La cabra seria presidenta

El PP ha tornat a guanyar les autonòmiques gallegues per majoria absoluta. La probabilitat que això succeís era molt alta. A l'Estat espanyol podrien reproduir-se fenòmens que ja es donen en altres llocs d'Europa. La conservadora CSU (Unió Social Cristiana), posem per cas, governa l'Estat Lliure de Baviera des de l'any 1946, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Solia guanyar les eleccions per majoria absoluta. En 2003, obtingué el 60,7% dels vots. Darrerament, però, s'ha vist obligada a formar governs de coalició per a no perdre el poder. Per tant, governa quasi ininterrompudament setanta-cinc anys —estigué a l'oposició durant un breu lapse de tres anys a la dècada dels cinquanta. ¡Un cas de rècord! Baviera havia estat el bressol del nazisme. Les grans cerimònies del partit nazi se solien celebrar a Nuremberg. Baviera és un dels dos estats alemanys amb majoria absoluta de població catòlica. Després de la guerra, la societat bàvara seguí sent molt conservadora. Fenòmens com el d'aquest país, en què l'alternança política pròpia de la democràcia liberal és un mite, podrien estar donant-se a l'Estat espanyol.

¿Quin és el motiu de l'enèsima victòria del PP a la terra das meigas? Alguns analistes diuen que el PP és un element més del paisatge gallec, com os cruceiros i les ries altes i baixes. Això explicaria també l'escassa implantació de Vox. El PP fagocita tot l'espectre polític de la dreta. També es diu que la gallega és una societat molt conservadora. Tot això són veritats a mitges. La nit de l'escrutini, el partit guanyador sol dir que la majoria dels ciutadans li ha donat suport. Això no és cert. Si analitzem les dades, veurem que hi ha hagut un 32,69 % d'abstenció. El PP ha rebut el suport del 47,36 % del vot vàlid emès (el 31,20 de tot el cens electoral). El BNG, el PSOE i els altres partits d'esquerres han obtingut el 47,77% del vot vàlid emès (el 31,48% del cens). ¡En realitat hi ha un empat! Però la llei electoral, que dóna un plus de representació a les circumscripcions d'Ourense i Lugo (la Galícia profunda, on predominen les zones rurals), ha regalat majoria absoluta parlamentària al PP. El sistema ha beneficiat en sis punts el PP i en 1,8 el BNG. En canvi, el PSOE s'ha vist perjudicat en 2 punts. Les xifres palesen que la meitat almenys de Galícia no és conservadora.

Els resultats de les últimes eleccions locals ho corroboren. El BNG i el PSOE governen en moltes ciutats grans i mitjanes: Vigo, A Coruña, Lugo, Santiago de Compostela, Pontevedra, Betanzos, Vilagarcía de Arousa... En nombres redons, els socialistes governen sobre 1.200.000 gallecs, el PP, sobre 667.000 i el BNG, sobre 360.000. Per tant, el desastre socialista a Galícia és relatiu, perquè totes les eleccions no són iguals. Això sí, mentre no hi haja canvis a la llei electoral —i amb una nova majoria absoluta del PP no n'hi haurà—, els hereus ideològics de Fraga podrien repetir la gesta bàvara, eternitzant-se al govern autonòmic gallec. S'acompliria la teoria de la cabra, atribuïda a Álvarez-Cascos. Si pusiéramos de número uno a una cabra, sería la candidata más votada y podría ser presidenta. També cal tenir en compte el carretaxe (manipulació dels vots d'ancians, incapacitats, emigrants...) i altres trampes que practica el PP, i la inanitat de Sumar i Podemos. De moment, Núñez Feijóo s'ha salvat per la campana, però no està gens clar quant li durarà el lideratge del seu partit. És especialista en cometre errors com una casa massa sovint.

Un viatge inoblidable

En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.

I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.

Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!

We take Berlin

--

«Primero ‘quitaremo’ Manhattan / después ‘conquitaremo’ Berlín», cantava Enrique Morente al seu disc Omega, fent una versió de First we take Manhattan, de Leonard Cohen. Nosaltres, en canvi, decidirem prendre directament Berlín. En arribar, trobarem, però, que ja se’ns havien avançat diverses onades de conquistadors: primer l’havien ocupat les hordes nazis; després se l’havien disputat els “camarades” de l’antiga Unió Soviètica (pel que es veu amb escàs èxit) i els xicots de l’american way of life; finalment s’hi havien establert distintes corporacions transnacionals (Sony Corporation, Daimler-Benz, McDonald’s...) que alçaven llurs tòtems per indrets com el Ku’damm o la Potsdamer Platz (quasi a les mateixes barbes de Marx i Engels). Alguns expedicionaris, aclaparats per l’enormitat de les perspectives i la profusió de fites, vagaren desorientats i taciturns. La resta, fent cas omís de la immensitat, decidírem resseguir minuciosament tots els plecs de la gran urbs: la porta de Brandenburg, l’Avinguda dels Til·lers, el Rotes Rathaus (Ajuntament Roig), el barri de Sant Nicolau, la Berliner Dom (catedral protestant), l’Illa dels Museus (on regna la princesa Nefertiti, encerclada pels braços del riu Spree), el Tiergarten, el Kulturforum, el Charlottenburg... Visitàrem amb unció diferents llocs sagrats: el Memorial de l’Holocaust, el Fòrum de Frederic (on els nazis, un 10 de maig del 1933, cremaren 25.000 llibres), la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, la Sinagoga Nova, les restes del mur que havia dividit la ciutat, el Museu Jueu i el Jardí de l’Exili (amb 49 monòlits que recorden l'any de fundació de l'estat d'Israel i provoquen, per la seua inclinació, un gran desassossec)... Ens aturàrem al Charlie Check Point i a la Topografia dels Terrors (solar en què s’alçaven els principals centres repressius del règim hitlerià). També vam contemplar la magnífica arquitectura berlinesa d’avantguarda: la Cancelleria Nova (amb una escultura de Chillida), la Hauptbahnhof (Estació Central), la cúpula del Reichstag (de Norman Foster)... Tinguérem temps d’allargar-nos fins a Potsdam, per tal de visitar el deliciós palau Sans Souci, edificat pel rei Frederic el Gran, i fins a Dessau, ciutat que acollí la Bauhaus (escola d’avantguarda on exerciren la docència personatges com Gropius, Klee, Kandinskij o Mies van der Rohe, que els nazis consideraven artistes degenerats). A Dresde (l’esplendorosa ciutat esdevinguda màrtir la nit del 13 de febrer del 1945), constatàrem la capacitat de superació germànica. A la Thomaskirche de Leipzig, rememoràrem devotament el geni de Johann Sebastian Bach. La vila de Lutherstadt Wittenberg ens reconcilià amb la figura del reformador Martí Luter, revoltat contra el nefast pontificat del papa Lleó X. Poguérem, en fi, gaudir dels magnífics paisatges alemanys passejant pels parcs naturals de Worlïtz i Bastei. El dia de retorn a casa, una viatgera escoltava, amb uns auriculars, The Wall, de Pink Floyd. Els altres expedicionaris es preguntaven, mentre la silueta de la Fernsehturn (el “Furgadents”) s’anava perdent per l’horitzó, com havia pogut caure en les urpes de la bèstia una terra tan meravellosa com la pàtria de Johann Wolfgang Goethe i d’Erich Maria Remarque, el país de la Berliner Philharmoniker i de la Sächsische Staatskapelle Dresden.