dimarts, 28 de desembre de 2021

Cansament

La variant òmicron del SARS-CoV-2 està desfermada. La nova ona de la pandèmia assoleix uns índexs d'incidència altíssims. El govern central ha tornat a decretar l'obligatorietat de portar mascareta quan es circule per espais públics. L'administració de vacuna contra la covid-19 a menors de dotze anys ja ha començat. El coronavirus és omnipresent. L'assumpte cansa des de fa temps. I no em referisc al cansament que provoca en totes les persones un succés que altera contínuament la quotidianitat. Em referisc més específicament a la fatiga causada pels científics, els polítics i la gent que suposadament es dedica a l'activitat periodística. La pandèmia ha tingut fins i tot la virtut de descobrir alguns personatges molt llestos, com Miguel Sebastián, ministre socialista d'Indústria, Turisme i Comerç en el govern de Zapatero. Sebastián no veu venir en 2007 la crisi de les hipoteques subprime, però un canal generalista de televisió ha fitxat l'exministre com expert en covid-19. Connecten amb ell tots els dies (entre setmana, dissabtes) i a qualsevol hora, perquè il·lustre els televidents sobre l'evolució de la pandèmia i les mesures que caldria prendre.

No seré jo qui li negue el dret d'opinar; totes les persones en gaudim, d'aquest dret. El problema és que l'exministre sembla impartir ciència; els presentadors li diuen professor quan parlen amb ell. Però Sebastián és professor d'economia, no d'epidemiologia. Fa temps, en un programa nocturn, tingué una intervenció digna de glossa. Féu quedar malament un company de partit, el llavors ministre de Sanitat Salvador Illa, que anava a ser substituït; Sebastián expressà el seu desig que la persona substituta millorés la gestió de la pandèmia —que era tant com dir que Illa no l'havia gestionada bé, insinuació sorprenent. Sebastián deixà anar afirmacions sobre els tests d'antígens que eren ben semblants, ves per on, a les de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El professor creia que calia fer una quantitat sideral de proves —autotests de saliva inclosos—, amb independència de l'efectivitat i el cost econòmic de la mesura. Hi havia epidemiòlegs, però, que no veien tan clara la utilitat d'aqueixa estratègia. Arribats en aquest punt convé recordar una obvietat: dues informacions, distintes però relacionades, se solen entendre millor si s'ajunten.

A més de professor de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense, l'exministre socialista també assessora algunes multinacionals. Des de gener de 2019, és conseller d'Indra. (Fa temps, també fou director del Servei d'Estudis del BBVA.) Com a ministre, l'espifiada més gran que se li recorda és el projecte Castor, que ha costat a l'erari públic 1.350 milions d'euros, diners que han anat a parar a les empreses de Florentino Pérez. «Però el cansament que provoquen aquests personatges té una fàcil solució, canviar de canal», diran alguns. No, la solució no és tan fàcil; tots els canals i tots els periòdics estan plens de llestos i llestes. N'hi ha fins i tot a les xarxes. També encaparra, i molt, la contínua falta de consistència dels polítics. Per a fugir de tot això caldria fer com Robinson Crusoe, marxar a una illa deserta. En fi, si sumem l'extenuació causada per quasi dos anys de pandèmia i la fatiga que provoca sentir a tothora el mateix disc ratllat, a ningú no pot estranyar que moltíssima gent haja desconnectat de l'assumpte —sobretot aquella que no ha vist de prop les orelles al llop.