Gabriel Rufián

 Il·lustració de Rubén Jiménez "Rubencio"

 

Molta gent, sobretot d'esquerra, diu a tothora que Gabriel Rufián és el millor polític del Congrés dels Diputats. M'imagine que realment es vol dir que Rufián és el millor orador del Congrés. En realitat, ser el millor polític i ser el millor orador són coses distintes. Que és un bon parlamentari sembla fora de dubte. Jo també el vaig escoltar en directe fa un temps, a Sant Domènec. Havia estat convidat pel sector escindit de l'agrupació local de Compromís —Empar Penadés n'era el cap visible— a pronunciar un discurs durant un acte celebrat a l'antic convent xativí. Les seues paraules van estar molt bé. El seu discurs era clarament d'esquerra —no sé si sobiranista. Però una cosa és predicar i una altra, donar blat. Evidentment, els discursos parlamentaris de Rufián solen ser clarament d'esquerra, però mai no ha ocupat un càrrec polític executiu, ni de primera ni de segona fila. No ha estat president, ni ministre, ni conseller, ni membre de cap equip de govern municipal. En les darreres eleccions municipals, encapçalà la llista d'ERC al seu poble, Santa Coloma de Gramenet, però els republicans només obtingueren quatre escons i quedaren a l'oposició —hi governa el PSC amb una majoria absoluta de disset regidors. Rufián renuncià l'acta. Per tant, ¿és un bon polític? No ho sabem; no ha passat la prova del 9, que és tocar alguna parcel·la de poder executiu. I com tinc moltes canes, igual que MAR, ja he vist una pila de vegades la mateixa pel·lícula protagonitzada per un gran polític (o una gran política) que ve a unir i a salvar l'esquerra —i tot el progressisme de pas. La penúltima gran promesa de l'esquerra havia de ser Yolanda Díaz, la millor ministra de Treball de la democràcia. I ja sabem com ha quedat la cosa. Ara, l'últim salvador de l'esquerra —l'espanyolista, s'entén; l'esquerra d'Euskadi, per exemple, no necessita ningú que la salve— sembla ser Gabriel Rufián. ¿Aconseguirà el seu propòsit? ¡Uf! No ho sé. Encara que d'orígens familiars andalusos, ha reivindicat fins ara la seua militància independentista. Per experiències anteriors, sabem que res que vinga de Catalunya ha estat ben acollit a l'Espanya profunda —i no tan profunda. ¿Serà Rufián una excepció? Vés a saber. Jo tinc els meus dubtes. Amb els anys, m'he fet molt escèptic. Ara bé, compartisc la seua reflexió que s'haurà de fer alguna cosa per a remuntar les perspectives fatals que pronostiquen les enquestes, per a l'esquerra, en les pròximes eleccions generals. Si s'acompleixen, tindrem governs d'extrema dreta durant molts anys. Vist el que passa en altres llocs, ¡cos a terra!

Vincles entre la dreta i el sionisme

Després de la mort de Franco, la presència en política de personatges d'ascendència jueva —o directament jueus— ha estat freqüent. La influència sionista s'ha fet sentir en molts partits, tant d'esquerra com de dreta, però ha estat especialment intensa en la dreta. Podem recordar la figura d'Enrique Múgica Herzog, diputat socialista i ministre de Felipe González. Múgica, jueu per part de mare, fou defensor ferm d'establir llaços d'amistat entre Israel i Espanya. Jugà un paper destacat en l'establiment de relacions diplomàtiques amb Israel en 1986. En 2004, va defensar la tanca de separació entre palestins i israelians; argüí que el terrorisme la legitimava, opinió que suscità una gran controvèrsia —Múgica l'expressà ocupant el càrrec de defensor del poble. Tanmateix, l'esquerra no sol donar un suport clar a Israel. El lobby jueu sempre ha tingut millors relacions amb PP i Vox. Aznar va ser l'iniciador d'aquestes relacions. En 2015 i 2016, Sheldon Adelson, multimilionari jueu nord-americà, donà dos milions de dòlars a la fundació Friends of Israel Initiative, creada en 2010 a Miami. José María Aznar i Rafael Bardají n'eren membres.

En España s'havia registrat una fundació homònima constituïda per Carlos Bustelo, Enrique Gonzalo Navarro, Pablo Casado i l'esmentat Rafael Bardají. Des de Friends of Israel Initiative dels EUA, que rebia donacions d'Adelson i altres jueus nord-americans, es feren transferències a la fundació espanyola per més de 700.000 dòlars. Per tant, PP i Vox van tenir un paper decisiu en la creació del lobby jueu espanyol. Aznar, Casado i Gonzalo són o eren membres destacats del PP. Bardají, que també hi militava, passà a Vox. Quant a Bustelo, és assessor de la Fundació Disenso, presidida per Abascal. En 2016, Alberto Ruiz-Gallardón i David Hatchwell, jueu, van crear la Fundación Hispano-Judía (FHJ). Ruiz-Gallardón féu més intensa la connexió del PP amb el sionisme. Cal dir que, malgrat el cognom, l'empresari Hatchwel és espanyol i peça clau a l'entramat del lobby sionista. És propietari, entre altres empreses, d'Excem Technologies, una companyia puntera en els camps de la intel·ligència artificial, les telecomunicacions, la defensa i la seguretat gràcies a la seua estreta col·laboració amb la indústria armamentística israeliana.

Els vincles de Hatchwell amb el PP de Madrid —amb Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida— també són estrets. Altre jueu sefardita, Elías Bendodo Benasayag, és membre de la cúpula pepera. La influència sionista en la dreta és molt evident. Entre els membres del patronat de la FHJ, destaquen Juan Ignacio Entrecanales (vicepresident d'Acciona), Juan Luis Cebrián (exdirector d'El País) o Alicia Koplowitz. (Inditex és una de les empreses benefactores de la Fundación Hispano-Judía.) Altre instrument del sionisme hispà, molt agressiu, és l'associació Acción y Comunicación sobre Oriente Medio (ACOM). Hatchwell en fou promotor. ACOM és una mena de braç propagandístic de la FHJ que actua sobretot a les xarxes difonent boles. En 2019, OkDiario firmà un contracte amb ACOM. El diari rebia diners per publicar contingut proporcionat per una associació que es dedica a escampar odi, a acusar d'antisemitisme a qui condemna el genocidi perpetrat en Gaza i a posar demandes judicials (a Ione Belarra, a gent que protestà durant la Volta Ciclista a Espanya, a universitats que tallen relacions amb campus israelians).

Hatchwell presideix altra organització, Zakut, que va rebre un milió d'euros en subvencions de l'Institut de Foment de la Regió de Múrcia, xifra que suposava el 98% del pressupost de l'ens subvencionat. En realitat, des de juny de 2022 a desembre de 2024, l'organització va rebre més de 3.200.000 euros en subvencions públiques procedents de tres comunitats autònomes governades pel PP: Andalusia, Regió de Múrcia i Comunitat de Madrid. També l'Estat concedí en 2024 una subvenció a la Fundación Hispano-Judía de vora 400.000 euros. Per altra banda, des de gener de 2024 fins a setembre de 2025, l'Estat adjudicà a Excem contractes públics per valor de més de 154 milions d'euros. Finalment, l'eurodiputat de Vox Juan Carlos Girauta confessà que havia cobrat d'ACOM. Per a completar el panorama de les estretes relacions entre la dreta i el lobby jueu, podem esmentar dos personatges: Maxo Benalal Bendrihem i Martín Varsavsky. Benalal és secretari general de la Federació de Comunitats de Jueus Espanyols. Era diputat de C's al parlament balear, fou expulsat de la formació taronja i s'afilià a Vox. De nou, el partit d'Abascal.

Malgrat militar en Vox, seguí sent secretari de la FCJE, principal òrgan de representació estatal dels jueus en Espanya. Això sí, deixà de ser vicepresident de LICRA-Catalunya (delegació de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l’Antisemitisme), quan la central a París s'assabentà que el polític jueu espanyol s'havia afiliat a la formació ultra. Potser a causa de la seua islamofòbia, Vox pateix certa esquizofrènia; Abascal ha visitat Israel i ha mostrat públicament el seu suport a Netanyahu. En canvi, altres veus de Vox són obertament nazis i antisemites. L'altre membre del lobby sionista a Espanya és Martín Varsavsky Waisman, un empresari de telecomunicacions, noves tecnologies i clíniques de fertilitat assistida. Nascut a Buenos Aires, està nacionalitzat espanyol. En 1998, fundà Jazztel, i el 2016, Prelude Fertility, dedicada a tractaments de fertilitat i fecundació in vitro. Junt amb un associat, adquirí Reproductive Biology Associates, clínica de fecundació in vitro en Atlanta, i My Egg Bank, el major banc d'òvuls dels EUA. En 2017, va crear Overture Life, una companyia enfocada a l'automatització dels laboratoris d'embriologia.

Varsavsky ha protagonitzat algunes polèmiques. Està a la llista de contactes d'Epstein. En 2025, després de les protestes per la participació d'un equip israelià a la Volta Ciclista d'Espanya, Varsavsky prestà sa casa en Madrid per a un sopar i una festa en honor a l'equip. L'empresari fou membre de la Fundación OneVoice, dedicada a promoure la pau al Pròxim Orient, però l'abandonà argüint el suport que l'esquerra nord-americana, espanyola i de la resta d'Europa dóna a Hamàs. Varsavsky simpatitza amb les propostes d'Elon Musk i Milei sobre el tancament de serveis públics i té unes idees sobre la reproducció humana pròximes a les dels nazis. Potser també s'endevina darrere d'ell l'ombra del multimilionari nord-americà Peter Thiel, que propugna un món dirigit per una mena de superhomes. Però no tots els jueus espanyols —entre 20.000 y 40.000— són sionistes. Jonás Benarroch, posem per cas, cineasta jueu del sector publicitari, que va nàixer a Tànger, no simpatitza amb la deriva ultradretana de la FCJE. Altra jueva, Daniela Rosenfield, rebutja l'atac de Hamàs, però no comprèn l'aterridora resposta del govern d'Israel.

Benarroch és el portaveu de la delegació catalana de JCALL, una associació internacional jueva creada a París que invoca la necessitat d'acabar amb l'ocupació dels territoris palestins i defèn la creació de dos estats d'acord amb les fronteres anteriors a 1967. (La secció catalana de JCALL fou fundada en 2018.) Tanmateix, la gran majoria dels jueus autòctons està a favor del sionisme instal·lat a Israel. A la Catalunya independentista, el sionisme desperta prou simpaties, sobretot en la dreta, potser pels vincles empresarials i acadèmics amb Israel i pels evidents paral·lelismes entre sionisme i nacionalisme. La majoria de partits i organitzacions nacionalistes han tingut al llarg dels anys simpatia per l’Estat d’Israel. El cas més evident és el de Junts per Catalunya. Bé que han sorgit veus discrepants —la de l'eurodiputat Antoni Comín, per exemple—, Junts solia donar suport al "legítim dret de defensa d'Israel", és a dir, a l'argument central del sionisme. El vincle entre dreta independentista i sionisme ve de lluny. Des de Pujol, passant per Artur Mas i Puigdemont, tots els presidents de l’òrbita convergent han mostrat la seua simpatia per Israel.

Jordi Pujol mai no ha ocultat la seua fascinació per David Ben-Gurion, l’arquitecte indiscutible de l’Estat jueu. Un punt àlgid del suport a l'estat hebreu foren els intents d'obrir una Delegació de la Generalitat a Israel, operació aturada quan es va trencar el govern d'ERC i Junts. En ERC sempre hi ha hagut contradiccions. L'antiga militant i diputada Pilar Rahola és avui la portaveu més abrandada del sionisme català. En fi, atesos els vincles de la dreta i el món empresarial amb el lobby jueu, no pot estranyar a ningú que PP i Vox tinguen moltes dificultats per a condemnar les actuacions genocides de l'Estat d'Israel. Sovint, s'arriba al ridícul. Sobre la retenció il·legal i violenta per part de l'exèrcit israelià d'un soldat espanyol de la força d'interposició de l'ONU al sud de Líban, Ester Muñoz, portaveu del PP, declarà açò: Sabemos que estuvo retenido durante una hora. Yo he estado en controles de tráfico que me han tenido bastante más tiempo retenida. No podem esperar que Aznar, Núñez Feijóo i Abascal condemnen amb rotunditat el genocidi a Gaza, l'agressió no provocada a Iran, els assassinats a Cisjordània i la terrible invasió del Líban.

Acords de mínims

Fa temps que Junts per Catalunya ens té acostumats a veure com s'alinea amb el PP i Vox per a votar en contra del govern de coalició. Els diputats de Junts actuen així perquè deuen pensar que no hi haurà unes conseqüències negatives per a la seua formació. Estan moguts, però, per altres motivacions. Li tenen tírria al PSOE. Sánchez ha incomplit tantes vegades els acords amb els conservadors independentistes que aquests volen fer-li passar per l'embut com a revenja. Saben molt bé que el president no vol convocar eleccions anticipades. Això els situa en una posició de poder. Si sospitaren que Sánchez va a avançar-les, potser Junts canviaria d'actitud en un tres i no res. Són coses de la política. D'altra banda, el partit de Puigdemont és de dretes. Això implica que no tinga incentius per a votar mesures que vagen en contra dels seus interessos de classe. En política migratòria, posem per cas, té la mateixa actitud que altres partits conservadors. A més, ha de competir en Catalunya amb l'extrema dreta representada per Aliança Catalana, que els sondeigs situen en ascens. En definitiva, no hi ha res al capteniment de Junts que sorprenga.

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

Si de cas, estic fart de sentir a dir contínuament que Junts vota a favor dels interessos de tots els catalans. Això és una fal·làcia més gran que la Sagrada Família; a Catalunya hi ha maneres de pensar distintes. Els diputats de Junts votaran a favor dels interessos dels seus votants, que no s'han de confondre amb els del PSC o ERC, per posar un parell d'exemples. Això d'arrogar-se la representació de tot un país està massa vist. A l'altre extrem tenim Podemos, que actua sovint com Junts; s'alinea amb PP i Vox votant en contra del govern. (Parle en general. No em referisc al vot en contra del decret llei que revisava el sistema elèctric.) Llevat de l'independentisme, les motivacions de Podemos són semblants a les de Junts: ànim de revenja contra el PSOE i Sumar, tírria a Sánchez, convenciment que no es convocaran eleccions anticipades... Podemos i Junts també comparteixen aqueixa falòrnia de representar més votants dels que realment representen —tota la classe treballadora al cas de Podemos. L'actitud de Ione Belarra i els seus també està molt vista. Pensen que només ells són l'esquerra. Les altres formacions fan el joc a la burgesia.

Alguns grups ignoren una cosa bàsica. Les forces dispars ideològicament només poden pactar si arriben a un acord de mínims, si totes les parts estan disposades a fer alguna cessió. EH Bildu és un cas paradigmàtic. Rarament lleva el suport al govern. Junts i Podemos no deuen entendre quina cosa és un acord de mínims. Van al seu aire. Potser també deu haver-hi alguna dosi de "com pitjor, millor" en les seues línies d'actuació. ¿De veritat pensaran que els aniria millor amb un govern del PP i Vox? En tot cas, sembla que ja els va bé la situació. Però la conjuntura actual és un patiment; dos anys de legislatura sense poder legislar no porta enlloc. Jo també preferiria mesures més radicals contra l'establishment. Però atès el context, no semblen molt factibles. És evident que l'EAJ-PNB i Junts són partits conservadors. Per tant, no queda altra que arribar a consensos i conformar-se amb mínims en què coincidisca tot l'arc parlamentari que dóna suport al govern, cosa que implica situar-se sovint al terme mitjà. Alguns somriuran i diran: «Ja tenim aquí el malmenorisme.» Doncs, s'haurà de trencar una llança a favor del malmenorisme. ¡Veges!

 

Dibuix de Sciammarella

 

I si no agrada el terme, la màxima «Fer de la necessitat virtut» descriu perfectament la situació quan els números no donen per a més. I després de les pròximes eleccions generals, el panorama podria ser encara més fosc. Potser per això, el portaveu parlamentari d'ERC, Gabriel Rufián, ha llançat la idea de crear un front ampli plurinacional i d'esquerres. Aquesta coalició inclouria formacions com la mateixa ERC, Compromís, BNG, EH Bildu, Ara Més i Adelante Andalucía. Fins i tot es podrien afegir Podemos i IU. La direcció d'ERC ha desautoritzat Rufián. Podemos no en vol saber res. Per la seua banda, Yolanda Díaz proposa una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició d'un Sumar que va a mal borràs. Podemos tampoc no en vol saber res. ¡Ha! No voldrà ajuntar-se amb partidaris del terme mitjà. En tot cas, no sé què pinten Podemos i IU en un front plurinacional. Les probabilitats que la idea de Rufián prospere són escasses. Quant a Compromís, els seus diputats a Madrid s'han dividit i no està descartat que voten coses distintes durant els pròxims dos anys, si la legislatura es completa. ¿Acords de mínims? ¡Uf!

¿Refiar-se o no refiar-se?

 

Vinyeta de Ferreres

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Evocant Hergé

 

 

Reinterpretació de Puigdemont en el país de Hergé, de Tomás Serrano

Set de venjança

Si el jutge Llarena activa l'ordre de detenció europea, costa de creure que les autoritats judicials belgues concedisquen l'extradició de Puigdemont; coneixen bé el cas i saben que el legislatiu espanyol ha aprovat una llei d'amnistia. A més, descobriran que el Tribunal Suprem espanyol ha deixat en paper mullat la reforma del delicte de malversació en afirmar que sempre té ànim de lucre (ha deixat buits de contingut els articles 432 bis i 433 del Codi Penal.) En tot cas, si els tribunals belgues concediren finalment l'extradició, lliurarien Puigdemont amb la condició que només puga ser jutjat per la malversació. En canvi, si l'expresident s'hagués lliurat a Llarena, aquest podria haver ampliat l'acusació a nous delictes, inventant càrrecs que puguen escapar de la llei d'amnistia. Per tant, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. D'altra banda, el perseguit per la justícia no té cap obligació de lliurar-se a la policia, encara que s'arrisca a les conseqüències penals de fugir —lleus si el presumpte delicte de què se l'acusa no exigeix unes mesures extremes. Mentre no siga jutjat i condemnat, el reu encara no ha comès cap delicte.

Per tant, els qui han ajudat Puigdemont a marxar a Bèlgica no poden ser acusats d'encobriment. (En el cas del seu advocat, això no admet discussió.) Tampoc no està gens clar que policies fora de servei puguen ser acusats d'obstrucció a la justícia o encobriment. El delicte d’obstrucció a la justícia, recollit a partir de l’article 463 del Codi Penal, és atribuït a aquell «citat formalment que deixe voluntàriament de comparèixer sense causa justa davant d'un jutjat o d'un tribunal, en un procés amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral». També és castigat qui coaccione un testimoni o un denunciant. Els penalistes sostenen que el paper d’acompanyants de Puigdemont durant el retorn d'aquest a Catalunya, fet per Turull i altres persones, no encaixa en el tipus penal. Quant al delicte d’encobriment recollit a l’article 451 del CP castiga amb pena de fins a tres anys de presó aquelles persones que ajuden el presumpte responsable d'un delicte a eludir la recerca de l'autoritat o els seus agents, o a sostreure's a la seua cerca i captura.

Però hi han de concórrer certs requisits, com ara que «el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei o la reina, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la Regència, o del príncep o la princesa d'Astúries, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme, homicidi, pirateria, tràfic d'éssers humans o tràfic il·legal d'òrgans». L'expresident Puigdemont només és perseguit pels delictes de malversació i desobediència. Per tant, el seu cas no encaixa en cap dels supòsits exigits per l'article 451. Finalment, l'acusat d'un presumpte delicte com la malversació agreujada, pendent de resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podrien declarar la inexistència del delicte o la seua possibilitat d'amnistia, no hauria de ser sotmès a presó cautelar incondicional, com sembla que pretenia el magistrat Pablo Llarena.

Si finalment l'expresident català se'n sortís davant els tribunals esmentats, el dany d'una mesura cautelar extrema seria irreparable. Com a màxim, se li podrien aplicar mesures lleus: retirada del passaport, obligació de presentar-se periòdicament en un jutjat... Però alguns membres de la cúpula judicial espanyola estan en oberta rebel·lia contra l'ordenament jurídic i li tenen moltes ganes a l'expresident Carles Puigdemont. Consideren que s'ha burlat i tenen set de venjança. Com ja s'ha dit a l'inici, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. És possible que l'objectiu dels jutges en desacatament siga múltiple: castigar l'independentisme català, enviar un avís a navegants, per si encara hi ha gent disposada a intentar de nou el procés secessionista, i fer-li la guitza al govern de Sánchez —a qui també emprenya el jutge Peinado, que instrueix la causa inventada contra la dona del president. A final d'octubre, veurem quines perspectives de supervivència té la legislatura. Sense el suport de Junts, PSOE i Sumar no podran legislar. Amb un panorama polític tan enrevessat, la guerra bruta d'una colla de jutges no presagia res de bo.

Només podem fer suposicions

Durant uns dies no se n'ha parlat d'altra cosa: Puigdemont s'ha tornat a escapolir. Si hem de fer cas del que diu la gran majoria dels mitjans de comunicació, l'expresident català no ha pogut caure més baix. Se l'acusa d'indignitat, de covardia, d'haver faltat a la seua paraula, de ser una mena de Houdini, d'haver muntat un híbrid d'esperpent i mascarada, de no tenir responsabilitat... També n'hi ha hagut per als cossos policials espanyols i català: ridícul espantós, desprestigi per a Espanya, operació dirigida per Moncloa per a no posar en perill la legislatura de Sánchez... A l'hora de fer anàlisis més fines, molts opinants coincideixen a dir que Puigdemont ha perdut crèdit, que l'independentisme ja no reeixirà... ¡Uf! ¿Hi ha opinions de signe contrari? ¡Alguna, sobretot a Catalunya! Crida l'atenció que el corrent majoritari d'opinió no fique el focus en la cúpula judicial, que està en rebel·lia oberta contra l'ordenament. Tenim jutges que es neguen a aplicar lleis emanades del legislatiu, magistrats (d'òrgans judicials de Barcelona, de l'Audiència Nacional o de la Sala Segona del Tribunal Suprem) que retorcen la llei amb finalitat política.

Amb diferents subterfugis —alguns surrealistes—, han inaplicat la modificació del Codi Penal referent a la malversació sense ànim de lucre i tampoc no volen aplicar la Llei d'Amnistia als polítics que lideraren el procés independentista. No persegueixen la justícia, sinó la venjança. Algun mitjà estranger, La BBC per exemple, se sorprèn: «Aproven una llei d'amnistia, però no la concedeixen.» La revista nord-americana Newsweek parla d'una extralimitació judicial que desafia directament la sobirania legislativa. De manera que molt del ridícul, i del subsegüent desprestigi espanyol a l'estranger, el provoca l'actitud d'uns jutges en desacatament. Però d'això parlen pocs columnistes. En realitat, Puigdemont deu ser execrat per la majoria dels espanyols. Les campanyes d'intoxicació han fet el seu efecte. Encara és massa d'hora per a extraure dels fets de dijous passat unes conclusions amb validesa general. Es plantegen dilemes que no porten enlloc; cadascú defensarà el seu parer sense massa possibilitats d'arribar a punts d'acord. Però podem assajar de fer un primer intent de relat basat en fonts habitualment ben informades.

Pel que es veu, l'expresident Puigdemont es trobava a Barcelona des de dos dies abans de la sessió d'investidura d'Illa. La seua intenció era intervenir al debat. Ell i el seu equip de seguretat van sospesar totes les opcions per a intentar l'entrada al parc de la Ciutadella. El dispositiu dels Mossos, d'unes dimensions que semblaven pensades per a una amenaça terrorista, féu descartar qualsevol possibilitat d'accedir per sorpresa al parlament. ERC i PSOE tenien bones raons per a organitzar aquest dispositiu: els republicans no acaben de pair que Junqueras, Forcadell i altres s'hagen xuplat anys de presó, mentre Puigdemont estava lliure per Europa, ni que Junts recupere l'hegemonia a l'espai polític independentista; al PSOE li podia venir bé un ostatge. Però tornem al relat. Si Puigdemont no podia entrar a l'hemicicle, no hi havia raons polítiques per a anar més enllà de la presència al míting davant els simpatitzants que li havien de donar la benvinguda. Sols quedaven dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per a ser detingut o desaparèixer amb molta rapidesa i, enmig del gran caos regnant, tractar d'emprendre viatge de tornada a Waterloo.

El pla era difícil, però sortí bé. Puigdemont arribà a Bèlgica, després de travessar la Jonquera. El departament d'Interior i els Mossos han explicat que no esperaven un comportament indigne de l'expresident, que s'havia compromès a participar al debat d'investidura. ¡Ha! I ací sorgeixen els dilemes. ¿Quina cosa malmet la dignitat d'un expresident de la Generalitat de Catalunya, lliurar-se a jutges arbitraris com Llarena o escapolir-se'n per a mantenir encesa la flama de les aspiracions d'independència? ¿Què convé més, ser un màrtir o un fugitiu? ¿Quina cosa és millor, quedar desactivat en Extremera o Soto del Real, o continuar agitant les aigües en llibertat? ¿Què és preferible, deixar-se engabiar o traure els colors a l'Estat? Tothom s'ha afanyat a donar respostes a les preguntes, però serà l'electorat català qui responga els interrogants. Ara, només podem fer suposicions. No cal compartir les idees de Puigdemont. Jo no el votaria; encapçala un partit de dretes. Però la meua tendència natural m'inclina a simpatitzar amb qui és injustament perseguit. I l'allau d'improperis vessats des de la dreta contra l'expresident reafirmen la meua inclinació.

Por a un contagi inexistent

Al seu compte d'X (antic Twitter), el PP escrivia el següent: ¿De dónde va a sacar el Gobierno el dinero para pagar los servicios públicos cuando Cataluña deje de aportar a la financiación común? ¿Nos van a subir los impuestos? A l'autor del missatge el traïa l'inconscient. Venia a dir que bona part dels serveis públics dels espanyols els paga Catalunya, és a dir, donava la raó a les aspiracions independentistes. En realitat, el pacte PSC-ERC fa referència explícita a l'actual fiscalitat catalana. Ambdues parts es comprometen a no promoure propostes de deflactació de l'IRPF i a mantenir els imposts de successions i patrimoni als tipus actuals. Per tant, el PP, que governa comunitats autònomes —com ara la madrilenya o la valenciana— on es fa justament el contrari, ataca l'autonomia que manté els imposts sobre la riquesa i pensa mantenir-los. (De fet, a la patronal catalana no li ha agradat massa l'acord; hagués preferit un pacte amb Junts.) Encara més: Catalunya continuarà fent aportacions al finançament comú; està estipulat a l'acord PSC-ERC. Des de la dreta es propaga la bola que l'esquerra catalanista no vol ser solidària, però s'amaga que l'Espanya profunda i els diversos poders que la controlen volen postergar Catalunya sense desmantellar-la, sense posar en perill la seua aportació fiscal —almenys fins que Madrid s’ho haja engolit tot. Retenir el PIB català (quasi un 20% de l'estatal), i els ingressos fiscals que se'n deriven, i voler alhora —com pretén el deep state— afeblir econòmicament Catalunya en benefici de Madrid són aspiracions difícilment compatibles. El nacionalisme espanyol creu que es pot aconseguir una cosa i l'altra paralitzant tant com es puga el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya. Aquesta estratègia —que combina repressió, exacció fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent— s'ha assajat amb èxit rotund al País Valencià i les Illes Balears, dos de les comunitats autònomes amb majors índexs de pobresa de l'Estat espanyol. En resum: l'establishment vol desactivar zones potenciament pròsperes, però no al preu de perdre un bon pessic de tot el pastís global. (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears aporten més del 30% al PIB estatal.) Tot açò explica perfectament la dèria del PP valencià per un projecte de Països Catalans que no existeix, i contra el qual volen lluitar Carlos Mazón i José Antonio Rovira. ¡Molins de vent! ¡Por a un contagi també inexistent!

 

Solidaritat

Últimament es parla molt de solidaritat en abordar les imperfeccions del sistema de finançament autonòmic. L'assumpte de la possible singularitat fiscal catalana ha posat d'actualitat un terme que té diversos vessants, morals i jurídics sobretot —en dret es parla d'obligació solidària, creditor solidari... En realitat, ens hem de remetre a l'ètica. Segons el diccionari, solidaritat és «el fet d’ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats.» La solidaritat és una virtut, i les virtuts són voluntàries. (Inclús en dret, les obligacions solidàries s'adquireixen per contracte, que també se subscriu voluntàriament.) El diccionari afegeix altra nota a la solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns.» No abandonem, per tant, el terreny de la virtut. Parem esment en l'expressió «sentiment de pertinença a un mateix grup.» El súmmum de la virtut és ser solidari amb persones alienes al grup (amb tot el gènere humà, posem per cas).

En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.

Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.

Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).

Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?

¿Situació de desànim o teatre?

Els esdeveniments polítics se succeeixen a una velocitat tan vertiginosa que no hi ha temps de digerir-los. Fa no res, les eleccions autonòmiques basques i els resultats d'EAJ-PNV, EH Bildu i PSE-EE (PSOE) atreien totes les anàlisis. L'assumpte fou immediatament tapat per la denúncia del grup ultradretà Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i la decisió d'aquest, comunicada als ciutadans per carta sense capçalera, de prendre's un estrany període de reflexió de cinc dies que podia acabar en dimissió. Aquest capítol també quedarà ràpidament sepultat per la campanya electoral catalana. Per tant, pot resultar anacrònic reflexionar sobre un episodi que ja sabem com ha acabat. Tanmateix, l'esvaniment presidencial de cinc dies és un fet tan insòlit que no puc resistir la temptació de dedicar-li un examen. Primerament cal dir que l'episodi està ple d'elements que ens són absolutament desconeguts. Només el president, la seua esposa i potser algun col·laborador pròxim deuen tenir-ne les claus. Se sol dir que les opinions han d'estar informades, però també és cert que tenim dret a opinar inclús sobre allò que roman fosc.

Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.

Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.

El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.

En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?

A voltes amb l'amnistia

Dimarts passat, els diputats de Junts votaren en contra de la Llei d'Amnistia, perquè el PSOE no havia acceptat unes esmenes presentades pels independentistes. El text haurà de tornar, per tant, a la Comissió de Justícia. Junts i PSOE disposen de quinze dies o un mes per a seguir negociant el desbloqueig de la situació. ¿Quin és, en realitat, el problema de fons? Es debat si han d'aparèixer o no al text al·lusions al terrorisme i l'alta traïció. El debat no sols és polític. Es tracta, sobretot, d'una controvèrsia jurídica suscitada per l'estranya actuació d'algun jutge —el magistrat García-Castellón, posem per cas. És ben complicat que la gent corrent puga entendre alguna cosa. Ens hauríem de remuntar a anys enrere. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Però les grans mobilitzacions de les diades i altres fites reeixides del procés es caracteritzaven per un desenvolupament pacífic. Els fets esdevinguts el 20 de setembre de 2017 durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda van servir d'excusa per a incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió.

Molts espanyols es van engolir la fal·làcia, però les persones que tenim memòria sabem quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, la banda posava bombes, cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava. Alguns jutges —Baltasar Garzón principalment— aconseguiren que s'eixamplés el concepte de terrorisme. A Euskadi, tot podia ser titllat d'activitat terrorista. Fou especialment colpidor l'episodi d'Euskaldunon Egunkaria. En febrer de 2003, el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ordenà la clausura del diari i l'embargament dels seus béns per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El director, Martxelo Otamendi, i altres treballadors foren detinguts acusats d'integració en organització armada. Otamendi afirmaria després que havia patit tortures a les dependències de la guàrdia civil. En 2010, l'Audiència Nacional va absoldre tots els acusats, però l'Egunkaria, íntegrament escrit en eusquera, ja havia desaparegut. Veiem ara les seqüeles d'aquella concepció del terrorisme, delicte que es vol encolomar als independentistes catalans.

Causa estupefacció que un magistrat de l'Audiència Nacional amb molts anys de carrera no sàpiga —o no vulga— distingir entre terrorisme i desordres públics. Efectivament, quan es va fer pública la sentència del procés, en octubre de 2019, van esclatar greus desordres als carrers de Catalunya. Els protagonistes dels aldarulls no feien cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugnava accions pacífiques. Tota protesta implica cert nivell de desordre. Però cal molta pedagogia perquè la gent entenga que desordre i terrorisme són coses distintes. Jo conserve en la retina imatges de les protestes dels obrers del sector naval de Cadis. Llançaven a la policia antiavalots boles de ferro, claus de rosca, pedres, petards... Se'ls acusà de desordres o d'atemptat a l'autoritat, però no de terrorisme. El moviment independentista català no ha estat mai violent. Tanmateix, García-Castellón s'ha entestat a incriminar Tsunami Democràtic per terrorisme i afirma que Puigdemont i Marta Rovira eren els caps de l'organització terrorista. Els partits de la dreta donen per bona aquesta hipòtesi i intoxiquen l'opinió pública, cosa ben fàcil.

Al cap i a la fi, l'expresident Puigdemont és un dolent de pel·lícula perfecte. Deuen haver pocs espanyols que no li tinguen una profunda antipatia. Però la gent de trellat no s'hauria de deixar intoxicar. El PSOE mai no hauria d'haver inclòs a la proposició de llei d'amnistia les excepcions de terrorisme i alta traïció. En realitat, la missió d'un jutge no és entrar en pugnes amb el poder legislatiu, però el magistrat, quan va constatar que s'havien exceptuat de l'amnistia els delictes de terrorisme, decidí reobrir causes congelades durant dos anys i fer imputacions per activitats terroristes. Les excepcions de la llei creen una escletxa que poden aprofitar jutges prevaricadors per a deixar sense efecte l'amnistia en nombrosos casos. D'altra banda, és molt lògic que els independentistes es pregunten per quin motiu es fan aqueixes excepcions si mai no hi ha hagut terrorisme en el procés. Encara més, el delicte de terrorisme no s'havia contemplat fins ara en cap causa. Sembla evident que alguns jutges estan fent un ús espuri de la funció jurisdiccional.

Junts pretén eliminar esments al terrorisme i l'alta traïció en aplicació del principi Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus (On la llei no distingeix, no deguem distingir). També seria d'aplicació el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (Quan la llei vol, diu, quan no vol, guarda silenci). Es tracta d'una regla d'interpretació restrictiva o excloent de l'extensiva; si la voluntat de la llei és introduir alguna cosa (l'excepció terrorista a l'amnistia, en aquest cas), ho estableix expressament. En no fer-ho, s'entén que l'exclou deliberadament. D'aquesta manera, l'amnistia abastaria totes les persones involucrades en el procés. Ara bé, sorgeix un dilema amb el teló de fons de les properes eleccions autonòmiques catalanes. Segons Junts, llevar de la llei les al·lusions esmentades és l'única manera d'evitar que els jutges deixen sense efecte l'amnistia. Segons ERC, els jutges prevaricadors sempre trobaran una via per a incomplir el mandat del legislador, i cal pensar també en les qüestions prejudicials que es puguen plantejar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. S'ha d'evitar que les instàncies europees tomben la llei.

El mal ja està fet. Als àmbits internacionals saben que l'actual redacció de la proposició de llei no contempla l'amnistia als condemnats per delictes greus de terrorisme, és a dir, de genocidi, de lesa humanitat o que suposen greus violacions dels drets humans. És evident que no hi ha hagut res d'això al procés. ¿Era precís, doncs, explicitar-ho al text? Retirar ara qualsevol esment al terrorisme pot suscitar moltes suspicàcies en diversos àmbits de la Unió Europea (Comissió, Parlament, tribunals). Per als líders republicans, l'actual redactat brinda suficients garanties tant de cara al Tribunal Constitucional espanyol com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En qualsevol cas, Junts té per davant quinze o trenta dies per a debatre l'assumpte amb el PSOE. A ningú no li convé l'avanç de les eleccions. Seria donar una segona oportunitat al PP i Vox. Crec que algú acabarà transigint i la proposició de llei s'aprovarà finalment. I cal recordar —perquè la intoxicació política i mediàtica ho amaga— que una amnistia ben aplicada no beneficiarà sols l'expresident Puigdemont. Es veuran també beneficiades moltes persones menys conegudes.

Preguntar per preguntar

Dijous passat, Núñez Feijóo preguntava: ¿Los votantes de izquierda estan de acuerdo con que se transfiera la competencia de inmigración a un partido al que Sánchez llamó racista, xenófobo y supremacista? Sóc del parer que cap pregunta no deu quedar sense resposta. Però les preguntes s'han de formular bé. Primer convé recordar que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva sobre nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. Per tant, la competència sobre immigració no es pot transferir. En tot cas, les Corts Generals poden atribuir a Comunitats Autònomes la facultat de dictar normes en el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal. L'article 150.2 concreta: «l'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, les facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seua mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas [...] les formes de control que es reserve l'Estat.» És evident que Feijóo no s'havia llegit aquests dos articles de la Carta Magna.

De moment, no hem vist encara cap document escrit i signat que permeta saber quina cosa ha aconseguit exactament el partit de Puigdemont. En tot cas, no crec que Sánchez pense transferir la competència completa —seria una mesura inconstitucional—, sinó alguna facultat que no contradiga «el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal». Tenim aclarida, doncs, una primera incorrecció en la pregunta del cap del PP. Anem a la segona. Núñez Feijóo diu que es transfereix immigració a un «partit». ¡No! Es transferiran —ja veurem— facultats a la Generalitat de Catalunya, no a un partit. (Açò és de primer de Dret.) I Catalunya està governada, gràcies al suport dels socialistes, per ERC, que ja ha dit que el PSOE no ha pactat res amb el president Pere Aragonés. Recordem que ERC és un partit d'esquerres que no té les mateixes opinions sobre immigració que Junts. En açò, els de Puigdemont estan més a prop de l'extrema dreta. Però passem a contestar la pregunta de fons. ¿Què opina el votant d'esquerra? Jo pense que una política immigratòria respectuosa amb els drets humans sempre s'aguantarà per un fil.

Amb independència de quin àmbit tinga la competència i les facultats, es poden donar múltiples combinacions. Amb un govern central d'extrema dreta —de PP i Vox, posem per cas— i un govern autonòmic d'esquerres, seria preferible que el segon tingués màximes facultats. Amb un govern central d'esquerres i un autonòmic en mans de xenòfobs, aniria bé que les pautes foren marcades pel central. També podria ser que l'un i l'altre estigueren en mans de la reacció —de grups amb idees com les d'Aliança Catalana. Llavors, ¡cos a terra! En fi, que l'esquerra ocupés tots els àmbits polítics —inclòs l'europeu—, l'opció òptima per als progressistes, es podria donar puntualment i per pura xamba. Recordem la dita: «Tan bo, tan bo, vol dir tambor.» En política, les situacions són canviants. L'alternança és l'essència de la democràcia. En realitat, la pregunta de Feijóo era hipòcrita. Pretenia crear divisió al si del socialisme. De fet, ja ha sortit Emiliano García-Page a fer-li els cors al PP; diu que Junts considerarà estrangers els espanyols que vagen a Catalunya. Però això és desviar l'atenció del focus del veritable problema migratori.

Els de Puigdemont es refereixen sobretot a les persones arribades del pròxim orient, el Magrib i l'Àfrica subsahariana. També podrien entrar al sac alguns sud-americans i els gitanos búlgars o romanesos. PP i Junts comparteixen tesis sobre aquests immigrants. Si manés la dreta a Madrid i a Barcelona potser ho podríem comprovar. (Altra cosa és que el PP fes la guitza a Puigdemont per fotre'l.) Per la seua banda, alguns socialistes també fan aigua en matèria migratòria. Tenim l'exemple d'algunes mesures preses pel ministeri que dirigeix Grande-Marlaska. Si som sincers, haurem de concloure que l'assumpte de la immigració fa anar de cul tots els partits. En qualsevol cas, també se li podria preguntar a Núñez Feijóo què estava disposat a domar a canvi dels vots de Junts a una investidura fallida. Un diari de Barcelona descobrí detalls d'una reunió secreta de Daniel Sirera, cap del PP a l'Ajuntament de Barcelona, amb Josep Rius, regidor de Junts, i Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament de Catalunya. Sembla que els dos independentistes van manifestar que el PP podia ser un soci més fiable que el PSOE. Sirera no ho ha desmentit.

El Perich ja ho deia

L’estat profund es destapa

Sempre havíem sabut que l'estat profund —allò que els anglesos anomenen deep state— és qui mana veritablement sobre les nostres vides. Pugdemont deia l'endemà de les eleccions generals del 23 de juliol que volia negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. Segons l'expresident, Espanya és una finca amb diversos propietaris: el rei, els jutges, les grans empreses i llurs mitjans de comunicació, l'Església, l'exèrcit... «De tant en tant, permeten a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, els amos li faran saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.» Però Puigdemont encara feia curt; s'oblidava de col·lectius poderosos: els cossos funcionarials de primer nivell. Aquests dies, tot l'estat profund s'ha destapat. Sembla, per exemple, que el rei no està content amb la situació. Els crits llançats i les banderes foradades exhibides durant els aldarulls davant la seu central del PSOE deuen haver empipat el cap d'Estat. (El feixisme de debò mai no ha sigut monàrquic.)

La irritació del rei és molt patent. Només calia advertir la seua cara de pomes agres en dos actes institucionals: en la reunió amb la presidenta del Congrés per a conèixer el resultat del debat d'investidura i durant la presa de possessió de Sánchez com a president. Felip VI no es molestà gens ni mica a dissimular el seu empipament. Dies abans, molts col·lectius s'havien manifestat en contra del pacte entre PSOE i Junts, i de l'amnistia als encausats pel procés independentista català. Van protestar el CGPJ, la sala de govern del TS, sales de tribunals autonòmics (com ara el madrileny, el canari, l'extremeny, l'aragonès o el valencià), totes les associacions de jutges i fiscals, l'Associació d’Advocats de l’Estat, nombrosos col·legis d'advocats, l'Associació de Funcionaris de Cossos Superiors del Tribunal de Comptes, l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, l'Associació Professional del Cos Superior de Lletrats de l'Administració de la Seguretat Social, l'Associació d'Interventors i Auditors de l'Estat... També s'han manifestat en contra de l'amnistia bisbes, grans empresaris, associacions de membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat...

Només faltaven els militars. Més de cinquanta generals, coronels, comandants i capitans retirats han firmat un manifest en què es fa una crida directa al putsch. (Esgarrifa pensar què podria passar si Espanya no fos membre de la Unió Europea.) Tot l'estat profund ha emergit per a fer-nos saber que professa profundes conviccions espanyolistes i ultraconservadores. L'amnistia als encausats catalans i la formació de govern han provocat la pèrdua absoluta d'imparcialitat de múltiples cossos funcionarials. La cosa és d'extrema gravetat, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els funcionaris són neutrals, especialment aquells que es dediquen a impartir justícia. Ara constatem que no ho són. Els jutges s'han manifestat a les portes dels seus tribunals per a expressar corporativament què opinen sobre assumptes d'àmbit estrictament polític, sense tenir la decència de llevar-se la toga. Ens trobem davant d'un punt d'inflexió. La meitat almenys de la ciutadania, que defensa idees plurals, sap de primera mà que no pot esperar res de bo dels tribunals; consideren enemic qui no pensa com ells. Confirmar el que ja se sabia crea inquietud.

Els jutges creuran que defensen l'interès general, però això és massa creure. Tenen llibertat per a criticar i expressar opinions polítiques només a títol personal. Si s'expressen corporativament o des d'òrgans de govern i jurisdiccionals, queden contaminats col·lectivament, perden l'aparença d'imparcialitat. Si alguns dels jutges i fiscals que s'han manifestat contra l'amnistia van a ser els encarregats d'aplicar-la... També protesten contra l'esment de la guerra bruta judicial que figura, negre sobre blanc, al pacte subscrit per PSOE i Junts. La mobilització corporativa de tota la judicatura contra l'al·lusió al lawfare confirma l'existència d'aquest. A partir d'ara, es pot pensar que l'amnistia està plenament justificada, perquè corregirà possibles aplicacions esbiaixades de la llei durant els judicis als independentistes catalns. Potser això explica l'empipament d'alguns col·lectius funcionarials, als quals no agrada que els esmenen la plana. I també podem sospitar que el lawfare haurà afectat no independentistes —Mónica Oltra o polítics de Podemos, per exemple. En definitiva, qualsevol pot ser la pròxima víctima de l'estat profund. Estem avisats.

Remeiar excessos

La setmana passada, Marcos Sanchis, portaveu local del PP, invitava els xativins i les xativines a participar en l'acte convocat a València per a protestar contra l'amnistia. També els va dir a Roger Cerdà i Ximo Puig açò: «No vull l'amnistia.» Supose que s'expressà mal; fins on jo sé, Marcos no ha comès cap delicte que haja de ser amnistiat. Voldria dir: «No vull que els catalans encausats pel procés independentista siguen amnistiats.» Desconec quants veïns de Xàtiva acceptarien la invitació i acudirien al cap i casal a protestar. Puc endevinar que hi anirien pocs. En realitat, crec que deu sovintejar entre els ciutadans la desconeixença sobre les connotacions de l'amnistia. Se sol dir que l'opinió pública és l'opinió publicada. Jo encara afegiria altra hipòtesi: moltes persones no tenen criteri propi sobre assumptes d'actualitat política i es deixen influir, d'acord amb les seues preferències, per consignes que llancen els partits. La gent no ha d'entendre de tot. Jo, per exemple, procure tenir una cultura com més ampla millor, i coneixements sobre múltiples assumptes, però confesse la impossibilitat de poder abastar-ho tot. Qui ho aconseguís seria un ésser d'altre planeta.

No hi ha unanimitat entre especialistes (jutges, professors de dret, advocats...) sobre aspectes cardinals de l'amnistia. Debaten si és constitucional o no, si ataca o no la funció jurisdiccional i la separació de poders, si afecta o no la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Al final, serà el Tribunal Constitucional qui tinga l'última paraula. Jo al·lucine quan sent persones que conec (i que no es distingeixen per llur il·lustració o llur trellat) pontificar sobre matèries complexes en rotlles de bar o xarxes socials. Caps de la dreta afirmen que es fan ressò del sentiment majoritari popular. Crec que és justament el contrari. A còpia d'escoltar proclames trumpistes dels partits i els mitjans de comunicació afins («¡Cop d'estat!», «¡Dictadura!», «¡Humiliació!», «¡Compra del poder per set vots!»), moltes persones queden contaminades. Jo fantasiege amb un escenari distint —gens realista i força improbable, ho sé. Imaginem que Marcos Sanchis i altres portaveus del PP digueren que l'amnistia beneficiarà l'Estat, rebaixarà la tensió i reconduirà el conflicte català pels canals de la política dels quals mai no hauria d'haver sortit. Crec que molta gent no protestaria, no diria ni piu.

Algú m'objectarà que també hi ha prou militants i votants del PSOE disconformes amb l'amnistia. ¡Lògic! Fins al 22 de juliol, Pedro Sánchez i altres dirigents socialistes afirmaven amb rotunditat que l'amnistia no tenia cabuda en la Constitució i prometien que Puigdemont acabaria a la garjola. Canviar el xip de la nit al matí és molt problemàtic. Per la boca s'escalfa el forn. La catalanofòbia és transversal i recorre quasi tots els partits d'àmbit estatal. Jo també la detecte sovint a Xàtiva. En qualsevol cas, la proposició de llei d'amnistia ja s'ha presentat al registre d'entrada del Congrés dels Diputats. Les protestes del passat dia 12, a què ens convocava el PP local, eren preventives; ningú no coneixia encara el text de la llei. Jo ja me l'he llegit i subscric les paraules de Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC: El preámbulo del proyecto de ley es un monumento jurídico y político. I açò em duu a altra reflexió. Molts atribueixen a l'estat nació espanyol un caràcter sagrat. Combrega amb aquesta idea fins i tot gent que no és religiosa.

Podem constatar les seqüeles; tot ultratge a Espanya és tingut per un crim més greu que l'assassinat o la violació. Nou líders independentistes foren condemnats a penes altíssimes per actes que només han quedat en desobediència i una malversació discutible. (El Tribunal Suprem, ignorant el legislador, considera que totes les malversacions tenen ànim de lucre.) La dreta ha decidit encarnar l'Espanya fosca pintada per Goya. Em vénen al cap els versos d'Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora. No es vol justícia, sinó venjança i exemplaritat. «¡Que servisquen d'exemple per a qui torne a ofendre allò més sagrat!» En fi, els vociferants estan ben fotuts; esperaven que els encausats "pagaren" pel que havien fet, es podriren a la presó i perderen tot el seu patrimoni personal i familiar. Però sembla que no hi haurà mort civil. Alguns, que vam restar a Xàtiva diumenge passat, ens alegrarem si l'amnistia remeia els excessos de la bombolla política i judicial madrilenya, i corregeix la interpretació ideològica i retorçada de la llei.

(publicat a Levante-EMV, el 18/11/2023)

Acord d'investidura

L'aliança dels partits que donaran suport al govern de coalició de PSOE i Sumar és com una ceba; té moltes capes. Recorda vagament el Front Popular que guanyà les eleccions de 1936 durant la II República. Per això, la dreta està fora de polleguera. I per això assistim a episodis que també evoquen el període republicà. Tanmateix, qualsevol paregut és molt superficial; ni el context ni els actants polítics són exactament els mateixos. Durant la recent campanya electoral, el dilema monarquia o república no formava part del debat. Falten uns protagonistes cardinals en 1936, els anarquistes, i el seu conat revolucionari. D'altra banda, avui, el conflicte polític català ho condiciona tot. Per tant, malgrat algunes reminiscències innegables, en llevar capes a la ceba dels acords d'investidura es veu com són de distints els escenaris. La primera capa és l'amnistia. Al marge de solucionar múltiples situacions personals doloroses, afavoreix més l'Estat que els independentistes. En el futur, el PP se'n beneficiarà; la tensió política haurà minvat i la dreta espanyolista estarà en disposició de poder pactar amb la dreta catalanista (el govern de Pedro Sánchez ja li haurà fet al PP la feina "bruta"). A més, l'amnistia a tots els encausats pel "procés" llava la cara d'Espanya davant d'Europa.

Segona capa. Els acords d'investidura deixen més dividits els independentistes. El PP no ho vol veure o es fa el longuis. Costarà moltíssim que ERC i Junts refacen ponts. És possible que no ho aconseguisquen a curt o mitjà termini. En açò, Pedro Sánchez també ha estat molt astut. De fet, el PSC tragué el passat 23 de juliol 250.000 vots més que la suma dels obtinguts per ERC, Junts i la CUP. La tercera capa de la ceba té a veure amb les cessions que s'han de fer en qualsevol pacte. El PSOE ha acceptat l'amnistia i pràcticament res més. La cessió de les rodalies de Renfe i d'un percentatge dels imposts recaptats a Catalunya o la quitança de part del deute públic (que també poden sol·licitar altres comunitats autònomes) estan molt lluny de les contrapartides que demanaven els independentistes. En realitat, el document firmat pel PSOE i Junts posa per escrit les diferències i les desconfiances mútues que separen ambdues formacions. Junts reivindica el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el PSOE li nega legalitat i validesa. Per tant, s'emplacen a seguir negociant per a posar fi al conflicte polític. És a dir, han acordat ajornar la negociació.

Això sí, el PSOE s'ha d'engolir el mitjancer internacional que verifique els acords a què s'arribe. Junts proposarà que es negocie la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 92 de la Constitució, cosa que implica acceptar el marc constitucional. Per la seua part, el PSOE proposarà desenvolupar l'Estatut de 2006 i desplegar el respecte ple a l'autogovern i la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. En definitiva, Junts renuncia a la unilateralitat. Per això, sectors de l'independentisme han rebutjat el pacte. ERC i Junts, després que aquest el signés, van votar en contra de la proposició de celebrar un referèndum unilateral presentada per la CUP al parlament de Catalunya. Els independentistes accepten l'estabilitat de la legislatura, subjecta a l'avanç de les negociacions. S'acorda tenir en compte, a l'hora d'aplicar l'amnistia, l'existència de possibles casos de lawfare. La judicatura s'ha posat en peu de guerra, però molts juristes estan plenament convençuts que ha existit la prevaricació judicial. El PSOE s'ha afanyat a dir que no es pretén en cap cas revisar sentències judicials des del poder legislatiu.

Això no obstant, crida l'atenció, per exemple, una decisió del jutge García-Castellón, justament mentre se celebraven les negociacions del pacte d'investidura. Assenyala Puigdemont com un dels caps de Tsunami Democràtic, titllat pel magistrat d'organització terrorista, sense fonament, i vol investigar l'expresident, sense competència, per presumpta comissió d'actes terroristes. Si no és lawfare s'assembla. En fi, a la quarta capa del pacte estan Europa i els mercats. Governs d'estats de la Unió Europea ja s'han tranquil·litzat en veure que la coalició de progrés espanyola aconsegueix frenar la ultradreta. Açò marca una diferència radical amb la situació de 1936. A hores d'ara, Espanya pertany tant a la UE com a l'OTAN. La dreta s'ha pres molt malament els resultats del 23 de juliol i intenta per tots els mitjans —inclosos els violents— impedir que triomfe la investidura de Sánchez. Però està tot molt ben lligat. El PNB ja té les seues compensacions. Sumar ha aconseguit que el PSOE accepte la pròrroga dels imposts extraordinaris a la banca i les energètiques, una reducció de la jornada laboral i diverses millores socials. Hi haurà govern.

Indult i amnistia

Un dels argument per a afirmar que l'amnistia als independentistes catalans és inconstitucional té a veure amb l'indult. L'article 62 i) de la Constitució diu: Ejercer el derecho de gracia con arreglo a la ley, que no podrá autorizar indultos generales. (L'article es refereix a les prerrogatives del rei, que realment són del govern; el rei no pot fer res que no estiga referendat pel govern.) Els crítics amb l'amnistia sostenen que si no es permet la cosa menor, l'indult general, menys encara la major, l'amnistia. Però alguns constitucionalistes tenen una visió distinta de l'assumpte. Allò que prohibeix la Constitució no són els indults generals, sinó que les Corts Generals, mitjançant llei, puguen transferir al rei la potestat de dictar-los. D'altra banda, l'indult i l'amnistia tenen distinta natura jurídica. Les diferències, com té dit el Tribunal Constitucional, no són quantitatives, sinó qualitatives. L'indult és un acte administratiu, una decisió del govern que es plasma en un reial decret. Ha de respondre a motius d'equitat i és individual. Però l'amnistia, un acte legislatiu, es tramita a través d'un projecte o una proposició de llei que ha d'aprovar el parlament. Ha d'estar motivada per circumstàncies polítiques extraordinàries i té un abast col·lectiu. És perfectament defensable, doncs, que la formació de causes judicials contra moltíssimes  persones (entre tres mil i quatre mil) pels fets esdevinguts a Catalunya el 2017 haja creat la circumstància política extraordinària que justifique l'amnistia.

Cròniques des de Madrid

Des del 23 de juliol, estem immersos en els rituals que acompanyen l'elecció d'un nou president de govern, escenificats a la Zarzuela i el Congrés dels Diputats. El rei ha de cridar a consultes els portaveus dels diferents grups polítics abans de nomenar un candidat a la investidura. La casualitat ha volgut que llegís, fa pocs dies, el llibre Cròniques des de Madrid. Un periodista a la cort, de Miquel Alberola, oriünd de Quatretonda i molt vinculat a Xàtiva. Estudià al Josep de Ribera i participà, durant la dècada dels vuitanta, en algunes iniciatives culturals xativines. Va publicar en 1983, posem per cas, L'èmfasi mut del bes del silenci, número 4 d'una col·lecció, "Proposta Poètica", editada per l'Associació d'Amics de la Costera. (Alberola és, a més de bon periodista, un excel·lent escriptor.) Fou subdirector de la revista El Temps i delegat de l’edició valenciana d’El País. En 2015, quan es tancà la delegació, Alberola fou traslladat a Madrid. S'hi va dedicar durant quatre anys a escriure cròniques des de la Casa del Rei, el Congrés i el Senat.

També redactà un dietari en què desfilaven l'embull polític, les visites a la Zarzuela, el conflicte català —durant un viatge a Barcelona, anotà: «La Rambla s'ha convertit en una cosa a mig camí entre un circ de tres pistes, la fira de Xàtiva i el Serengueti.»—, peripècies de Rajoy i Sánchez, la cerca de socis per a la investidura, la repetició d'eleccions... És inevitable la comparació amb la situació actual: les mateixes anades a Zarzuela, una investidura frustrada, les demandes dels independentistes, una possible repetició electoral... Tot és un déjà vu. Ha canviat, això sí, un dels protagonistes; Núñez Feijóo ha substituït Rajoy. En fi, des de dimarts és el torn de Pedro Sánchez. Necessita el suport d'ERC i Junts. Fins ara, la contrapartida era l'amnistia. Però n'han afegit altra: el referèndum. L’article 92 de la Constitució preveu referèndums consultius "de tots els ciutadans", que només poden ser convocats a proposta del president del govern (els redactors tenien molt present el referèndum de 1967 a Gibraltar). Els habitants de la roca exerciren el dret a l’autodeterminació. Rebutjaren que Regne Unit i Espanya compartiren sobirania al penyal.

La consulta tindria repercussions a la Constitució, que donà competència exclusiva de convocar referèndums a l'Estat. Les comunitats autònomes no poden. (Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.) Alguns analistes sostenen que ERC i Junts han subscrit conjuntament llurs condicions sabedors que el referèndum resultarà força improbable. Ara bé, no és impossible segons l'article tercer de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre regulació de les distintes modalitats de referèndum. L'enunciat "de tots els ciutadans", prou vague, pot referir-se als de tot l'Estat o sols als d'un territori. La llei orgànica parla de cuerpo electoral convocado i de las Comunidades Autónomas y de las provincias afectadas por la celebración de aquél [el referèndum]. Però la independència exigiria reforma de la Constitució i consulta a tots els ciutadans de l'Estat. En qualsevol cas, l'acord d'ERC i Junts sembla la garantia mútua que cap dels dos partits tirarà en cara a l'altre el suport a la investidura, malgrat l'incompliment de Sánchez. Estarien fent teatre.

«¿Repetició d'eleccions? És perillós donar altra bala a l'extrema dreta», diu Gabriel Rufián. Els independentistes estan sumits en una mar de contradiccions. Afirmen la validesa del referèndum de l'1-O i el seu resultat, però volen negociar altra consulta que substituïsca la de 2017. Diuen que cal trencar amb l'Estat, però volen contrapartides a canvi de donar suport a la investidura, la qual cosa equival a consentir el que es pretén negar. La divisió entre els sobiranistes d'esquerres i de dretes i entre els partidaris de la negociació i la unilateralitat ha provocat l'afebliment de l'independentisme, que perd suport electoral. Fins ara, Sánchez sempre ha tingut sort i habilitat. És possible que ERC i Junts li donen suport, però la legislatura serà difícil. Amb exigua majoria parlamentària, aprovar cada projecte de llei serà un tràmit agònic. I la campanya d'assetjament al govern, duta a cap per la dreta durant l'anterior legislatura, serà un aperitiu comparada amb la guerra ferotge que hom declararà al nou executiu des del primer minut. Tornant a l'inici, llegir el llibre d'Alberola, que es presentarà el pròxim dia 24 a la Biblioteca Municipal, és ben recomanable.

(publicat a Levante-EMV, el 07/10/2023)