Les col·legiates són esglésies amb
capítol de canonges, com les catedrals. El seu nom recorda que eren col·legis;
en temps passats, acollien comunitats de clergues que, en regir-se per una
regla o cànon, rebien l’apel·latiu de canonges o clergues regulars. Les
antigues dignitats dels capítols eren l’ardiaca, l’arxiprest, el sagristà i el
cabiscol; més endavant, s'afegí el degà. Amb el pas del temps, s’acabà
distingint entre canongies de dignitat (ardiaca, degà, arxiprest, precentor i
mestrescola) i d'ofici (doctoral, magistral, lectoral i penitencier). Pel
sistema d'entrar al capítol col·legial, també es podia distingir entre canonges
d'oposició i canonges de gràcia. El papa Luna dotà la col·legiata de Xàtiva amb
quinze canonges, un degà, un sagristà i un cabiscol. El cabiscol era el cap
d'escola, és a dir, el canonge que dirigia les institucions docents. Com que també
exercia les funcions de cantor primer, podia rebre el nom de xantre. (Des que les
autoritats municipals se'n feren càrrec dels estudis, al segle XVI, la funció del
cabiscol restà limitada a l'ensenyança musical en les escoles eclesiàstiques i
la direcció del cant coral.)
L’evolució de les canòniques regulars
havia seguit diferents vicissituds: les presidides per un bisbe havien
esdevingut catedrals; les presidides per
un abat, un degà o un prior, col·legiates. La manca de normes coherents i
d'autoritats acceptades provocà la decadència de l'observança. Sorgiren
diverses reaccions per a reformar la vida canonical, especialment l’agustiniana.
El seu nucli principal, sorgit a l'abadia de Sant Ruf d'Avinyó, influí molt en
les nombroses comunitats de canonges existents a la Corona d’Aragó. Durant el segle
XII, el més esplendorós per a les canòniques, en foren fundades moltes. En 1166
arribà a les nostres contrades l’orde canonical premonstratès, fundat en 1120 per
sant Norbert, a Prémontré (França), bàsicament com a reforma dels antics
canonges agustinians (fou anomenat orde nou per contraposició a l'orde vell). Sant
Norbert propugnava una vida més monàstica i un esperit més congregacional. En
1126, el papa Honori II aprovà aquest nou orde agustinià. A la mort del
fundador, en 1134, els premonstratesos ja tenien 30 cases; a finals del segle
XIII, havien arribat a les 1300.
Durant els segles XV i XVI, es
produí, però, la regressió del moviment monàstic. Per tant, quan Benet XIII
erigí la col·legiata xativina, les comunitats de canonges regulars estaven en
decadència. El papa Climent VIII secularitzà en 1592, a instàncies de Felip
II, totes les canòniques regulars excepte les premonstrateses. Les col·legiates
creades a partir de llavors seguiren gaudint dels antics privilegis. S’establí
que foren governades per priors o abats, als quals s'afegí el títol
d'arxiprest. Es fixà el nombre de canonges, onze, per a les col·legiates
importants, com les de Gandia, Xàtiva i Sant Nicolau d'Alacant. Això no obstant,
continuà el seu declivi. A poc a poc desaparegué la vida comunitària i les
canongies esdevingueren simples beneficis eclesiàstics vinculats, això sí, a
prebendes substancioses. (Per aquest motiu, s’encunyà l’expressió «viure com un
canonge».) A partir del primer quart del segle XIX, s’intensificaren l’anticlericalisme
i els plans desamortitzadors. Minvaren, per tant, els beneficis eclesiàstics.
El concordat de 1851, subscrit
entre l’Estat espanyol i el Vaticà, precisà el nombre de canonges i beneficiats
de cada catedral, i abolí quasi totes les col·legiates —les de Xàtiva i Gandia
passaren a ser meres parròquies. Gràcies, però, a les gestions del futur abat José
Pla, la Seu recuperaria la col·legialitat en 1909. Durant la Guerra Civil, el
temple i el capítol patiren les seqüeles de l’anticlericalisme que professava part
del moviment obrer. Podríem dir, per tant, que la canònica xativina és una supervivent
del passat. Avui, el seu número de preveres no abasta a cobrir els diferents oficis
i dignitats dels capítols històrics; només té quatre canonges presidits
per l’abat —dos d’ells es dediquen, però, al rectorat de sengles parròquies:
Sant Pere, a Xàtiva, i la Mare de Déu del Rosari, a Novetlè. Llurs privilegis
han desaparegut i les seues funcions han quedat molt restringides. L’abat ja no
és arxiprest ni vicari episcopal, títols que van ostentar alguns dels seus
antecessors. En fi, la celebració del sis-cents aniversari i el jubileu brinden
una ocasió magnífica per a recuperar una part almenys de l’esplendor perduda.
(publicat a Levante-EMV, el 26/01/2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada