Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

Guerra cultural i electoral

Dies enrere, aquestes planes publicaren una magnífica reflexió de Vicent Soler sobre la negativa de la Generalitat a renovar el conveni per a la rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara. La negativa és doble: no vol que aculla ni el Centre Raimon d'Activitats Culturals ni els jutjats. En el seu article, l'exconseller d'Hisenda s'interrogava sobre les raons per les quals la dreta no vol saber res de Raimon. Soler plantejava preguntes molt pertinents que cadascú s'ha de contestar. Però es poden aportar més elements per a la reflexió. Comencem pels jutjats. Tradicionalment, la dreta ha estat renitent a instal·lar serveis públics en el nucli històric. Molts recordaran el debat suscitat per la construcció del Gran Teatre. L'esquerra era més partidària d'emplaçar-lo al costat de l'antic convent de Sant Domènec. La discussió no era intranscendent; un centre històric sense dotacions públiques està condemnat a la mort lenta. Els nous jutjats susciten el mateix tipus de controvèrsia: el govern municipal d'esquerres advoca per Santa Clara, però la dreta prefereix el polígon industrial. (La dreta inclou bona part de l'àmbit judicial, majoritàriament conservador.)

Jutges, advocats i altres membres de l'estament exigeixen arribar en cotxe fins a la mateixa porta de la seu judicial. I la consellera del ram, oriünda d'Aiacor, compra la pretensió. L'Ajuntament ha ofert la possibilitat de reservar per als jutjats una planta de l'aparcament de la Glorieta. Però els del PP no cauen del ruc. Els importen un rave que el projecte estiga redactat, sense oposició de conselleria fins ara, i que ja s'haja concedit la llicència municipal. Tampoc no hem de descartar altres motius. Un dels edificis de l'antiga immobiliària Llanera situats a la Ronda Séquia de la Vila és propietat de dos notaris ben relacionats amb l'estament judicial. Pot ser l'opció elegida per conselleria, però l'immoble no està en sòl dotacional institucional, i només l'Ajuntament té competència per a requalificar-lo. Quant al Centre Raimon d'Activitats Culturals, l'agrupació local del PP ja donava senyals del que anava a passar; no vol el CRAC a Santa Clara. Raimon és persona non grata per al PP, tant a nivell local com autonòmic. Sols cal repassar l'hemeroteca.

 

Durant el mandat de Rus es posaren traves a l'actuació del cantautor en Xàtiva. Ni l'Ajuntament, ni les diputacions, ni la Conselleria de Cultura, llavors en mans del PP, van enviar representació oficial a actes significatius en la biografia de Raimon, com el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València en 2009 i la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant en 2011. El fill predilecte de Xàtiva representa allò que més odia la dreta: la unitat de la llengua. La gent del PP li té quimera fonamentalment per això. Raimon ha viscut bona part de la seua vida a Barcelona, però mai no ha perdut els trets fonètics, lèxics i gramaticals propis de la parla de la seua terra, perquè «qui perd els orígens perd identitat». Ha emplenat auditoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha musicat poetes valencians i catalans, però tots els públics l'han entès i l'han aplaudit. ¡Massa per als qui odien la llengua! ¡Damunt, és d'esquerres! ¿Com no han de mirar Raimon de mal ull? A Madrid s'esdevingué una cosa ben semblant amb l'escriptora Almudena Grandes. El PP és més de retre homenatges a gent com Mario Vaquerizo.

Cal recordar que la consellera d'Educació, Cultura i Universitats vol eliminar els autors catalans del currículum de batxillerat. Això és com si el ministeri d'educació mexicà volgués llevar del currículum de literatura espanyola autors com Miguel de Cervantes o Juan Ramón Jiménez. En fi, el lector pot pensar que l'endarreriment de la rehabilitació de Santa Clara només s'explica per la guerra cultural, l'animadversió a Raimon i els interessos corporatius d'una minoria. Però crec que tampoc no s'han de perdre de vista els càlculs electorals. El PP aspira a recuperar la plaça xativina en els pròxims comicis municipals. El preocupa la perspectiva d'un govern d'esquerres amb un balanç espectacular de realitzacions en vigílies d'eleccions (nou ambulatori, nou edifici per al centre d'educació especial, monestir de Santa Clara rehabilitat i amb el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats ja inaugurats...). Es pot sospitar que la Generalitat planeja posar pals a les rodes de tots els projectes en què cal finançament autonòmic. S'admeten apostes.

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2026)

La música, la vida i la política

Va nàixer a la primeria dels cinquanta. Passà tota l’edat primerenca escoltant històries familiars sobre atrocitats comeses pels “rojos” i programes de ràdio com Matilde, Perico y Periquín. La seua fou una infància de ràdio i cinema en blanc i negre. En arribar a l’adolescència, estava fart d’escoltar cançons de Juanito Valderrama i Dolores Abril, de José Guardiola o de Gloria Lasso —avorria especialment la cançó ¡Canastos!, que interpretaven a duo ella i Luis Mariano. Durant l’època d’institut, caigueren a les seues mans, per casualitat, els primers discos de Los Sírex, Los Mustangs i, oh sorpresa, The Beatles i The Rolling Stones. A partir de llavors, ja no volgué saber res de la cançó moderna, la tonadilla, la copla o el flamenc. Es va deixar els cabells llargs i, seguint la invitació de Los Sírex —que cantaven un tema titulat Si yo tuviera una escoba—, agranà la banda sonora que havia acompanyat fins aleshores la seua infància. Quan es féu jove, vingueren el pickup i els primers amors —durant el Preu, tingué dos romanços successius.

Per Pasqua, ell i els seus amics començaren a organitzar balls al xalet d’Esplugues, en Pino Grande. Les escenes eren entendridores: ells lluitaven per arrimar-se a les xiques; elles posaven els colzes al davant; tots i totes amb el cor en un puny, per por que arribaren de sobte els pares d’Esplugues i truncaren les passions juvenils. I mentre, les cançons de Matt Monro, The Mamas & The Papas i Otis Redding sonant al pickup. ¡Quins temps! A la Universitat, va descobrir els cantautors i va encendre molts llumins als concerts de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor... S’acabava el franquisme; eren temps de lluita per recuperar, com més aviat millor, la delejada llibertat. Ell sentia, tanmateix, una mena d’estranya esquizofrènia. ¿Com era possible que li agradaren alhora Lluís Llach i Emerson, Lake & Palmer? ¿Era lògic que els seus coneguts maulets s’emocionaren veient una dansà i ell s’avorrís? ¿Tenia sentit experimentar millors vibracions escoltant Made in Japan, de Deep Purple, o Brown Sugar, dels Rolling Stones, que Juan Salvador Gaviota, de Neil Diamond, o Campanades a morts, de Lluís Llach? ¡Ha! La vida i les seues contradiccions.

El nostre protagonista va comprendre aviat una cosa evident: els concerts d'alguns cantautors no l’havien emocionat per les qualitats musicals dels intèrprets; l’havien copsat la contundència dels missatges i els ambients electritzats. A partir de llavors, blasmà els intents —característics de Diamond o Llach— de barrejar música popular i música culta, d’intentar convertir una cançó pop de cinc minuts en una simfonia inacabable de caires beethovenians. Ell preferia temes més simples de Dire Straits o Police, balades de Sade o experiments psicodèlics i progressius com els de Pink Floid i King Crimson. Van passar els anys i el nostre home esdevingué finalment un burgès provecte. A hores d'ara té —¡veges!— els cabells esclarissats, molt curts i blancs, s’ha reconciliat amb les músiques ètniques (posant Pep Gimeno “Botifarra” en un altar), li agrada la música antiga, la barroca (atresora la integral de Johann Sebastian Bach en CD), ha redescobert el flamenc (sobretot el de fusió) i és, per damunt de tot, un gran aficionat al Jazz, al Rhythm & Blues i al Blues. Sent debilitat pels saxofonistes, els trompetistes, els pianistes, els guitarristes...

Quant a cantants, li agraden Nat King Cole, Billie Holiday, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Johnny Hartman, Eliane Elias, Ester Andújar, Andrea Motis... Col·lecciona discos de músiques cubana i brasilera. Conserva en perfecte estat de revista la seua ingent col·lecció de vinils i el seu antic equip reproductor de música (amplificador Luxman, platina de casset Teac, giradiscs Thorens, lector de CD Marantz, altaveus anglesos...). A Xàtiva, venien discs i tot allò relacionat amb ells (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) en poquíssims llocs: Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc, botiga regentada per Joan Bacete. Un món desaparegut. Avui, tothom es descarrega la música als mòbils. La vida dóna molts tombs. I els gustos musicals, també. Qui ignora els del nostre home dóna per descomptat que només deu ser aficionat al cant d’albades. Com fou militant d'un partit valencianista... Ja fa quaranta anys d'això. I la política va cap a horitzons ignots. Ja no existeix Soni-Disc, però tampoc el grup municipal de Compromís.

(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2026)

Fa cinquanta anys

El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.

A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.

Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.

Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!

(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)

El nimfeu romà

Abel Soler és doctor en Història Medieval per la Universitat d'Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Es dedica a la docència, la investigació i la divulgació històrica, literària i patrimonial. En desembre de 2021, presentà a la Casa de Cultura el llibre Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), el fill secret de la reina Margarida de Prades. L'èxit acadèmic més reeixit d'Abel és el descobriment de l'autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa. L'obra fou escrita per Enyego d'Àvalos, gran camarlenc d'Alfons el Magnànim. Ara, a Abel li ha pegat per la intel·ligència artificial. Fent servir aquesta eina, recrea o interpreta diferents elements del patrimoni valencià (monuments, peces arqueològiques, retrats de personatges, paisatges urbans...). Publica els resultats al seu compte d'una xarxa social molt coneguda. S'hi poden trobar moltes entrades relacionades amb Xàtiva i la seua comarca: l'ermita de Santa Anna, retrats de Roderic de Borja i els seus fills Cèsar i Lucrècia, la plaça de la Trinitat, la Seu, el Palau de l'Ardiaca, la pica califal que s'exposa a l'Almodí, els castells de Xàtiva i Montesa, les sinagogues, la Torreta de Canals...

Em va cridar especialment l'atenció la recreació dedicada al nimfeu romà del segle I dC. Abel explica els seus orígens. L'Aigua Santa (aquas sacras en llatí) brolla en Aiacor. Els romans, que atribuïen la font a unes nimfes, portaren l'aigua a Saetabis i reteren culte a les deïtats amb un nimfeu monumental (de 100 x 100 peus, equivalents a 30 x 30 metres). L'ornaren amb escultures, marbres, pintures murals, mosaics i jocs d’aigua fets amb fistulae plumbae, canonades de plom. Com que les restes no aporten massa informació, Abel s'ha inspirat en el nimfeu del Santuari de Fortuna (Múrcia), molt semblant i millor conservat. Les restes del monument xativí s'excavaren el 2002 al carrer Sariers, a l’antiga entrada de la Via Augusta en la ciutat, venint de la Bètica. El descobriment de les petjades romanes tingué les seues derivacions polítiques. En aquell temps, l'Ajuntament de Xàtiva estava presidit per Alfonso Rus. El solar en què s'amagava el nimfeu era propietat de l'empresa promotora i constructora Conlogar, que volia edificar-hi un bloc de pisos. Les restes romanes van emergir durant la neteja del terreny per als treballs de fonamentació.

Com la llicència d'obres encara no estava concedida —faltava el preceptiu informe arqueològic de la Direcció General de Patrimoni Cultural—, els grups municipals estudiaren solucions per a conservar el jaciment i fer-lo visitable. El grup socialista proposava l'adquisició del solar o una permuta —cedir els mateixos metres de superfície en alguna de les noves zones urbanitzables. Així, el nimfeu, situat al costat del jardí de Sariers, podria romandre obert bé que protegit amb una coberta. L'Associació de Veïns del Raval hi estava d'acord. Però l'alcalde acabà accedint a les pretensions de l'empresa Conlogar. ¿Per què? ¡Vés a saber! Es decidí d'encaixonar el nimfeu, entre murs de formigó, en un soterrani arqueològic. Que ningú no pense que l'Ajuntament —és a dir, el contribuent— s'estalvià diners; calgué pagar a Conlogar les places d'aparcament que perdé l'edifici per respectar el nimfeu. Els tècnics municipals, arquitecte i arqueòleg, avalaren la decisió. José Manuel Despiau, arquitecte de la Direcció General, advocava per la solució oberta.

 

L'oposició pensava que l'informe dels tècnics estava fet a mesura del parer de Rus. Les protestes socialistes tingueren conseqüències. L'alcalde expulsà el regidor Rafael Llorens de la Comissió Municipal de Patrimoni, de la qual era membre. A les pàgines de L'informador, Pacus Rocus (Paco Roca) publicà la vinyeta titulada "Segle I de l'era Rus-Augusta". Hi figuraven l'emperador Rus, amb corona de llorer, i el cònsol Vicent Parra. Rus feia senyal que Llorensus (Llorens), tancat al nimfeu, fos lliurat als lleons del circ. La vinyeta encara tenia altres detalls irònics. Però bromes a part, el destí del nimfeu ha estat decebedor; roman sempre tancat i rarament es pot visitar. Podria haver-hi més restes sota el jardí o les cases annexes al bloc edificat per Conlogar. La recreació d'Abel Soler mostra una gran façana amb columnes, fornícules quadrangulars, escultures, un absis central amb font dedicada a les nimfes i un jardí. Potser, la construcció fou finançada per algun patrici local. Però pocs xativins i forans deuen conèixer el jaciment romà.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2025)

¿País d'idiotes?

Matí del dimarts dia 26. Tertúlia en TVE. Es debat la responsabilitat política dels incendis del nord-oest. Sarah Santaolalla intervé: El problema de esta gente es que los datos no ayudan, no ayudan a su relato, ayudan a la mentira, ayudan a un país desinformado, ayudan a un país de idiotas. Alguno todavía les creerá, porque hay que ser muy idiota o tener muy poca información para seguir creyéndote al Partido Popular y a Vox. El mateix dia, en altra tertúlia de la cadena pública, Santaolalla rebla anomenant inútils mentals els dirigents del PP. ¿Eren inapropiades aquestes paraules? ¿Va prendre per idiotes els votants de la dreta? La primera pregunta és prou fàcil de contestar. Com explicava el sociòleg Pierre Bourdieu, el bon o mal gust està íntimament relacionat amb la classe social. Efectivament no és de bon gust amollar certes expressions en un context formal. Ara bé, si canals televisius públics i privats conviden Santaolalla a llurs tertúlies serà per una bona raó. Sembla que el seu llenguatge fervent i planer connecta amb un sector de l'audiència; a molta gent d'esquerra deu encantar-li que algú titlle d'idiotes els votants de dretes.

Anem a la segona pregunta. ¿Realment deixà anar que tots els votants del PP i Vox són idiotes? L'anàlisi del discurs de Santaolalla és inapel·lable; el mot 'votants' no hi apareix. Semblà titllar d'idiota o ignorant, això sí, a qui es crega el que conta la dreta. Però això és altre tema; no tots els qui voten al PP i Vox es creuen les seues boles. Dir, com van dir els líders del PP, que Sarah Santaolalla anomenà idiotes onze milions d'espanyols és donar-se per al·ludits. Que se senten al·ludits els dirigents no té sentit; suposat que mentisquen, el falsari sap que allò que engega no és veritat. Quant als destinataris de les boles, ¿com saben els caps del PP quines coses es creuen o es deixen de creure els qui voten a la dreta? En realitat, trobe més desencertada l'altra frase de Santaolalla: «Els dirigents del PP són uns inútils mentals.» I no em referisc a l'ànim d'insultar o menysprear l'adversari. La frase està en sintonia amb altres semblants. Es repeteix molt, posem per cas, que Díaz Ayuso és una ximpleta. La mania de subestimar l'oponent no sol dur enlloc.

Per les xarxes socials també circulen frases com aquestes: «No hi ha res més obtús que un obrer de dretes», «Els pensionistes que voten al PP no voldran que els pugen la seua pensió»... N'hi ha inclús surrealistes: «Si els espanyols fórem negres, votaríem al Ku Klux Klan.» La sociologia ha explicat a bastament que la racionalitat té poc a veure amb la política. Molt sovint, les emocions són prou més determinants que els interessos a l'hora de votar. L'al·lusió de Santaolalla a un país d'idiotes no està lluny d'una percepció errònia de la realitat social. I el que és pitjor: gent d'esquerra cau en l'error. A tots els xativins ens motejaven d'idiotes per votar a Rus. Però dit açò, cal rebutjar el seguit d'improperis rebut per la tertuliana arran de les seues paraules una mica embrollades. Jaime de los Santos, diputat i membre de l'executiva del PP, apel·là a l'odi, el masclisme i l'insult. Féu servir, per a referir-se a Santaolalla, uns termes despectius i carregats de connotacions sexuals negatives; insinuà que és una prostituta captada amb diners públics.

Aquesta reacció excedí els límits del debat polític civilitzat. Intentà escampar fang. El diputat no aspirava a debatre idees, sinó a degradar una oponent i a perpetuar uns estereotips inacceptables i una violència simbòlica nociva per a la convivència democràtica. En realitat, el PP mai no ha tingut clar quin és el paper del polític amb responsabilitat institucional. Recorde una anècdota esdevinguda a Xàtiva en agost de 2014. Rus no acudia a la nit d'albaes. «¡No! No pense anar. Un any tinguérem un retard de mitja hora. Arribàrem allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» Quan un periodista intentà llevar importància als xiulets, Rus contestà: «Sí que en té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec.» Però ell mai no havia procedit en conseqüència. La seua actitud recordava la llei de l’embut; havia menyspreat sovint ciutadans corrents que no volien veure's assenyalats. Molts recordaran les expressions ofensives de l'exalcalde (burros, gilipolles). Es pot al·legar que Rus a penes té estudis, però Jaime de los Santos és llicenciat en història de l'art i novel·lista. No s'hauria de dir idiota a ningú, però alguns s'ho guanyen a pols.

(publicat a Levante-EMV, el 06/09/2025)

Parada a Xàtiva

Fins a dates recents, l'estació de Xàtiva era un punt ferroviari important, encara que els xativins tendíem a exagerar-ne la transcendència. Per Xàtiva passaven molts trens, de llarga i mitjana distància, i de rodalia. De menut, jo vivia al barri del Carme. Des de ma casa es veien les vies. Els meus germans i jo contemplàvem el pas dels combois, de passatgers i mercaderies. Sentíem els xiulets, els esbufecs, el baf i les fumeres de locomotores com la "Mikado", última de vapor utilitzada per Renfe. Després vindrien les locomotores dièsel i elèctriques, els trens automotors dièsel —com ara el ferrobús de rodalies i el TER de llarga distància—, el Talgo, els automotors elèctrics i, finalment, els trens d'alta velocitat. A la nostra ciutat han arribat a parar trens mítics, com ara els expressos Barcelona-Sevilla i Barcelona-Màlaga —El Sevillano i El Malagueño—, disset hores de viatge tediós via València, La Encina i Alcázar de San Juan. S'havia de fer una marrada enorme perquè la línia Linares-Baeza-Albacete-Utiel mai no va entrar en servei. (Avui, molts dels seus trams són vies verdes.) Els expressos efectuaven parada a l'estació de Xàtiva.

També s'hi aturaven els trens d'anada i tornada València-Madrid via La Encina i Albacete. I continuen parant els trens regionals i de mitjana distància entre València i Albacete, Alacant, Múrcia i Cartagena. En realitat, tots han de passar per La Encina, pedania de Villena i veritable nus ferroviari de la màxima rellevància. (Xàtiva només enllaça amb la línia d'Alcoi.) Des que s'inaugurà l'alta velocitat Madrid-València, ja no és possible prendre un ràpid en Xàtiva per a viatjar directament a la villa y corte; els trens de llarga distància amb final de trajecte en Atocha no efectuen parada a l'estació xativina. S'ha complicat molt anar a Madrid per a visitar museus o agafar un vol intercontinental en Barajas. Toca alçar-se d'hora, prendre un rodalia que ens porte a l'Estació Nord de València. Després cal traslladar-se a l'estació Joaquim Sorolla, per a pujar a l'AVE. Tanmateix, la probabilitat d'incidències (que s'anul·le la sortida del tren de rodalia, o que surta tard) és alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi o en vehicle propi.

M'han vingut al cap aquests pensaments arran d'haver llegit una notícia esdevinguda la setmana passada. L'alcalde havia mantingut una reunió de treball amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, que confirmà l'anunci del ministre Óscar Puente: Xàtiva tindrà parada de l'AVE en 2027. ¡Al·leluia! ¡Visca! ¡Magnífic! Tot seguit, Roger Cerdà va escriure en les xarxes que la nostra ciutat serà la capital de l'alta velocitat de les Comarques Centrals, un fet de la màxima transcendència. ¿De què em sonarà açò? ¡Ja sé! En setembre de 2023, l'aleshores ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, ens visità per a presentar el nou traçat ferroviari d'ample ibèric entre Xàtiva i el nus de La Encina, del Corredor Mediterrani. Sembla que la nostra ciutat ha de tenir dues connexions amb La Encina: una via única d'ample ibèric, perquè Xàtiva no quede despenjada de la xarxa peninsular, i doble via d'ample estàndard europeu per la qual circularà l'AVE. Però hi ha embolic amb la data de finalització de les obres.

En un principi s'havia dit que tot estaria enllestit en 2022. En realitat, les estructures principals de la doble via estaven construïdes, però calia més inversió per a adaptar-les a l'ample estàndard i connectar amb Albacete i València. La ministra va dir que les obres acabarien en 2026. Ara es tornen a allargar els terminis. Amb sort, tindrem estació de l'AVE en 2027. Podria ser. Quan es fan tantes rectificacions minva la credibilitat dels polítics. Sens dubte, la parada dels trens d'alta velocitat reconnectarà Xàtiva i pot beneficiar l'activitat econòmica local i comarcal. Hi ha, però, un aspecte de què no es parla. Les vies estrenyen el creixement de la ciutat cap al nord. Soterrar-les hauria solucionat el problema. Tanmateix, les característiques de la plataforma de l'AVE ja construïda han tancat la qüestió. Si alguna vegada existí la possibilitat que Xàtiva ultrapassés les vies i cresqués de forma radial, aquesta possibilitat està pràcticament descartada. Els xativins semblem condemnats a viure en un espai llargarut com una llonganissa. Almenys, però, Xàtiva recuperarà la importància ferroviària perduda, si els anuncis oficials es materialitzen finalment.

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2025)

Lo Spagnoletto

La casualitat ha volgut que Josep de Ribera haja estat d'actualitat els últims dies. D'una banda, hem pogut contemplar, a la Casa de l'Ensenyança, la Magdalena penitent. La cessió temporal de l'obra és part d'una iniciativa del Museo del Prado, "El arte que conecta", que escollí Xàtiva, al País Valencià, per al projecte d'aproximar algunes obres d'artistes espanyols i europeus a través de diferents museus de tot l'Estat. ¿Què podríem dir? Que la iniciativa sap a poc per tres motius: el Prado té moltíssimes obres de Ribera (noranta-quatre entre pintures indubtablement seues, atribuïdes, de taller, còpies, dibuixos i gravats); la pinacoteca ens podria cedir en dipòsit algunes que guarda als magatzems; la despesa de trasllat d'una obra com la Magdalena penitent, molt elevada (correu, embalatge, transport especial, assegurança), anava a ser la mateixa si el quadre romania a Xàtiva sis mesos. ¿Tant d'esmerç per a només trenta dies? En fi, encara podem gaudir fins al dimecres d'una de les millors obres del nostre compatriota Ribera lo Spagnoletto.

La Magdalena penitent crida l'atenció, perquè nega l'estereotip tenebrista i truculent de l'artista xativí. Sempre s'ha dit que només pintava martiris. Certament, el pintor fou influït durant la seua joventut pel naturalisme i els clarobscurs de Caravaggio, però pintaria durant la seua maduresa obres més lluminoses inspirat per Van Dyck, l'escola veneciana i alguns mestres bolonyesos. Al quadre exposat en la Casa de l'Ensenyança destaquen la composició en aspa (molt freqüent a la producció de Ribera i les obres barroques en general), la serenitat i la bellesa del rostre femení (tan allunyades del dramatisme de les escenes martirials), la lluminositat de figura i paisatge, els llambrejos del vestit blau i el mantell porpra... I és que l'artista pintà l'obra el 1641, en plena època de maduresa artística, a l'etapa final de la seua vida. Aquell any, pintà també el Sant Joan Baptista al desert propietat del Prado i no exposat al públic. Ambdues obres demostren que Josep de Ribera fou un artista més polifacètic del que crèiem. A seu taller, que degué ser gran, es realitzaven moltes còpies d'obres originals. Això planteja múltiples problemes d'atribució.

Una rèplica autògrafa o de taller és la còpia fidel d'una obra, feta pel mateix autor o autoritzada per ell. A hores d'ara, circulen al mercat de l'art escassos originals de l'Spagnoletto, però algunes cases de subhastes poc rigoroses no n'informen adientment. Vora el 80% de les obres de Ribera que se subhasten són rèpliques autògrafes o tenen problemes d'atribució. I el preu d'un original autèntic pot oscil·lar entre els 300.000 i el milió d'euros, depenent de les dimensions i l'estat de conservació. Explique tot açò perquè la casa Setdart va vendre dimarts passat un Martiri de Sant Sebastià procedent de la Col·lecció Granados per 75.000 euros més comissions —90.750 euros en total. Les fotos penjades a la pàgina web de la casa de subhastes no permeten fer afirmacions taxatives, però fa l'efecte que l'obra, atribuïda a Ribera, és una còpia de poca qualitat. Potser el preu d'adjudicació és la clau. El Museu de Belles Arts de València exposa un quadre semblant que també suscita dubtes. S'ha de dir, als qui opinen que l'Ajuntament de Xàtiva havia d'haver licitat per l'obra, que el nostre museu ja té vàries obres del taller de Ribera. ¿Calia una més?

No, no ens calen més obres de taller o còpies de mala qualitat. Qüestió distinta seria adquirir un Ribera "autèntic". Si l'Ajuntament volgués, tindria a l'abast canals d'informació sobre subhastes i preus de sortida. Alguns pensaran que és una animalada despendre 700.000 euros de les arques públiques en la compra d'un Ribera. No sé. Sovint, molts ajuntaments —el de Xàtiva també— gasten sumes elevades de diners en activitats —com ara l'actuació d'una estrella pop en festes— de les quals no queda res tangible un cop celebrades. En canvi, l'obra adquirida d'un pintor antic esdevindria un bé patrimonial inventariable que augmentaria de valor amb el pas del temps i atrauria visites a la ciutat. ¿Estic advocant per l'adquisició d'un quadre de l'Spagnoletto? No vull pecar d'il·lús, però la meua reflexió ve al cas. Aquest diari informà, fa poc, que l'Ajuntament de Xàtiva tenia superàvit, cosa incomprensible; el nostre consistori no és una societat anònima que haja de repartir dividend. Si sobren molts diners, alguns es podrien invertir en cultura, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 05/10/2024)

Notícia sorprenent sobre Sant Domènec

Fa quinze dies es publicava una notícia desconcertant: l'antic convent de Sant Domènec havia entrat en la llista roja que elabora Hispania Nostra amb béns patrimonials en perill. Després d'assimilar el primer impacte, tocava reflexionar sobre l'assumpte. Primerament cal preguntar-se què és Hispania Nostra i com funciona. És una associació sense ànim de lucre, declarada d'utilitat pública, que es dedica a defendre, salvaguardar i posar en valor el patrimoni cultural i natural espanyol. A més, Hispania Nostra és la delegada d'Europa Nostra en Espanya. El seu organigrama és molt cridaner. Trobem al seu comitè d'honor el bo i millor de la reialesa i l'aristocràcia: la reina, el duc d'Alba, el marqués de Santa Cruz... (També sobta que Pilar de Borbón i Plácido Domingo hagen estat presidents d'Europa Nostra entre 2010 i 2020.) Tot això és, supose, mer protocol. La junta directiva d'Hispania Nostra, que consta d'una comissió permanent (de què formen part la presidenta, el vicepresident i tresorer, el secretari i la directora general) i disset vocals, compta amb experts excel·lents —també els hi ha a l'equip tècnic i el conjunt de delegacions territorials.

Les delegades al País Valencià són Raquel Álvarez Valdeita i Carmen Pérez García, catedràtica de la Universitat Politècnica de València i antiga directora de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals. ¿Com entra a la llista roja un element en perill? Per denúncia d'associacions o particulars, que han d'omplir una fitxa i enviar documentació complementària. Un comitè científic avalua la conveniència d'incloure en la llista l'element objecte de denúncia. Ha d'estar amenaçat per un risc greu de destrucció, desaparició o pèrdua irreversible dels seus valors patrimonials. ¿És el cas de Sant Domènec? Crec que no. Part del monument està restaurat i viu. A l'antiga església se celebren actes de tota mena: congressos, conferències, concerts... El claustre i l'aula capitular serviren d'espais expositius per a les antològiques d'Andreu Alfaro o Rafael Armengol. Els titulars periodístics del passat dia 12 es prestaven a l'equívoc. Calia llegir els subtítols. Només han entrat en la llista roja el refectori i les ales nord, est i oest del claustre. Alguns sentiran la temptació de donar-li tota la culpa a l'Ajuntament de Xàtiva. S'equivoquen.

En realitat fou l'Ajuntament qui inicià la recuperació del conjunt de Sant Domènec, declarant-lo d'utilitat pública i expropiant-lo en 1981. Un any després, seria declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació. És evident que aquesta s'hauria de completar, però dir que les parts pendents estan en risc greu de desaparició sembla una mica massa. D'altra banda, com ja s'ha dit moltes vegades, l'Ajuntament no té disponibilitats pressupostàries per a rehabilitar tot el patrimoni degradat (banys àrabs, ermites de Sant Antoni i el Puig, antiga estació, Santa Clara, Sant Domènec, etc.). Sense ajuda dels governs central i autonòmic, no pot fer front a les despeses exorbitants que calen. De fet, Hispania Nostra preveu per al procediment d'avaluació de béns patrimonials en risc, en el caso de bienes protegidos por la legislación de Patrimonio Cultural, solicitud de información al organismo competente de la Comunidad Autónoma correspondiente. Però la Conselleria de Cultura deu estar pesant figues.

Els responsables municipals han d'ordenar, això sí, actuacions que costen poc de dur a terme: netejar espais, eliminar brossa, reparar desperfectes —els del tendal que protegeix l'ala nord del claustre de Sant Domènec, posem per cas—, resguardar les restes arqueològiques... També han de fer gestions insistents davant les administracions estatal i autonòmica, estar atents als anuncis d'ajudes publicats als butlletins oficials, sol·licitar les subvencions dins de termini, cerciorar-se que la documentació requerida està completa... No seria admissible que es perderen ajudes per defectes de forma en les sol·licituds o presentacions fora de termini. En fi, les coses no s'han de prendre per l’ansa que crema. La sorprenent inclusió de Sant Domènec en la llista roja ha de ser un revulsiu; la rehabilitació completa del conjunt conventual porta una dècada d'endarreriment. Ara bé, seria lamentable que alguns aprofiten l'assumpte per a donar la matraca i fer propaganda negativa de la ciutat. ¡Amb les temperatures més altes de tot el planeta ja en tenim prou!

(publicat a Levante-EMV, el 05/07/2024)

Futur ple d'incògnites

Excepte en Ontinyent, on el PSOE torna a ser el partit més votat, el PP ha guanyat les eleccions europees a la Vall. Compromís-Sumar ha perdut 483 vots, però conserva la tercera posició. A la Costera i la Canal de Navarrés, tot i perdre vora 4.000 paperetes, el PSOE manté l'hegemonia. Els comicis europeus conviden a la reflexió. Ja s'han establert paral·lelismes amb les eleccions generals, autonòmiques i municipals. Amb una distribució de vot com la de diumenge, les Corts Valencianes tindrien majoria aclaparadora de dreta i extrema dreta. Ara bé, totes les eleccions no són iguals. La gent no vota el mateix en unes i en altres. Per tant, fer extrapolacions és un exercici inútil que només serveix per a prendre-li el pols a la situació política, per a detectar per on van les coses. També s'ha de tenir present l'abstenció. El dia 9, fou superior al 40% en les tres comarques. Fixem-nos a Xàtiva. Hi han guanyat els socialistes, però han quedat a molt poca distància del PP, que s'ha cruspit els vots de C's. Vox ha millorat una miqueta els seus resultats, però la gran sorpresa són els 603 vots obtinguts per Se Acabó la Fiesta, grup a la dreta de Vox.

Les paperetes aconseguides pel PSOE, Sumar-Compromís i Podemos (5.703) superen les de PP, Vox i SALF (5.600). L'esquerra ha aconseguit el 48'08% dels vots. La dreta i l'extrema dreta, el 47'21. ¡Diferència inferior a una dècima! Però això no és el més rellevant. En unes eleccions locals, els grups polítics que hi concorren han de superar la barrera del 5% dels vots per a entrar a l'escrutini. Podemos, amb el 3,40%, s'hauria quedat fora, però SALF, amb el 5'08, hauria entrat. ¡Uf! En fi, ja s'ha dit que totes les eleccions no són iguals. A més, caldrà aïllar incògnites. En els pròxims comicis locals, ¿existirà encara Sumar? ¿Compromís es presentarà sol o en coalició? ¿I què faran EUPV i Podem? Sumar, Izquierda Unida i Compromís han concorregut ensems a les recents europees. Podemos, que anava al seu aire, se n'ha sortit prou bé; Irene Montero serà europarlamentària. A Xàtiva, però, els seus resultats han estat desastrosos. Resulta molt cridaner un detall: es critica que l'exconseller Vicent Marzà, de Compromís, estigués en tercera posició a la llista de Sumar; Izquierda Unida, que ocupava el quart lloc, s'ha quedat fora de l'Europarlament.

En repassar els percentatges de vot obtinguts per la coalició en les comunitats autònomes (2'1% a Galícia, 2'5% a Extremadura, 4,3% a Catalunya...), descobrim que Sumar n'ha tret el més alt, un 7'6%, al País Valencià. És a dir, sense el concurs de Compromís, la trompada de Sumar encara podria haver estat més severa. Però la dada de país no es deu extrapolar sense més a Xàtiva, on Compromís no té representació municipal des de fa sis anys. Els grups espanyols de l'esquerra alternativa s'ho han de fer mirar. (Podrien prendre exemple del front popular creat a França, de cara a les eleccions que acaba de convocar Macron.) Per la seua banda, a Compromís li urgeix decidir què vol ser de major. I el PSOE ha d'anar alerta; si es queda sense socis, ¡adéu a futurs governs d'esquerres! ¿La davallada de l'esquerra xativina és conseqüència de l'abstenció? Podria ser. En 2019 s'abstingué el 34'2% dels xativins. Diumenge passat, el 46'8%. Això explicaria que el conjunt de la dreta haja tret pràcticament els mateixos vots i l'esquerra n'haja perdut 2.680.

Els partits més perjudicats han estat Podemos i el PSOE, dianes principals de la màquina del fang engegada per la dreta. De fet, CpE (Compromís per Europa), coalició en què participava Compromís, obtingué a Xàtiva en 2019 els mateixos vots que Sumar enguany. Però els morats, que es presentaren en 2019 amb la marca Unidas Podemos (Podemos-IU), han patit una enorme sagnia de vots. (IU tampoc no sembla haver aportat gran cosa a Sumar.) Parlar d'abstenció és parlar de desencant. Molta gent d'esquerres ha optat, decebuda, per quedar-se a casa o marxar a la platja. Posat a fer d'endevinaire, jo imagine que l'abstenció no serà tan elevada en unes futures eleccions locals. D'altra banda, Xàtiva Unida sol traure bons resultats. Però no sabem com es reorganitzarà l'esquerra alternativa, ni si Compromís de Xàtiva aconseguirà reeixir. Són moltes incògnites. Queda temps per als pròxims comicis. Mentre arriben, no guanyarem per a ensurts: guerra bruta judicial, boicot a l'amnistia, intents d'enderrocar el govern, cul-de-sac a Catalunya...

(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2024)

Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)

¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)

Remeiar excessos

La setmana passada, Marcos Sanchis, portaveu local del PP, invitava els xativins i les xativines a participar en l'acte convocat a València per a protestar contra l'amnistia. També els va dir a Roger Cerdà i Ximo Puig açò: «No vull l'amnistia.» Supose que s'expressà mal; fins on jo sé, Marcos no ha comès cap delicte que haja de ser amnistiat. Voldria dir: «No vull que els catalans encausats pel procés independentista siguen amnistiats.» Desconec quants veïns de Xàtiva acceptarien la invitació i acudirien al cap i casal a protestar. Puc endevinar que hi anirien pocs. En realitat, crec que deu sovintejar entre els ciutadans la desconeixença sobre les connotacions de l'amnistia. Se sol dir que l'opinió pública és l'opinió publicada. Jo encara afegiria altra hipòtesi: moltes persones no tenen criteri propi sobre assumptes d'actualitat política i es deixen influir, d'acord amb les seues preferències, per consignes que llancen els partits. La gent no ha d'entendre de tot. Jo, per exemple, procure tenir una cultura com més ampla millor, i coneixements sobre múltiples assumptes, però confesse la impossibilitat de poder abastar-ho tot. Qui ho aconseguís seria un ésser d'altre planeta.

No hi ha unanimitat entre especialistes (jutges, professors de dret, advocats...) sobre aspectes cardinals de l'amnistia. Debaten si és constitucional o no, si ataca o no la funció jurisdiccional i la separació de poders, si afecta o no la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Al final, serà el Tribunal Constitucional qui tinga l'última paraula. Jo al·lucine quan sent persones que conec (i que no es distingeixen per llur il·lustració o llur trellat) pontificar sobre matèries complexes en rotlles de bar o xarxes socials. Caps de la dreta afirmen que es fan ressò del sentiment majoritari popular. Crec que és justament el contrari. A còpia d'escoltar proclames trumpistes dels partits i els mitjans de comunicació afins («¡Cop d'estat!», «¡Dictadura!», «¡Humiliació!», «¡Compra del poder per set vots!»), moltes persones queden contaminades. Jo fantasiege amb un escenari distint —gens realista i força improbable, ho sé. Imaginem que Marcos Sanchis i altres portaveus del PP digueren que l'amnistia beneficiarà l'Estat, rebaixarà la tensió i reconduirà el conflicte català pels canals de la política dels quals mai no hauria d'haver sortit. Crec que molta gent no protestaria, no diria ni piu.

Algú m'objectarà que també hi ha prou militants i votants del PSOE disconformes amb l'amnistia. ¡Lògic! Fins al 22 de juliol, Pedro Sánchez i altres dirigents socialistes afirmaven amb rotunditat que l'amnistia no tenia cabuda en la Constitució i prometien que Puigdemont acabaria a la garjola. Canviar el xip de la nit al matí és molt problemàtic. Per la boca s'escalfa el forn. La catalanofòbia és transversal i recorre quasi tots els partits d'àmbit estatal. Jo també la detecte sovint a Xàtiva. En qualsevol cas, la proposició de llei d'amnistia ja s'ha presentat al registre d'entrada del Congrés dels Diputats. Les protestes del passat dia 12, a què ens convocava el PP local, eren preventives; ningú no coneixia encara el text de la llei. Jo ja me l'he llegit i subscric les paraules de Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC: El preámbulo del proyecto de ley es un monumento jurídico y político. I açò em duu a altra reflexió. Molts atribueixen a l'estat nació espanyol un caràcter sagrat. Combrega amb aquesta idea fins i tot gent que no és religiosa.

Podem constatar les seqüeles; tot ultratge a Espanya és tingut per un crim més greu que l'assassinat o la violació. Nou líders independentistes foren condemnats a penes altíssimes per actes que només han quedat en desobediència i una malversació discutible. (El Tribunal Suprem, ignorant el legislador, considera que totes les malversacions tenen ànim de lucre.) La dreta ha decidit encarnar l'Espanya fosca pintada per Goya. Em vénen al cap els versos d'Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora. No es vol justícia, sinó venjança i exemplaritat. «¡Que servisquen d'exemple per a qui torne a ofendre allò més sagrat!» En fi, els vociferants estan ben fotuts; esperaven que els encausats "pagaren" pel que havien fet, es podriren a la presó i perderen tot el seu patrimoni personal i familiar. Però sembla que no hi haurà mort civil. Alguns, que vam restar a Xàtiva diumenge passat, ens alegrarem si l'amnistia remeia els excessos de la bombolla política i judicial madrilenya, i corregeix la interpretació ideològica i retorçada de la llei.

(publicat a Levante-EMV, el 18/11/2023)

L'interès d'Ontinyent i la Vall per damunt de tot

Seguisc pensant que les diputacions no haurien d'existir. Tampoc si les presideix l'alcalde de la teua ciutat o del teu poble. És possible que se n'obtinga algun benefici, quan manen els teus, però el pa tou dura poc. Les diputacions sempre s'han fet servir per a captar vots, per a crear xarxa clientelar afavorint ajuntaments del color de qui mana. Ara s'ha produït una situació que confirma la meua convicció que les diputacions s'haurien de fulminar; Jorge Rodriguez i els seus seguidors del partit localista Ens Uneix han donat a la dreta el govern de la Diputació de València, única institució del país que tenia possibilitats de romandre en mans de l'esquerra. La diputada provincial d'Ens Uneix, Natàlia Enguix, era determinant, perquè hi havia empat entre el bloc de les dretes (PP i Vox) i el de les esquerres (PSOE i Compromís). En votar-se a ella mateixa, l'empat es va desfer d'acord amb el que estableix la llei. La vara fou per al partit amb més diputats, el PP. Jorge Rodríguez explicà els motius de la decisió. Bé que l'explicació era confusa, he intentat descabdellar alguns fils aclaridors, que permeten traure diverses conclusions. Primerament està la qüestió del desgreuge.

Rodríguez i altres tretze persones —també l'exgerent de Divalterra, Agustina Brines, militant de Compromís— foren encausats al cas Alqueria. El malson judicial els ha ocasionat un dany enorme (familiar, laboral, econòmic), cosa que no se li ha de desitjar a ningú. Rodríguez i qui ja era llavors el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, no trobaren suport del PSOE. Al final, han estat absolts. Ximo Puig podria haver-los demanat disculpes. Però les rivalitats polítiques i potser l'escull de la Fiscalia Anticorrupció, que va recórrer la sentència (el PP renuncià a fer-ho), pesaren molt. Per tant, la petició de disculpes no arribà. Hi ha altre element cridaner. El PSOE ha designat Rebeca Torró, una traïdora segons Rodríguez, síndica del grup parlamentari socialista a les Corts. Jorge aportà tot açò com a prova que la cúpula socialista no volia que Carlos Fernández Bielsa fos president de la Diputació. «No ens podem fiar de la paraula d'un candidat que boicotegen els seus companys», digué el cap d'Ens Uneix, que havia mantingut converses amb PP, PSOE i Compromís.

En un moment de la seua roda de premsa, Rodríguez féu un comentari aclaridor: «Amb l'esquerra, tot resultaria més senzill, però és evident que això dificultaria molt les nostres relacions amb la Generalitat , la qual cosa no pensem que siga el millor per a la defensa dels interessos de la nostra ciutadania.» ¡Ah! Ja està tot clar. Al final, l'hermenèutica del discurs de Rodríguez no és tan complicada. Pel que es veu, havia posat unes condicions a Bielsa que, tot i ser acceptades per aquest, van ser rebutjades per la cúpula socialista, potser per exorbitants. També queda clar que la rancor i l'afany de venjança són determinants per al desenllaç dels fets. Però el factor principal és assegurar quinze milions d'inversió de l'ens provincial a la Vall d'Albaida. Gran part es destinarà a la capital comarcal: modernització de l'estadi del Clariano, pla de rehabilitació de Poble Nou i la Vila, reurbanització de la Plaça Major, reforma del pavelló poliesportiu municipal, transport urbà gratuït, estació de ferrocarril... Quant a la Generalitat, Jorge Rodríguez s'assegura la finalització de l'hospital, la construcció d'escoles, el desdoblament de la CV-60 des de l'Olleria fins a Terrateig...

Enguix ha acceptat ser vicepresidenta de la Diputació. «Hem frenat Vox», ha estat la seua explicació surrealista. Els portaveus de Vox s'han encarregat de desmentir-la. Sense el grup ultra no hi ha majoria absoluta. S'haurà de comptar amb ell per a prendre acords i aprovar els pressuposts i els plans de l'ens. El PP dosificarà el temps d'execució dels compromisos, per a evitar temptacions de moció de censura. Sorgeix un dubte. ¿És realment progressista Ens Uneix? Si veiem qui forma part d'alguns dels seus col·lectius, sembla un partit d'arreplega, en el qual cap tot. ¿Per què el PSOE i Compromís no votaren a Natàlia Enguix? ¿Per a no encebar clans localistes? A Jorge Rodríguez tampoc no li atreia l'opció progressista. «Dificultaria les nostres relacions amb la Generalitat.» Potser elevà massa el llistó perquè sabia que el PSOE no acceptaria intrusions a la seua vida interna. En fi, el govern de la Diputació ha eixit d'un joc d'afanys i odis. La gent convençuda de votar pel progrés no sabia què s'anava a fer amb el seu vot. De la mancomunitat de la Vall i la federació valenciana de municipis i províncies, parlarem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 12/08/2023)

¿Com es frena el postfeixisme?

Contínuament se sent dir que cal frenar el feixisme, però ningú no aporta la fórmula infal·lible que ho aconseguisca. Sé, per exemple, com he de frenar un cotxe. Prem el pedal corresponent i el vehicle s'atura aviat, si la mecànica no falla. Ara bé, ¿com es frena una idea, o la gent que la sustenta? Fa poc, he llegit Per a combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, de l'escriptor i filòsof neerlandès Rob Riemen. L'assagista identifica la ruta de l'etern retorn del feixisme, que es presenta disfressat de populisme, fent falses promeses de llibertat i grandor. Riemen reivindica que cal mantenir viu l’humanisme europeu, que s'ha de combatre la ignorància, l’odi i la por que promouen certes elits polítiques per tal de destruir l’esperit de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa, la justícia, la compassió i la saviesa. Però tot això són grans paraules que no donen resposta a la tasca més urgent. Cal recordar que el pròxim dia 23 hi haurà eleccions generals. Són molt elevades les probabilitats que la suma de vots obtinguts per PP i Vox done majoria absoluta. De fet, ja tenen majoria a la Generalitat.

Fa deu anys, poca gent hagués apostat pel futur de Vox. Tanmateix, obtingué dotze escons a les eleccions andaluses de 2018. Des de llavors, les veus que proclamen la necessitat de frenar-lo s'han multiplicat sense cap resultat pràctic; la formació d'extrema dreta s'ha convertit en el tercer partit del mapa polític i s'ha aliat amb el PP en múltiples governs municipals i autonòmics. Des de l'esquerra, el clamor —«¡Hem d'aturar el feixisme!»— s'ha tornat ensordidor. ¿Com ho fem? Es diu sovint que les idees feixistes s'aturen combatent-les. Altre llibre, Tothom pot ser antifa, de Pol Andiñach, proposa vàries estratègies, però van dirigides bàsicament als activistes socials. Algunes, la de no permetre que els fatxes s'expressen des de plataformes públiques, posem per cas, no són fàcilment aplicables. ¿Com s'evita que els discursos de la ultradreta apareguen en els mitjans de la caverna? Hi ha altra resposta simplista: el feixisme es frena amb vots. Però el vot és lliure (almenys en teoria; en la pràctica, els votants poden ser alienats o manipulats) Cadascú vota a qui vol. De moment, cap de les receptes no ha funcionat, tampoc la del cordó sanitari.

Massa electors empipats voten a Vox. El ressentiment s'empara de les democràcies de masses i fomenta el populisme, en què el neofeixisme es mou com peix a l'aigua. La dreta conservadora ja fa servir l'engany, element constitutiu del populisme, amb total desimboltura. Dilluns, durant el cara a cara entre Sánchez i Núñez Feijóo, aquest usà la tàctica del Gish Gallop, que consisteix a soltar una ràpida successió de falsedats —una metralladora de fal·làcies—, mitges veritats i tergiversacions en un espai de temps tan breu que l'oponent no pot refutar-les totes en un sol torn, durant un debat cronometrat; cal més temps per a refutar una mentida que per a dir-la. Si el públic desconeix la tàctica, si no hi ha verificació neutral i si l'audiència no està familiaritzada amb el problema que es debat, el Gish Gallop aconsegueix que l'oponent semble incapaç de refutar totes les fal·làcies. El PSOE albergava l'esperança que el debat fos un punt d'inflexió favorable de cara als comicis del dia 23, però acceptà un terreny no neutral i un format absurd.

La tàctica trumpista de confusió pot ser contrarestada, però Sánchez no sabé sortir-se'n. Guanyà un Núñez Feijóo que resultà ésser un bon peix. L'esquerra té tendència a considerar tanoques els adversaris. Recorde com alguns amics meus deien que Rus era un burro. Confonien la manca de cultura amb falta de d'intel·ligència. Els progressistes també són aficionats a ficar-se en bassals. Entres en un bar de Llutxent i trobes un rogle de llauradors. «Cal votar a Vox, que estos volen acabar amb la caça.» Altre dia, sents una conversa semblant entre set camioners que xerren en un aparcament del polígon industrial de la carretera de Simat. ¿El sou, la pensió? ¡No, la caça! ¡El relat populista arrasa! La por —«¡Que ve el llop!»— no fa efecte. Vist amb perspectiva, que l'esquerra guanyés les recents eleccions a Xàtiva sembla prodigiós. Però tornem a la pregunta inicial: ¿com frenem el feixisme? Atès que no disposem de temps, ni d'alternatives immediates més eficaces, només ens queda confiar en el vot i en propostes encoratjadores d'última hora.

(publicat a Levante-EMV, el 15/07/2023)

Sense xifres

Les mesures polítiques han de ser avaluades per a esbrinar si aconsegueixen els objectius que es proposen. Qualsevol activitat econòmica —industrial, per exemple— també s'ha d'avaluar. Les empreses han d'analitzar diferents aspectes de la seua gestió: la relació cost-benefici, el maneig eficient de recursos, l'aconseguiment d'objectius... L'avaluació és fonamental per a conèixer la utilitat de qualsevol programa polític o la situació real d'una empresa. Serveix de suport a l'hora de concretar i agilitzar la presa de decisions i la solució dels problemes que es puguen detectar. Hi ha nombrosos models d'avaluació de les polítiques públiques, que mai no haurien de ser aplicats exclusivament pels executors de les actuacions avaluades; ningú no és bon jutge de si mateix. Una fase fonamental del procés d'anàlisi és la recopilació de dades; la valoració d'una activitat requereix certa informació bàsica. Si considerem el turisme una activitat econòmica, equivalent a la indústria de l'entreteniment —o de la cultura, sovint cosificada per processos industrials, segons Max Horkheimer i Theodor Adorno—, el còmput de la seua rendibilitat exigeix dades.

A Xàtiva, els responsables municipals de promoció turística estan la mar de satisfets; diuen que la cosa rutlla molt bé. Mmm. ¿S'ha recopilat informació adequadament? ¡No! Les destinacions turístiques solvents disposen de dades bàsiques: nombre de visites i pernoctacions desglossades per origen (nombre de connacionals i d'estrangers de diferents països), mitjana d'ingressos per turista, incidència al PIB local. Sembla que l'Ajuntament de Xàtiva no disposa d'aquestes dades. Altres destinacions equiparables sí recopilen informació. Es pot posar un exemple: Ronda. Els paral·lelismes entre la nostra ciutat i la població malaguenya són diversos: Ronda té 33.000 habitants i Xàtiva uns 30.000; Ronda està a prop de la Costa del Sol i Xàtiva a prop de València i les costes de la Valldigna i la Safor; la ciutat andalusa compta amb patrimoni (històric, artístic i natural) i Xàtiva en té moltíssim... Hi ha també algunes diferències. Si entrem al lloc web de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), trobarem un apartat dedicat a hostaleria i turisme. Hi ha una llista de localitats i un formulari per a cercar les visites i les pernoctacions de cada any.

Xàtiva no apareix a la llista de l'INE, però Ronda sí. Per això sabem que aquesta ciutat andalusa tingué l'any passat 15.327 visites i 24.834 pernoctacions. Visitaren Ronda 6.359 estrangers i 8.968 persones residents a Espanya. Hi van pernoctar 9.799 estrangers i 15.035 residents a l'Estat. Les oficines de turisme són les encarregades de recollir aquestes dades. Jo he rebut en múltiples ocasions les preguntes rituals: «¿Ve sol o acompanyat?» «¿Quantes persones formen el grup?» «¿D'on vénen?» «¿Quants dies estaran ací?» «¿On s'allotgen?» Serveis municipals i patronats locals de turisme —si existeixen— també poden obtenir informació subministrada directament pels diferents establiments hostalers (hotels, albergs, residències, apartaments, cases rurals, càmpings...). Conèixer el nombre de pernoctacions és molt important; la dada mostra si el sector té vitalitat o no. Només es poden considerar turistes de debò les persones viatgeres que romanen més d'un jorn a la destinació. En canvi, els visitants d'un sol dia són excursionistes.

¿Es fan pernoctacions a Xàtiva? Sí, però manca una recollida sistemàtica de xifres reals. L'àrea municipal que s'ocupa del turisme sols proporciona dades parcials —de visites al castell sobretot. Per tant, més enllà d'impressions, positives en alguns moments, resulta difícil d'avaluar l'evolució del sector turístic a la nostra ciutat. Tampoc no tenim informació clara sobre com es distribueixen les visites al llarg de l'any. Cal suposar que n'hi haurà més en temporada alta, però el turisme cultural a destinacions consolidades se sol caracteritzar per no ser estacional. Total: amb informació insuficient, és impossible d'avaluar adientment l'activitat turística a casa nostra. També és difícil d'establir el target prioritari de la política turística local. ¿En quins viatgers potencials s'ha de concentrar l'oferta? ¿Quines demandes es podrien potenciar? Els emprenedors haurien de ser els primers interessats a disposar d'informació transparent; coneixerien si hi ha oportunitat de negoci al sector turístic. En fi, els nous responsables municipals tenen feina a fer.

(publicat a Levante-EMV, l'1/07/2023)

Començar de zero

El col·lectiu local nacionalista està perdut en un laberint. 2.813 xativins i xativines votaren a la llista autonòmica de Compromís el dia 28. En canvi, sols 744 elegiren la llista municipal que encapçalava Josep Maria Sebastià. Fa l'efecte que els votants de la marca són persones versades, crítiques i selectives. Degueren pensar que no era útil votar a l'agrupació xativina de la coalició. ¡Si fins el mateix cap de llista havia confessat que no anava a ser alcalde, durant un míting de campanya! ¿On anaren a parar quasi 2.100 vots locals de valencianistes que només van introduir la papereta de Compromís en l'urna de les autonòmiques? Ens ho podem imaginar. Atès que la diferència entre els percentatges d'abstenció dels dos escrutinis fou d'un 0,8%, és ben possible que aqueixos vots anaren al PSOE i, sobretot, a Xàtiva Unida, que en va obtenir 676 autonòmics i 2.533 locals. A escala autonòmica, Compromís duu camí de consolidar un sòl electoral del 20%, percentatge gens menyspreable, però es queda sense representació al consistori xativí per segona vegada consecutiva. ¡La referència del valencianisme polític absent de terra socarrada!

S'ha fet famós el lema "Xàtiva renaix de les cendres", inscrit en una samarreta que el cantautor Feliu Ventura regalà a David Fernández, diputat del parlament de Catalunya. La realitat política xativina desmenteix, però, els desitjos. Augmenta molt l'electorat de la dreta i la ultradreta, i el valencianisme no reïx a la nostra ciutat. I en vista de les dades que s'han esmentat més amunt, la culpa no és dels electors, evidentment. Compromís sol patir a casa nostra el fenomen denominat vot dual. Trau millors resultats a les autonòmiques que a les municipals. Ara bé, el dia 28, la diferència de vots fou enorme. Posats a buscar possibles explicacions, se m'acudeixen vàries. Primer està el factor personal. Generalment es diu que l'electorat mira més les persones que les sigles, als comicis municipals. Si aquesta afirmació és certa, resultaria que els xativins no han confiat en els candidats locals de Compromís. Per tant, la delegació socarrada de la marca ha de buscar un lideratge més sòlid i un equip humà que oferisca més garanties als votants, tasca gens fàcil, certament. No existeix vareta màgica, però sí prou de temps per a reflexionar sobre això.

També estan les conseqüències de la dissensió interna. Crec recordar que diversos militants van abandonar el col·lectiu nacionalista ja fa prou anys. Uns migraren al grup que més tard prendria el nom de Xàtiva Unida. Té lògica, per tant, que s'haja produït un fenòmen simètric i invers a la sucursal xativina d'Unides Podem: recull molts més vots a les locals que a les autonòmiques. De fet, molts perceben XU com una marca exclusivament municipalista, bé que haurà d'anar amb compte; també ha perdut vots. (Al conjunt del país, Esquerra Unida ja és un formació política irrellevant.) Tanmateix, jo destacaria l'escissió que es produí a Compromís en 2019, tres mesos abans dels comicis. Les seues tres regidores, que se'n donaren de baixa i abandonaren el grup municipal, arrossegaren altres persones, minvant una militància que ja era esquifida abans del divorci. Uns i altres han estat incapaços de reconciliar-se, la qual cosa pot explicar un detall dels vots obtinguts per Compromís a Xàtiva: li'n faltaren poquíssims per a traure almenys un regidor.

Un mapa de resultats electorals en el qual estiguen pintats de color roig aquells llocs on la suma de candidatures d'esquerra esdevingué majoritària el dia 28 (els Ports, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre, la Foia de Bunyol, l'Horta —llevat del cap i casal— i les comarques centrals, des de les Riberes fins al Comtat, l’Alcoià i la Marina Alta) aporta una dada molt il·lustrativa sobre Compromís: el valencianisme és justament més fort —té més tirada electoral— a les comarques centrals. Hi ha, però, l'excepció cridanera —el forat negre— de Xàtiva. Els militants locals no aconsegueixen connectar amb l'electorat. I amb manca de renovació, poca implantació social, escassa militància i absència de lideratge, els resultarà complicat reeixir. Caldria una refundació, començar de zero. Així i tot... En fi, mentre escric l'article s'anuncia l'acord de PSOE i XU per a formar l'equip de govern. Signaran el pacte a l'Almodí. L'agrupació local de Compromís serà la gran absent. I haurà travessat un llarg desert de vuit anys quan acabe el nou període municipal.

(publicat a Levante-EMV, el 17/06/2023)

Compromís a la cruïlla

Compromís estava a la cruïlla. Dic estava, perquè el termini per a presentar coalicions davant la Junta Electoral, de cara a les eleccions del 23 de juliol, s'acaba aquest dijous. La formació havia de resoldre un dilema: ¿acudir a la cita electoral en solitari o pactar amb Sumar? La direcció, sense consultar amb la base, ha reafirmat una resolució que havia pres abans de les eleccions del passat dia 28. Unirà la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz. ¿És una decisió encertada? ¡Uf! A Galícia, la cap de Sumar rep en alguns àmbits el malnom d'a Liquidadora. L'assumpte té moltes arestes. Abans d'entrar-hi, s'han de fer unes consideracions prèvies. Pedro Sánchez ha plantejat les properes eleccions com un plebiscit. Per tant, és previsible que el vot útil tinga molt de protagonisme. Els electors poden percebre que votar als valencianistes no és útil. Compromís pateix sovint el vot dual; rep més vots en les autonòmiques i les municipals que en les generals. Tanmateix, la seua prioritat és que el valencianisme polític continue tenint veu al Congrés. La cúpula de la coalició opina que assolir l'objectiu en solitari és ben complicat, o quasi impossible.

Anar del bracet amb una força estatal potser permeta retenir part dels electors que practiquen el vot dual. Ara bé, atesos els precedents, no és segur que Sumar garantisca res; al País Valencià, l'espai de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE s'ha volatilitzat. En canvi, Compromís ha resistit, tot i perdre vots. És més, a València n'ha recollit més que el PSOE. Els valencianistes han consolidat una marca que pot veure's diluïda si s'integren en el Movimiento Sumar. D'altra banda, no tindran grup parlamentari propi; el reglament del Congrés no ho permet. Com ja va passar després dels comicis generals de 2019, els hipotètics diputats de Compromís hauran de passar al grup mixt, per a disposar d'una veu pròpia. Els valencianistes s'exposen a altres riscs si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola. Es fiquen en un àmbit on proliferen l'aldarull i les ganivetades. La maror pot acabar afectant Compromís, que no té cap necessitat d'embolicar-s'hi. L'executiva nacional de la marca valenciana ha demanat negociar directament amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, vorejant EUPV i Podem, escombrats pel vendaval del dia 28.

Compromís planteja tres condicions per a signar l'entesa amb el Movimiento Sumar: conservar la marca pròpia, introduir al programa comú temes de l'agenda valenciana i encapçalar les llistes de les tres circumscripcions valencianes. Això ja ha enutjat la gent de Podemos. La situació és surrealista; un Compromís en solitari recolliria probablement molts vots d'electors d'un Sumar desaparegut al país, però la part morada pot optar per quedar-se a casa, engrossint l'abstenció, si s'empipa amb Compromís i amb Yolanda Díaz. En tot cas, no està gens clar que la marca de la vicepresidenta agrane massa vots a casa nostra, on no hi ha pràcticament seguidors d'Errrejón. De fet, el dia 28, el pilar bàsic de Sumar, EUPV, no aconseguí d'encoratjar molts electors. I no és la primera vegada que passa. En realitat, al País Valencià, Compromís és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. Per últim, no s'ha de descartar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

Cal destacar que la marca valenciana no segueix el solc de les esquerres nacionalistes catalana, basca i gallega, que no volen saber res de res de Sumar. El pròxim dia 23 de juliol, els resultats de l'encantadora de serps Yolanda Díaz poden ser decebedors. Però tornem a la cruïlla en què es troba Compromís. Com que la guerra bruta judicial ha apartat de l'escena Mónica Oltra, un dels majors actius electorals de la marca, als valencianistes se'ls planteja el problema de triar cap de llista a la circumscripció de València, on més possibilitats hi ha d'obtenir acta de diputat. S'hauria d'elegir una persona coneguda. Es parla de l'exconseller Vicent Marzà, que ni de bon tros té el renom d'Oltra, o de Joan Baldoví. Compromís podria perdre l'escó al Congrés, que ha mantingut des de 2011. I una coda final. Vora noranta mil votants de Compromís s'han abstingut a les autonòmiques. ¿Notícia bona o dolenta? És possible que estiguen molt empipats, perquè haurien desitjat polítiques més valentes, però es poden recuperar, ja que no han votat a altres partits.