Si el jutge Llarena activa l'ordre de detenció europea, costa de creure que les autoritats judicials belgues concedisquen l'extradició de Puigdemont; coneixen bé el cas i saben que el legislatiu espanyol ha aprovat una llei d'amnistia. A més, descobriran que el Tribunal Suprem espanyol ha deixat en paper mullat la reforma del delicte de malversació en afirmar que sempre té ànim de lucre (ha deixat buits de contingut els articles 432 bis i 433 del Codi Penal.) En tot cas, si els tribunals belgues concediren finalment l'extradició, lliurarien Puigdemont amb la condició que només puga ser jutjat per la malversació. En canvi, si l'expresident s'hagués lliurat a Llarena, aquest podria haver ampliat l'acusació a nous delictes, inventant càrrecs que puguen escapar de la llei d'amnistia. Per tant, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. D'altra banda, el perseguit per la justícia no té cap obligació de lliurar-se a la policia, encara que s'arrisca a les conseqüències penals de fugir —lleus si el presumpte delicte de què se l'acusa no exigeix unes mesures extremes. Mentre no siga jutjat i condemnat, el reu encara no ha comès cap delicte.
Per tant, els qui han ajudat Puigdemont a marxar a Bèlgica no poden ser acusats d'encobriment. (En el cas del seu advocat, això no admet discussió.) Tampoc no està gens clar que policies fora de servei puguen ser acusats d'obstrucció a la justícia o encobriment. El delicte d’obstrucció a la justícia, recollit a partir de l’article 463 del Codi Penal, és atribuït a aquell «citat formalment que deixe voluntàriament de comparèixer sense causa justa davant d'un jutjat o d'un tribunal, en un procés amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral». També és castigat qui coaccione un testimoni o un denunciant. Els penalistes sostenen que el paper d’acompanyants de Puigdemont durant el retorn d'aquest a Catalunya, fet per Turull i altres persones, no encaixa en el tipus penal. Quant al delicte d’encobriment recollit a l’article 451 del CP castiga amb pena de fins a tres anys de presó aquelles persones que ajuden el presumpte responsable d'un delicte a eludir la recerca de l'autoritat o els seus agents, o a sostreure's a la seua cerca i captura.
Però hi han de concórrer certs requisits, com ara que «el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei o la reina, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la Regència, o del príncep o la princesa d'Astúries, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme, homicidi, pirateria, tràfic d'éssers humans o tràfic il·legal d'òrgans». L'expresident Puigdemont només és perseguit pels delictes de malversació i desobediència. Per tant, el seu cas no encaixa en cap dels supòsits exigits per l'article 451. Finalment, l'acusat d'un presumpte delicte com la malversació agreujada, pendent de resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podrien declarar la inexistència del delicte o la seua possibilitat d'amnistia, no hauria de ser sotmès a presó cautelar incondicional, com sembla que pretenia el magistrat Pablo Llarena.
Si finalment l'expresident català se'n sortís davant els tribunals esmentats, el dany d'una mesura cautelar extrema seria irreparable. Com a màxim, se li podrien aplicar mesures lleus: retirada del passaport, obligació de presentar-se periòdicament en un jutjat... Però alguns membres de la cúpula judicial espanyola estan en oberta rebel·lia contra l'ordenament jurídic i li tenen moltes ganes a l'expresident Carles Puigdemont. Consideren que s'ha burlat i tenen set de venjança. Com ja s'ha dit a l'inici, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. És possible que l'objectiu dels jutges en desacatament siga múltiple: castigar l'independentisme català, enviar un avís a navegants, per si encara hi ha gent disposada a intentar de nou el procés secessionista, i fer-li la guitza al govern de Sánchez —a qui també emprenya el jutge Peinado, que instrueix la causa inventada contra la dona del president. A final d'octubre, veurem quines perspectives de supervivència té la legislatura. Sense el suport de Junts, PSOE i Sumar no podran legislar. Amb un panorama polític tan enrevessat, la guerra bruta d'una colla de jutges no presagia res de bo.
Per tant, els qui han ajudat Puigdemont a marxar a Bèlgica no poden ser acusats d'encobriment. (En el cas del seu advocat, això no admet discussió.) Tampoc no està gens clar que policies fora de servei puguen ser acusats d'obstrucció a la justícia o encobriment. El delicte d’obstrucció a la justícia, recollit a partir de l’article 463 del Codi Penal, és atribuït a aquell «citat formalment que deixe voluntàriament de comparèixer sense causa justa davant d'un jutjat o d'un tribunal, en un procés amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral». També és castigat qui coaccione un testimoni o un denunciant. Els penalistes sostenen que el paper d’acompanyants de Puigdemont durant el retorn d'aquest a Catalunya, fet per Turull i altres persones, no encaixa en el tipus penal. Quant al delicte d’encobriment recollit a l’article 451 del CP castiga amb pena de fins a tres anys de presó aquelles persones que ajuden el presumpte responsable d'un delicte a eludir la recerca de l'autoritat o els seus agents, o a sostreure's a la seua cerca i captura.
Però hi han de concórrer certs requisits, com ara que «el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei o la reina, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la Regència, o del príncep o la princesa d'Astúries, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme, homicidi, pirateria, tràfic d'éssers humans o tràfic il·legal d'òrgans». L'expresident Puigdemont només és perseguit pels delictes de malversació i desobediència. Per tant, el seu cas no encaixa en cap dels supòsits exigits per l'article 451. Finalment, l'acusat d'un presumpte delicte com la malversació agreujada, pendent de resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podrien declarar la inexistència del delicte o la seua possibilitat d'amnistia, no hauria de ser sotmès a presó cautelar incondicional, com sembla que pretenia el magistrat Pablo Llarena.
Si finalment l'expresident català se'n sortís davant els tribunals esmentats, el dany d'una mesura cautelar extrema seria irreparable. Com a màxim, se li podrien aplicar mesures lleus: retirada del passaport, obligació de presentar-se periòdicament en un jutjat... Però alguns membres de la cúpula judicial espanyola estan en oberta rebel·lia contra l'ordenament jurídic i li tenen moltes ganes a l'expresident Carles Puigdemont. Consideren que s'ha burlat i tenen set de venjança. Com ja s'ha dit a l'inici, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. És possible que l'objectiu dels jutges en desacatament siga múltiple: castigar l'independentisme català, enviar un avís a navegants, per si encara hi ha gent disposada a intentar de nou el procés secessionista, i fer-li la guitza al govern de Sánchez —a qui també emprenya el jutge Peinado, que instrueix la causa inventada contra la dona del president. A final d'octubre, veurem quines perspectives de supervivència té la legislatura. Sense el suport de Junts, PSOE i Sumar no podran legislar. Amb un panorama polític tan enrevessat, la guerra bruta d'una colla de jutges no presagia res de bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada