dimarts, 14 de setembre de 2021

Sistema judicial desastrós

Enrique López, magistrat en excedència, secretari de Justícia i Administracions Públiques del PP i conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid, ha dit açò: El PP tiene el apoyo de la mayoria de la carrera judicial. El magistrat, que hagué de dimitir del Tribunal Constitucional després de ser aturat per uns agents de la policia madrilenya perquè conduïa borratxo una moto, ha patit un atac sobtós de sinceritat. ¡Per la boca mor el peix! El PSOE ja ha anunciat que pensa traslladar als organismes de la Unió Europea les declaracions del magistrat en excedència. L'episodi planteja un bon dilema: ¿la justícia espanyola manca d'independència o d'imparcialitat? El debat està servit. Des del punt de vista teòric, el sistema judicial espanyol és independent, perquè cada jutge, individualment considerat, és lliure per a prendre les decisions que, conforme a dret, considere que ha de prendre. És més: els jutges són independents perquè tenen garantida la seua inamovibilitat —no se'ls pot remoure dels seus càrrecs. Per tant, res no impedeix que puguen actuar independentment. Així ho fan, cada dia, milers de jutges anònims.

En un article molt interessant, l'advocat Gonzalo Boye defèn que els jutges són independents, però manquen d'imparcialitat —sobretot en les altes instàncies jurisdiccionals. Segons l'advocat, jutges i magistrats tenen unes conviccions, uns interessos i una agenda política que els impedeix d'aproximar-se als assumptes amb la imparcialitat necessària. Jo matisaria l'afirmació. La dona del Cèsar no sols ha de ser honesta, ha de semblar-ho —dita que també caldria aplicar al mateix Cèsar. Els jutges no sols han de ser independents, han de tenir aparença de ser-ho. A la cúpula judicial sovintegen magistrats (membres del Suprem i del Constitucional, de tribunals superiors de comunitats autònomes, de l'Audiència Nacional, presidents de tribunals i sales...) que han ocupat les places, passant per damunt de col·legues amb més mèrit, gràcies al joc partidista. Fa l'efecte que moltes d'aquestes persones deuen favors als partits polítics. En aqueixes circumstàncies, la separació de poders, essencial en la democràcia, esdevé una ficció.

La majoria dels jutges i els magistrats és conservadora, amb independència de si dóna o no suport majoritari al PP —López diu que sí. El conservadorisme judicial també existeix en molts estats del nostre entorn democràtic i té explicació. Com altres funcionaris d'escales superiors (diplomàtics, notaris, registradors, advocats de l'Estat), formen part de l'establishment. A l'Estat espanyol, el vigent sistema d'accés a la funció judicial, en què únicament s'exigeix una memòria portentosa, perpetua la situació. En termes generals, sols les famílies benestants poden mantenir un fill o una filla durant el temps —tres, quatre o més anys— que ha de dedicar a l'estudi del temari de l'oposició. Sovint, paguen subreptíciament un jutge en exercici a qui l'opositor canta els temes. Si té bons contactes, el jutge fins i tot pot ser determinant perquè el seu educand guanye l'oposició. D'altra banda, la capacitat d'influir ha permès que, per jutjats i tribunals, pul·lulen encara alguns hereus de sagues de jutges i fiscals amb orígens en el sistema judicial franquista. I cal recordar la presència nombrosa de jutges pertanyents a sectes religioses —l'Opus Dei, posem per cas.

El periodista Antonio Maestre recorda unes paraules del magistrat emèrit Carlos López Keller: «La burgesia no compra els jutges, els fa.» No es pot impedir que els jutges tinguen ideologia, però no és de rebut que la manca d'imparcialitat i d'aparença d'independència campen a les amples pel sistema judicial, sobretot a les altes esferes. I des de l'adveniment de la democràcia, ningú no ha estat capaç de corregir la situació, d'evitar que la ideologia guie en certs nivells la interpretació i l'aplicació de la llei. ¿Quin paper han jugat els dos grans partits, PP i PSOE, en aquest desgavell? Distints. L'article 122 de la Constitució estableix el Consell General del Poder Judicial com a òrgan de govern dels jutges. Formen el CGPJ vint membres: dotze són elegits entre jutges i magistrats i vuit (quatre a proposta del Congrés i quatre a proposta del Senat) són elegits per una majoria de tres cinquens de diputats i senadors entre advocats i altres juristes de competència reconeguda. Quant al seu estatut, la Constitució remet a una llei orgànica posterior.

L'article 567 de la Llei Orgànica del Poder Judicial determina que tots els membres del CGPJ seran elegits pel Congrés i el Senat (també els dotze del torn judicial entre les candidatures presentades). Fins ara, PP i PSOE donaven per bo el sistema d'elecció del CGPJ. El PSOE creu que és el millor per tal d'assegurar certa pluralitat a l'òrgan. Al PP li serveix qualsevol sistema que assegure una majoria de la seua corda. Això s'ha traduït en una actitud de major lleialtat institucional del PSOE; quan ha passat a l'oposició, s'ha avingut a pactar amb el PP. En canvi, el PP boicoteja les renovacions sempre que perd les eleccions. Fica múltiples excuses. ¿L'última? Abans de pactar, vol que es modifique la LOPJ, perquè els vocals del torn judicial siguen elegits directament pels jutges. La coartada es comprèn molt bé després de les declaracions d'Enrique López. Una elecció directa per part de jutges i magistrats garantiria una majoria conservadora perpètua, al marge de la sensibilitat progressista d'almenys la meitat de la ciutadania de l'Estat.

En teoria, no passaria res; en altres estats democràtics, els jutges, molts dels quals també són conservadors, elegeixen llurs respectius òrgans de govern i això no és cap problema, perquè els membres de les judicatures són realment imparcials, a més d'independents. A l'Estat espanyol no existeix, però, imparcialitat ni seguretat d'independència. Aquí, el desastre judicial no se soluciona amb un mer canvi de mecanisme d'elecció del Consell General del Poder Judicial. Com diu Boye en el seu article, caldria una reforma democràtica radical, horitzontal i vertical, de tota la judicatura i la fiscalia. S'haurien de revisar els procediments d'accés a la carrera judicial, per tal d'aconseguir que els fills i les filles de la classe treballadora puguen accedir també a la funció d'impartir justícia. Cal que hi haja més igualtat de gènere a la cúpula judicial. És urgent un canvi de mentalitats, sovint ancorades encara a la dictadura. Però sent realista, no veig que hi haja la més mínima possibilitat de cap reforma profunda. Al contrari, el perill de regressió és ben real.