Durant uns dies no se n'ha parlat d'altra cosa: Puigdemont s'ha tornat a escapolir. Si hem de fer cas del que diu la gran majoria dels mitjans de comunicació, l'expresident català no ha pogut caure més baix. Se l'acusa d'indignitat, de covardia, d'haver faltat a la seua paraula, de ser una mena de Houdini, d'haver muntat un híbrid d'esperpent i mascarada, de no tenir responsabilitat... També n'hi ha hagut per als cossos policials espanyols i català: ridícul espantós, desprestigi per a Espanya, operació dirigida per Moncloa per a no posar en perill la legislatura de Sánchez... A l'hora de fer anàlisis més fines, molts opinants coincideixen a dir que Puigdemont ha perdut crèdit, que l'independentisme ja no reeixirà... ¡Uf! ¿Hi ha opinions de signe contrari? ¡Alguna, sobretot a Catalunya! Crida l'atenció que el corrent majoritari d'opinió no fique el focus en la cúpula judicial, que està en rebel·lia oberta contra l'ordenament. Tenim jutges que es neguen a aplicar lleis emanades del legislatiu, magistrats (d'òrgans judicials de Barcelona, de l'Audiència Nacional o de la Sala Segona del Tribunal Suprem) que retorcen la llei amb finalitat política.
Amb diferents subterfugis —alguns surrealistes—, han inaplicat la modificació del Codi Penal referent a la malversació sense ànim de lucre i tampoc no volen aplicar la Llei d'Amnistia als polítics que lideraren el procés independentista. No persegueixen la justícia, sinó la venjança. Algun mitjà estranger, La BBC per exemple, se sorprèn: «Aproven una llei d'amnistia, però no la concedeixen.» La revista nord-americana Newsweek parla d'una extralimitació judicial que desafia directament la sobirania legislativa. De manera que molt del ridícul, i del subsegüent desprestigi espanyol a l'estranger, el provoca l'actitud d'uns jutges en desacatament. Però d'això parlen pocs columnistes. En realitat, Puigdemont deu ser execrat per la majoria dels espanyols. Les campanyes d'intoxicació han fet el seu efecte. Encara és massa d'hora per a extraure dels fets de dijous passat unes conclusions amb validesa general. Es plantegen dilemes que no porten enlloc; cadascú defensarà el seu parer sense massa possibilitats d'arribar a punts d'acord. Però podem assajar de fer un primer intent de relat basat en fonts habitualment ben informades.
Pel que es veu, l'expresident Puigdemont es trobava a Barcelona des de dos dies abans de la sessió d'investidura d'Illa. La seua intenció era intervenir al debat. Ell i el seu equip de seguretat van sospesar totes les opcions per a intentar l'entrada al parc de la Ciutadella. El dispositiu dels Mossos, d'unes dimensions que semblaven pensades per a una amenaça terrorista, féu descartar qualsevol possibilitat d'accedir per sorpresa al parlament. ERC i PSOE tenien bones raons per a organitzar aquest dispositiu: els republicans no acaben de pair que Junqueras, Forcadell i altres s'hagen xuplat anys de presó, mentre Puigdemont estava lliure per Europa, ni que Junts recupere l'hegemonia a l'espai polític independentista; al PSOE li podia venir bé un ostatge. Però tornem al relat. Si Puigdemont no podia entrar a l'hemicicle, no hi havia raons polítiques per a anar més enllà de la presència al míting davant els simpatitzants que li havien de donar la benvinguda. Sols quedaven dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per a ser detingut o desaparèixer amb molta rapidesa i, enmig del gran caos regnant, tractar d'emprendre viatge de tornada a Waterloo.
El pla era difícil, però sortí bé. Puigdemont arribà a Bèlgica, després de travessar la Jonquera. El departament d'Interior i els Mossos han explicat que no esperaven un comportament indigne de l'expresident, que s'havia compromès a participar al debat d'investidura. ¡Ha! I ací sorgeixen els dilemes. ¿Quina cosa malmet la dignitat d'un expresident de la Generalitat de Catalunya, lliurar-se a jutges arbitraris com Llarena o escapolir-se'n per a mantenir encesa la flama de les aspiracions d'independència? ¿Què convé més, ser un màrtir o un fugitiu? ¿Quina cosa és millor, quedar desactivat en Extremera o Soto del Real, o continuar agitant les aigües en llibertat? ¿Què és preferible, deixar-se engabiar o traure els colors a l'Estat? Tothom s'ha afanyat a donar respostes a les preguntes, però serà l'electorat català qui responga els interrogants. Ara, només podem fer suposicions. No cal compartir les idees de Puigdemont. Jo no el votaria; encapçala un partit de dretes. Però la meua tendència natural m'inclina a simpatitzar amb qui és injustament perseguit. I l'allau d'improperis vessats des de la dreta contra l'expresident reafirmen la meua inclinació.
Amb diferents subterfugis —alguns surrealistes—, han inaplicat la modificació del Codi Penal referent a la malversació sense ànim de lucre i tampoc no volen aplicar la Llei d'Amnistia als polítics que lideraren el procés independentista. No persegueixen la justícia, sinó la venjança. Algun mitjà estranger, La BBC per exemple, se sorprèn: «Aproven una llei d'amnistia, però no la concedeixen.» La revista nord-americana Newsweek parla d'una extralimitació judicial que desafia directament la sobirania legislativa. De manera que molt del ridícul, i del subsegüent desprestigi espanyol a l'estranger, el provoca l'actitud d'uns jutges en desacatament. Però d'això parlen pocs columnistes. En realitat, Puigdemont deu ser execrat per la majoria dels espanyols. Les campanyes d'intoxicació han fet el seu efecte. Encara és massa d'hora per a extraure dels fets de dijous passat unes conclusions amb validesa general. Es plantegen dilemes que no porten enlloc; cadascú defensarà el seu parer sense massa possibilitats d'arribar a punts d'acord. Però podem assajar de fer un primer intent de relat basat en fonts habitualment ben informades.
Pel que es veu, l'expresident Puigdemont es trobava a Barcelona des de dos dies abans de la sessió d'investidura d'Illa. La seua intenció era intervenir al debat. Ell i el seu equip de seguretat van sospesar totes les opcions per a intentar l'entrada al parc de la Ciutadella. El dispositiu dels Mossos, d'unes dimensions que semblaven pensades per a una amenaça terrorista, féu descartar qualsevol possibilitat d'accedir per sorpresa al parlament. ERC i PSOE tenien bones raons per a organitzar aquest dispositiu: els republicans no acaben de pair que Junqueras, Forcadell i altres s'hagen xuplat anys de presó, mentre Puigdemont estava lliure per Europa, ni que Junts recupere l'hegemonia a l'espai polític independentista; al PSOE li podia venir bé un ostatge. Però tornem al relat. Si Puigdemont no podia entrar a l'hemicicle, no hi havia raons polítiques per a anar més enllà de la presència al míting davant els simpatitzants que li havien de donar la benvinguda. Sols quedaven dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per a ser detingut o desaparèixer amb molta rapidesa i, enmig del gran caos regnant, tractar d'emprendre viatge de tornada a Waterloo.
El pla era difícil, però sortí bé. Puigdemont arribà a Bèlgica, després de travessar la Jonquera. El departament d'Interior i els Mossos han explicat que no esperaven un comportament indigne de l'expresident, que s'havia compromès a participar al debat d'investidura. ¡Ha! I ací sorgeixen els dilemes. ¿Quina cosa malmet la dignitat d'un expresident de la Generalitat de Catalunya, lliurar-se a jutges arbitraris com Llarena o escapolir-se'n per a mantenir encesa la flama de les aspiracions d'independència? ¿Què convé més, ser un màrtir o un fugitiu? ¿Quina cosa és millor, quedar desactivat en Extremera o Soto del Real, o continuar agitant les aigües en llibertat? ¿Què és preferible, deixar-se engabiar o traure els colors a l'Estat? Tothom s'ha afanyat a donar respostes a les preguntes, però serà l'electorat català qui responga els interrogants. Ara, només podem fer suposicions. No cal compartir les idees de Puigdemont. Jo no el votaria; encapçala un partit de dretes. Però la meua tendència natural m'inclina a simpatitzar amb qui és injustament perseguit. I l'allau d'improperis vessats des de la dreta contra l'expresident reafirmen la meua inclinació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada