Pardals al cap

Des de fa molt de temps, sabem que el futbol professional del màxim nivell és una barreja de negoci multimilionari, escenificació del poder, espectacle, representació de rivalitats identitàries o polítiques i esport. Aquest últim element, l'esportiu, hi participa en dosis petites si es compara amb la resta. També sabem que la corrupció prolifera als àmbits on es mouen molts diners. A les competicions futbolístiques de la pell de brau són pocs els clubs, grans o menuts, que no hagen tingut el seu cas de corrupció durant el període temporal que abasta la meua memòria. Són ben freqüents els lligams entre presidents de clubs i empreses constructores. En 2001, per exemple, Florentino Pérez aconseguí la requalificació de la ciutat esportiva del Real Madrid, la qual cosa permeté al club blanc sanejar els seus comptes i iniciar l'era dels "galàctics". Florentino construí quatre gratacels enormes a la Castellana. Arran d'aquella gran operació urbanística es va formar la primera constel·lació d'estrelles en un equip que serví després de paradigma per als magnats dels petrodòlars que entraren en el futbol de molts països convertint-lo en l'actual negoci desorbitat.

José María García contà que Florentino li havia oferit diners a canvi de no dir res en la ràdio. El nombre de directius (alguns condemnats i ingressats en presó) que han estat o estan immersos en conflictes d'interesssos o casos de corrupció és immens: Juan Bautista Soler (València CF), José Luis Núñez (Barça), Jesús Gil (Atlético de Madrid), José María del Nido (Sevilla), Manuel Ruiz de Lopera (Betis), Lorenzo Sanz, Fernando Martín i l'esmentat Florentino Pérez (Real Madrid)... Atesa la magnitud dels interessos econòmics, la temptació de caure en les pràctiques antiesportives és difícil d'evitar. Ara mateix ha esclatat el cas Negreira, que afecta el Barça. No és el primer escàndol futbolístic, ni de bon tros. En 2015, un àrbitre assistent posà una denúncia davant la Fiscalia Anticorrupció. Assegurava haver rebut pressions per a beneficiar el Madrid durant el clàssic contra el Barça que s'havia de jugar el 21 de novembre al Santiago Bernabéu. (A l'Olímpic de Xàtiva presidit per Rus també es cometeren irregularitats.) En realitat, el factor que marca la diferència en un món de "llestos" és que t'enxampen o no (que es puga provar la hipotètica corrupció o no).

¿Està enxampat el Barça? No ho tinc clar. Fiscalia acusa de corrupció entre particulars, administració deslleial i falsedat documental cinc persones (Enríquez Negreira, antic vicepresident del Comité Tècnic d'Àrbitres, dos presidents del Barça, Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell, i dos directius blaugrana) i la mateixa entitat. Al delicte tipificat en l'article 286 bis del Codi Penal, el bé jurídic protegit és la integritat de les competicions esportives. Encara que tot podria quedar en no res, això no lleva que molts dirigents barcelonistes siguen uns veritables soques; el Barça dels millors jugadors de la història no necessitava favors arbitrals per a ser campió en les competicions estatals i internacionals. (Cal recordar que hi havia vuit jugadors del primer equip blaugrana o formats a la Masia en la selecció guanyadora del Campionat Mundial de Sud-Àfrica i sis en l'equip guanyador de l'Eurocopa 2012.) D'altra banda, admetre que es comprava el favor arbitral pagant a empreses de Negreira és tant com dir que nombrosos àrbitres eren corruptes; el vicepresident del CTA hauria d'haver corromput molts dels jutges i els assistents que dirigiren els partits del Barça entre 2001 i 2018.

¡Quasi dues dècades! La cosa no té trellat ni forrellat. És clar que els equips poderosos tracten d'influir en l'estructura federativa, a la qual pertany el col·legi arbitral. El Real Madrid fitxà Megía Dávila pensant que tindria influència entre els seus antics companys. Però provar davant d'un tribunal que la competició està adulterada, perquè moltíssims àrbitres es deixen corrompre, no resultaria fàcil en una situació de normalitat. De fet, la nostra lliga de futbol està adulterada per altres motius; només dos clubs i tres o quatre comparses tenen alguna remota possibilitat de quedar campions a les diverses competicions. Les diferències de pressuposts són abismals. Els ingressos per socis, marxandatge i drets de televisió no arriben a tots els clubs de manera equilibrada. Per tant, els humils manquen de capacitat per a tenir "equips galàctics". La lliga és injusta per definició. En qualsevol cas, al marge que es puga provar o no un tripijoc blaugrana, el desenllaç del cas Negreira dependrà dels tribunals. I considerant el biaix de molts jutges quan aborden afers catalans... Rosell es xuplà vint-i-un mesos de presó provisional abans de ser declarat innocent dels càrrecs imputats.

Sempre es diu que el Barça és més que un club. La proclama té molt a veure amb el compromís catalanista de l'entitat, però també es concreta en l'enorme proliferació de penyes barcelonistes a l'Estat espanyol i nombrosos països del món. A Xàtiva, per exemple, n'hi ha una. Jo he vist xiquets amb samarretes del Barça a Castella, Extremadura, Jordània, Cuba, Argentina, Suïssa... És possible que el Barça tinga a la nostra ciutat més seguidors que el València. El Barça lidera la lliga. Els adversaris esportius i polítics —com ja s'ha dit adés, el futbol té molt d'escenificació del poder i representació de rivalitats identitàries o polítiques— van a aprofitar l'avinentesa per a tractar de desequilibrar l'equip culé. Els mitjans de comunicació espanyols donaran la matraca amb una possible falta del Barça, en tot cas prescrita segons la Llei de l'Esport. ¿Podria haver-hi, però, sancions internacionals de la FIFA o la UEFA, o condemna penal per part de la justícia espanyola? Només li faltaria això a l'escenari català. A més, molta gent que no mereix cap càstig pagaria els plats trencats per unes actuacions de directius del club que tenen pardals al cap —o diners negres a la butxaca.