dimarts, 14 de setembre de 2021

Sistema judicial desastrós

Enrique López, magistrat en excedència, secretari de Justícia i Administracions Públiques del PP i conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid, ha dit açò: El PP tiene el apoyo de la mayoria de la carrera judicial. El magistrat, que hagué de dimitir del Tribunal Constitucional després de ser aturat per uns agents de la policia madrilenya perquè conduïa borratxo una moto, ha patit un atac sobtós de sinceritat. ¡Per la boca mor el peix! El PSOE ja ha anunciat que pensa traslladar als organismes de la Unió Europea les declaracions del magistrat en excedència. L'episodi planteja un bon dilema: ¿la justícia espanyola manca d'independència o d'imparcialitat? El debat està servit. Des del punt de vista teòric, el sistema judicial espanyol és independent, perquè cada jutge, individualment considerat, és lliure per a prendre les decisions que, conforme a dret, considere que ha de prendre. És més: els jutges són independents perquè tenen garantida la seua inamovibilitat —no se'ls pot remoure dels seus càrrecs. Per tant, res no impedeix que puguen actuar independentment. Així ho fan, cada dia, milers de jutges anònims.

En un article molt interessant, l'advocat Gonzalo Boye defèn que els jutges són independents, però manquen d'imparcialitat —sobretot en les altes instàncies jurisdiccionals. Segons l'advocat, jutges i magistrats tenen unes conviccions, uns interessos i una agenda política que els impedeix d'aproximar-se als assumptes amb la imparcialitat necessària. Jo matisaria l'afirmació. La dona del Cèsar no sols ha de ser honesta, ha de semblar-ho —dita que també caldria aplicar al mateix Cèsar. Els jutges no sols han de ser independents, han de tenir aparença de ser-ho. A la cúpula judicial sovintegen magistrats (membres del Suprem i del Constitucional, de tribunals superiors de comunitats autònomes, de l'Audiència Nacional, presidents de tribunals i sales...) que han ocupat les places, passant per damunt de col·legues amb més mèrit, gràcies al joc partidista. Fa l'efecte que moltes d'aquestes persones deuen favors als partits polítics. En aqueixes circumstàncies, la separació de poders, essencial en la democràcia, esdevé una ficció.

La majoria dels jutges i els magistrats és conservadora, amb independència de si dóna o no suport majoritari al PP —López diu que sí. El conservadorisme judicial també existeix en molts estats del nostre entorn democràtic i té explicació. Com altres funcionaris d'escales superiors (diplomàtics, notaris, registradors, advocats de l'Estat), formen part de l'establishment. A l'Estat espanyol, el vigent sistema d'accés a la funció judicial, en què únicament s'exigeix una memòria portentosa, perpetua la situació. En termes generals, sols les famílies benestants poden mantenir un fill o una filla durant el temps —tres, quatre o més anys— que ha de dedicar a l'estudi del temari de l'oposició. Sovint, paguen subreptíciament un jutge en exercici a qui l'opositor canta els temes. Si té bons contactes, el jutge fins i tot pot ser determinant perquè el seu educand guanye l'oposició. D'altra banda, la capacitat d'influir ha permès que, per jutjats i tribunals, pul·lulen encara alguns hereus de sagues de jutges i fiscals amb orígens en el sistema judicial franquista. I cal recordar la presència nombrosa de jutges pertanyents a sectes religioses —l'Opus Dei, posem per cas.

El periodista Antonio Maestre recorda unes paraules del magistrat emèrit Carlos López Keller: «La burgesia no compra els jutges, els fa.» No es pot impedir que els jutges tinguen ideologia, però no és de rebut que la manca d'imparcialitat i d'aparença d'independència campen a les amples pel sistema judicial, sobretot a les altes esferes. I des de l'adveniment de la democràcia, ningú no ha estat capaç de corregir la situació, d'evitar que la ideologia guie en certs nivells la interpretació i l'aplicació de la llei. ¿Quin paper han jugat els dos grans partits, PP i PSOE, en aquest desgavell? Distints. L'article 122 de la Constitució estableix el Consell General del Poder Judicial com a òrgan de govern dels jutges. Formen el CGPJ vint membres: dotze són elegits entre jutges i magistrats i vuit (quatre a proposta del Congrés i quatre a proposta del Senat) són elegits per una majoria de tres cinquens de diputats i senadors entre advocats i altres juristes de competència reconeguda. Quant al seu estatut, la Constitució remet a una llei orgànica posterior.

L'article 567 de la Llei Orgànica del Poder Judicial determina que tots els membres del CGPJ seran elegits pel Congrés i el Senat (també els dotze del torn judicial entre les candidatures presentades). Fins ara, PP i PSOE donaven per bo el sistema d'elecció del CGPJ. El PSOE creu que és el millor per tal d'assegurar certa pluralitat a l'òrgan. Al PP li serveix qualsevol sistema que assegure una majoria de la seua corda. Això s'ha traduït en una actitud de major lleialtat institucional del PSOE; quan ha passat a l'oposició, s'ha avingut a pactar amb el PP. En canvi, el PP boicoteja les renovacions sempre que perd les eleccions. Fica múltiples excuses. ¿L'última? Abans de pactar, vol que es modifique la LOPJ, perquè els vocals del torn judicial siguen elegits directament pels jutges. La coartada es comprèn molt bé després de les declaracions d'Enrique López. Una elecció directa per part de jutges i magistrats garantiria una majoria conservadora perpètua, al marge de la sensibilitat progressista d'almenys la meitat de la ciutadania de l'Estat.

En teoria, no passaria res; en altres estats democràtics, els jutges, molts dels quals també són conservadors, elegeixen llurs respectius òrgans de govern i això no és cap problema, perquè els membres de les judicatures són realment imparcials, a més d'independents. A l'Estat espanyol no existeix, però, imparcialitat ni seguretat d'independència. Aquí, el desastre judicial no se soluciona amb un mer canvi de mecanisme d'elecció del Consell General del Poder Judicial. Com diu Boye en el seu article, caldria una reforma democràtica radical, horitzontal i vertical, de tota la judicatura i la fiscalia. S'haurien de revisar els procediments d'accés a la carrera judicial, per tal d'aconseguir que els fills i les filles de la classe treballadora puguen accedir també a la funció d'impartir justícia. Cal que hi haja més igualtat de gènere a la cúpula judicial. És urgent un canvi de mentalitats, sovint ancorades encara a la dictadura. Però sent realista, no veig que hi haja la més mínima possibilitat de cap reforma profunda. Al contrari, el perill de regressió és ben real.

dissabte, 11 de setembre de 2021

Lectures

A poc a poc s'acaba l'estiu, i comença un nou curs escolar. Tornen les obligacions quotidianes: portar els nets al col·legi pel matí i recollir-los-en a migdia, perquè pares i mares treballen. Ens trobem immersos en una vida ben pareguda, però distinta, a la ja viscuda quan les nostres filles eren menudes: desdejuni, viatges a l'escola, dinar, deures... S'acaba, per tant, el lleure absolut i la possibilitat de fer tot allò que abellisca. Durant agost i aquestes primeries de setembre, m'he pogut dedicar a la lectura sense nosa. En l'apartat d'autors estrangers, he devorat El triunfo de la injusticia. Cómo los ricos eluden impuestos y cómo hacerles pagar, d'Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, economistes i professors de Berkeley. Però voldria parlar-los d'escriptors pròxims. He llegit, per exemple, El peón, de Paco Cerdà, obra pertanyent a un gènere, narrativa de no ficció, que depara sorpreses plaents. Un dels protagonistes del llibre és Arturo Pomar, infant prodigi dels escacs, instrumentalitzat i oblidat pel franquisme. El relat està organitzat en tants capítols, 77, com moviments tingué la mítica partida jugada per Pomar i Bobby Fischer en Estocolm, en 1962.

Els dos personatges foren peons, del franquisme i dels EUA de la guerra freda. Acabaren llurs vides de manera trista. En realitat, el fil narratiu és una excusa per a recordar peripècies d'altres "peons" espanyols i nord-americans dels seixanta: Julián Grimau, l'afroamericà Ronald Stokes, el miner asturià Amador Menéndez, l'universitari negre James Meredith, el poeta Marcos Ana, la pacifista Blanche Posner, Dionisio Ridruejo, Blas Piñar, Marilyn Monroe, Marisol, Joselito, Pablito Calvo, Diego Martínez Barrio... L'obra evoca fets poc coneguts, com l'intent d'assassinar Franco al Valle de los Caídos, amb un explosiu. Es rememora la figura del bisbe de Calahorra, Fidel García Martínez, que s'oposà a Franco durant els anys quaranta, en plena dictadura. Falange ordí una trama difamatòria contra el prelat. Alguns testimonis falsos el presentaren com un home lasciu que mantenia relacions luxurioses amb dones, en prostíbuls i cabarets. No va rebre suport dels companys d'episcopat i optà per l'exili interior, primer a Oña i després a Deusto, en una casa dels jesuïtes. L'obra de Paco Cerdà és una magnífica combinació de literatura i crònica periodística.

¡Dels escacs, metàfora de la vida, a la poesia! He llegit també Balada enmig del bosc, poemari del meu amic Elies Barberà. Segons diu ell mateix al pròleg del llibre, intent de recular fins a les arenes movedisses de l'adolescència. «Com el mamut de dotze tones / de records clavats dins la pell / que avança a trontolls per la vall / nevada i erma del present, / podries, de ràbia pura, / assolar un bosc de tells, / però ets incapaç de desfer-te / d'errors com fòssils dins del temps.» I no vull acabar la columna sense parlar de l'última novel·la d'altre bon amic i company de plana, Xavier Aliaga. A la primeria de setembre apareixia per les llibreries Ja estem morts, amor. S'hi narra la història d'una parella, Minerva i Tristany, i les seues filles, Anaïs i Chloe. Un relat que enganxa. A més dels quatre protagonistes, hi apareix una constel·lació d'actants que remeten, tot i ser ficticis, a la nostra realitat immediata i els seus diversos àmbits —sobretot el polític i el periodístic. Tot està ambientat al país actual, però podria estar-ho en qualsevol altre territori.

Eros i tànatos són els assumptes principals de la història, però pul·lulen pels seus capítols temes com les relacions familiars i de parella, els conflictes de l'adolescència, els avatars del desig, el sexe i l'amor no normatius, la infidelitat, el sentiment de culpa, la descreença religiosa). Resulta difícil dir més coses sense caure en qualsevol anticipació (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el seu desenllaç. Podem dir, això sí, que la doble pirueta de Xavier en l'elecció de narrador —o narradora— és sorprenent. O no tant; ben mirat, l'autor fa l'ullet a pel·lícules que molts hem vist. Mentre llegia Ja estem morts, amor, em venia al cap una reflexió de Carl Sagan. Naixement i mort depenen de l'atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l'espai, es produeix el fenomen d'una vida. En fi, han volat unes vacances estranyes; per primera vegada en molt de temps, no he pogut viatjar a cap país avinent o distant. Però les lectures són també un mitjà magnífic per a traslladar-se, de casa estant, a escenaris ben diversos.

(publicat a Levante-EMV, l'11/09/2021)

dimecres, 8 de setembre de 2021

El peix que es menja la cua

Circula per les xarxes aquesta reflexió sobre l'ingrés mínim vital: «¿Per què una paga gratis i no un treball bàsic de quatre hores cotitzades per a netejar carrers, lleres i muntanyes, o per a cuidar ancians?» Qui fa la pregunta i qui la difon no han sentit parlar mai del peix que es menja la cua. Cal suposar que el treball bàsic l'haurien de proporcionar algunes administracions públiques o empreses concessionàries de serveis públics. Per tant, es donarien hores a gent necessitada en detriment de les hores actualment treballades pel personal de serveis de neteja viària, d'ajuda a la dependència, de brigades forestals... Això implica que treballadors d'aquests serveis podrien perdre hores —veurien disminuïts jornada i salari— o el lloc de treball, i es convertirien en candidats a percebre la "paga" o el treball bàsic de quatre hores. ¡Un veritable cercle viciós! O un peix que es menja la cua. Si a les empreses concessionàries dels serveis enumerats més amunt els sortiren més barats aquests empleats a temps parcial, podem imaginar allò que passaria amb total seguretat. I encara podríem fer altres consideracions. Alguns dels beneficiaris de l'ingrés mínim vital són invàlids totals o jubilats. Per altra banda, aquell que haja llançat la idea del "treballet de quatre hores cotitzades" sembla donar per fet que no cal cap competència especial per a prestar serveis geriàtrics, o per a formar part d'una brigada forestal. Sovint, per a combatre una iniciativa social amb què no s'està gens d'acord es diu cada cosa...

divendres, 3 de setembre de 2021

El preu de l'electricitat

Coses que sap la majoria de la gent: en el sistema econòmic capitalista, les empreses són lliures de posar als béns i serveis que ofereixen els preus que vulguen, però el mercat les penalitzarà si no s'ajusten a la llei de l'oferta i la demanda; en alguns sectors —generalment essencials—, unes poques empreses poden crear un càrtel i actuar en règim d'oligopoli; els membres dels càrtels fixen preus molt per damunt dels costs —al marge de la llei de l'oferta i la demanda— en béns i serveis de primera necessitat, per tal d'obtenir beneficis estratosfèrics; calcular el preu de cost d'aqueixos béns o serveis —l'elèctric, posem per cas— sol ser fàcil; un govern —màximament si és d'esquerres— hauria d'impedir que el càrtel proveïdor d'un servei essencial, de primera necessitat, es passe les lleis del mercat per l'arc triomfal... L'autoritat té al seu abast diverses solucions: marcar un preu màxim del servei; crear una empresa pública que trenque el càrtel... Jo crec que aquestes qüestions tan elementals les pot entendre qualsevol persona. Doncs bé, l'actual govern espanyol d'esquerres sembla que no les entén. Bé, caldria concretar una mica més.

Un dels socis de coalició, UP, té clares quines coses s'haurien de fer, però està en minoria. (Així i tot crida l'atenció el silenci d'Alberto Garzón, titular del Ministeri de Consum i membre d'UP.) En canvi, el PSOE, soci majoritari de govern i responsable de la matèria, no reacciona. Teresa Ribera, vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, rebutja intervenir en el sector i diu que el govern no adoptarà mesures contràries a les normes de la Unió Europea. Damunt, la senyora Ribera ha fet una afirmació que fa caure de cul: «Les elèctriques no tenen empatia social.» ¡Ha! ¡Vaja descobriment! Jo al·lucine amb la gent del PSOE. ¿Alguna vegada ha tingut empatia social una empresa capitalista? Els socialistes farien bé d'oblidar beneiteries i centrar-se en una qüestió de la màxima transcendència: ¿Cap la possibilitat que l'establishment estiga utilitzant la factura elèctrica com a munició contra el govern? La dreta ha utilitzat totes les eines al seu abast per a intentar enderrocar el govern de Sánchez. Fa servir fins i tot la cúpula del poder judicial. És molt evident el lawfare (guerra judicial) contra el govern d'esquerres.

De moment, les coses no li surten bé a la dreta: s'aprovaren els pressuposts; es consensuaren els ERTO; els indults als presos polítics catalans no van suscitar l'aclaparadora reacció en contra que esperaven alguns; arriben les ajudes europees; baixa l'atur i creix l'activitat econòmica; puja el salari mínim interprofessional; les pensions s'actualitzaran d'acord amb l'IPC; el 70% de la població adulta ja està vacunada contra la covid-19; disminueix la incidència de la pandèmia; el president dels EUA i els caps de la Unió Europea feliciten el govern per l'actuació espanyola en l'evacuació de refugiats afganesos... La gent del sistema deu estar mossegant-se les ungles. No seria estrany, per tant, que la pujada de la llum siga l'enèsima arma de combat contra l'esquerra. La pujada fa molt de mal. A més d'afectar negativament l'economia familiar —dels més pobres sobretot—, munta els costos dels negocis i les activitats públiques i privades (empreses grans, mitjanes i petites, autònoms, transport, comerç majorista i minorista), que es veuran obligats a pujar els preus. També creix la despesa dels ajuntaments —l'enllumenat públic, posem per cas.

La pujada de tarifes elèctriques ja està tenint altra conseqüència: l'augment de la inflació. Això engrossirà les despeses en serveis socials. (Recordem que les pensions s'han d'actualitzar d'acord amb l'IPC.) Es produirà la disminució de poder adquisitiu real dels salaris, si aquests no creixen al mateix ritme que els preus. ¡Quin desastre! Tot allò que no han aconseguit el trumpisme, ni els boicots, ni l'activitat de les clavegueres de l'Estat, ni les mentides dels mitjans en mans del poder ho podria arrencar una enorme pujada de la factura elèctrica. Les empreses de l'oligopoli ja no guarden ni les aparences. Buidatge il·legal d'embassaments, alça injustificada del preu de l'energia hidroelèctrica... Si s'ha de jutjar pels fets, sembla perseguir-se la còlera generalitzada de la població, a veure si la gent esclata ja d'una vegada contra el govern central. Per això estranyen tant la passivitat i les declaracions angelicals i pusil·lànimes de la ministra socialista. ¿Actitud poruga o càlcul interessat? I també crida l'atenció que no es desferme una gran revolta ciutadana contra la cobdícia insaciable del sector elèctric, que campa a pler davant la inoperància governamental.