Empat tècnic

Sovint, quan estan a punt de desfermar-se polèmiques per afers com el del museu d'Inelcom, es produeix una primera escaramussa ben cridanera. Un dels bàndols potencialment antagonistes intenta emparar-se de la raó ètica, de la veritat absoluta. Aquest primer cap de pont és molt important; qui l'ocupa es fica des del primer moment en una posició d'avantatge sobre els rivals, que estaran atemorits. Els grups contraris als plans de l'empresa Inelcom tingueren èxit en aquesta escaramussa inicial. «Nosaltres som els únics defensors del patrimoni històric i artístic, de la natura, de la legalitat, del seny, del futur de la ciutat», proclamaren. Doncs, no. En una societat democràtica ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta sol estar molt repartida entre els diferents punts de vista. En última instància, si s'ha d'optar entre proposicions enfrontades, el dilema se soluciona votant. I com ja sabem, les votacions no sempre les guanya qui té raó. Fa poc, hem conegut els resultats d'una enquesta feta per alumnes de l'IES Josep de Ribera. Als enquestats se'ls preguntà pel Museu d'Art Contemporani i Arqueologia d'Inelcom.

Sembla que el 53% dels xativins estava en contra de la ubicació proposada i un 47% a favor. Per a mi, aquest resultat és un empat tècnic que em suggereix algunes reflexions. Com ja vaig dir en un text penjat al meu diari personal, el projecte de museu era la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. Això no obstant, i en contra del que han afirmat algunes persones, l'assumpte no va moure cap debat públic. En públic només es van manifestar els detractors del projecte: Xàtiva Digna, Iniciativa Cívica pel Centre Històric i un grup ecologista. És difícil saber el veritable nivell de representativitat d'aquests col·lectius. La campanya de recollida de firmes en contra del projecte d'Inelcom, impulsada per Xàtiva Digna, ha quedat molt per sota de les seues expectatives. Però, com resa la màxima, qui parla mal sempre troba eco. Els detractors han fet servir contra el promotor del museu i els seus plans, en fòrums públics i xarxes socials, contínues fal·làcies ad hominem i molta demagògia.

En canvi, les persones a favor del projecte van estar callades. Els entrà la por. ¿De què? De quedar com enemigues del patrimoni històric i artístic, de semblar antiecologistes i venudes al capital, de ser acusades de connivència amb les presumptes pràctiques corruptes d'un empresari depredador, d'aparèixer davant tothom com transigents amb la destrucció de la Serra del Castell. En aquest ambient enrarit, aquells que volíem mantenir una posició matisada ho teníem cru. De mi, per exemple, es va dir que estava incondicionalment a favor dels plans d'Inelcom. No sé d'on haurà sortit aqueixa suposició. En els meus escrits, he fet constar que calia donar un marge de confiança a l'Ajuntament. També he repassat els impediments que s'oposaven al projecte de la mercantil. ¡Tant és! Tot allò que no fos rebutjar clarament la pretensió de foradar la serra era considerat sospitós pels ocupants del cap de pont. Trobe sorprenent, per tant, el resultat ajustat de l'enquesta. A quasi la meitat dels xativins li pareixia bé la idea de construir el museu al lloc proposat per l'empresa promotora. Algunes converses amb gent coneguda m'ho feien pressentir.

I això sense que cap personalitat important partidària de la proposta arribés a exposar en públic els seus arguments. ¿Quins serien els percentatges de gent a favor i en contra si s'hagués produït un veritable debat públic entre partidaris i detractors? Ja no ho sabrem. Ens quedarà el dubte. Entre aquells que no veien malament la idea d'un museu al costat de Montsant, ha faltat el valor d'expressar en veu alta la seua opinió: «A mi, que foraden uns bancals d'oliveres, per a instal·lar una de les millors col·leccions europees d'art contemporani, no em sembla mal negoci. I menys si després tornen a plantar els arbres.» S'ha acomplit el refrany: «Dos no discuteixen si un no vol.» Tots els temors enumerats abans es podrien resumir en un sol: hi ha molta por de semblar políticament incorrecte. «D'un empresari no pot venir res de bo», segueix pensant molta gent d'esquerres. Per la meua banda, crec que certs adalils del patriotisme local mai no trauran Xàtiva de l'estancament. Tampoc no la farà avançar una concepció fossilitzada de la cultura. En fi, ¿es podrà reprendre el debat sobre el museu d'Inelcom o l'assumpte està definitivament tancat?

(publicat a Levante-EMV, el 10/06/2017)