¡Cos a terra, que vénen els jutges!

Tot allò que vaig estudiar durant la meua carrera de dret s'ensorra a poc a poc. La cosa arribà al seu punt més àlgid amb el judici als presos catalans. Presumiblement, el jutge instructor va prevaricar; féu una qualificació extravagant d'uns delictes imaginaris; no hi havia rebel·lió, ni sedició, ni malversació. El frau de llei aconseguí, però, l'objectiu que es perseguia: atraure la causa judicial a Madrid. L'estratagema furtà als encausats tots els seus drets processals: el dret a comparèixer davant del jutge ordinari predeterminat per la llei —del TSJC en aquell cas—; el dret a un judici just; el dret d'apel·lar en instància superior una sentència desfavorable. Tampoc no se'ls va aplicar als independentistes el principi del supòsit més favorable per al reu. Abans, durant i després del judici, altres drets fonamentals dels presos i els exiliats també foren ignorats: el dret al sufragi passiu, els drets a la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris. Fins i tot la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, es va sumar a la possible prevaricació en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem.

Aquest magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà, quan tenia altres opcions: la negativa a executar allò sol·licitat o el recurs al conflicte de competències. Per tant, es va conculcar el principi de separació de poders. I quan crèiem que ja ho havíem vist tot, arriba una nova decisió estrambòtica del Suprem: ha ordenat que l'Audiència Nacional repetisca el judici contra Arnaldo Otegi i els altres imputats en el cas Bateragune. S'ha de recordar que el Suprem havia anul·lat la condemna de 2012 en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que considerà vulnerat el dret d'Otegi a un jutge imparcial. Quan els condemnats havien apel·lat al Tribunal Suprem, aquest no havia apreciat la imparcialitat de la magistrada Ángela Murillo. Malgrat la sentència del TEDH, Arnaldo Otegi i els seus companys ja han complert la condemna injusta. L'Audiència Nacional desestimà la repetició del judici. És molt possible que prengués en consideració els principis de cosa jutjada i non bis in idem.

Tanmateix, el Suprem, que validà el judici del cas Bateragune, vol ara repetir-lo. ¿Quin sentit té açò quan s'ha complert la condemna? Els magistrats del TS, que ja han actuat de manera política altres vegades, podrien perseguir diversos objectius: enviar un missatge als presos catalans que també han apel·lat a la justícia europea; estalviar-se el pagament d'una indemnització a Otegi; revisar la seua pena d'inhabilitació per a desactivar políticament el coordinador d'EH Bildu davant unes hipotètiques eleccions... ¡Qui sap! Però les preguntes s'amunteguen: ¿què passa si la condemna del segon judici és superior a la del primer? ¿és possible això? En tot cas, assistim a un episodi que no s'havia vist mai: jutjar de nou una cosa jutjada i amb sentència ferma. A més, l'argumentació del TS engega a rodar per terra —o això sembla— el principi de presumpció d'innocència: Hay que celebrar un nuevo juicio para evitar que los hechos queden imprejuzgados, ya que un defecto procesal no puede convertirse en una exención penal. ¿Com? ¿Un defecte sense importància, la falta d'imparcialitat de la presidenta de sala? ¡Vici processal que acaba en fallida de la justícia!

S'ha perdut qualsevol sentit de coherència i serietat. Però encara faltava el coet final. El Ple del Tribunal Constitucional resol per majoria que els ultratges a la bandera d'Espanya no estan emparats per la llibertat d'expressió. En un text anterior, vaig dir que els nacionalistes espanyols volgueren deixar escrit, a l'article 4.1 de la carta magna, quina és la seua bandera, formada per tres franges horitzontals, roja, groga i roja. El corol·lari, ¡la sentència del TC! En altres estats democràtics i de dret, ni la bandera oficial figura al text constitucional ni es considera delicte cremar-la. A més, els magistrats del TC han oblidat que el TEDH va condemnar l'estat espanyol en 2018 per haver violat la llibertat d'expressió d'unes persones, en condemnar-les per cremar retrats de la família reial espanyola. En fi, hom diria que la democràcia, el sentit del ridícul, els principis bàsics del dret i la jurisprudència europea li la bufen al govern de les togues. La deriva de la cúpula judicial hauria de preocupar molt als demòcrates. ¡Cos a terra, que vénen els jutges!

Agermanament amb Gernika

A finals dels anys setanta, algú tingué la pensada de dir que Xàtiva era la Gernika valenciana. Bé que exagerada, la metàfora triomfà. Des de llavors, molta gent n'ha fet ús, sobretot quan s'acosta la diada commemorativa del bombardeig del 12 de febrer de 1939 llançat sobre Xàtiva per l'aviació feixista italiana. En realitat s'estan comparant dos esdeveniments que s'assemblen poc. El 26 d'abril de 1937, Gernika fou bombardejada per la Legió Còndor, unitat aèria de la Luftwaffe nazi al servei del bàndol franquista. Els avions destruïren pràcticament tota la vila. L'atac s'esdevingué dilluns, dia de mercat. L'objectiu era massacrar la població civil del lloc més emblemàtic del País Basc. Curiosament, ni la fàbrica d'armes Unceta y Cía ni l'Arbre de la Casa de Juntes van patir danys. Gernika conserva el roure sota el qual es reunien les Juntes Generals de Biscaia. Conegut com Gernikako Arbola, és símbol de les llibertats dels biscaïns; els senyors de Biscaia hi anaven a jurar els furs del senyoriu. Des de 1936, tots els presidents (lehendakaris) del Govern Basc juren el càrrec sota l'Arbre de Gernika, plantat davant la Casa de Juntes.

A les tropes franquistes els interessà mantenir intacta la fàbrica d'armes. Pel que fa a la Casa de Juntes, que s'alça en un promontori a l'oest del nucli urbà, quan Gernika caigué en mans rebels, uns requetès navarresos feren guàrdia al voltant de l'Arbre; representava llurs furs i tradicions ancestrals. Ja es veu que tot açò té poc a veure amb Xàtiva. El bombardeig sobre la nostra ciutat afectà només l'estació. Les bombes impactaren de ple sobre les instal·lacions ferroviàries, allunyades del centre urbà en aquella època. L'objectiu era un comboi militar amb soldats de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular. Tornaven del front per a gaudir d'un permís. Quasi totes les víctimes, 109 morts i 300 ferits, foren militars i familiars seus. Gernika és símbol universal gràcies a l'obra homònima de Picasso, encarregada pel govern republicà. El quadre, que s'exhibí al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937, està inspirat en la destrucció de la vila biscaïna. Des de 1987, any commemoratiu del 50 aniversari de l'atac aeri, Gernika —en realitat, Gernika-Lumo— forma part de l'Associació Mundial de Ciutats Màrtirs.

En 1988 i 1990 es van erigir successivament les escultures monumentals Gure aitaren etxea, de l'artista basc Eduardo Chillida, i Large figure in a shelter, de l'anglès Henry Moore. Ambdues obres, emplaçades en un parc, evoquen l'horror i advoquen per un món en pau. Xàtiva també fou ciutat màrtir, però el seu veritable martiri s'esdevingué en 1707. La nostra ciutat simbolitza la lluita heroica per la llibertat i els horrors patits pels antics territoris de la Corona d'Aragó alçats en armes contra l'absolutisme borbònic. En qualsevol cas, el govern local ha decidit d'iniciar el procés d'agermanament amb la vila biscaïna. Això m'ha fet recordar una passejada meua pel lloc a finals de 2013. Gernika es troba a la vora de la ria que forma la desembocadura del riu Oka, al cor de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai. Compta amb una població d'uns 16.000 habitants —Xàtiva en té quasi el doble. El nucli històric gernikarra conserva la trama típica de les viles basques: quatre vies paral·leles (Goienkale, carrer de dalt, Azokekale, carrer del mercat, Artekale, carrer del mig, i Barrenkale, carrer de baix) i una transversal, carrer de Santa Maria.

En 1913 començà la industrialització del municipi. S'instal·là una empresa eibarresa dedicada a la fabricació d'armes en solars i naus cedits per l'ajuntament. Tota la plantilla s'hi va traslladar des d'Eibar. Es produí un gran xoc cultural i social. Els obrers eibarresos tenien una arrelada consciència de classe i s'identificaven amb les idees socialistes. La població de Gernika era conservadora, predominantment rural i molt catòlica. S'hi convocà per primera vegada una vaga. La vila creixeria i sorgirien més empreses d'armes, joieria... Políticament, Gernika és un feu del nacionalisme. En les darreres eleccions municipals, tots els escons anaren a parar a EAJ-PNV i EH Bildu. La resta de partits no obtingué representació. La llengua basca, l'euskera, és habitual pels carrers del municipi. També hi ha molta afició a la pilota i altres esports tradicionals. (El Gernika Jai Alai es el millor frontó i el més gran del món.) El valencià està molt viu a Xàtiva, però la pilota ja no s'hi practica. ¿Afinitats polítiques entre gernikarras i socarrats? Deixem-ho estar. A Gernika, el PP no aconsegueix regidors des de 2007 (anteriorment només n'havia tingut un).

(publicat a Levante-EMV, el 05/03/2016)

Un passeig per Guernica

La Casa de Juntes no és l'únic element interessant de Guernica. L'església parroquial de Santa Maria destaca com un dels millors exemples del gòtic basc. La seua construcció data del segle XV, però experimentà modificaciones en segles posteriors —les últimes són barroques. El parc dels Pobles d'Europa alberga les escultures d'Eduardo Chillida i Henry Moore. Gure Aitaren Etxea (La casa de nuestro padre), l'obra de Chillida, és un monument a la pau i està orientada cap a l'Arbre de Guernica. Es pot visitar també el Museu de la Pau, dedicat a la història del bombardeig llançat per l'aviació nazi en 1937, i l'Euskal Herria, encabit en un edifici reconstruït al segle XVIII —sols conserva una sagetera i una finestra originals— amb trets típics del barroc: façana de carreus, balconades amb reixes i escut nobiliari. Guarda una col·lecció etnogràfica dedicada al País Basc. Finalment, cal allargar-se fins al mural ceràmic que reprodueix el Guernica de Picasso, amb la inscripció "Guernica" Gernikara (El Guernica a Guernica), a favor de dur l'obra original a la vila.

També paga la pena de visitar el que queda de l'antiga fàbrica d'armes —de pistoles principalment. L'havien fundat en Eibar, l'any 1908, Juan Esperanza, un mecànic d'Osca amb experiència en fabricació d'armes, i l'eibarrès Juan Pedro Uncetabarrenechea (més conegut com Unceta), comercial ferreter. Començaren a fabricar pistoles amb la marca Victoria. L'èxit obligà a ampliar la plantilla a 120 treballadors. Els socis es plantejaren la sortida d'Eibar per tal d'evitar el control del Sindicat d'Obrers Pistolers d'Eibar, gremial i partidari de mantenir el sistema tradicional de producció, molt artesanal i especialitzat, cosa que xocava amb Juan Esperanza i els seus desitjos de modernitzar la producció introduint maquinària i reduint personal. En 1913, les màquines, el material i els obrers amb llurs pertinences foren traslladats a Guernica. Poc després començà la producció en les noves instal·lacions, dotades de maquinària moderna que permetia prescindir de personal especialitzat. Era previsible, per tant, l'inici de protestes obreres.

Guernica era, abans de 1913, una vila eminentement rural que mantenia els valors d'una societat tradicionalista, conservadora i religiosa. La industrialització suposà l'entrada dels nous valors del moviment obrer i de les seues idees emancipadores. Només arribar a Guernica, els obrers eibarresos d'Esperanza i Unceta fundaren un sindicat. Ben aviat sorgiren els problemes. Un conflicte provocat per canvis de llocs de treball no negociats amb els obrers provocà uuna reclamació rebutjada per l'empresa. La plantilla convocà la primera vaga en Guernica. En les homilies dominicals, els rectors anunciaren que la mala herba havia arrelat a Guernica. S'esdevingueren diversos incidents entre vaguistes i esquirols. Els patrons van maniobrar per a trencar la vaga. Els treballadors van comptar amb el recolzament de dirigents socialistes. Finalment, la durada i els incidents minvaren l'inicial recolzament popular als vaguistes. Els amos de l'empresa acabaren aconseguint els objectius que els havien mogut a sortir d'Eibar.

Amb la Primera Guerra Mundial, el mercat d'armes experimentà un auge important. Entre 1914 i 1918, Esperanza i Unceta van vendre, sobretot a Itàlia i França, més de 100.000 pistoles, a més de les 13.000 unitats subministrades a l'exèrcit espanyol. També començaren a fabricar-se els models Astra, que acabarien marcant tota la producció de l'empresa. L'Astra 400 fou usada per l'exèrcit espanyol i es féu popular en altres països. En 1925, la família Esperanza sortí de l'empresa. Se'n feren càrrec un fill i un nebot de Pedro Unceta. La societat passà a denominar-se Unceta y Cía. El final de la guerra obrí una crisi al sector. Unceta y Cía reeixiren gràcies a la fabricació de nous models i la comercialització d'armes d'altres fabricants. Les pistoles de la Sèrie 900, basades en la Mauser alemanya, foren molt populars en Xina a finals dels anys 20. L'empresa arribà a obrir una filial en Shanghai a principis dels 30, Astra China Company. Durant la Guerra Civil Espanyola, Unceta y Cía fou intervinguda per les autoritats republicanes.

En la primavera de 1937, les tropes franquistes s'empararen de tota la província de Biscaia. El bombardeig de Guernica per l'aviació alemanya no afectà les instal·lacions d'Unceta y Cía, que passà a fabricar armes per al bàndol franquista: 28.000 pistoles, 130.000 peces de repost per a metralladores i 347.000 peces per a material divers de guerra. En alinear-se el règim franquista amb les potències de l'Eix, un cop acabada la Guerra Civil, Unceta y Cía vengué a l'Alemanya nazi més de 100.000 pistoles. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'empresa entrà en declivi. En 1953, adoptà el nom amb què seria coneguda a partir de llavors, Astra, Unceta y Compañía SA. Durant la dècada dels anys 70, el declivi s'aguditzà. Baixà la producció i es reduí la plantilla. Un nét de Juan Pedro Unceta, Augusto Unceta, president de la Diputació de Biscaia, fou assassinat per ETA. En els 90, el govern basc féu un últim intent de rellançar l'activitat fusionant diverses empreses del sector. La liquidació definitiva d'Astra, Unceta Cía arribà en 1999.

En 2006, s'enderrocaren les instal·lacions de la fàbrica. Només se salvà l'edifici d'oficines. S'havia alçat en 1918 segons disseny de l'arquitecte bilbaí Ricardo de Bastida. Està emplaçat a la vora de la línia ferroviària Amorebieta-Bermeo. És d'estètica déco amb influències del cubisme, el constructivisme rus i el futurisme italià, adaptades al gust de la burgesia biscaïna de l'epoca, principal clientela de Bastida. L'edifici manté una decoració simplificada i geomètrica. En els anys 30 del segle XX se li afegí una planta. En 1968, Astra, Unceta y Cía comprà l'immoble per a convertir-lo en la seua seu administrativa. Després de la liquidació definitiva de l'empresa, es mantingué dempeus. La pressió social, encapsalada pel moviment Astra Gernikentzako (Astra per a Guernica), aconseguí que no fos destruït. Passà a mans de l'ajuntament, que volia dedicar-lo a equipament cultural. Quant a l'antiga empresa d'armes curtes, l'empresari italià Massimo Garbarino comprà les patents d'Astra, Unceta y Cía SA en 2008 i creà en Suïssa l'empresa Armas Astra SA.

En 2012, després d'anys d'obres, es presentà la remodelació definitiva de l'edifici d'oficines, que havia estat subvencionada pel govern basc a través del seu programa "Fàbriques de creació". La seu de l'antiga Astra ha esdevingut un centre multidisciplinar amb una superfície útil de 2.600 metres quadrats. La intervenció ha conservat la façana principal. Al darrere, s'ha afefit un annex multicolor dissenyat per l'arquitecte Liam Gillick, digne de ser visitat. L'equipament està gestionat per Astra Koordinadora, formada per col·lectius joves i associacions socials i culturals de la localitat. Tres representants de la coordinadora junt a membres de l'ajuntament formen l'Astra Batzordea, responsable de la gestió més directa i quotidiana del centre. S'hi realitzen múltiples activitats.

L'Arbre de Guernica

El nou govern municipal vol que Xàtiva s'agermane amb Guernica. Aquesta vila basca, que patí un terrible bombardeig en 1937, conserva la Casa de Juntes, situada en un petit promontori. En temps antics, els bascs tenien un costum secular: aplegar-se sota un arbre, generalment un roure, per a decidir sobre els afers comuns. El costum estava molt generalitzat a l'Europa medieval. Pel que fa a Biscaia, cada merindad tenia el seu arbre. Amb el transcurs dels segles, adquirí notorietat el de l'anteiglesia de Lumo, a la roureda de Gernikazarra, prop d'una ermita. A l'ombra d'aquest arbre es redactaren les lleis biscaïnes fins a 1876, amb participació de totes les viles, que enviaven dos representants, junteros, a les sessions (Juntes Generales de Biscaia). Aquest forma incipient de democràcia fou glossada per filòsofs i serví d'inspiració a poetes i dramaturgs. La cançó Gernikako arbola, del bard José María Iparraguirre, és l'himne oficiós dels bascs. Els senyors de Biscaia juraven respectar les llibertats biscaïnes (els Furs de Biscaia) sota aquest roure.

Quan el senyoriu s'integrà al Regne de Castella, el títol de senyor de Biscaia passà a transmetre's junt amb el de rei. Els futurs monarques havien d'acudir a Guernica, abans de ser coronats, per a prestar so el Árbol jurament de respectar els Furs biscaïns. Només així eren reconeguts com a senyors de Biscaia. Es conserva a la Casa de Juntes un quadre d'un pintor alavès del segle XVII, Francisco de Mendieta, que representa el moment en què Ferran el Catòlic jura els Furs. L'obra es coneguda popularment com El besamanos. Durant les guerres carlines, l'aspirant a rei Carles de Borbó acudí a Guernica el 3 de juliol de 1875 per a jurar els Furs. El conjunt format per la tribuna darrere de l'Arbre i l'església de Santa Maria de l'Antiga foren construïts al segle XIX en estil neoclàssic. El seu nucli és l'església, actual Saló de Plens. La Casa de Juntes és la seu de les Juntes Generales de Biscaia. Sota l'arbre, juren el seu càrrec els presidents (lehendakaris) del Govern Basc. El roure actual, plantat en 2004, té una història ben curiosa.

Segons la tradició, l'arbre més antic documentat, denominat Arbre Pare, va nàixer al segle XIV. Provenia d'una roureda, l'Antiga, de què es té constància des del segle XII. Hom creu que l'arbre va viure fins a 1881. En 1564, hom pensà talar-lo i substituir-lo per altre —ja existia un planter amb brots del roure simbòlic. En 1742 es plantà, darrere la tribuna, un brot que seria conegut com Arbre Vell, la soca del qual encara pot veure's en un templet circular construït en un costat de la Casa de Juntes. En 1811 morí l'Arbre Pare, que fou substituït per l'Arbre Vell. En 1859 es col·locà un plançó de dos anys davant la tribuna. L'arbret morí el 1861. S'hi plantà un nou brot. L'Arbre Vell morí l'any 1892. L'Arbre Fill, plantat davant la tribuna, veié el jurament del primer president de l'autogovern del País Basc durant la II República, el lendakari Aguirre. També fou testimoni del bombardeig de Guernica en abril de 1937. Quan les tropes franquistes prengueren la vila, s'estengué el rumor que uns falangistes es disposaven a tallar l'Arbre amb destrals.

El llavors capità Jaime del Burgo Torres (pare de Jaime Ignacio del Burgo, diputat navarrès del PP entre 1989 i 2004) ordenà formar un batalló de requetès armats amb els quals voltà l'Arbre per a impedir que fos malmès. El 20 d'abril de 2004, el roure morí a causa d'un fong. Fou substituït per un dels seus brots, nascut en 1986, que presidí la Casa de Juntes fins a la seua mort en 2015. Llavors es plantà un arbre nascut el 2000 d'una bellota de l'Arbre Fill (ço és, germà del plantat en 2005), criat en un viver de l'empresa foral Basalan, encarregada de conrear plançons de l'Arbre de Guernica, i crescut en un bosc d'Arratia. El seu emplaçament a la Casa de Juntes s'ha modificat lleugerament per a millorar les condicions de creixement de les arrels. Darrere la tribuna hi ha altre arbre plantat el 3 de febrer de 1979 per Ramón Rubial. Aquest roure gaudeix de bona salut. Hauria de ser, segons la tradició, el pròxim Arbre. A finals de 2013, vaig passejar per Guernica i vaig visitar la Casa de Juntes, una experiència viatgera del tot recomanable.

Passejant per Zarautz

Vaig arribar a la vila de Zarautz, situada al centre de la costa guipuscoana, un dia de mal oratge. Una fortíssima galerna batia les costes d’Euskal Herria. Em vaig atansar a la platja. Els núvols plomissos, la grandària de les ones, la lluïssor de l’horitzó i els seus reflexos a la sorra humida eren màgics. Tot en Zarautz gira al voltant de la mar. Fins al segle XVI, els habitants es dedicaven a la pesca —de la balena, especialment. Després, amb la desaparició dels cetacis a la mar Cantàbrica, els zarauztarras hagueren de buscar altres feines com l’agricultura, la indústria tèxtil o la fabricació de mobles i embarcacions. La llegenda conta que a les drassanes de Zarautz, de les quals no queda ni rastre, es construí la primera nau que donà la volta al món, la Victòria, comandada per Juan Sebastián Elcano, nascut a la veïna localitat de Guetaria. La platja de Zarautz, amb quasi 3 km de llargària, és la més extensa d’Euskal Herria i una de les més llargues de la mar Cantàbrica. Els autòctons li donen el sobrenom de “La Reina de les Platges”. Al seu extrem oriental, voltant un camp de golf, es troba el biòtop protegit d’Iñurritza, ple de dunes.

Els carrers pròxims al passeig marítim destacaven per la presència de palauets i habitatges construïts per l’alta burgesia durant el segle XIX. Encara en queden alguns, però molts han estat substituïts per edificis de vivendes. El palau de Narros, la vora de la gran platja, fou lloc d’estiueig de la reina Isabel II. Altres monarques, aristòcrates i burgesos seguiren l’exemple d’Isabel II. El marqués de Narros, la reina María Cristina, Alfons XIII, Balduí de Bèlgica i la seua esposa Fabiola, la duquessa d’Alba o Pascual Madoz han passat a Zarautz els estius. Zarautz i les veïnes Donostia i Biarritz esdevingueren un pol d’atracció per a les classes altes. Zarautz tenia club de golf i un Gran Hotel avui desaparegut. Encara queden moltes petjades de l’antiga esplendor. A peu de platja, junt a la zona coneguda com Desertu Txikia (‘Desert Petit’, en èuscara), es troben l’hotel i el restaurant de Karlos Arguiñano.

A hores d’ara, la vila és un dels centres d’atracció turística més importants d’Euskal Herria. Atrau sobretot els surfistes. En setembre se celebra el Rip Curl Pro Zarautz, puntuable per al mundial de surf. Durant la meua passejada pel nucli urbà, vaig veure molts joves —xics i xiques—, descalços, amb la taula de surf al muscle i un vestit de neoprè, que es dirigien a la platja. La localitat també ha tingut sempre gran tradició musical. Tots els diumenges per la vesprada actua un grup musical al quiosc de la Plaça de la Música (en estiu, també per les nits). De Zarautz ha sortit una vintena de grups musicals. Delorean és el més conegut a nivell estatal i internacional. Des de 1999 s’hi celebra el Seminari Internacional de Jazz, organitzat per l’ajuntament. Els matriculats reben classes de mestres qualificats del jazz. Els seguidors d’aquest estil musical gaudeixen d’actuacions que se celebren en diferents racons de la vila.

Al centre urbà de Zarautz proliferen les façanes amb escuts de pedra (com les dels carrers Azara i Zigordia). Entre els edificis del nucli antic, destaquen el Palau de Narros, la Casa Portu (actual casa consistorial) i la Torre Luzea, o Casa Makatza, edifici defensiu del segle XV. El Palau de Narros, construït en 1536 i voltat d’un jardí anglès, és un edifici renaixentista a l’interior del qual encara es conserven la decoració del segle XIX, els mobles i el gran arxiu, la biblioteca. Algunes de les seus habitacions estan voltades de llegendes (es diu, per exemple, que la cambra blava està encantada). La Casa Portu és un exemple de palau basc del segle XVI. Altre element d’interès és el conjunt arqueològic de Santa María la Real, que conserva restes de Menosca (denominació romana d’un assentament anterior a Zarautz). La torre campanar, que alberga el Museu d’Art i Historia, fou la casa torre dels Zarautz durant els segles XIV i XV. Els barris de Talaimendi, Argoin o Urteta conserven nombrosos caserius (cases rurals típiques).

Zarautz és un feu del nacionalisme. En aquesta vila va nàixer Eusko Alkartasuna (EA), escissió del Partit Nacionalista Basc (PNB) patronejada per Carlos Garaikoetxea. Durant molt de temps, Zarautz ha estat el bastió d’aquest partit, amb la figura d’Imanol Murua (Diputat General de Guipúscoa entre 1985 i 1991) com a màxim exponent. També s’hi produí la convergència entre el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i Euskadiko Ezkerra (EE). En 2009, els crítics d’Eusko Alkartasuna decidiren d’escindir-se i crear llur propi partit, Hamaikabat, en una assemblea celebrada a la vila. Els cinc regidors d’EA es passaren a la nova formació. Les últimes eleccions municipals produïren, però, una novetat: la presència al consistori d’un nou grup, Bildu, que obtingué un 37,82% dels vots i 9 regidors. (El Partit Nacionalista Basc, EAJ/PNV, en va traure 6.) L’actual alcalde de Zarautz és, per tant, Juan Luis Illarramendi Roteta, de Bildu.

Alguns dels personatges vinculats a la vila remeten a l’imaginari abertzale. És el cas de Juan Paredes, Txiki, militant d’ETA. Fou víctima de les últimes execucions del franquisme. Havia nascut a la població extremenya de Zalamea de la Serena, però emigrà a Zarautz (on està soterrat) quan encara era un adolescent. Altre personatge popular és Roke Etxabe, que llançà en 1878 el primer arpó a l’última balena capturada prop de la vila. (Aquesta balena, l’esquelet de la qual es conserva a l’Aquàrium de Donostia, havia arribat en realitat al port de la veïna Guetaria.) També són zarauztarras Eloy de la Iglesia, director de cine, José Ángel Iribar, el famós porter internacional del Athletic Club i la Selecció Espanyola, Ángel Illarramendi, compositor de bandes sonores, Iñaki Uria, escriptor i periodista d’Euskaldunon Egunkaria. Gent molt coneguda, bé que no nascuda a Zarautz, hi ha tingut residència: Gorka Landáburu, periodista que patí un atemptat d’ETA, Jorge Oteiza, escultor, traspassat a la localitat. Igualment han estiuejat alguna vegada a Zarautz John Toshack, Arnaldo Otegi, Carlos Garaikoetxea, Bernardo Atxaga, Javier Clemente, el polític i president irlandès Eamon De Valera o l'escriptora Ana María Matute.