Primer fou el viròleg del CSIC, Luis Enjuanes, el científic que dirigeix el desenvolupament de la vacuna espanyola contra la covid-19: Si usted no se vacuna, no puede ir a centros públicos. La Seguridad Social no debería hacerse cargo de su tratamiento si el coronavirus le ocasiona problemas de salud. Després, altre personatge famós va parlar en termes molt semblants. L'actor José Sacristán va dir necis als antivacunes. Preguntat per la possibilitat de cobrar l'assistència mèdica, quan emmalaltisquen, a les persones que neguen l'existència de la covid-19, Sacristán va respondre: Nadie tiene derecho a meter en un ataúd a un semejante. Que paguen para ser curados, por imbéciles. En fi, trobe prou impresentable que personatges amb ascendent entre el públic facen aquesta mena de declaracions. Naturalment, tenen tot el dret a expressar les seues opinions, ¡només faltaria! Però expressar-les té un cost. En el primer cas, la respectabilitat que em mereixia el doctor Enjuanes trontolla. És possible que el corporativisme estigués darrere les seues paraules; degué pensar en la càrrega de treball i la saturació dels nostres serveis sanitaris.
Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.
Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.
No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.
Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.
Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.
Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.
No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.
Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada