Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.
Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.
Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.
L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?
¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.
Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.
Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.
L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?
¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada