupament de la vacuna espanyola contra la covid-19: Si usted no se vacuna, no puede ir a centros públicos. La Seguridad Social no debería hacerse cargo de su tratamiento si el coronavirus le ocasiona problemas de salud. Després, altre personatge famós va parlar en termes molt semblants. L'actor José Sacristán va dir necis als antivacunes. Preguntat per la possibilitat de cobrar l'assistència mèdica, quan emmalaltisquen, a les persones que neguen l'existència de la covid-19, Sacristán va respondre: Nadie tiene derecho a meter en un ataúd a un semejante. Que paguen para ser curados, por imbéciles. En fi, trobe prou impresentable que personatges amb ascendent entre el públic facen aquesta mena de declaracions. Naturalment, tenen tot el dret a expressar les seues opinions, ¡només faltaria! Però expressar-les té un cost. En el primer cas, la respectabilitat que em mereixia el doctor Enjuanes trontolla. És possible que el corporativisme estigués darrere les seues paraules; degué pensar en la càrrega de treball i la saturació dels nostres serveis sanitaris.

Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.

Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.

No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.

Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.