¡Quins ulls tan negres!

¿Com? ¿Que t’han dit careta de cul? ¡No faces cas! Tot és enveja. Jo també sent tothora la cobla: «És que els grans capitals no tenen rostre i solten una ferum que tira de tos.» Però jo sempre conteste el mateix: «Alguns faran pudor perquè els seus amos no els renten, però el meu està molt net; el llave assíduament. No necessite amagar-lo. El puc ensenyar en qualsevol lloc sense cap problema, perquè el tinc rentat a consciència.» ¡Ai el meu tresor! Au, “Capital”, vés, corre. Agarra la piloteta i dus-la ací. I fes-me cas, mante. No et baralles amb ningú. Si algú et torna a dir cara de cul, tu li has de contestar que ja voldrien molts tenir una fesomia tan guapa com la teua, i uns ulls tan negres.

Sis-cents anys de col·legialitat

Les col·legiates són esglésies amb capítol de canonges, com les catedrals. El seu nom recorda que eren col·legis; en temps passats, acollien comunitats de clergues que, en regir-se per una regla o cànon, rebien l’apel·latiu de canonges o clergues regulars. Les antigues dignitats dels capítols eren l’ardiaca, l’arxiprest, el sagristà i el cabiscol; més endavant, s'afegí el degà. Amb el pas del temps, s’acabà distingint entre canongies de dignitat (ardiaca, degà, arxiprest, precentor i mestrescola) i d'ofici (doctoral, magistral, lectoral i penitencier). Pel sistema d'entrar al capítol col·legial, també es podia distingir entre canonges d'oposició i canonges de gràcia. El papa Luna dotà la col·legiata de Xàtiva amb quinze canonges, un degà, un sagristà i un cabiscol. El cabiscol era el cap d'escola, és a dir, el canonge que dirigia les institucions docents. Com que també exercia les funcions de cantor primer, podia rebre el nom de xantre. (Des que les autoritats municipals se'n feren càrrec dels estudis, al segle XVI, la funció del cabiscol restà limitada a l'ensenyança musical en les escoles eclesiàstiques i la direcció del cant coral.)

L’evolució de les canòniques regulars havia seguit diferents vicissituds: les presidides per un bisbe havien esdevingut catedrals;  les presidides per un abat, un degà o un prior, col·legiates. La manca de normes coherents i d'autoritats acceptades provocà la decadència de l'observança. Sorgiren diverses reaccions per a reformar la vida canonical, especialment l’agustiniana. El seu nucli principal, sorgit a l'abadia de Sant Ruf d'Avinyó, influí molt en les nombroses comunitats de canonges existents a la Corona d’Aragó. Durant el segle XII, el més esplendorós per a les canòniques, en foren fundades moltes. En 1166 arribà a les nostres contrades l’orde canonical premonstratès, fundat en 1120 per sant Norbert, a Prémontré (França), bàsicament com a reforma dels antics canonges agustinians (fou anomenat orde nou per contraposició a l'orde vell). Sant Norbert propugnava una vida més monàstica i un esperit més congregacional. En 1126, el papa Honori II aprovà aquest nou orde agustinià. A la mort del fundador, en 1134, els premonstratesos ja tenien 30 cases; a finals del segle XIII, havien arribat a les 1300.

Durant els segles XV i XVI, es produí, però, la regressió del moviment monàstic. Per tant, quan Benet XIII erigí la col·legiata xativina, les comunitats de canonges regulars estaven en decadència. El papa Climent VIII secularitzà en 1592, a instàncies de Felip II, totes les canòniques regulars excepte les premonstrateses. Les col·legiates creades a partir de llavors seguiren gaudint dels antics privilegis. S’establí que foren governades per priors o abats, als quals s'afegí el títol d'arxiprest. Es fixà el nombre de canonges, onze, per a les col·legiates importants, com les de Gandia, Xàtiva i Sant Nicolau d'Alacant. Això no obstant, continuà el seu declivi. A poc a poc desaparegué la vida comunitària i les canongies esdevingueren simples beneficis eclesiàstics vinculats, això sí, a prebendes substancioses. (Per aquest motiu, s’encunyà l’expressió «viure com un canonge».) A partir del primer quart del segle XIX, s’intensificaren l’anticlericalisme i els plans desamortitzadors. Minvaren, per tant, els beneficis eclesiàstics.

El concordat de 1851, subscrit entre l’Estat espanyol i el Vaticà, precisà el nombre de canonges i beneficiats de cada catedral, i abolí quasi totes les col·legiates —les de Xàtiva i Gandia passaren a ser meres parròquies. Gràcies, però, a les gestions del futur abat José Pla, la Seu recuperaria la col·legialitat en 1909. Durant la Guerra Civil, el temple i el capítol patiren les seqüeles de l’anticlericalisme que professava part del moviment obrer. Podríem dir, per tant, que la canònica xativina és una supervivent del passat. Avui, el seu número de preveres no abasta a cobrir els diferents oficis i dignitats dels capítols històrics; només té quatre canonges presidits per l’abat —dos d’ells es dediquen, però, al rectorat de sengles parròquies: Sant Pere, a Xàtiva, i la Mare de Déu del Rosari, a Novetlè. Llurs privilegis han desaparegut i les seues funcions han quedat molt restringides. L’abat ja no és arxiprest ni vicari episcopal, títols que van ostentar alguns dels seus antecessors. En fi, la celebració del sis-cents aniversari i el jubileu brinden una ocasió magnífica per a recuperar una part almenys de l’esplendor perduda.

(publicat a Levante-EMV, el 26/01/2013)

La punta de l’iceberg

Les notícies relatives a la circulació de diners negres pels despatxos madrilenys del PP  han relegat a un segon pla la corrupció dels peperos autòctons. En fi, la situació política valenciana ja passa de la ratlla. Tothom sap que alguns seients de les Corts tenen un discutible privilegi: suporten les galtes del cul de deu imputats en delictes de prevaricació i suborn. De fet, aquests presumptes pinxos podrien formar el tercer grup parlamentari de la cambra valenciana. Doncs bé, la Fiscalia Anticorrupció ha començat a menejar alguns dels seients. La setmana passada, féu pública la seua petició de penes per als imputats en la sucursal valenciana de la trama “Gürtel”. El ministeri públic demana que l’expresidenta de les Corts i actual alcaldessa de Novelda, Milagrosa Martínez, siga condemnada a 11 anys de presó i 34 d’inhabilitació. El fiscal considera que, durant el temps en què fou consellera de Turisme, cometé un delicte continuat de malversació de cabals públics, un delicte de suborn i un delicte continuat de prevaricació. El fiscal també reclama 9 anys d’inhabilitació per a l’exconsellera Angélica Such, 11 anys de presó per a Rafael Betoret, excap de gabinet de l’Agència Valenciana de Turisme, 14 anys de presó per a la coordinadora de fires de l'Agència Valenciana de Turisme, Ana Grau, i 11 anys de presó per a l'exgerent de l'Institut de Turisme d'Elx, Isaac Vidal. Total: si sumem els casos "Fabra", "Gürtel", "Brugal", "CAM", "Emarsa" i la presumpta malversació de fons públics destinats a la cooperació internacional, perpetrada per Rafael Blasco quan era conseller de Solidaritat i Ciutadania, les dimensions de la corrupció pepera al País Valencià són absolutament espectaculars. I clar, a la circumscripció valenciana de Corruptlàndia tampoc no s’estila presentar la dimissió, ni demnar disculpes. L’altre dia, uns tertulians afirmaven en un programa de laSexta que els corruptes són una minoria al PP, que el 90% del seus militants són gent honrada que es dedica a la política per vocació de servei. ¡Ha! Costa de trobar un d’aqueixos altruistes. Això sí, conec molts militants del PP que sols busquen un lloc confortable al pessebre. En realitat, la corrupció és com un iceberg: només aflora una vuitena part del seu volum; les set restants romanen submergides.

Corruptlàndia

Amb el rerefons de les retallades als serveis socials, als sous i a les pensions, els noticiaris mostren cada dia un nou cas de corrupció política. Durant unes setmanes, els casos, suposats o reals, només semblaven afectar els nacionalistes catalans. Hom podia pensar, per tant, que es barrejaven mitges veritats i mentides senceres per a desbaratar l'estratègia plebiscitària de CiU, desacreditar el seu líder i frenar el gir independentista català. Cal recordar que certs serveis policials espanyols van “fabricar”, durant la campanya electoral catalana, informes falsos o manipulats per tal d’acusar Mas i els fills de Pujol de tenir molts diners amagats en paradisos fiscals. En fi, no s’ha de descartar que hi haja una part de veritat en totes aqueixes acusacions; al cap i a la fi, les sospites de finançament il·legal de CiU vénen d’antic (moltes persones recordaran els casos “Casinos”, “Pallerols”, “Palau”...). Tampoc no es pot descartar la possibilitat d’enriquiments individuals de gent de la coalició nacionalista (el d’Oriol Pujol amb les ITV, posem per cas). Tanmateix, l’afer destapat la setmana passada, que afecta el PP, suposa un salt qualitatiu de primera magnitud. L’antic gerent del PP, Luis Bárcenas, acusat posteriorment de pertànyer a la trama “Gürtel”, hauria pagat sobresous en diners negres, durant quasi vint anys, a una part de la cúpula del seu partit.

Les xifres maregen. Algun cap pepero de la màxima rellevància, secretari general o president, podria haver-se embutxacat 180.000 euros anuals en negre. (Altres membres de l’executiva s’enduien quantitats més “modestes”, 120.000 o 60.000 euros.) És més: com quien parte y bien reparte se queda con la mejor parte —segons resa el refrany castellà—, el senyor Bárcenas s’hauria dut crus a Suïssa vint-i-dos milions d’euros. Tots aquests diners procedien de comissions que cobrava a constructores i companyies de seguretat, i de donacions anònimes. La magnitud de l’activitat prevaricadora és, per tant, de proporcions siderals. És curiós com han reaccionat uns i altres. La conclusió del cas “Pallerols” —Unió ha pactat amb fiscalia tornar els diners obtinguts il·lícitament i punt— desfermà un allau de peticions de dimissió dirigides a Antoni Duran i Lleida. La senyora Cospedal, posem per cas, el va convidar a dimitir per coherència. Duran, molt ofès, va dir que els incriminats per l’afer havien estat expulsats del partit i ja no eren militants d’Unió. ¿Què ha dit Cospedal sobre l’assumpte dels vint-i-dos milions de Luis Bárcenas? Eso es un tema particular que nada tiene que ver con el PP. És a dir, una resposta idèntica a la de Duran. Total: mirar cap a altre costat, com si la cosa no tingués res a veure amb u mateix, s’està convertint en norma entre els polítics. Assistim perplexes a un espectacle surrealista: ningú no dimiteix, ningú no fa pública confessió de faltes, ningú no va a la presó. Tothom esgrimeix el clàssic «i tu més». Corruptlàndia seria el nom que més escauria a la pell de brau.

Exigimos un guía en español

Molts viatgers hauran notat, en traspassar els Pirineus, que la llengua de Cervantes va esvaint-se a poc a poc. És força complicat trobar tríptics o fulls informatius escrits en castellà als museus alemanys, holandesos, suecs... Es podrien contar múltiples anècdotes sobre l’escassa presència de l’espanyol al vell continent. Durant l’estiu de 2004, vaig fer un magnífic periple pels Països Baixos. En Amsterdam, vaig visitar la Casa de Rembrandt, el Rijksmuseum, el Museu Van Gogh... En acabar de passejar per les sales del Rijksmuseum, on es conserven alguns magnífics quadres de Vermeer de Delft i la meravellosa Ronda nocturna de Rembrandt, vaig voler comprar la guia o el catàleg del museu. No en tenien cap publicació escrita en castellà. En manifestar el meu desgrat per no trobar enlloc documentació en espanyol, la senyora de la botiga, arronsant-se de muscles, va dir: Sorry. The Spanish has very little demand. There are brochures in English, French, Japanese, the most popular languages.

En fi, la senyora semblava referir-se al poc interès dels espanyols per visitar museus, però confirmava, en qualsevol cas, l’escassa presència del castellà fora d’Espanya. Jo conserve molts catàlegs, guies i fullets, dels diferents llocs que he visitat, escrits en francès o en italià, perquè no els he trobat en castellà. També és difícil trobar guies oficials que parlen espanyol. Durant un viatge per terres d’Escòcia, vaig visitar la Glasgow School of Art, magnífic edifici modernista de l’arquitecte Charles Rennie Mackintosh. Viatjava amb un grup de valencians, entre els quals hi havia un amic meu, Toni, professor d’anglès. El guia que ens mostrà l’edifici no parlava espanyol. Afortunadament, el professor ens anà traduint al valencià tot allò que ens explicaven en la llengua de Shakespeare.

Aquesta manca de guies que parlen castellà provoca sovint la reacció irada dels espanyols, habituats a sentir dir que la seua és una llengua global. Contaré un episodi esdevingut a Perpinyà en 2006. Un grup de valencians havíem reservat una visita guiada en català al Palau dels Reis de Mallorca. En arribar-hi, ens comunicaren que el guia previst patia una indisposició. Anava a substituir-lo una dona que ens havia de parlar en francès. Al grup hi havia tres dones monolingües militants —segons expressió feliç del lingüista Jesús Tuson— que van adoptar un postura intransigent: No hay derecho. Exigimos un guía en español. Lo del catalán, pase, pero en francés, ¡ni hablar! ¡En español! De res no servien les meues observacions: «No podeu exigir que us parlen en el vostre idioma en un país estranger.» Aquelles viatgeres exigents preferien no entrar al recinte. Jo notava que la dona francesa començava a incomodar-se.

 

La visita corria perill (les protestes són contagioses i els francesos solen prendre’s malament els menyspreus a la grandeur del seu idioma). Finalment, vaig pactar amb la senyora francesa que jo aniria traduint les seues paraules. La visita va concloure feliçment. Vam rebre una veritable lliçó d’història sobre el nostre país. La guia imprevista, que no estalvià cap explicació —fins i tot ens va contar l’episodi llegendari de la concepció, amb enganys, del futur rei Jaume I—, s’acomiadà d’una manera emotiva. Je regrette de ne pas être capable de parler le catalan. J'habite à Perpignan et vous habitez à Valence, mais je sais bien que l’histoire commune nous rend frères. Al final resultà que la senyora francesa, malgrat les aparences, era una monolingüe benèvola.

Hem de saber d’on venim

Sovint oblidem que la casa i el carrer són competidors poderosos de l’escola a l’hora d’instruir i socialitzar infants i adolescents. La gent il·lustrada tendeix a tenir una visió excessivament optimista de l’educació. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, ja haurien desaparegut, després d’anys d’escolarització universal, la fatxenderia, la ignorància, la incultura... A mi, que em dedique a l’ensenyament des de fa temps, encara em sorprenen certs comportaments dels alumnes. «¿Com és possible que tants anys d’escolarització hagen influït tan poc en aquests xics?», em pregunte de vegades. Al final, però, l’experiència de quatre dècades de dedicació a la docència m’han fet partidari de la teoria de la botella mig plena. Em sembla fantàstic que la majoria dels alumnes traga profit de l’educació. La resta, alguna cosa bona aprendrà... De fet, els informes PISA no detecten com han canviat les coses en aquest país, des de la dècada dels seixanta del segle passat. Hem de saber d’on venim.

El dia té vint-i-quatre hores

En anunciar canvis a la Llei Orgànica d’Educació, el ministre del ram justificava la seua decisió en la necessitat de combatre el fracàs escolar. En altres entrades, ja he expressat el meu parer sobre aquest assumpte: no cal canviar la llei; cal millorar la seua aplicació. Ara bé, ni els canvis legislatius ni les millores reglamentàries asseguraran de manera automàtica la disminució del fracàs escolar. S’han de tenir en compte altres variables que incideixen en l’educació. Una de les més important és l’ambient social en què es desenvolupa la vida dels alumnes. Alguns indicis mostren que la nostra societat té escàs interès pel saber i la cultura. Els índexs de lectura són baixíssims. (Les enquestes demostren que hi ha una dotació de llibres molt minsa a la immensa majoria de les llars.) Encara hi ha poca voluntat d’aprendre llengües estrangeres. Entre qui té estudis secundaris o superiors sovinteja un fenomen curiós: la gent de lletres menysprea olímpicament les ciències; la gent de ciències desdenya les humanitats (la història, la literatura, la cultura clàssica...). En general, hi ha una aversió social enorme cap a les matemàtiques. La gent s’apanya amb les quatre regles i gràcies —i des que existeixen les calculadores, ni això. A nivell social, predominen la xafarderia, la conversa insubstancial, la maldiença... Com és lògic, hi ha excepcions honroses, però resulta fàcil comprovar com estan de generalitzades aquestes pautes socials. El nostres comportaments, individuals i col·lectius, típicament mediterranis, disten molt de la circumspecció i la responsabilitat més usuals als països nòrdics o de l’extrem orient. En aquest panorama, qui s’aparta de la trivialitat, o gosa parlar de temes una mica elevats, és immediatament titllat de saberut i ha de suportar tota mena de rialletes i brometes. Els alumnes dels ensenyaments obligatoris viuen en aquest ambient. Només romanen cinc o sis hores —de les vint-i-quatre que té el dia— a la institució educativa. Les altres divuit hores, les passen a casa, al carrer o als centres comercials.

Indulgències plenàries

Comencem el nou 2013 amb jubileu. En 1413, l’església xativina de Santa Maria fou erigida col·legiata pel papa Luna, des de Peníscola. El temple celebra, doncs, el sisè centenari de la seua col·legialitat. Per aquest motiu, l’actual pontífex, Benet XVI, ha concedit a la nostra ciutat un any sant jubilar —o dit d’altra manera, un jubileu extraordinari. És possible que molts lectors ignoren el significat del jubileu. Els seus orígens es remunten a l’època de l’Antic Testament. Era un període de perdó que se celebrava cada cinquanta anys. El nom ve del terme yōbēl, corn de boc (perquè es feia sonar una banya de cabrot o carner per tal d’anunciar al poble hebreu l’any jubilar). L'Església s’apropià del costum i instituí els seus propis jubileus. Des de 1475, el romà s'escau cada vint-i-cinc anys. S’atorga indulgència plenària als fidels que, satisfetes certes condicions —la primordial, haver rebut l’absolució a través del sagrament de la penitència—, visiten les basíliques romanes durant el període jubilar. A més de l’any sant ordinari, l’Església també en proclama extraordinaris, com a celebració d’algun fet destacat. El papa Ratzinger ha considerat rellevants els sis-cents anys de col·legialitat de l’església de Santa Maria.

Per tant, i només durant el present any, Xàtiva s’equipara als llocs sants que celebren jubileus: Jerusalem, Roma, Sant Jaume de Galícia, Camaleño (llogaret càntabre de la comarca de Liébana on s’alça el monestir de Santo Toribio) i Caravaca. Els anys jubilars solen tenir repercussions religioses i econòmiques. Sant Jaume de Galícia, posem per cas, s’omple de pelegrins —amb els guanys subsegüents per a l’hostaleria local. Els beneficis religiosos estan relacionats amb la doctrina teològica de les indulgències, lligada a les nocions de pecat, penitència, remissió i purgatori. Certes seqüeles del pecat, com la pena temporal del mateix, poden ser objecte d’indulgència (del llatí indulgentia: gràcia o favor), remissió concedida per determinats representants de l’Església i sota certes condicions. La indulgència no implica, per tant, perdó dels pecats, sinó remissió de la pena temporal que els fidels haurien de purgar durant la vida terrenal o, després de la mort, al purgatori (formulació una mica contradictòria, perquè el mateix Benet XVI ha negat, fa poc, l’existència del purgatori, almenys com a lloc físic).

En temps pretèrits, aquesta doctrina també tingué derivacions econòmiques. Les indulgències es podien comprar, cosa que fou denunciada per diversos reformadors: l’anglès John Wickliffe (1320-1384), el txec Jan Hus (1369-1415)... Els abusos acabarien provocant la reforma protestant. Com a bon Medici, el papa Lleó X, fill de Llorenç el Magnífic de Florència, posà en marxa un suculent negoci: encarregà al monjo alemany Johann Tetzel la venda d’indulgències. (El papa volia obtenir fons per a sufragar la construcció de la nova basílica del Vaticà.) Martí Luter reaccionà i negà, en Les 95 tesis de Wittenberg, l’existència del purgatori. Des de llavors, la doctrina protestant rebutja la institució de les indulgències (considera que manca de fonament bíblic). En fi, l’any jubilar decretat per la Penitenciaria Apostòlica, i anunciat el passat 3 de desembre, concedeix indulgència plenària a totes les persones que peregrinen enguany a la col·legiata de Xàtiva. ¿Donarà fruits espirituals a la ciutat, el jubileu? No sé. El compliment del precepte dominical decau, com el mateix abat ha denunciat sovint des del púlpit.

Emplenar la Seu és més difícil que cobrir la zona d’ombra de la plaça de bous; el temple sols està ple durant certes solemnitats (Dijous Sant, Corpus, dia de la Mare de Déu...). ¿Tindrem almenys beneficis econòmics? ¡No crec! No hi ha bona sintonia entre la Seu i la Casa de la Ciutat. D’altra banda, la incompetència de la regidoria de turisme és proverbial. El jubileu serà, per tant, altra ocasió desaprofitada per a promoure el nostre patrimoni històric i artístic. Això sí, caldria recuperar el sentit que tenia l’any jubilar a l’Antic Testament: durant la seua vigència, hom havia d'alliberar els esclaus, tornar a llurs propietaris les terres alienades i deixar els conreus en repòs. Durant aquest 2013, podrien beneficiar-se de les indulgències plenàries els banquers que perdonaren execucions hipotecàries a gent necessitada, o els empresaris catòlics que ja no tractaren els seus treballadors com a serfs de la gleva... La jerarquia eclesiàstica parla molt de moral sexual, però rarament diu res dels pecats socials. Ara té l'ocasió.

(publicat a Levante-EMV, el 12/01/2013)

Emprenedoria

Els esborranys de la LOMCE que s’han difós fins ara descobreixen una sorpresa sobre la qual s’ha parlat poc: una nova assignatura anomenada emprenedoria. Se suposa que, amb aquesta matèria, es vol potenciar l’esperit emprenedor dels futurs ciutadans adults. ¿És tan baix l’índex d’emprenedors com afirmen els portaveus de la dreta? La resposta no és unànime. Alguns economistes sostenen que hi ha molts emprenedors al país. Però no tots aconsegueixen de tirar endavant els seus projectes per falta de finançament i per les innombrables traves burocràtiques que s’han de salvar per a obrir un negoci. Deixem de banda, però, aquesta qüestió i centrem-nos en altra. ¿Qui ensenyarà aquesta nova assignatura als instituts? Ja sabem que la química l’ha d’ensenyar un químic, i l’anglès, un graduat en filologia anglesa. Caldrà concloure, per pura analogia, que l’emprenedoria l’hauria de d’impartir un emprenedor. ¿Hi ha emprenedors als centres educatius? ¡No! En un centre públic, els docents són funcionaris de carrera o interins; en un centre privat, treballadors assalariats. En qualsevol cas, treballadors per compte aliè —si de cas, només hi hauria les petites excepcions dels membres de les cooperatives d’ensenyança o del docent propietari d’un centre privat. De manera que l’assignatura d’emprenedoria serà impartida majoritàriament per persones que no són emprenedores. Si ho fossen, estarien gestionant un negoci propi, en comptes de treballar a sou per a l’administració pública o per a un particular. (Per cert, molts dels polítics que ens governen també són funcionaris.) L’assignatura d’emprenedoria és, per tant, una de les grans idees que se’ls acuden sovint als dirigents que seuen en un despatx i mai no es ficaran la granota de treball (i una mostra més d’aquelles esperances massa optimistes que se solen dipositar en l’educació). Dissortadament, l’escola i l’institut no tenen la vareta màgica per a solucionar tots els problemes del país. Serà molt difícil —per no dir impossible— que els centres encarregats d’impartir els ensenyaments obligatoris produïsquen emprenedors si la societat en el seu conjunt no és emprenedora.

Adéu al Nadal

Reixos falsificats

Avui és vespra de Reixos. Tinc entès que Josep Lluís Bausset, quan escoltava aquesta expressió, solia dir: «¿Reixos? ¡Els reixos són els mascles de les reixes!» Però els Reis d'Orient sempre s’han anomenat Reixos a la nostra contrada. (L’any passat ho recordava Toni Cucarella.) La tradició mana que els deixem garrofes, aigua i una taronja vora el balcó o la finestra. (Les garrofes són per als rossins de ses majestats.) En altres contrades, a Catalunya posem per cas, els regals nadalencs els porta el Tió. La vigília de Nadal o el dia 25 per la tarda, després de l’àpat familiar, es fa cagar el Tió. En canvi, al País Valencià, els regals són portats pels Reixos. No se sap com va començar aquesta tradició, possiblement arribada de terres castellanes (el costum també se celebra als països hispanoamericans). En fi, hom fa creure als menuts que els Reixos visiten aquesta nit totes les llars, per a deixar presents a les finestres.

Fins a èpoques recents, els nens passaven les vacances esperant les joguines, que arribaven just quan era l’hora de tornar a escola. En temps antics, la cosa no tenia molta importància, perquè els regals dels Reixos eren molt humils —solien deixar uns mitjons o una llepolia i gràcies. Amb les acaballes del segle XX arribà, però, la tradició del Pare Noel. Ara, les criatures tenen regals per partida doble, i el Nadal ha esdevingut una orgia consumista. També tenim el costum d’organitzar cavalcades de Reixos davant els ulls meravellats de milers de criatures. Aquest costum començà a finals del segle XIX, però no es consolidà fins al XX. Abans, els xiquets mai no havien vist els Reixos; se’ls havien d’imaginar. Ara, els veuen desfilar pel carrer. Hom considera que la primera cavalcada valenciana se celebrà en Alcoi el 1866, bé que no tingué continuïtat fins a 1885, any a partir del qual s'organitzà de manera ininterrompuda.

La màgia de les sabates al balcó i la lluita contra la son, per a sentir els cavalls, perillen. Els Reixos, que els nens imaginaven éssers fantàstics, han esdevingut humans corrents —sovint polítics locals— muntats en carrosses. Normalment, aquests Reixos  falsificats porten unes disfresses i uns maquillatges de dubtosa eficàcia, i solen parlar en castellà. Quan era molt petita, la meua filla menor va estar a punt de descobrir l’engany per culpa d’aqueixes disfresses imprudents. «Papà, ¿estos no són els reis autèntics, veritat?» La meua dona la va tranquil·litzar: «No, no. Estos són els emissaris. Els de debò vindran a casa per la nit.» La xiqueta no es va quedar massa convençuda. Avui resulta difícil que els nens, farts de veure homes de raça negra, s’empassen un Baltasar amb la cara empalustrada de negre. Però supose que tornarem a veure, enguany, l’alcalde i els regidors fent creure que són els Reis d’Orient.

Aquest acaba en tretze