Manuel Boix

 

Retrat de Mart ratlla a ratlla

¡Vénen eleccions!

Sabem, des de fa temps, que mantenir opinions polítiques neutrals és pura quimera. La política es caracteritza pel partidisme, que és el contrari de la imparcialitat. Defendre les idees pròpies no hauria d'implicar, però, caure en la mala fe, ni en la falsedat. En els debats polítics es pot aspirar, com a mínim, a la bona argumentació. S'aproximen cites amb les urnes i en períodes electorals sovintegen les fal·làcies i escassegen els arguments. Sovint, qui participa als debats no té una especial preparació en retòrica, dialèctica o matèries relacionades amb assumptes polítics —el dret, posem per cas. Per a solucionar les mancances, els partits subministren als seus militants promptuaris o col·leccions de consignes que només cal repetir en qualsevol circumstància. Això passa a tots els nivells polítics, però és especialment habitual als àmbits local i comarcal. La repetició d'una fal·làcia no converteix aquesta en una veritat, però qui la propaga deu pensar que molta gent acabarà caient-hi de quatre potes. I sí, hi ha qui s'empassa les farfolles. Simplificant molt —i amb permís de Groucho Marx—, la política és l'art de donar solucions als problemes col·lectius.

Si el govern no és capaç de resoldre'ls, l'oposició denunciarà la incapacitat governamental —és la seua obligació— i proposarà receptes alternatives. Ara bé, ¿què passa si el govern, amb els seus encerts i els seus errors, resol els problemes? Llavors, l'oposició trobarà moltes dificultats per a fer valdre cap alternativa. Es pot expressar el raonament a la inversa, amb un govern mancat d'idees i una oposició amb bones propostes. En tot cas, la temptació d'enfangar el terreny de joc, per part de qui es queda sense arguments, és molt forta. Em fa l'efecte que la campanya de les eleccions autonòmiques i locals va a desenvolupar-se en un terreny absolutament enfangat. Sentirem milanta vegades allò d'«amics dels bilduetarres, ostatges dels autors d'un cop d'estat i alliberadors dels violadors». Aquest serà el nivell d'argumentació. I allò de reclutar telepredicadores evangèliques sud-americanes que exorcitzen governs d'esquerres posseïts pel dimoni és ficar el llistó molt alt. Es faran promeses algunes de les quals no es pensen complir. Altre dels tripijocs habituals en vespres electorals és prometre solemnement una baixada generalitzada d'imposts.

Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat, exposà davant d'Isabel Díaz Ayuso la intenció de baixar imposts a todo el mundo. Atès que Ximo Puig ja anuncià la reducció per a rendes mitjanes i baixes de la part autonòmica de l'IRPF, todo el mundo només pot significar que el PP també pensa reduir l'IRPF als rics i eliminar, de propina, l'impost de successions. Cal recordar el que va passar al Regne Unit. Liz Truss només durà sis setmanes com a primera ministra. Hagué de dimitir. La seua retallada descomunal d'imposts havia provocat la caiguda de la lliura, la crisi de la borsa, l'augment de la prima de risc del deute britànic... ¡Una catàstrofe! Però tornem a casa nostra. El País Valencià pateix un dèficit crònic de finançament. Amb una baixada generalitzada d'imposts, ¿es podran sostenir els serveis públics? No sé, però sovintegen abans d'eleccions promeses d'última hora que impliquen nous subsidis. María José Català, per exemple, promet una tarja social, una ajuda per a omplir la cistella de la compra de famílies de classe mitjana treballadora. I és que la campanya electoral valenciana sempre ha tingut les seues peculiaritats.

Com sempre que vénen eleccions, la dreta trau a passejar pel país el fantasma del catalanisme. ¡Tot un clàssic! Durant els debats, el PP compararà el catalanisme de Compromís —tret inexistent o molt aigualit, per cert— amb el nacionalisme feixista d’entreguerres. També alertarà dels atacs contra la llengua espanyola, que és tant com dir que una formiga ataca a un elefant. Mazón i Català, ¡la pareja que va a sacar a Valencia del catalanismo, la condición de comparsa y el aldeanismo!, cridà González Pons en un míting. La renovación, la fuerza para que los valencianos recuperen el control de Valencia, afegí. Serà difícil; des que el món és món, estem controlats per les elits establertes a Madrid. Quiero a mi tierra libre, orgullosa y europea, va concloure. ¡Essència pura de discurs fal·laç en època electoral! El País Valencià mai no ha deixat de ser europeu. González vessava mala llet i pronunciava les paraules buides a què sempre es recorre quan no es té res millor a dir. A escala local, també hi haurà fang. A Xàtiva, posem per cas, és possible que la batalla electoral siga més acarnissada entre partits de l'esquerra que entre esquerra i dreta.

Exposició de Manuel Boix

¿Cotxes nets?

En matèria de locomoció, vivim temps de canvi. La UE ja ha fixat data per al final dels vehicles que utilitzen combustibles fòssils. A partir de 2035, estarà prohibida la seua venda. A primera vista, la decisió europea sembla molt encertada, però convé analitzar bé la qüestió, perquè la prohibició podria tenir efectes negatius. Se suposa que només estaran autoritzats els vehicles elèctrics o que funcionen amb hidrogen. En realitat, la mesura té pros i contres. La lluita contra el canvi climàtic exigiria disminuir la dependència del cotxe. A Xàtiva, posem per cas, aqueixa dependència és exagerada, amb els problemes que se'n deriven (congestió de vies públiques, escassedat de places d'aparcament...). Molts xativins s'han acostumat a prendre l'automòbil per a fer recorreguts de 500 o 600 m. Ateses les dimensions de la ciutat, és pràcticament innecessària la utilització del vehicle per a moure's entre punts distints del nucli urbà, però hem adquirit l'hàbit de fer servir el cotxe per a qualsevol trasllat. No ens limitem a usar-lo quan cal —per a carregar la compra setmanal, dur els infants a l'escola, desplaçar-nos a un lloc de treball llunyà...

Molts trasllats amb vehicle privat s'evitarien si existís l'alternativa de transports públics fiables i barats. Però tornem a la prohibició de 2035. El primer efecte negatiu serà econòmic i afectarà la classe treballadora. Si el preu dels cotxes continua pujant, no tothom tindrà diners per a canviar el vell per un de nou. De fet, dijous passat es publicava en aquestes mateixes planes una notícia aclaridora: La rentas valencianas más bajas se 'despiden' de comprar coches. Segons un estudi de l'OCU, només un terç de les adquisicions de cotxes en 2022 fou efectuat per gent amb rendes anuals inferiors a 15.000 euros —en 2017, persones amb aquest nivell de renda havien adquirit el 60% dels vehicles venuts. Comprar un cotxe ha esdevingut un luxe a causa de la inflació i les tecnologies lligades a l'electrificació, molt cares. I seguint amb els efectes negatius, cal advertir que ni l'electricitat ni l'hidrogen acabaran amb les emissions de carboni. Si ens referim al cotxe elèctric, cal considerar tota la seua vida, des de la fabricació fins a la baixa i el desballestament. Fabricar cotxes elèctrics contamina molt. Les bateries causen múltiples problemes ambientals.

Contenen liti i altres minerals l'extracció dels quals deixa la corresponent petjada de carboni. (Extraure liti consumeix molta aigua.) També hi ha emissions durant el procés de recàrrega. Els experts diuen que la producció d'1kWh al nostre país genera 154 grams de CO2. Això suposa que un cotxe elèctric amb una bateria d'entre 50 i 60 kWh pot generar una contaminació de vora 7 milions de tones de CO2 al llarg de la seua vida útil. Per tant, sense ús d'electricitat verda en la fabricació i la recàrrega, les emissions zero del cotxe elèctric són una utopia. El reciclatge dels components de la bateria (liti, alumini, cobalt, níquel, magnesi...) planteja incògnites. El procés és complex i car. La bateria també conté àcids i substàncies tòxiques que caldrà emmagatzemar, perquè no es poden reciclar. És previsible el dilema que se li plantejarà a la indústria: ¿construir cementiris o enviar deixalles al tercer món, com es fa amb molta desferra d'aparells electrònics? I un últim apunt: els accidents de cotxes elèctrics causen danys mecànics i personals molt greus.

També s'aposta per l'hidrogen, verd si es produeix amb energia neta. L'hidrogen és més car que l'electricitat necessària —molta— per a generar-lo. El preu final inclou els costos, l'amortització de les inversions en electrolitzadors... Sense ajudes públiques, un cotxe amb pila d'hidrogen sols està a l'abast dels rics. Segons els experts, un consum energètic que puga electrificar-se mai no apostarà per l'hidrogen; és més barat consumir l'electricitat amb què cal processar-lo. Finalment està el problema de la infraestructura. ¿Hi haurà a Xàtiva, en 2035, punts de recàrrega suficients per a un parc mòbil com l'actual? Disposar de vint-i-vuit endolls en una comunitat de veïns amb vint-i-vuit places d'aparcament sembla improbable. ¿Quin cost tindrà l'electricitat en la pròxima dècada? Mmm. És possible que el preu del cotxe del futur solucione, ves per on, el batibull del trànsit xativí. ¿Què passarà amb les franquícies automobilístiques i els nombrosos tallers dels polígons industrials? ¿Hi haurà bons transports públics? ¿Quin partit polític governarà la ciutat?

(publicat a Levante-EMV, el 25/03/2023)

Presentació a la Biblioteca Municipal

Pardals al cap

Des de fa molt de temps, sabem que el futbol professional del màxim nivell és una barreja de negoci multimilionari, escenificació del poder, espectacle, representació de rivalitats identitàries o polítiques i esport. Aquest últim element, l'esportiu, hi participa en dosis petites si es compara amb la resta. També sabem que la corrupció prolifera als àmbits on es mouen molts diners. A les competicions futbolístiques de la pell de brau són pocs els clubs, grans o menuts, que no hagen tingut el seu cas de corrupció durant el període temporal que abasta la meua memòria. Són ben freqüents els lligams entre presidents de clubs i empreses constructores. En 2001, per exemple, Florentino Pérez aconseguí la requalificació de la ciutat esportiva del Real Madrid, la qual cosa permeté al club blanc sanejar els seus comptes i iniciar l'era dels "galàctics". Florentino construí quatre gratacels enormes a la Castellana. Arran d'aquella gran operació urbanística es va formar la primera constel·lació d'estrelles en un equip que serví després de paradigma per als magnats dels petrodòlars que entraren en el futbol de molts països convertint-lo en l'actual negoci desorbitat.

José María García contà que Florentino li havia oferit diners a canvi de no dir res en la ràdio. El nombre de directius (alguns condemnats i ingressats en presó) que han estat o estan immersos en conflictes d'interesssos o casos de corrupció és immens: Juan Bautista Soler (València CF), José Luis Núñez (Barça), Jesús Gil (Atlético de Madrid), José María del Nido (Sevilla), Manuel Ruiz de Lopera (Betis), Lorenzo Sanz, Fernando Martín i l'esmentat Florentino Pérez (Real Madrid)... Atesa la magnitud dels interessos econòmics, la temptació de caure en les pràctiques antiesportives és difícil d'evitar. Ara mateix ha esclatat el cas Negreira, que afecta el Barça. No és el primer escàndol futbolístic, ni de bon tros. En 2015, un àrbitre assistent posà una denúncia davant la Fiscalia Anticorrupció. Assegurava haver rebut pressions per a beneficiar el Madrid durant el clàssic contra el Barça que s'havia de jugar el 21 de novembre al Santiago Bernabéu. (A l'Olímpic de Xàtiva presidit per Rus també es cometeren irregularitats.) En realitat, el factor que marca la diferència en un món de "llestos" és que t'enxampen o no (que es puga provar la hipotètica corrupció o no).

¿Està enxampat el Barça? No ho tinc clar. Fiscalia acusa de corrupció entre particulars, administració deslleial i falsedat documental cinc persones (Enríquez Negreira, antic vicepresident del Comité Tècnic d'Àrbitres, dos presidents del Barça, Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell, i dos directius blaugrana) i la mateixa entitat. Al delicte tipificat en l'article 286 bis del Codi Penal, el bé jurídic protegit és la integritat de les competicions esportives. Encara que tot podria quedar en no res, això no lleva que molts dirigents barcelonistes siguen uns veritables soques; el Barça dels millors jugadors de la història no necessitava favors arbitrals per a ser campió en les competicions estatals i internacionals. (Cal recordar que hi havia vuit jugadors del primer equip blaugrana o formats a la Masia en la selecció guanyadora del Campionat Mundial de Sud-Àfrica i sis en l'equip guanyador de l'Eurocopa 2012.) D'altra banda, admetre que es comprava el favor arbitral pagant a empreses de Negreira és tant com dir que nombrosos àrbitres eren corruptes; el vicepresident del CTA hauria d'haver corromput molts dels jutges i els assistents que dirigiren els partits del Barça entre 2001 i 2018.

¡Quasi dues dècades! La cosa no té trellat ni forrellat. És clar que els equips poderosos tracten d'influir en l'estructura federativa, a la qual pertany el col·legi arbitral. El Real Madrid fitxà Megía Dávila pensant que tindria influència entre els seus antics companys. Però provar davant d'un tribunal que la competició està adulterada, perquè moltíssims àrbitres es deixen corrompre, no resultaria fàcil en una situació de normalitat. De fet, la nostra lliga de futbol està adulterada per altres motius; només dos clubs i tres o quatre comparses tenen alguna remota possibilitat de quedar campions a les diverses competicions. Les diferències de pressuposts són abismals. Els ingressos per socis, marxandatge i drets de televisió no arriben a tots els clubs de manera equilibrada. Per tant, els humils manquen de capacitat per a tenir "equips galàctics". La lliga és injusta per definició. En qualsevol cas, al marge que es puga provar o no un tripijoc blaugrana, el desenllaç del cas Negreira dependrà dels tribunals. I considerant el biaix de molts jutges quan aborden afers catalans... Rosell es xuplà vint-i-un mesos de presó provisional abans de ser declarat innocent dels càrrecs imputats.

Sempre es diu que el Barça és més que un club. La proclama té molt a veure amb el compromís catalanista de l'entitat, però també es concreta en l'enorme proliferació de penyes barcelonistes a l'Estat espanyol i nombrosos països del món. A Xàtiva, per exemple, n'hi ha una. Jo he vist xiquets amb samarretes del Barça a Castella, Extremadura, Jordània, Cuba, Argentina, Suïssa... És possible que el Barça tinga a la nostra ciutat més seguidors que el València. El Barça lidera la lliga. Els adversaris esportius i polítics —com ja s'ha dit adés, el futbol té molt d'escenificació del poder i representació de rivalitats identitàries o polítiques— van a aprofitar l'avinentesa per a tractar de desequilibrar l'equip culé. Els mitjans de comunicació espanyols donaran la matraca amb una possible falta del Barça, en tot cas prescrita segons la Llei de l'Esport. ¿Podria haver-hi, però, sancions internacionals de la FIFA o la UEFA, o condemna penal per part de la justícia espanyola? Només li faltaria això a l'escenari català. A més, molta gent que no mereix cap càstig pagaria els plats trencats per unes actuacions de directius del club que tenen pardals al cap —o diners negres a la butxaca.

La gent de bé

Jo no crec que es dega als seus orígens comuns gallecs, però Rajoy i Núñez Feijóo mostren trets exageradament semblants. Mariano Rajoy tenia dos grans defectes, la indolència i l’envaniment. Presumia sempre d'estar en possessió del seny i de fer les coses com Déu mana. Durant els debats parlamentaris, quan era el cap de l'oposició, solia menystenir Rodríguez Zapatero amb frases que molta gent recordarà: No basta con ser mayor de edad y tener la nacionalidad española; hace falta algo más para ser presidente. El caràcter arrogant de Rajoy es traduïa en contínues mostres de petulància intel·lectual. ¡Aquí hace falta un gobierno como Dios manda!, repetia. (¿I com se sap el que mana Déu? ¡Consultant amb la seua representació en la Terra, la jerarquia eclesiàstica! ¿Com si no?) Les apel·lacions de Rajoy al seny eren contínues. En realitat, es vindicava campió del seny. Les expressions jactancioses del líder conservador foren nombroses durant vàries legislatures. Fer gala de ponderació, enteniment i seriositat i apel·lar tots els dies al sentit patriòtic eren costums tan recurrents que arribaven a cansar i a empipar.

Semblava com si aquests atributs (seny, ponderació, seriositat) foren patrimoni exclusiu d'ell i dels seus, és a dir, de la dreta. Tot açò guarda relació amb unes recents reflexions meues en una columna titulada "Ovelles i cabrits". Resultaria que només la gent de dretes té les qualitats que calen per al bon govern. En canvi, les persones d'esquerres són rèprobes, cabrits que estaran a la sinistra del Pare el dia del Judici Final, com es diu a l'Evangeli de Mateu (25, 31-33). Però tornem als líders gallecs del PP. Quan ja havíem oblidat les frases presumptuoses de Rajoy, arribà Núñez Feijóo i amollà açò: Deje de molestar a la gente de bien, señor Sánchez. ¿Com? ¿I qui és la gent de bé? En certa ocasió, Rajoy donà pistes: Si el voto moderado se divide, ganarán los malos. ¡Exacte! Només és gent de bé la de dretes. Son bones persones els membres de l’establishment i llurs delegats, individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que parlen amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la gent corrent. Són bones persones perquè respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos de tota la vida. ¿Només?

Des del punt de vista de Núñez Feijó, els seus votants també són persones de bé. Inclús diu que vol acollir ovelles esgarriades provinents del PSOE, xais que vulguen fugir del sanchisme. La resta, ¡mala gent! I no pensem que el cap del PP tingué un lapsus; llegia un discurs escrit. En fi, la pretensió de monopolitzar el seny és inseparable del conservadorisme i afecta tots els nivells socials. Molts pares esbronquen el fill o la filla que mostra unes inclinacions "rares" —vol viure en una comuna pacifista i ecologista, posem per cas—: «¡Tira, tira! Estudia i no t'ajuntes amb gentola.» Sovint, hi ha una reacció semblant amb fills que exterioritzen tendències fora de la norma —homosexuals, per exemple—: «¿És que no pots ser una persona com totes?» Pel que es veu, ser home o dona de bé implica respectar l'statu quo. La gent que el qüestiona és perillosa. Els contestataris o els qui reivindiquen els seus drets són molt dolents. ¡Ep! Vénen eleccions. La gent de bé vol recuperar el govern de la Generalitat i el de diverses ciutats —Xàtiva una d'elles.

Haurà de guanyar-se la confiança de l'electorat. La gent de bé perdé el poder perquè els seus casos de corrupció eren un no parar: Erial, Terra Mítica, Gürtel, Fitur, Visita del Papa, Fórmula 1, Finançament irregular, Brugal, Emarsa, Imelsa, Pitufeig, Taula... La llista de caps involucrats és llarga: Carlos Fabra, Zaplana, José Luis Olivas, Serafín Castellano, Camps, Rafael Blasco, Consuelo Císcar, Rita Barberà, Díaz Alperi, Sonia Castedo, Milagrosa Martínez, Alfonso Rus, Juan Cotino... Les obres faraòniques amb sobrecost romanen a la memòria. El PP afonà el Banc de València i les principals caixes d'estalvis autòctones. La seua gestió de l'ensenyament fou desastrosa. A Xàtiva, la gent de bé liderada durant vint anys per Rus també tenia esquelets guardats en l'armari. Ara, el zaplanista Carlos Mazón està prometent l'honestedat i la serietat de què van mancar els seus antecessors, hòmens i dones de bé. ¡Ha! Això sí, ha dit que redactarà una llei de senyals d'identitat per a potenciar la convivència i l'orgull de ser valencians. ¡Ja veus!

(publicat a Levante-EMV, l'11/03/2023)

Defenses difícils

El preu dels aliments em recorda un episodi recent. Polítics i columnistes —de dretes, però també progressistes— intentaren defendre l'amo de Mercadona, Juan Roig, d'un suposat atac de Ione Belarra. La líder d'UP fou acusada de bocamolla, de dir en públic coses que no escauen a tota una ministra del govern, d'haver insultat l'empresari valencià. Ja vaig dir que jo no trobava insultant l'expressió "capitalista despietat". Per altra banda, cal recordar que el senyor Roig és una persona ben loquaç; no es talla un pèl a l'hora de dir el que li dóna la gana. Són prou conegudes frases seues que el retraten. A los pobres les gusta comprar barato. Amb independència que això és fals —el pobre compra barat perquè no té altre remei—, Roig sembla haver oblidat l'acudit; ara mateix, els preus de Mercadona no paren de pujar. Els defensors de l'empresari solen centrar-se en dos aspectes positius: Mercadona és fruit únicament de l'esforç de Roig i proporciona molts llocs de treball (90.000). Tanmateix, aquestes afirmacions s'han de matisar. Mercadona fou fundada pels pares de l'empresari en 1977. Després, el negoci passaria a mans de Juan i dels seus germans.

Un d'ells, Paco Roig, va guanyar molts diners gràcies a negocis tèrbols amb Teodoro Obiang, dictador de Guinea Equatorial. Paco era soci en Mercadona mentre feia tripijocs per Àfrica. En 1990, Juan i la seua dona, Hortensia Herrero, esdevingueren amos absoluts en comprar quasi totes les accions dels germans d'ell. En definitiva, Juan Roig no va crear Mercadona des de zero. El mantra d'atribuir el triomf només al mèrit i l'esforç personal amaga una realitat: l'herència hi té molta més importància a l'hora de prosperar. Quant a la creació d'ocupació, convé destacar que no sempre va acompanyada de respecte pels drets laborals. Amazon, posem per cas, arribà a crear 1.600.000 llocs de treball, però són ben conegudes les duríssimes condicions laborals que pateixen els empleats de la companyia fundada per Jeff Bezos. Roig opinà de la reforma laboral de Rajoy açò: Yo hubiera ido más lejos, és a dir, que hauria retallat més drets dels treballadors. També és recordada aquesta suggerència de l'amo de Mercadona: A los parados, más deberes y menos derechos. L'empresari es proclama liberal i els liberals solen ser de dretes a casa nostra.

Potser per això, Roig aparegué als Papers de Bàrcenas i ha fet donacions a FAES. Però hi ha altres afirmacions de l'empresari que denoten un tarannà mancat de qualsevol esperit filantròpic. En plena pandèmia, amollà allò de más pico y pala, y menos vacunas. Recentment, es va burlar de les feministes i el llenguatge inclusiu. Voy a decir empresarios y empresarias, que si no, me van a meter en la cárcel, garlà entre rialles quan inicià el seu discurs en un acte públic. I va continuar: Entonces, todas las empresas y empresos surgimos de un sueño... Rifada —pitorreo, en castellà. Un cap poderós es pot permetre de fer-se el "graciós", però els seus subordinats han d'anar amb precaució. Em ve al cap Alfonso Rus, que seu aquests dies al banc dels acusats. Ell podia fer totes les bromes que volia, però ningú no li podia retrucar. Són ben conegudes algunes frases "gracioses" de l'exalcalde de Xàtiva. En fi, tornem a Roig. Tomaremos medidas molestas e impopulares para preservar nuestros beneficios en 2022. ¿Anunciava una pujada de preus? És possible; no han parat de pujar. És més, Mercadona i Carrefour lideren els increments de preus.

Des que entraren en vigor les mesures aprovades pel govern central per a pal·liar els efectes de la inflació, els supermercats i llurs proveïdors tenen prohibit augmentar els marges aprofitant la rebaixa o l'eliminació de l'IVA. En teoria, el govern ha de vigilar el compliment de la norma. ¿La respecta Mercadona? ¡Qui sap! Encara ignorem el que ha fet durant l'exercici passat. Ho sabrem quan presente els comptes de 2022. Coneixerem si ha tornat a tenir beneficis enormes. (Sembla que totes les grans empreses espanyoles n'han tingut.) En qualsevol cas, queda prou clar que Roig és un capitalista implacable —per utilitzar un adjectiu més benigne que 'despietat'. Això sí, ell i la seua dona, Hortensia Herrero (amb una fortuna d'uns 3.000 milions d'euros), tenen creades fundacions per a millorar la seua imatge i obtenir beneficis fiscals. Això també ho fan altres súper rics —Bill Gates, per exemple, que es dedica a obres filantròpiques. A Roig li surten defensors de tots els colors. Hi ha advocats cridaners. Pepe Álvarez, secretari general de la UGT, n'és un. ¡Qui ho havia de dir! Jo, en canvi, trobe que l'empresari té una defensa difícil.