Últimament es parla molt de solidaritat en abordar les imperfeccions del sistema de finançament autonòmic. L'assumpte de la possible singularitat fiscal catalana ha posat d'actualitat un terme que té diversos vessants, morals i jurídics sobretot —en dret es parla d'obligació solidària, creditor solidari... En realitat, ens hem de remetre a l'ètica. Segons el diccionari, solidaritat és «el fet d’ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats.» La solidaritat és una virtut, i les virtuts són voluntàries. (Inclús en dret, les obligacions solidàries s'adquireixen per contracte, que també se subscriu voluntàriament.) El diccionari afegeix altra nota a la solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns.» No abandonem, per tant, el terreny de la virtut. Parem esment en l'expressió «sentiment de pertinença a un mateix grup.» El súmmum de la virtut és ser solidari amb persones alienes al grup (amb tot el gènere humà, posem per cas).
En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.
Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.
Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).
Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?
En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.
Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.
Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).
Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?
2 comentaris:
Tota la raó✌️
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada