¡Vénen eleccions!

Sabem, des de fa temps, que mantenir opinions polítiques neutrals és pura quimera. La política es caracteritza pel partidisme, que és el contrari de la imparcialitat. Defendre les idees pròpies no hauria d'implicar, però, caure en la mala fe, ni en la falsedat. En els debats polítics es pot aspirar, com a mínim, a la bona argumentació. S'aproximen cites amb les urnes i en períodes electorals sovintegen les fal·làcies i escassegen els arguments. Sovint, qui participa als debats no té una especial preparació en retòrica, dialèctica o matèries relacionades amb assumptes polítics —el dret, posem per cas. Per a solucionar les mancances, els partits subministren als seus militants promptuaris o col·leccions de consignes que només cal repetir en qualsevol circumstància. Això passa a tots els nivells polítics, però és especialment habitual als àmbits local i comarcal. La repetició d'una fal·làcia no converteix aquesta en una veritat, però qui la propaga deu pensar que molta gent acabarà caient-hi de quatre potes. I sí, hi ha qui s'empassa les farfolles. Simplificant molt —i amb permís de Groucho Marx—, la política és l'art de donar solucions als problemes col·lectius.

Si el govern no és capaç de resoldre'ls, l'oposició denunciarà la incapacitat governamental —és la seua obligació— i proposarà receptes alternatives. Ara bé, ¿què passa si el govern, amb els seus encerts i els seus errors, resol els problemes? Llavors, l'oposició trobarà moltes dificultats per a fer valdre cap alternativa. Es pot expressar el raonament a la inversa, amb un govern mancat d'idees i una oposició amb bones propostes. En tot cas, la temptació d'enfangar el terreny de joc, per part de qui es queda sense arguments, és molt forta. Em fa l'efecte que la campanya de les eleccions autonòmiques i locals va a desenvolupar-se en un terreny absolutament enfangat. Sentirem milanta vegades allò d'«amics dels bilduetarres, ostatges dels autors d'un cop d'estat i alliberadors dels violadors». Aquest serà el nivell d'argumentació. I allò de reclutar telepredicadores evangèliques sud-americanes que exorcitzen governs d'esquerres posseïts pel dimoni és ficar el llistó molt alt. Es faran promeses algunes de les quals no es pensen complir. Altre dels tripijocs habituals en vespres electorals és prometre solemnement una baixada generalitzada d'imposts.

Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat, exposà davant d'Isabel Díaz Ayuso la intenció de baixar imposts a todo el mundo. Atès que Ximo Puig ja anuncià la reducció per a rendes mitjanes i baixes de la part autonòmica de l'IRPF, todo el mundo només pot significar que el PP també pensa reduir l'IRPF als rics i eliminar, de propina, l'impost de successions. Cal recordar el que va passar al Regne Unit. Liz Truss només durà sis setmanes com a primera ministra. Hagué de dimitir. La seua retallada descomunal d'imposts havia provocat la caiguda de la lliura, la crisi de la borsa, l'augment de la prima de risc del deute britànic... ¡Una catàstrofe! Però tornem a casa nostra. El País Valencià pateix un dèficit crònic de finançament. Amb una baixada generalitzada d'imposts, ¿es podran sostenir els serveis públics? No sé, però sovintegen abans d'eleccions promeses d'última hora que impliquen nous subsidis. María José Català, per exemple, promet una tarja social, una ajuda per a omplir la cistella de la compra de famílies de classe mitjana treballadora. I és que la campanya electoral valenciana sempre ha tingut les seues peculiaritats.

Com sempre que vénen eleccions, la dreta trau a passejar pel país el fantasma del catalanisme. ¡Tot un clàssic! Durant els debats, el PP compararà el catalanisme de Compromís —tret inexistent o molt aigualit, per cert— amb el nacionalisme feixista d’entreguerres. També alertarà dels atacs contra la llengua espanyola, que és tant com dir que una formiga ataca a un elefant. Mazón i Català, ¡la pareja que va a sacar a Valencia del catalanismo, la condición de comparsa y el aldeanismo!, cridà González Pons en un míting. La renovación, la fuerza para que los valencianos recuperen el control de Valencia, afegí. Serà difícil; des que el món és món, estem controlats per les elits establertes a Madrid. Quiero a mi tierra libre, orgullosa y europea, va concloure. ¡Essència pura de discurs fal·laç en època electoral! El País Valencià mai no ha deixat de ser europeu. González vessava mala llet i pronunciava les paraules buides a què sempre es recorre quan no es té res millor a dir. A escala local, també hi haurà fang. A Xàtiva, posem per cas, és possible que la batalla electoral siga més acarnissada entre partits de l'esquerra que entre esquerra i dreta.