Una mirada a l'Argentina

Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Els territoris són espectaculars. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...

Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.

Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.

Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).

Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.

Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó

De vegades, els creadors (els artistes, els escriptors) naveguen per una mar de contradiccions. Poden exhibir una personalitat egoista, malaltissa o poc presentable des del punt de vista moral i, tanmateix, produir obres meravelloses. El pintor Caravaggio, per exemple, tingué una vida ben turbulenta. Hagué de fugir de Roma per haver comès un homicidi. Cervantes fou tancat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla per haver-se apropiat diners públics. (Fou descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava com a recaptador d'imposts.) Com és natural, els escriptors tenen ideologia. Louis-Ferdinand Destouches, que firmava les obres amb el pseudònim de Céline, tenia posicions antisemites i d'ultradreta, i fou acusat d'haver estat un col·laboracionista durant l’ocupació nazi de França. Tanmateix, és autor d'una obra magnífica, Viatge al final de la nit. Llorenç Villalonga milità en Falange i col·laborà en l'eliminació de les entitats culturals catalanes després que els militars feixistes triomfaren a Mallorca el 19 de juliol de 1936. De fet, la novel·la Bearn o la sala de les nines es va publicar inicialment en castellà.

En altres ocasions, he parlat de Leon Tolstói, Antonio Machado, Picasso, Juan Ramón Jiménez, Neruda o Manuel de Falla, i del seu tracte a les dones. (Neruda fou un violador.) Si miràrem prim, noms d'aquests i de molts altres personatges haurien d'esborrar-se dels espais públics de les nostres poblacions. En molts casos, però, hem convingut de valorar l'obra per damunt de l'autor. A la dreta que governa en l'Alcúdia de Crespins li ha pegat, però, per mirar prim una dona, Isabel-Clara Simó. El PP vol llevar de l'institut alcudià el nom de l'escriptora i ha anat enredant la cosa amb un seguit d'excuses gens sòlides. «No té prou mèrits», va dir l'alcalde de l'Alcúdia. ¡Ha! No hauria consultat la Viquipèdia. Al llarg de la seua trajectòria, l'alcoiana rebé vint-i-un premis, entre ells el de la Crítica del País Valencià —en quatre ocasions—, el Sant Jordi, l'Andròmina dels Premis Octubre, el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, el Ciutat d'Alzira de novel·la, el Joanot Martorell de narrativa de Gandia, el Ciutat d'Alcoi de teatre, la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. ¿I què podem dir sobre la seua obra?

Ens manca espai per a fer recompte dels seus treballs de narrativa, teatre, poesia i assaig, vora una seixantena d'obres. El PP alcudià hagué de buscar-se altra excusa. «No té cap relació amb la nostra població.» Aquesta es cau pel seu propi pes; Colom, Miguel de Cervantes o Teodor Llorente tampoc no tenen cap relació amb l'Alcúdia. Finalment, ha calgut dir la veritat: «¡Isabel-Clara Simó és catalanista!» Al final, tot s'explica. Som davant d'un episodi de la guerra cultural mampresa per la dreta contra la llengua i la cultura nostrades. Podem recordar altres accions. La Generalitat es va negar a celebrar oficialment el centenari de Vicent Andrés Estellés. El govern valencià tampoc no vol saber res del Centre Raimon d'Activitats Culturals previst al monestir de Santa Clara de Xàtiva. Recordem també que la Conselleria d'Educació pensa excloure els autors catalans i balears del currículum de batxillerat. Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó. Jo no vull encruelir-me amb Javier Sicluna, el qual conec personalment. Diuen que és un bon metge rural.

Potser altres hagen resolt per ell que cal jutjar l'escriptora per qüestions alienes a la seua qualitat literària i lingüística. La dreta blasma Isabel-Clara Simó per feminista, esquerrana i defensora de la unitat de la nostra llengua. Ara bé, algun dia pot girar-se la truita. Si el PP de l'Alcúdia de Crespins decidís que un carrer portés el nom del metge alcalde, altra majoria política podria considerar que les idees de l'alcalde ocultaven els mèrits del metge. «Era bon doctor, però no tenia bones idees.» I els nous edils sospesarien llevar del carrer el nom de Sicluna. Que les idees divideixen és una excusa d'anada i tornada. En fi, Isabel-Clara Simó tenia una gran relació amb la nostra comarca. Va sojornar a Xàtiva en 2000, durant la celebració de les Jornades Sobre Globalització i Identitat Nacional que organitzà l'Associació d'Amics de la Costera quan jo n'era president. El nostre record de l'escriptora és inesborrable. Ja m'agradaria que el PP recapacités. Però, en vista dels episodis esmentats més amunt, no crec que això passe. La dreta vol liquidar referents.

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2026)

¡Nos ganaron los zurdos, che!

 

Il·lustració de Joaquín Aldeguer

Clímax nacionalista

Les xifres són inapel·lables; dels vint-i-sis seleccionats per a disputar les fases finals del campionat mundial de futbol, tretze tenen vincles amb Catalunya (o hi han nascut o jugaven al Barça en el moment de la convocatòria o s'han format a la pedrera blaugrana). A la final jugaren nou futbolistes sortits de la Masia: un a l'equip d'Argentina (Messi) i vuit a l'equip espanyol (Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Marc Cucurella, Eric García, Alejandro Grimaldo, Víctor Muñoz i Gavi). Entre els tretze jugadors cal incloure els valencians Grimaldo i Ferran Torres. De la Fuente també va convocar sis jugadors del País Basc i Navarra, quatre andalusos (Gavi un d'ells), un gallec i un extremeny. Només Rodri Hernández i Marcos Llorente són madrilenys. ¡Majoria aclaparadora de les Espanyes plurals i perifèriques! No hauria passat res si el seu triomf s'hagués celebrat a Barcelona, Bilbao o Sevilla. Però Madrid, ja se sap, és capital del regne. Fa temps, Díaz Ayuso, bona alumna de Rajoy, ho expressà així: Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? Tratar a Madrid como al resto de comunidades es, a mi juicio, muy injusto.

Tot ha d'acabar confluint en una plaça de Madrid, Puerta del Sol o Cibeles, incloent la celebració d'una victòria esportiva amb contribució aclaparadora de la "perifèria". I com cabia esperar, el nacionalisme espanyol —habitualment banal, ço és, rutinari i endèmic— experimentà un dels seus moments de màxima eclosió. S'han multiplicat la fraternitat i la companyonia horitzontals de què parlava Benedict Anderson quan reflexionava sobre la «comunitat imaginada». Durant uns dies, hom veurà confirmada la creença en una comunitat amb relacions de fraternitat horitzontals, oblidant la desigualtat i les relacions verticals de dominació i subordinació. Ara bé, el nacionalisme banal no es reconeix com a tal. L'espanyolista nega ser nacionalista. Es defineix com a patriota. Aquests dies, nombrosos patriotes s'afartaran de cridar ¡Yo soy español, español, español! Les victòries esportives convertides en triomfs nacionals i espectacles de masses són un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal; multipliquen la sensació de consanguinitat i horitzontalitat entre connacionals. Ja passà en 2010 i torna a passar en 2026.

A causa de l'enorme passió que suscita el futbol, l'espanyolisme viu altre moment climàtic. Però hi ha una gran diferència amb el clímax de 2010. La victòria mundialista d'enguany arriba quan el nacionalisme d'extrema dreta està en ascens. La suma d'espanyolisme ultra i del procedent de la humanitat a mig coure —una expressió encunyada per l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent— pot desbordar el nacionalisme banal, més familiar i esprimatxat. Estan a mig coure els humans que es pugen a marquesines, faroles o semàfors, posant en perill la vida i la integritat física, els bandarres que escampen brutícia per les vies públiques i els energúmens que llancen llombardes als agents de policia. Els ultres també han estat molt visibles durant la celebració madrilenya; a més de la munió de rojigualdas, abundaven els draps amb la creu de Borgonya, penó austriacista apropiat pels feixistes. I ja que parlem de banderes, recorde una anècdota del mundial de 2010, esdevinguda en acabar la final, la nit del 10 de juliol, mentre els guanyadors de la selecció espanyola iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium de Johannesburg.

Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Enguany, al MetLife Stadium d'East Rutherford (Nova Jersey), Pau Cubarsí també s'encerclà la cintura amb la senyera quadribarrada, però hi va haver més previsió de cafè per a tots: diferents jugadors exhibiren la bandera d'Andalusia, la senyera blava (Ferran Torres), la bandera de Canàries, la de Galícia... Dani Olmo va posar la nota cridanera; lluí la bandera de Terrassa. ¡Serà per banderes! En fi, a la celebració de Cibeles, el capità Rodri va deixar el floró nacionalista: ¡Somos campeones del mundo. Viva la madre que me parió. Viva la madre que nos parió. Viva el rey y viva España! Rodri no és un ignorant; té estudis universitaris (es va graduar en ADE a la Universitat Jaume I de Castelló). Hauria de saber que hi ha conciutadans seus de conviccions republicanes.

Pare racista, fill de colors

Il·lustració de Hamit Gış

El poder evocador de les fotos antigues

Fa poc dies, he acabat de llegir Indignitat. Una vida recreada, de Lea Ypi, nascuda a Tirana en 1979, quan la República Popular Socialista d'Albània era dirigida amb mà de ferro pel dictador estalinista Enver Hoxha. Actualment, l'escriptora albanesa és professora de la London School of Economics. Va descobrir a les xarxes una foto en blanc i negre dels seus avis, que passaven la lluna de mel en 1941 a les Dolomites. Uns comentaris negatius la van empentar a escriure la biografia de la seua àvia Leman. Sovint, he escrit sobre el poder evocador de les fotos antigues. En març, Xavier, un conegut meu, m'envià una. La imatge en blanc i negre està presa a la Glorieta de José Espejo. S'hi veu una parella. Ell té un posat gens gojós. Només un ble de cabells esclarissats i pentinats cap endarrere intenta dissimular la calbesa a la part alta del seu crani. Les seues celles arrufades i la comissura dels llavis molt serrats i arquejats cap a baix potser denoten inquietud. Vesteix americana i pantalons clars una mica tronats, camisa blanca i corbata llarga a ratlles. Fica la mà dreta a la butxaca dels pantalons. Amb l'esquerra, agarra el braç de la dona, que cau fluix.

Ella sembla prenyada. Duu un conjunt obscur de jaqueta i faldilla creuada —ambdues peces a quadres—, brusa blanca amb el coll girat sobre la jaqueta i sabates negres de taló baix amb els dits a l'aire. No mira a càmera. Intenta somriure, però el gest li surt molt forçat. Té, això sí, un cert aire d'altivesa. ¿Qui són els personatges de la foto? Xavier diu que l'home va treballar com subaltern al Banc d'Espanya. Vaig trucar a ma tia. El meu avi matern fou cap de subalterns a l'antiga sucursal xativina del Banc d'Espanya. Tenia habitatge al segon pis de l'edifici avui Casa de la Ciutat. Jo em quedava molts dies a cals meus avis. Els meus germans i jo participàvem de les activitats que s'organitzaven tots els anys el 4 de novembre, diada de Sant Carles Borromeu, patró dels treballadors de banca. També recorde com tots els mesos arribava un camió protegit per la guàrdia civil i entrava al pati de darrere del banc. L'avi m'explicà que portava bitllets nous i s'enduia els esguerrats o malmesos; el Banc d'Espanya assortia de diners els bancs privats de la ciutat, que n'eren molts. Alguns (Español de Crédito, Hispano Americano) ja han desaparegut.

Però tornem a la foto de la parella. Fou presa en 1959. L'home es deia Felipe. Havia combatut al bàndol franquista durant la guerra i assolí el grau de sotsoficial. Sergents i brigades del cigró (o chusqueros en castellà) pescaren plaça en organismes oficials quan es llicenciaren —com molts guàrdies civils retirats. Sí, Felipe treballava al Banc d'Espanya. La seua dona devia estar al setè mes d'embaràs quan es van fer la foto a la Glorieta. Va parir setmanes després, però la felicitat duraria poc. Una nit d'agost d'aquell any, jo dormia a cals avis. Potser havien acabat els dies oficials de fira, bé que les parades s'estaven fins al final del mes. A les tantes de la matinada, se sentí un soroll fort, una mena d'espetec. Jo recorde vagament que hi hagué rebombori a casa i, l'endemà, a tot l'edifici. ¿Què havia passat? Felipe s'havia suïcidat mentre feia guàrdia nocturna. Es va disparar amb la seua arma reglamentària. (Tots els subalterns en tenien.) Havia caigut a la temptació de sostraure periòdicament quantitats de bitllets de les oficines del banc, pels matins.

Quan els empleats de caixa van detectar que els comptes no quadraven, s'obrí una investigació. Fins i tot arribaren perquisidors des de la central de Madrid. En veure's descobert, Felipe degué precipitar-se en una voràgine d'angúnia i malsons terribles. Imaginaria allò que l'esperava. En aquella època, els albanesos suportaven el règim estalinista d'Enver Hoxha. Nosaltres ja patíem, a la darreria dels anys cinquanta, dues dècades de dictadura feixista pura i dura. A més a més, Felipe, franquista sens cap dubte, devia haver furtat molts diners. Havia comès un delicte greu. ¿N'estaria assabentada l'esposa? Finalment, l'home optà per llevar-se la vida. La dona i la seua criatura marxaren de la ciutat. Ma tia ignora on anaren i si la vídua fou obligada a tornar tots o part dels diners furtats pel marit. En desembre de 1959, visità Espanya el president dels EUA, Dwight D. Eisenhower. El suïcidi de Felipe, una anècdota local, s'oblidà. La sucursal del Banc d'Espanya acabaria tancant. Però una lectura i el poder evocador d'una foto m'han fet recordar.

(publicat a Levante-EMV, l'11/07/2026)

Trump, Infantino i el mundial de futbol

Estic remitjant en una porra. Hi juguen cent trenta-vuit persones. Ara mateix, estic en dotzena posició, però he arribat a ser el primer. Que ningú no em pregunte com m'ho he fet, perquè no ho sé. Encara més: no tenia cap intenció de prendre part a la porra, però la insistència del meu nét major... ¡Els néts són la meua debilitat! En principi, jo no sabia com emplenar el full d'excel. El meu nét em digué: «No et preocupes, iaio. Després de dinar farem la porra. És molt fàcil.» En fi, posàrem mà a l'obra. Ell m'anava cantant partits de seleccions i jo anava dient els meus pronòstics. En acabar, em va dir: «Has ficat uns resultats molt estranys. Crec que no tens cap possibilitat de guanyar la porra.» ¡Ha! Quan em vaig situar en primera posició, el 24 de juny, durant la fase de grups, el meu gendre i els meus néts no s'ho podien creure. «Iaio, ¿com saps tant?» No cal anar a una universitat per a entendre l'essencial del futbol, un joc durant el qual onze jugadors donen puntades de peu a un baló i intenten introduir-lo en la porteria d'un equip contrari amb idèntica pretensió. Al final, aquell equip que marque més gols guanyarà el partit.

Per a clavar el baló en la porteria contrària i impedir que el contrincant el clave en la teua, calen habilitat, condició física, tècnica i estratègia. Òbviament, si volgués ser entrenador, hauria de fer un curs. Tanmateix, per a ser mer aficionat, només cal tenir idea de quins equips o seleccions tenen nillors entrenadors, millors jugadors i, per tant, més potencial. No es poden menysprear, per exemple, seleccions africanes amb futbolistes que ja juguen a les millors lligues europees. Tanmateix, quan ja havia enviat la porra i, per tant, ja no podia canviar cap pronòstic, vaig tenir la sensació d'haver-me equivocat apostant que la selecció espanyola serà campiona i Mikel Oyarzabal, el màxim golejador. ¿Per què? Perquè entenc el suficient de futbol per a saber que té poc d'esport i molt de política i negoci. El futbol és un vehicle d'expressions identitàries, és la guerra per altres mitjans. Sols cal parar esment en el vocabulari: ariet, atac, defensa, canonada, tret... Aquests dies es recorda el mundial de 1934 celebrat a Itàlia. Espanya i Itàlia s'enfrontaren en fase de quarts de final. La selecció espanyola patí el primer gran robatori de la seua història.

Hi hagué de tot: alineacions indegudes a l'equip italià, moltes agressions —al porter, Ricard Zamora, li van trencar dues costelles—, gols dubtosos italians, gols vàlids espanyols anul·lats... L'arbitratge fou nefast. Es va permetre tota classe de violència contra els espanyols. Mussolini volia que guanyés Itàlia tant sí com no. I és que el futbol està regulat per unes normes que han d'aplicar en primera instància els àrbitres. Però existeixen les trampes, les faltes sense càstig, els arbitratges gens imparcials, les decisions injustes, els "errors" arbitrals... Tot això també s'hauria de tenir present al fer una porra. Però llavors, un mer entreteniment requeriria més treball que una tesi doctoral. ¿Guanyarà Espanya el mundial? Primer li caldrà superar les fases de quarts i semifinals, cosa gens fàcil. La final es jugarà a Nova York. Imaginem que la selecció espanyola hi arribe, que li toque jugar contra Argentina. A la tribuna presidencial podrien estar Trump, Milei i Infantino. ¿Permetrien que guanye Espanya? Diferents indicis fan sospitar el pitjor. El primer de tots és l'animositat del president dels EUA contra Pedro Sánchez i, de retop, contra Espanya.

 

Il·lustracions de Jorge González i Hanif Bahari

No li agradaria gens haver de lliurar el trofeu de campiona del món a la selecció espanyola. Per tant, podria repetir-se un episodi com el de 1934 a la Itàlia de Mussolini. A l'Amèrica de Trump també passen coses: Omar Artan, col·legiat somali, fou expulsat d'EUA; una trucada de la Casa Blanca aconseguí que li fos retirada la targeta roja a Balogun, davanter nord-americà que havia comès falta greu; Gianni Infantino, cap de la FIFA, tenia mala cara quan Egipte anava guanyant Argentina per dos gols a zero... El detall és rellevant; el cúmul d'arbitrarietats que perpetrà l'equip col·legial contra Egipte, a partir del minut 78, fou immens. S'aconseguí que Argentina guanyés el partit. ¡Una martingala més gegant que la Gran Piràmide de Guiza! I un últim indici: tot l'equip arbitral que dirigirà el partit de França contra Marroc està format exclusivament per col·legiats argentins. Sembla clar que Infantino, per motius crematístics, vol que Messi puge als altars —jo pensava que ja hi era. I també està prou clar que el president de la FIFA és un llepaculs de Trump. ¿És possible que Espanya guanye el mundial? Ho trobe ben difícil, però vés a saber.

Dret a criticar

Segons el magistrat Marchena, està permès de criticar els jutges, però no s'haurien de fer servir expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial'. Jo no solc utilitzar insults, dicteris o paraules grosses quan critique l'actuació d'una autoritat, però expressions com les al·ludides formen part del cabal lèxic referit als jutges. La STC 65/2015 recordava que las actuaciones y resoluciones judiciales pueden ser objeto de pública crítica por los ciudadanos [...]. Esta crítica no dejará, en general, de ser legítima por su eventual aspereza de tono o de lenguaje, pues la Constitución ampara como libertad de expresión, en según qué circunstancias, también las manifestaciones desabridas o que puedan molestar, herir, inquietar o disgustar. La sentència afegia que cap la crítica genérica, por acre que hubiera sido, al funcionamiento del Poder Judicial o comentarios o valoraciones sobre la orientación o tendencias de juicio, en general, de un miembro de aquel Poder [...] i la discrepancia, por enfática que su expresión fuera, con la actuación del juzgador, discrepancia que puede llegar a poner en duda o a negar incluso su competencia profesional.

Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.

Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.