dijous, 29 de juny del 2017

Acumulant rendes i beneficis

Roderic de Borja anà acumulant rendes i beneficis (com ara Subiaco o la Valldigna) i esdevingué el cardenal més ric. Es féu construir un palau renaixentista, la cancelleria vella, més tard anomenada Palazzo Sforza-Cesarini, prop de l'església de Montserrat, i allà anà a viure amb Vannozza i els seus fills. D'altra banda, adquirí el ducat de Gandia per al seu fill Pere Lluís i concertà la boda del jove amb Maria Enríquez, cosina del rei Ferran d'Aragó. Mort Sixt IV, el va succeir Innocenci VIII. Pere Lluís, que havia anat a lluitar a Granada junt als Reis Catòlics, fou empresonat a causa de les desavinences entre son pare i el monarca. Només l'amenaça d'excomunió llançada per Innocenci VIII aconseguí que Ferran lliuràs el duc. Pere Lluís morí, però, molt jove, a penes amb vint anys. El seu germà Joan heretaria el ducat. Abans de morir, Innocenci VIII lliurà a Roderic de Borja la mitra de Mallorca i elevà el bisbat de València al rang d'arquebisbat. A Subiaco, el monestir de Santa Scolastica, el Sacro Speco (o monestir de San Benedetto) i el Castell Abacial són fites borgianes. A Roma també és interessant visitar el magnífic Palau de la Cancelleria.





dissabte, 24 de juny del 2017

Ferides que encara couen

La setmana passada se celebrà al convent de Sant Domènec un congrés titulat "Urbicidi, la destrucció de la ciutat per la violència humana". En una de les sessions, Paco Cerdà, periodista de Levante-EMV, i Herminio Gómez, director del Museo Batalla de Almansa, mantingueren una conversa molt interessant. Cal reconèixer el to, allunyat de qualsevol partidisme, que adoptà Herminio en les seues intervencions. Digué coses que, malgrat la seua obvietat, se solen oblidar. Els habitants d'Almansa a primeries del segle XVIII —unes 3.600 persones, homes i dones majoritàriament analfabets i dedicats a les feines del camp— no van tenir protagonisme directe en els fets esdevinguts davant la seua vila en abril de 1707. No degueren entendre res del que passava al seu voltant. Fins i tot haurien tingut dificultats per a respondre una pregunta senzilla: «¿Amb quin bàndol simpatitzeu?» És probable que hagueren contestat d'acord amb allò que els hagués dit el rector des de la trona. L'exèrcit austriacista estava format per soldats portuguesos, britànics, holandesos i hugonots francesos. El filipista comptava amb francesos i castellans.

Els uns van sortir de Madrid. Els altres, d'Alacant. Es trobaren en Almansa, però l'atzar podria haver-los enfrontat en Hellín o Chinchilla. La contesa tingué conseqüències ben dolentes per als almanseños: robatori de collites i ramats, assaltaments a cases i molins. Calgué mantenir durant uns dies l'exèrcit filipista, ço és, subministrar-li queviures i allotjament. En acabar la batalla, moltes cases de la vila esdevingueren hospitals de campanya. Les terres del terme van quedar sembrades de cadàvers —d'homes i animals— i els pous, enverinats. La batalla deixà a les llars de la població un reguitzell de pobresa i morts per fam. Ara bé, més enllà de tots aquests efectes col·laterals, l'esdeveniment fou aliè als habitants de la veïna ciutat castellana. En realitat, quan diem que el mal ve d'Almansa, els valencians no ens referim tant a un punt geogràfic concret com al moment transcendental que marca un abans i un després en la nostra història. Els actuals veïns d'Almansa volen convertir l'escenari i les petjades de l'episodi bèl·lic en un gran conjunt museístic, comparable als de Waterloo, Verdun o Caen, que atraga nombrosos visitants.

Herminio va dir que aquests museus s'han de dissenyar a partir de plantejaments científics. Han de restar al marge de qualsevol partidisme i han de servir per a suscitar preguntes i respostes. El museu d'Almansa i la recreació anual de la batalla han esdevingut factors de desenvolupament local. Paco Cerdà va plantejar un interrogant: «¿Xàtiva podria tenir un museu semblant?» No és impossible, però ho veig prou complicat. Una anècdota que contà Herminio, referida al Born de Barcelona, dóna pistes. Cuando escuché en un audiovisual aquello de la heroica resistencia catalana ante los brutales atacantes franceses y castellanos, decidí que no me verían más por allí, sentencià. I és que una ciutat que ha patit urbicidi difícilment pot ser neutral. A diferència dels almanseños, els xativins de 1707 —els besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall demostra que la ferida encara cou.

Crear un museu dedicat a la crema de Xàtiva seria complicat per diverses raons. Els valencians no hem recuperat les institucions forals. Continuem patint discriminació lingüística i marginació política. La dreta valenciana, que durant la renaixença encara s'hi sentia concernida, renega ara de la desfeta. El desgreuge pels efectes de la derrota de 1707 només és reivindicat per l'esquerra. Per altra banda, l'escassetat de peces arqueològiques i artístiques només donaria per a un centre d'interpretació. El veritable museu seria l'espai urbà, en què es podria consolidar el costum de realitzar recreacions històriques. ¿Seria imparcial, el centre d'interpretació? És difícil demanar neutralitat als néts de les víctimes. Les al·lusions als botxins sanguinaris —que, ves per on, van ser francesos i castellans— serien inevitables, amb la consegüent acusació de partidisme nacionalista. Finalment, no crec que vingueren massa castellans a visitar el centre. A tot estirar, atrauríem visitants de contrades que van patir en 1707 la mateixa dissort que Xàtiva. Ignore si un museu dedicat a la crema de la nostra ciutat seria, per tant, factor de desenvolupament local.

(publicat a Levante-EMV, el 24/06/2017)

dimarts, 20 de juny del 2017

Nou alcalde

Guillem Balboa Buika ha pres possessió de la vara d'alcalde d'Alaró (Mallorca), en compliment de l'acord de govern firmat amb el PSIB-PSOE. Ha rellevat del càrrec, després de dos anys, la fins ara alcaldessa socialista Aina Munar. Balboa s'ha convertit en el primer alcalde negre a les Balears i al nostre àmbit lingüístic. Arribà a Mallorca als 4 anys des de Guinea Equatorial. És germà de la cantant Concha Buika. Guillem treballa al departament de premsa de la Universitat de les Illes Balears. Tot i haver estat implicat en moviments socials, no va fer fins a les passades eleccions locals el pas que el conduí a les institucions de la mà de Més per Mallorca, la coalició que integren PSM-Entesa i Iniciativa-Verds. La família de Balboa és d'ètnia bubi. Aterrà a Palma fugint de la repressió que l’ètnia fang, originària de l’àrea continental guineana, havia desfermat contra els bubis de l’illa de Bioko. «Fou un doble procés, perquè la meua família lluitava contra la colonització espanyola i també perquè l’illa s'independitzés del continent.»

Després de la marxa d'Espanya en 1968, els guineans votaren una Constitució que no satisféu els anhels d’autonomia dels bubis. «Demogràficament, teníem les de perdre. Abans que els fang ocuparen tots els llocs de poder i comencés la persecució contra els bubis, mon pare decidí marxar de Bioko.» Tot i que la nissaga Balboa està vinculada a la política, ell no s'hi dedicà fins que es creà Més per Alaró, abans de les eleccions municipals. Fundador de SOS Racisme a la localitat, estava molt implicat en el moviment veïnal. Més per Mallorca considera que el fitxatge fou encertat. L'agrupació d'Alaró passà dels 295 vots en 2011 a 708 en 2015, i es quedà a sols tres vots del PSOE. Balboa era fins ara regidor d'Urbanisme, Promoció Econòmica i Fires. Se sent còmode en Més per Mallorca pel caràcter assembleari de la coalició i pels valors que professa. És un ferm defensor del dret a decidir. No amaga que se sent «més independentista que nacionalista, perquè aquest concepte s’ha pervertit i anem a contextos d’identitat múltiple.»

També està convençut que el procés sobiranista tindrà conseqüències a les Balears: «Entre Catalunya i les Illes hi ha moviments tectònics, encara que es vulguen amagar. Qualsevol canvi al Principat té repercussió aquí, perquè la connexió històrica i cultural és evident.» Això no obstant, tem les conseqüències. «Si els catalans marxen, les passarem putes i ens vindran amb el garrot», diu rient. Un somriure que manté quan descobreix que, fins ara, l’únic alcalde negre de tot l’Estat espanyol es trobava a Villamantilla (Madrid). Es tracta de Juan Antonio de la Morena Doca, fill de pare espanyol i mare equatoguineana, que encadena tres mandats seguits amb el PP.

diumenge, 18 de juny del 2017

500 anys de Reforma

Les 95 tesis de Luter (1483-1546), segons la tradició penjades el darrer dia d'octubre de 1517 a les portes de l'església del castell de Wittenberg (Alemanya), van ser l'espurna que va encendre el foc d'un canvi històric, no sols religiós com es proposava el seu impulsor, sinó també polític, cultural i econòmic. Inicialment, la Reforma no pretenia trencar amb l'Església Catòlica, sinó reformar-la des de dins. La majoria dels reformadors eren clergues (sacerdots o monjos). En realitat existiren diverses reformes alhora. Zwingli i Calví representaren la "reforma moderada". En canvi, Thomas Müntzer i els anabaptistes foren els impulsors de la "reforma radical" (van formar la denominada "ala esquerra" de la Reforma). També hi hagué la reforma anglicana. El 9 de novembre de 1518, mitjançant la butlla Cum postquam, Lleó X atorgà a l'autoritat dels pontífexs el caràcter de dogma de fe. El 15 de juny de 1520, aquesta vegada a través de la butlla Exsurge Domine, donà quinze dies a Luter perquè repudiés diversos punts de la seua doctrina, que l'Església Catòlica considerava herètics, escandalosos, falsos, malsonants i contraris a la veritat.

S'advertí al monjo agustí que, en cas de no retractar-se, seria excomunicat. Martí Luter cremà públicament, a Wittemberg, la butlla papal i alguns volums de dret canònic. A més, es permeté d'excomunicar ell el mateix papa. Es produí, per tant el trencament amb Roma. La societat alemanya considerà Luter una mena d'heroi nacional. Simbolitzà la rebel·lia contra els abusos de la cúria romana. A partir de llavors, la identitat protestant es construiria enfront de la catòlica i contra Roma, amb un rerefons de patriotisme germànic i rebuig de la civilització llatina. Cal tenir present que els pobles germànics tenien una tradició democràtica (administració de justícia i presa de decisions de forma assembleària) que venia de molt antic, en oposició a la tradició patrícia romana que havia heretat l'Església Catòlica. (En l'antiga Roma, la justícia era impartida per magistrats.) En 1520, Luter publicà La llibertat del cristià, en què defensava la doctrina de la justificació per la fe, i A la noblesa cristiana de la nació alemanya, del qual es vengueren prop de 40.000 exemplars en pocs dies. La impremta fou la gran eina difusora de la Reforma.

A la noblesa cristiana, Martí Luter exposava la doctrina del sacerdoci universal —no distingia entre laics i clergues, defensava la supressió de la vida monàstica i els vots religiosos, i donava suport a la llibertat de casament dels clergues. (Des de la boda de Luter amb Katharina von Bora, antiga monja cistercenca, el 1525, els sacerdots i monjos ja pogueren contreure matrimoni i cessà la pràctica del concubinat en què, només a Renània, vivia un terç del clergat.) També es feren vint-i-una edicions del Sermó sobre la gràcia i les indulgències de Luter. Va publicar Del papat a Roma, en un alemany fresc i popular. En l'obra Captivitat babilònica de l'església, reduí a dos, baptisme i eucaristia o sant sopar, el nombre de sagraments. En 1521, l'hel·lenista Philippe Melanchton (1497-1560), mà dreta de Luter, publicà Loci Communes theologicarum, exposició sistemàtica del pensament religiós luterà, primera síntesi de la teologia protestant. Aquell mateix any, el papa Lleó X excomunicà de manera definitiva Martí Luter i els seus partidaris. A la dieta de Worms, s'acordà desterrar Luter fora de l'imperi i prohibir les seues obres.

Tanmateix, en 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" davant la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. Des de llavors, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants. El mateix any, Luter publicà el Gran Catecisme, destinat a pastors i predicadors, i el Petit Catecisme, per a ús general dels fidels, que coneixerà 78 edicions en vida de l'autor (fins a 1563, se n'imprimiran més de 100.000 exemplars en disset llengües). En Alemanya, Luter, inicialment sense voluntat de separar-se de Roma, tingué el suport del clergat, els joves, els universitaris i la població urbana. L'ús de la impremta i l'objectiu que els fidels foren capaços de llegir la Bíblia afavoriren la disminució de l'analfabetisme. Luter situava com a fonament de la Reforma la llibertat del cristià, l'individualisme espiritual i l'ancoratge de la religió en la Bíblia com a única autoritat i fonament. El 1534, Luter publicà la Bíblia completa en alemany, de la qual sortiren en vida seua un milió d'exemplars en més de 350 edicions, totals o parcials.

dijous, 15 de juny del 2017

Lluitar contra la minorització

Segons el diccionari, el mot gènere té diverses accepcions relacionades amb la Biologia, la Lingüística, la Sociologia... En ciències sociales, gènere és un terme que al·ludeix al conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a homes i dones. Segons l'Organització Mundial de la Salut, «els rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera com apropiats per a homes i dones», diferencien els gèneres. Aquesta perspectiva mena, és evident, a establir una relació de sinonímia entre gènere i sexe, pels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment al sexe. La confusió entre gènere i sexe desferma crítiques immediates. Molt sovint, les diferències socials entre homes i dones no tenen base biològica, provenen de l'aprenentatge. El sistema és responsable, en bona mesura, d'una construcció de rols, plena de desigualtats i estereotips, amb què intenta justificar les relacions de poder vigents. D'altra banda, la divisió binària de gèneres, masculí i femení, no es correspon sempre amb la realitat. Aquesta i els estudis antropològics demostren que hi ha més varietat.

Des de primeries del segle XX, les dones han abandonat progressivament molts dels estereotips que s'associaven al sexe femení i s'han incorporat a l'activitat laboral fora de casa, a la política, al món acadèmic, a la creació... A partir dels anys seixanta aparegueren diversos estudis que diferenciaven sexualitat biològica i sexualitat psicològica. Sorgiren també els primers estudis de gènere. Per tant, el vell concepte de "tasques pròpies del seu sexe" anà quedant obsolet en molts països —no en tots, és clar. Paral·lelament, gais, lesbianes i altres minories sexuals han aconseguit a poc a poc el reconeixement dels seus drets. Ja no és motiu d'escàndol que algú, amb independència del seu sexe biològic, puga elegir entre diversos rols. És més: una mateixa persona pot alternar rols diferents. En conseqüència s'ha fet necessari aplicar a moltes parcel·les de la vida social una perspectiva de gènere, és a dir, aplicar a les accions per al desenvolupament i a les polítiques públiques el marc teòric subministrat pels anàlisis dels rols i les desigualtats de gènere, amb la finalitat d'eliminar moltes injustícies. Tanmateix, l'església Catòlica no hi està d'acord.

Es mostra força hostil amb aqueixa perspectiva. Ateses les connotacions negatives del terme, la denomina "ideologia" de gènere. ¿S'ha tornat marxista, l'Església? ¡No! Una ideologia és un conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials. L'Església també té ideologia; afirma que la humanitat és divideix únicament en barons i dones. Considera que l'homosexualitat és una anomalia, una afecció. Segons el dogma catòlic, Déu ens ha creat barons i dones i cap criatura no pot rebel·lar-se contra els designis divins. «La ideologia de gènere és l'última rebel·lió de la criatura contra la seua condició de criatura. Amb l'ateisme, l'home modern pretén negar l'existència d'una instància exterior que li diu la veritat sobre la condició humana», proclamà el papa Ratzinger. Per tant, tothom ha d'assumir els sexes psicològic i sociològic que estiguen d'acord amb el seu sexe biològic. «Que no t'enganyen; els nens tenen penis i les nenes, vulva», proclamen els escamots de xoc de l'Església. El problema és que aquesta afirmació no és certa del tot, ni tan sols des d'una perspectiva merament biològica.

Cal recordar que un de cada dos mil nascuts són intersexuals, criatures en què gens, gònades i genitals no coincideixen. I és que, en realitat, la perspectiva de gènere tracta de lluitar contra la minorització. L'Església minoritza les dones en no deixar-les exercir el sacerdoci. El principal motiu pel qual s'eliminà del currículum acadèmic l'Educació per a la Ciutadania era que el disseny de l'assignatura s'havia fet des d'una perspectiva de gènere. Així i tot, els bisbes diuen que la "ideologia" de gènere se segueix inculcant als alumnes dels col·legis públics. El temor eclesiàstic és exagerat. Jo he treballat tota la meua vida a la docència. Atès que aquesta està absolutment feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Però ni el seu poder de convicció és tan poderós com creu l'Església, ni obté l'èxit que caldria suposar. En les escoles i els instituts continuen existint l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa, el masclisme, la discriminació, la violència de gènere... Només cal estar atents als periòdics i els telediaris.

Ideologia de gènere i perspectiva de gènere són coses distintes. La segona és tranversal, com ho és la perspectiva dels drets humans. Qualsevol demòcrata, al marge de quines siguen les seues conviccions ideològiques, hi pot estar d'acord. ¿Ha derivat alguna vegada, la perspectiva de gènere, en ideologia dogmàtica? És possible. Una ideologia és un conjunt d'idees que pretenen conservar l'statu quo o transformar-lo de manera pacífica o revolucionària. Que puguen haver-hi excessos no justifica, però, la recusació de certs enfocaments a l'hora d'aplicar les polítiques públiques. Al final, la immensa majoria d'homes i dones adopta els rols estàndards, que simultaniegen identitats sexuals —biològica, psicològica i social— d'idèntica orientació. Quasi tots els homes vesteixen com homes i quasi totes les dones, com dones. A la seua parla quotidiana, poquíssima gent fa cas dels intents de violentar la gramàtica per a combatre el gènere gramatical no marcat. Però els drets de totes les persones —inclosos els membres de les minories sexuals— han de ser respectats. La igualtat i el respecte a les minories són essencials per a la democràcia.

dilluns, 12 de juny del 2017

Empat tècnic

Sovint, quan estan a punt de desfermar-se polèmiques per afers com el del museu d'Inelcom, es produeix una primera escaramussa ben cridanera. Un dels bàndols potencialment antagonistes intenta emparar-se de la raó ètica, de la veritat absoluta. Aquest primer cap de pont és molt important; qui l'ocupa es fica des del primer moment en una posició d'avantatge sobre els rivals, que estaran atemorits. Els grups contraris als plans de l'empresa Inelcom tingueren èxit en aquesta escaramussa inicial. «Nosaltres som els únics defensors del patrimoni històric i artístic, de la natura, de la legalitat, del seny, del futur de la ciutat», proclamaren. Doncs, no. En una societat democràtica ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta sol estar molt repartida entre els diferents punts de vista. En última instància, si s'ha d'optar entre proposicions enfrontades, el dilema se soluciona votant. I com ja sabem, les votacions no sempre les guanya qui té raó. Fa poc, hem conegut els resultats d'una enquesta feta per alumnes de l'IES Josep de Ribera. Als enquestats se'ls preguntà pel Museu d'Art Contemporani i Arqueologia d'Inelcom.

Sembla que el 53% dels xativins estava en contra de la ubicació proposada i un 47% a favor. Per a mi, aquest resultat és un empat tècnic que em suggereix algunes reflexions. Com ja vaig dir en un text penjat al meu diari personal, el projecte de museu era la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. Això no obstant, i en contra del que han afirmat algunes persones, l'assumpte no va moure cap debat públic. En públic només es van manifestar els detractors del projecte: Xàtiva Digna, Iniciativa Cívica pel Centre Històric i un grup ecologista. És difícil saber el veritable nivell de representativitat d'aquests col·lectius. La campanya de recollida de firmes en contra del projecte d'Inelcom, impulsada per Xàtiva Digna, ha quedat molt per sota de les seues expectatives. Però, com resa la màxima, qui parla mal sempre troba eco. Els detractors han fet servir contra el promotor del museu i els seus plans, en fòrums públics i xarxes socials, contínues fal·làcies ad hominem i molta demagògia.

En canvi, les persones a favor del projecte van estar callades. Els entrà la por. ¿De què? De quedar com enemigues del patrimoni històric i artístic, de semblar antiecologistes i venudes al capital, de ser acusades de connivència amb les presumptes pràctiques corruptes d'un empresari depredador, d'aparèixer davant tothom com transigents amb la destrucció de la Serra del Castell. En aquest ambient enrarit, aquells que volíem mantenir una posició matisada ho teníem cru. De mi, per exemple, es va dir que estava incondicionalment a favor dels plans d'Inelcom. No sé d'on haurà sortit aqueixa suposició. En els meus escrits, he fet constar que calia donar un marge de confiança a l'Ajuntament. També he repassat els impediments que s'oposaven al projecte de la mercantil. ¡Tant és! Tot allò que no fos rebutjar clarament la pretensió de foradar la serra era considerat sospitós pels ocupants del cap de pont. Trobe sorprenent, per tant, el resultat ajustat de l'enquesta. A quasi la meitat dels xativins li pareixia bé la idea de construir el museu al lloc proposat per l'empresa promotora. Algunes converses amb gent coneguda m'ho feien pressentir.

I això sense que cap personalitat important partidària de la proposta arribés a exposar en públic els seus arguments. ¿Quins serien els percentatges de gent a favor i en contra si s'hagués produït un veritable debat públic entre partidaris i detractors? Ja no ho sabrem. Ens quedarà el dubte. Entre aquells que no veien malament la idea d'un museu al costat de Montsant, ha faltat el valor d'expressar en veu alta la seua opinió: «A mi, que foraden uns bancals d'oliveres, per a instal·lar una de les millors col·leccions europees d'art contemporani, no em sembla mal negoci. I menys si després tornen a plantar els arbres.» S'ha acomplit el refrany: «Dos no discuteixen si un no vol.» Tots els temors enumerats abans es podrien resumir en un sol: hi ha molta por de semblar políticament incorrecte. «D'un empresari no pot venir res de bo», segueix pensant molta gent d'esquerres. Per la meua banda, crec que certs adalils del patriotisme local mai no trauran Xàtiva de l'estancament. Tampoc no la farà avançar una concepció fossilitzada de la cultura. En fi, ¿es podrà reprendre el debat sobre el museu d'Inelcom o l'assumpte està definitivament tancat?

(publicat a Levante-EMV, el 10/06/2017)

dissabte, 10 de juny del 2017

El protestantisme a Xàtiva (i II)

En 1871, un "colportor" celebrà un acte als locals republicans de Xàtiva. En 1891, el pastor Francesc Albricias i l'encara jove Blasco Ibáñez participaren en un míting a la ciutat. En 1894, el baptista Eric Anderson Lunnd (nascut a Suècia) inaugurà l'església d'Alcàsser, intervenint al costat d'altre suec, Karl August Haglund, i Vicent Mateu, que parlà en valencià. També predicà per les nostres terres (València, Sumacàrcer, Burjassot, Carlet, Dénia) un tercer pastor suec, Johan E. Uhr Kos. Tant Haglund com Uhr moririen a València. Estan soterrats a la zona civil del cementiri del cap i casal. Des de l'aparició dels primers nuclis valencians de cristians reformats, començaren a sovintejar les mostres d'intolerància promogudes per integristes catòlics. El 1875, l’arxipreste de Villena ordenà la clausura temporal del cementiri, perquè s'hi havia soterrat un protestant, fet que el rector considerà una profanació que obligava a soterrar els catòlics en altre indret. El batlle, instigat pel clergue, n'ordenà l'exhumació i l'enterrament en un camp particular.

En Alginet, un protestant que no s'havia descobert davant del viàtic fou condemnat a multa i presó. Les pedrades, fins i tot a xiquets, els crits, els insults i la crema de paradetes amb bíblies estaven a l'ordre del dia. En una població mallorquina, un grup de manifestants, al crit de «¡Moren els protestants!», intentà saquejar l'església i assaltar el domicili del pastor. L'any 1878, El Mercantil Valenciano, a propòsit d'aquests fets, sortí en defensa dels protestants. A Xàtiva, també hi hagué mostres d'intolerància. Els més majors conten com els rectors els volien prendre els xiquets, per a ensenyar-los forçadament la doctrina catòlica. «¡Que venen els dimonis!», cridava alguna gent quan veia entrar els protestants al seu lloc de culte. En 1929, unes beates d'Alcàsser aconseguiren que l'amo d'un forn engegués al carrer un empleat baptista, per haver vetllat les despulles d'una jove, també baptista, i haver portat a coll el seu taüt junt amb altres. A pesar d'incidents com aquests, continuà la fundació de noves comunitats protestants.

En 1923, a partir d'un nucli format per les famílies de Ramon Arnau, de Canals, i Sanchis-Esplugues, de Navarrés, es fundà l'església de Xàtiva, dirigida durant sis anys per Antoni Esteve. N'havia estat promotor Vicent Mateu, mort el 1914. Malgrat l'absència de documentació, hom sospita que l'església xativina ja estava constituïda a finals del segle XIX. L'obra reformadora arribà també a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere, Carlet, Catarroja. En octubre de 1931, se celebrà un acte al Gran Teatre de Xàtiva en què intervingueren davant 400 persones dos oradors protestants. Llavors, l'església reformada local tenia uns 45 membres. Amb l'esclat de la Guerra Civil, nombrosos protestants, molts d'ells pastors, foren afusellats en zones franquistes. Un cop acabat el conflicte, es prohibí la celebració de cultes. Foren clausurades les capelles evangèliques. Hi hagué execucions. Es produïren robatoris en temples i locals. Les escoles foren tancades. Molts membres de comunitats evangèliques hagueren de marxar a l'exili.

En 1945, la xativina, amb uns 50 membres, demanà d'obrir una capella al carrer Roca. (La sol·licitud estava firmada per Vicent Francés, de Sumacàrcer, futur dirigent de la Convenció Baptista Espanyola.) Fins aleshores, els baptistes es reunien en domicilis particulars. El permís s'atorgà en 1946. El governador civil advertia al batlle que devia vigilar l'exacte compliment de l'autorització, dándome cuenta si observare alguna infracción. En 1948, el missioner nord-americà John David Hughey, de la Convenció Baptista Meridional dels Estats Units, trameté un escrit al ministre de Governació en què pregava que les esglésies de València i Xàtiva pogueren celebrar llurs cultes amb normalitat. Ramon López Juan, de Monòver, era el pastor de Xàtiva. Tanmateix, en 1949, l'Ajuntament xativí va rebre un escrit de denúncia firmat per dos veïns, Pascual Moscardó Bravo i Francisco Saez Francés. Els protestants eren acusats de celebrar, amb l'excusa del culte religiós, reunions clandestines de caire polític en què es criticava el règim franquista. L'Ajuntament decretà la clausura de la capella (llavors situada al carrer Roca). L'acta de clausura duia les firmes del cap de la policia local, Francisco González, i dos testimonis, Antonio Lluch i Manuel Sanz.

És possible que militants de partits que havien donat suport a la República es convertiren a la fe reformada com a forma de mantenir una oposició encoberta a la dictadura. Ara bé, com aquesta desitjava ser reconeguda pel govern nord-americà, la capella fou autoritzada a obrir les portes de nou, aquesta vegada al carrer Sant Vicent. En 1954, la guàrdia civil de la caserna local, que comandava el capità Isabelino Cáceres, va interrompre la celebració d'uns batejos per immersió al riu Albaida. S'imposaren vàries multes pecuniàries. Cinc persones, el pastor entre elles, multat amb 10.000 pessetes, es negaren a pagar. Les cinc foren condemnades a pena de reclusió, que compliren a la presó situada en plaça Espanyoleto, on ara és l'ambulatori. L'acció del govern nord-americà aconseguí de relaxar la pressió contra els protestants. Això no obstant, aquests no podien exercir funció o càrrec públic. En 1965, la Convenció Baptista d'Espanya se celebraria a Xàtiva. En 1966, Marcelino Huidobro substituí com a pastor Josep Cardona Gregori. Huidobro dirigiria l'església baptista de Xàtiva durant més de vint anys. Als primers noranta fou rellevat per Elies Nofuentes, que també exercí durant dues dècades. L'actual pastor és Miguel Fernández.

Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i viles veïnes —Canals, Navarrés, Quesa, la Pobla Llarga— pertanyen a la denominació evangèlica baptista, que té uns 250 seguidors a la nostra ciutat —un miler si es comptabilitzen els no assidus al culte. A Xàtiva també hi ha tres grups pentecostals, molt petits, formats per gent d'ètnia gitana i immigrants hispanoamericans. El primer lloc de culte dels baptistes xativins havia estat a la plaça Urios. Després vindrien els dels carrers Canonge Cebrià, Roca i Sant Vicent. Finalment s'instal·larien al seu emplaçament actual del carrer Argenteria. (Durant un temps, a inicis dels setanta, un grup de persones, encapçalades per les famílies Carrasco i Sanchis, se separarien de la comunitat baptista i marxarien a un baix del carrer Benefactor Tudela, però acabarien tornant a l'església comuna.) En 1972, es fundà l'escola infantil Betània. També es creà la llar d'ancians de la Corona de l'Estrella.

Durant el primer gran despertar de la reforma protestant, a partir del segle XVII, l'evangelisme baptista experimentà un impuls enorme, sobretot als Estats Units, on és la confessió majoritària. En canvi, els reformats autòctons, ciutadans en plenitud de drets gràcies a l'actual sistema democràtic, arrossegaren fins als anys setanta del segle passat una llarga història de refús i persecució. Els punts àlgids de l'arbitrarietat s'assoliren durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Fins i tot ara, la igualtat de totes les confessions religioses davant la llei és més teòrica que real; el catolicisme dominant encara continua gaudint de múltiples privilegis, malgrat la pretesa aconfessionalitat de l'Estat espanyol. No està mal recordar aquestes coses ara que els bisbes catòlics reivindiquen la llibertat. En fi, cal suposar que les comunitats protestants de Xàtiva i la seua rodalia celebraran com cal el cinc-cents aniversari de la Reforma.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)

divendres, 9 de juny del 2017

El protestantisme a Xàtiva (I)

Enguany es commemora el cinquè centenari de la Reforma. Segons la tradició, Luter penjà les seues tesis, que refutaven la doctrina papal sobre les indulgències, el 31 d'octubre de 1517, a les portes de l'església del castell de Wittenberg. El Regne de València esdevingué un dels focus protestants de la península. Sorgiren cercles de reformats a Morella, a la cartoixa de Portaceli i a Pedralba. Els pilars de la Reforma eren la llibertat del cristià i l'ancoratge de la fe en la Bíblia com única autoritat i fonament. En 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" per la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. (De llavors ençà, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants.) En Espira s'acordà l'aplicació del principi Cuius regio, eius religio (segons el seu regne, la seua religió). L'acord tallà d'arrel qualsevol possibilitat d'implantació de les idees protestants a la molt catòlica monarquia hispànica.

Per a conèixer la peripècia dels cristians reformats a casa nostra, és recomanable de llegir l'obra Història del protestantisme als Països Catalans, de Josep-Lluís Carod-Rovira (edicions 3i4, 2016) i 'La persecució de les minories religioses a Xàtiva durant el franquisme', article d'Isaïes Blesa publicat en La repressió franquista a Xàtiva (Ulleye, 2012). Hom podria pensar que el protestantisme fou inexistent al Regne de València, però les idees dissidents aconseguiren de penetrar-hi. També és possible trobar a Xàtiva petjades del cristianisme reformat. En 1565, posem per cas, un xativí, el cirurgià Joan d'Alva, que exercia a Catalunya, fou condemnat pel tribunal de Barcelona a assots, a un any de reclusió i a dur hàbit perpetu. València esdevingué el lloc amb més protestants morts de tota la Corona d'Aragó. La Inquisició estava instal·lada al convent de Sant Domènec. (Més tard, passaria al palau del Temple.) Els acusats d'heretgia patien presó i tortura abans de ser jutjats en actes de fe que se celebraven a la plaça de la Seu.

Se'ls imputava tot allò que l'ortodòxia catòlica considerava heretgia: creure en la justificació només per la fe, no practicar la confessió, llegir llibres prohibits, no reconèixer l'autoritat del papa (ni la tradició de l'Església com a font d'autoritat), negar la doctrina de l'eucaristia... Els declarats culpables eren condemnats a la confiscació dels béns i a infàmia, que s'estenia a llurs descendents, privats de tot càrrec i dignitat. Cremaven els reus, i els llançaven codolades, a les vores del Túria. (El crematori estava en una esplanada a tocar del riu.) L'activitat inquisitorial, esperonada pel patriarca Joan de Ribera, arquebisbe de València, es mantingué fins a finals del segle XVI. Les actuacions de la Inquisició esborronaven. Les despulles dels acusats morts en arrest també es cremaven si hi havia sentència condemnatòria després del seu traspàs. La persecució persistent impedí que la Reforma reeixís a casa nostra.

A finals de la centúria havien desaparegut tots els grups reformats. En aquell fracàs també intervingueren altres causes, com ara la impossibilitat de llegir en llengua pròpia la Bíblia i els textos dels reformadors, malgrat que la versió en català de les escriptures, incunable conegut com Bíblia Valenciana, atribuïda a Bonifaci Ferrer, s'havia imprès entre 1477 i 1478. Se'n feren 600 exemplars que aviat s'escamparen per biblioteques de la Corona d'Aragó. Perseguida per la Inquisició, no ens ha arribat cap exemplar sencer. El protestantisme, primera confessió religiosa als països avançats del món, que condicionà en gran part l'evolució política, econòmica, cultural i lingüística de moltes nacions, desaparegué de casa nostra. Caldria esperar el segon gran despertar, esdevingut a mitjan segle XIX, per a trobar de nou la presència de cristians reformats a terres valencianes. I açò ens duu a la figura d'un xativí il·lustre, el sacerdot liberal i jansenista Joaquim Llorenç Villanueva, diputat a les Corts de Cadis, que havia publicat en 1791 una obra en què defensava la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars. En 1825 traduiria a l'espanyol la Natural Theology de William Paley, teòleg anglicà. En 1836, el sacerdot xativí féu una versió de Carta a un amigo de la autoridad, objeto y efectos del Cristianismo y en especial de la doctrina de la Redención, del quàquer J. J. Gurney.

Hom sospità, per tant, que Villanueva simpatitzava amb el protestantisme. En fi, hauria d'exiliar-se primer a Londres i després a Dublín, on morí i està soterrat. En 1828, La British and Foreing Bible Society (BFBS) de Londres decidí editar la Bíblia en català. Es plantejà el dubte de qui en faria la traducció, si Joaquim Llorenç Villanueva, que comptava amb el suport del llibreter valencià exiliat Vicent Salvà, o bé el liberal català també refugiat a Londres Josep Melcior Prat, que acabaria imposant-se. En 1832, la BFBS publicà Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesuchrist, traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presència del text original. Diversos missioners i "colportors" britànics i suecs repartien les escriptures pel nostre país. Les idees dels reformadors tornaven. Anglesos, irlandesos, escocesos, gal·lesos, francesos, suïssos, suecs i nord-americans vingueren a predicar-les. El nom de Xàtiva tornà a estar vinculat a la Reforma; en 1837, el pastor suís Alexander Louis Empaytaz, establert a Barcelona, quedà vidu d'un primer matrimoni i es casà amb la xativina Rafaela Josefa Micó Tomàs, de qui tindria dos fills.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)

diumenge, 4 de juny del 2017

Actituds surrealistes

Sobten les maneres agres que s'han fet servir amb l'empresari que volia crear un museu a Xàtiva. Se li ha dedicat tota classe d'improperis: mafiós, trilero, corrupte, reietó, xantatgista, dèspota... Menys guapet, se li ha dit de tot. Alguns dies, les xarxes socials bullien. De vegades, les invectives eren molt estrafolàries. Aquesta, per exemple: «Quilis ha amenaçat els seus treballadors i les seues famílies. Si algú d'ells s'adhereix a la campaya de recollida de firmes en contra de foradar la serra, és capaç d'acomiadar tota la plantilla. Ha arribat a dir que està disposat a desmuntar la fàbrica i endur-se-la a un altre lloc.» ¿Qui havia proporcionat aquesta suposada informació? ¡La senyora Bona Tinta! ¡Que ens n'haurà contat, d'històries, aquesta senyora! Vaig preguntar a persones amigues, els fills de les quals treballen en Inelcom, i em van contestar que no sabien res d'això, que els sonaba a xinès. «Si fos cert, el meu fill m'ho hauria contat, però no m'ha dit res de res. Estic segur que és una bola», em digué un dels amics consultats.

En comptes de debatre les clàusules de recepció d'una donació, els detractors del projecte s'han embolicat en qüestions alienes al punt principal, i més pròpies de fòrums sindicals o judicials. No han volgut ni escoltar la informació que oferia la mercantil. «Si vol informar-nos sobre el projecte, ho haurà de fer en territori neutral. Així i tot, no garantim l'assitència, perquè no volem proporcionar-li cap coartada», digueren. En algunes reunions s'ha afirmat que Quilis volia envair la serra i fer-se amo del castell. Ningú no va piular en sentir-ho. Durant les últimes setmanes s'ha pronunciat sovint una frase de caire despectiu sobre les obres d'art d'Inelcom: «La col·lecció que ningú no coneix, o de la qual ningú no ha sentit parlar.» No la coneixeran alguns. Altres, que han viatjat a Pozuelo d'Alarcón i l'han vista, diuen que és magnífica. L'empresa invità molta gent i molts col·lectius a visitar l'edifici on s'exposa. Fins ara, qualsevol persona podia sol·licitar l'accés. «Que Quilis se'n vaja ben lluny», li han dit. En fi, tot açò menava a l'absurd.

No es tenia informació de primera mà i es negava la possibilitat de tenir-ne. ¡El peix que es menja la cua! Mentre, les brofegades contra l'empresari no cessaven. Els grups del tripartit no eren del tot aliens a la campanya desfermada contra Quilis. Un conegut polític d'esquerres em va dir somrient que l'executiva del seu partit estava encantada amb els escamots de xoc. «Són de molta utilitat per a reblanir les pretensions de l'empresari de cara a una negociació formal», em va dir. Imagine que l'empresari s'haurà afartat —com s'hauria afartat qualsevol altra persona— de tant dicteri i tanta afirmació gratuïa, i haurà pensat: «¡A fer la mà! ¡Que us donen!» I ara, alguns i algunes es posen molt dignes i blasmen a l'empresari la seua reacció. El blasme és surrealista, de veritat. ¿En quin cap cap que algú que vol fer un regal haja d'aguantar com agraïment una allau d'insults i desqualificacions? ¿Algú creu que les "perles" dedicades a Quilis afavorien l'ambient de diàleg i negociació? ¿Comportament digne? Surrealista, més bé.