La música, la vida i la política

Va nàixer a la primeria dels cinquanta. Passà tota l’edat primerenca escoltant històries familiars sobre atrocitats comeses pels “rojos” i programes de ràdio com Matilde, Perico y Periquín. La seua fou una infància de ràdio i cinema en blanc i negre. En arribar a l’adolescència, estava fart d’escoltar cançons de Juanito Valderrama i Dolores Abril, de José Guardiola o de Gloria Lasso —avorria especialment la cançó ¡Canastos!, que interpretaven a duo ella i Luis Mariano. Durant l’època d’institut, caigueren a les seues mans, per casualitat, els primers discos de Los Sírex, Los Mustangs i, oh sorpresa, The Beatles i The Rolling Stones. A partir de llavors, ja no volgué saber res de la cançó moderna, la tonadilla, la copla o el flamenc. Es va deixar els cabells llargs i, seguint la invitació de Los Sírex —que cantaven un tema titulat Si yo tuviera una escoba—, agranà la banda sonora que havia acompanyat fins aleshores la seua infància. Quan es féu jove, vingueren el pickup i els primers amors —durant el Preu, tingué dos romanços successius.

Per Pasqua, ell i els seus amics començaren a organitzar balls al xalet d’Esplugues, en Pino Grande. Les escenes eren entendridores: ells lluitaven per arrimar-se a les xiques; elles posaven els colzes al davant; tots i totes amb el cor en un puny, per por que arribaren de sobte els pares d’Esplugues i truncaren les passions juvenils. I mentre, les cançons de Matt Monro, The Mamas & The Papas i Otis Redding sonant al pickup. ¡Quins temps! A la Universitat, va descobrir els cantautors i va encendre molts llumins als concerts de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor... S’acabava el franquisme; eren temps de lluita per recuperar, com més aviat millor, la delejada llibertat. Ell sentia, tanmateix, una mena d’estranya esquizofrènia. ¿Com era possible que li agradaren alhora Lluís Llach i Emerson, Lake & Palmer? ¿Era lògic que els seus coneguts maulets s’emocionaren veient una dansà i ell s’avorrís? ¿Tenia sentit experimentar millors vibracions escoltant Made in Japan, de Deep Purple, o Brown Sugar, dels Rolling Stones, que Juan Salvador Gaviota, de Neil Diamond, o Campanades a morts, de Lluís Llach? ¡Ha! La vida i les seues contradiccions.

El nostre protagonista va comprendre aviat una cosa evident: els concerts d'alguns cantautors no l’havien emocionat per les qualitats musicals dels intèrprets; l’havien copsat la contundència dels missatges i els ambients electritzats. A partir de llavors, blasmà els intents —característics de Diamond o Llach— de barrejar música popular i música culta, d’intentar convertir una cançó pop de cinc minuts en una simfonia inacabable de caires beethovenians. Ell preferia temes més simples de Dire Straits o Police, balades de Sade o experiments psicodèlics i progressius com els de Pink Floid i King Crimson. Van passar els anys i el nostre home esdevingué finalment un burgès provecte. A hores d'ara té —¡veges!— els cabells esclarissats, molt curts i blancs, s’ha reconciliat amb les músiques ètniques (posant Pep Gimeno “Botifarra” en un altar), li agrada la música antiga, la barroca (atresora la integral de Johann Sebastian Bach en CD), ha redescobert el flamenc (sobretot el de fusió) i és, per damunt de tot, un gran aficionat al Jazz, al Rhythm & Blues i al Blues. Sent debilitat pels saxofonistes, els trompetistes, els pianistes, els guitarristes...

Quant a cantants, li agraden Nat King Cole, Billie Holiday, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Johnny Hartman, Eliane Elias, Ester Andújar, Andrea Motis... Col·lecciona discos de músiques cubana i brasilera. Conserva en perfecte estat de revista la seua ingent col·lecció de vinils i el seu antic equip reproductor de música (amplificador Luxman, platina de casset Teac, giradiscs Thorens, lector de CD Marantz, altaveus anglesos...). A Xàtiva, venien discs i tot allò relacionat amb ells (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) en poquíssims llocs: Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc, botiga regentada per Joan Bacete. Un món desaparegut. Avui, tothom es descarrega la música als mòbils. La vida dóna molts tombs. I els gustos musicals, també. Qui ignora els del nostre home dóna per descomptat que només deu ser aficionat al cant d’albades. Com fou militant d'un partit valencianista... Ja fa quaranta anys d'això. I la política va cap a horitzons ignots. Ja no existeix Soni-Disc, però tampoc el grup municipal de Compromís.

(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2026)

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

Dia de la dona amb música

 

 

Cent anys de Montserrat Torrent i de la declaració del castell de Montesa com monument nacional

Música de Chopin

Cites culturals

Estellés a cau d'orella

Valencians a Viena

El dia 29, vaig viatjar amb un grup de persones a Viena, una de les grans capitals europees, que era plena a vessar de gent de totes les procedències. Bé que molts xativins ho ignoren, la capital d'Àustria guarda vinculacions insospitades amb casa nostra. Ens hem de remuntar a la desfeta d'Almansa en 1707; la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes provocaren un exili part del qual recalà a la cort imperial vienesa. Uns quants maulets (oficials, lletrats, nobles i militars) s'exiliaren amb les seues famílies primer a Barcelona i potser després a Itàlia i Viena. Molts xativins havien sigut partidaris de l'arxiduc Carles d'Habsburg (Carles III d'Aragó) que, en morir el seu germà, hauria de marxar a Viena, on seria coronat com Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Abans, s'havia casat a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Serien fidels a la causa monàrquica hispànica i la Corona d'Aragó. Carles mai no les renuncià. En partir cap a Àustria, deixà la seua esposa a Barcelona, com a reina governadora.

Amb el rei marxaren personatges notables, com ara l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona. Gràcies a Agustí Ventura, sabem que els jurats xativins exiliats a Barcelona Basili Bru, Jeroni Exea i Antoni Grau enviaren en 1711 un memorial a la reina a través del Consell d'Aragó austriacista. El degoteig d'exiliats continuà. En 1713, amb la marxa d'Elisabet Cristina, més gent fugí. En 1715, van partir els darrers expatriats (soldats, oficials, funcionaris...). Degué haver-hi xativins, però no sabem quins ni quants. ¿Fugiren a Viena els Bru, els Exea i els Grau? Només coneixem el nom de tres socarrats residents a Viena, Pedro Matoses, Antonia Anguerot i fra Joan Masip, trinitari, que demanaren una pensió a l'emperador. La meua estada a Viena m'ha permès descobrir moltes petjades d'aquells esdeveniments històrics. Vaig visitar, per exemple, la Karlskirche, la Minoritenkirche, la Kapuzinergruft... Carles VI ordenà construir una grandiosa església barroca dedicada a Sant Carles Borromeu, amb dues columnes que recorden la de Trajà a Roma. La barana del cor del temple mostra l'escut imperial en què apareixen les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó.

Al convent franciscà de Sant Jeroni fou primerament inhumat Folch de Cardona. A la catedral, a l'església dels franciscans menors i a l'Alserkirche —de trinitaris descalços— van ser soterrats alguns exiliats. La Franziskanerkirche i l'Alserkirche eren punts de trobada habitual de catalans i valencians. Al Panteó dels Caputxins estan sepultats els Habsburg. S'hi troben els mausoleus de Carles VI i la seua esposa. En el d'aquesta hi ha un relleu que representa la seua arribada al port de Barcelona. A més d'esglésies, veiérem també l'Òpera Estatal, parts de l'Hofburg —conjunt palatí imperial—, el palau Schönbrunn —que recorda Sissi—, el Kunsthistorisches Museum, el Belvedere, l'Albertina... Contemplàrem quadres de Rafael, Arcimboldo, Velázquez, Caravaggio, Vermeer, Bruegel, Lucas Cranach, Rembrandt... El palau Belvedere alberga la millor col·lecció d'obres —inclòs El bes— de l'artista Gustav Klimt. L'Albertina conserva el conjunt de gravats i dibuixos més gran del món. (La Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde no està exposada.)

En fi, Viena permet entrar en cafès esplendorosos, tastar el pastís sacher, visitar el Pavelló de la Secessió dissenyat per Joseph Maria Olbrich, veure edificis d'Otto Wagner o la casa de Mozart, passejar en calessa arrossegada per cavalls... Com és lògic, la Nit de Cap d'Any vienesa fou inoblidable. Sopàrem en un restaurant del Prater, a prop de la Sínia que immortalitzà una escena del film El tercer home, dirigit per Carol Reed i interpretat per Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles i Trevor Howard. Després marxàrem a escoltar música clàssica al Kursalon, palau neorenaixentista edificat a mitjan segle XIX en la Ringstrasse. (El 1868, aquest palau celebrà el primer concert amb composicions de Johann Strauss.) Escoltàrem la Polca Fígaro, la Marxa Radetzky, El Danubi blau... Hi hagué bel canto i ballet. Abans de les dotze campanades, eixírem a la terrassa. Brindàrem amb cava i admiràrem un castell de focs artificials. ¡Dies emocionants a la capital musical d'Europa! No faltà, però, el recordatori de la realitat crua; el jorn anterior, una manifestació de protesta contra el genocidi perpetrat a Gaza havia partit just des de l'Staatsoper.

(publicat a Levante-EMV, el 13/01/2024)

Equinocci de la tardor

Casualment, aquesta columna es publica el 23 de setembre, data de l'equinocci de la tardor. A la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la part alta de la Vall de Montesa és època de verema. El triangle Fontanars - Moixent - la Font de la Figuera (Terra dels Alforins) produeix alguns dels millors vins del país. Ja fa temps, Robert Parker donà una nota de 93 punts al vi Maduresa, nau insígnia de Celler del Roure, empresa de Moixent. En aquells moments les anyades tenien aquesta composició: 30% de syrah, 20% de cabernet, 10% de monestrell, 10% de merlot, 10% de petit verdot i 20% de mandó, varietat local quasi extingida. Per a elaborar aquest vi, el celler treballa de manera artesana. La verema es fa manualment, en caixes de 15 Kg. El desrapat, la selecció dels grans i l’extracció als tancs també són manuals. Els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el criança roman dotze mesos en barriques de roure francès. Com a resultat, una simfonia d’aromes de fruites i de sotabosc: pruna, maduixa i gerd amb flaire de violeta. En boca, tons de canella i roure torrat, sensació de mantega, gust de regalíssia i fons torrefacte.

Altre vi interessant és el verdil d'Énguera, elaborat a partir d'una varietat autòctona de la Vall dels Alforins. El raïm es verema amb un 13% d'alcohol la primera setmana d'octubre. Roman en unes cambres de fred, a 10º sota zero, durant quinze dies, temps en què s'esdevenen diversos processos fisiològics. L'aigua que forma el most es congela i cristal·litza. L'acció dels cristalls trenca les cèl·lules de la pell alliberant aromes que no surten en una vinificació tradicional, cosa que aporta al verdil un sabor a canella i mel. És produït per Bodega d'Énguera. Ha obtingut diferents guardons i esments en guies especialitzades. El verdil té color groc palla, brillant i amb reflexos verdosos, i aromes a fruites verdes madures, com el meló o la pera d'aigua. En boca, destaca per l'equilibri entre dolçor i acidesa. Combina amb postres com les pomes o les peres. És ideal per a prendre amb flams i pastissos de milfulles amb nata, que reforcen el sabor del vi. El pròxim dia 29, festivitat de Sant Miquel, patró d'Énguera, és bona ocasió per a visitar la vila.

Però tornem a l'inici. Durant els equinoccis —n'hi ha dos, el de primavera i el de tardor—, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món, excepte als pols. A partir d'ara, els dies minven i les nits s'allarguen. Precisament per això, en temps ancestrals, els nostres avantpassats deien que setembre era l'últim mes de l'any. El sendemà de la data equinoccial començava un nou curs. Hi sovintejaven les pràctiques de sortilegis i les invocacions a forces secretes de la natura o a éssers sobrenaturals perquè foren propicis. El vi era un mitjà de comunicació entre els humans i les divinitats. (Encara avui, el vi acompleix un paper important a la litúrgia catòlica.) Alguna cosa de la màgia equinoccial ha arribat fins als nostres dies. La gent sempre s'ha sentit atreta pels fenòmens astronòmics. Em ve al cap Équinoxe, el quart àlbum d'estudi publicat en 1978 pel compositor i intèrpret francès de música electrònica Jean Michel Jarre. És un àlbum al·legòric. S'hi representa un jorn sencer, vint-i-quatre hores, de la vida d'una persona. El disc fou seguit d'un gran concert a la plaça de la Concòrdia de París que congregà més d'un milió de persones.

Entre els efectes de so presents als vuit temes d'Équinoxe s'evoquen imaginàriament els ritmes còsmics i s'imiten els sorolls del vent, les tempestes i les pluges que acompanyen sovint els dies immediatament anteriors i posteriors als equinoccis de primavera i tardor. Sense anar massa lluny, ho hem pogut comprovar a Xàtiva durant la primera quinzena del mes. Altres efectes dels períodes equinoccials són les interrupcions o les alteracions contínues de les comunicacions electròniques (sobretot d'aquelles que es fan a través de satèl·lits geoestacionaris). A causa de la posició del Sol i de les seues radiacions, fallen els televisors, per exemple. Els veïns de Bixquert no ho hauran notat; en diverses zones de la contrada falla la tele tot l'any. Un amic meu, Pepe, que hi viu, no pot veure cap telenotícies; no li arriba senyal. Es queixa i sembla que l'autoritat competent no li fa gens de cas. Però l'equinocci de la tardor —o de la primavera— no té la culpa d'aquestes coses. La data és, això sí, preludi de l'hivern i el Nadal imminents, i de ponts festius.

(publicat a Levante-EMV, el 23/09/2023)

Edició 2023

fes

Cap de setmana intens

Nou al·licient per a la ciutat

Des que fou enregistrada en vinil i publicada en 1963, Al vent és una d'aquelles cançons que es presta a les celebracions. Vam commemorar amb puntualitat les seues noces d’argent, els trenta i els quaranta anys i les noces d’or. Ara, Raimon ha volgut celebrar el seixantè aniversari a la ciutat on va nàixer. Quan va compondre Al vent, jo sols tenia vuit anys. Fins a més endavant, no copsaria, per tant, el sentit d'aquesta i altres peces del cantautor. A la darreria dels seixanta, les preferències musicals dels adolescents xativins no tenien res a veure amb la nova cançó —bé que el nom de Raimon sonava vagament des de 1963, perquè Se’n va anar, cantada per ell i Salomé, havia triomfat al Festival de la Cançó Mediterrània. Arribaven èxits de fora, sobretot de Gran Bretanya (Beatles, Rolling Stones) i dels EUA. També escoltàvem grups peninsulars (Los Mustang, Los Sírex, Los Brincos...), alguns dels quals feien versions de temes estrangers. En realitat, els fills de classe treballadora només podíem escoltar música a la màquina de discs del saló recreatiu de l'Albereda. Les xiques... No estava ben vist que entraren en uns recreatius.

Acabar els estudis a València permetria que molts ascendírem graons en l'escala social. A més, la vida estudiantil obrí els ulls d'alguns i algunes. Existia gent que lluitava contra la dictadura. També descobrírem Raimon i altres personatges de la nova cançó que intentaven dignificar la llengua. Tots aquests records em passaven pel cap quan em dirigia a casa després d'haver assistit a la inauguració multitudinària de 60 anys d'Al vent: la col·lecció d'art Raimon i Annalisa. A hores d'ara, gran part dels ciutadans sap que el cantautor i la seua esposa han llegat els seus béns a la ciutat. En octubre de 2021 és constituí la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals (CRAC). Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva, a l'antic monestir de Santa Clara. La fundació estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra de Raimon, l'immens fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella i el seu patrimoni moble i immoble. Enguany, han volgut celebrar els seixanta anys d'Al vent oferint-nos un avanç del fons artístic nodrit amb adquisicions i múltiples regals; Raimon ha tingut amistat amb molts artistes.

Fins al pròxim 19 de març es podrà admirar a la Casa de l'Ensenyança una selecció d'obres de la col·lecció de Raimon i Annalisa. S'ha de destacar la importància del llegat; les peces d'autors contemporanis amb què compta el Museu de Belles Arts són poques —i d'escàs interès algunes. Les persones que visiten l'exposició contemplaran creacions d'artistes molt significatius de les avantguardes anteriors i posteriors a la Guerra Civil: Andreu Alfaro, Eduardo Arroyo, Miquel Barceló, Chillida, Julio González, Josep Guinovart, Madola, Joan Miró, Monjalés, José Ortega, Antonio Saura, Tàpies, Joan-Pere Viladecans... Estan representats grups dels anys quaranta i cinquanta, com Dau al set i El Paso, als quals van pertànyer Tàpies i Saura. Aquests grups van renovar profundament la plàstica peninsular. Hi ha presència de diferents tendències artístiques (abstracció, pintura matèrica, nova figuració). Arroyo i els valencians Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras destaquen entre els seguidors de la nova figuració presents a la col·lecció.

 

 

Les peces exhibides són ben variades: dibuixos, escultures metàl·liques, ceràmica, olis i acrílics sobre suports diferents, collages, serigrafies, litografies; obres úniques i exemplars d'art seriat, molts dels quals tenen caràcter únic per les dedicatòries a Raimon o Annalisa de la mateixa mà dels autors; obres que es van reproduir en cobertes de discs; cartells, fotografies i documents... ¡Un veritable luxe per a la ciutat! Sis artistes —Andreu Alfaro, Joan Miró, Tàpies, Artur Heras, Viladecans i José Ortega—, admiradors i amics de Raimon, formen el gruix de l'exposició. Els creadors seleccionats a la mostra, i alguns més, convertiran el futur CRAC de Santa Clara en un dels millors museus valencians d'art contemporani. Fins ara, només es podien fer suposicions sobre el contingut de la col·lecció dels dos benefactors. Des del dia 16, qualsevol entendrà que s'ha llegat un veritable tresor artístic a Xàtiva. Òbviament, hem d'estar agraïts als donants. Les visites a la ciutat tindran un nou al·licient, contemplar obres de Miró, Andreu Alfaro, Tàpies...

(publicat a Levante-EMV, el 25/02/2023)

La bicoca de ser mascle alfa

El tenor, director d'orquestra i gestor artístic Plácido Domingo està clavat en un bon embolic. Cada vegada queda més clar que és un assetjador de llibre. Prevalent-se de la seua posició de poder en el món del bel canto, intentava emportar-se a l'hort cantants joves de companyies internacionals d'òpera. Diferents organismes nord-americans van enllestir investigacions que corroboren la història. Algunes de les afectades van donar el pas de fer públic el seu testimoni personal. Fins al moment, aquests testimonis només palesen intents frustrats del tenor. Tenia les mans molt llargues. Li agradava molt tocar les natges i altres parts del cos de les cantants. ¡Plácido Octopus Domingo! Els demanava de jaure amb elles. La negativa de les dones, algunes casades —ell anomenava els marits mis rivales—, podia implicar la pèrdua del treball, deixar de cantar en teatres de prestigi internacional. No sabem si Octopus aconseguiria finalment passar de polp a fornicador. Els depredadors tenen cert índex de fracàs, però sempre acaben caçant alguna peça. El problema és que moltes possibles víctimes del tenor mans llargues es callen; tenen por a les conseqüències professionals i socials de parlar. Crida l'atenció la reacció del públic d'Europa davant les notícies sobre l'assetjador. En la pell de brau i altres països europeus, els fidels a l'òpera, entre els quals predomina la gent madureta —els joves solen tenir un poder adquisitiu molt baix—, o no hi donen crèdit o pensen que Plácido no ha fet res de l'altre món. Recordem els enormes aplaudiments que rebé al Teatre Reial de Madrid o al Palau de les Arts de València. («Amoretes, falagueries... Aqueixes coses no estaven tan mal vistes en dècades passades.») El tenor s'adhereix naturalment a aquesta tesi. Molta gent de casa nostra viu en una realitat paral·lela. Recordem el cas de Nevenka Fernández. El seu assetjador, l'alcalde de Ponferrada, va rebre el suport de veïns i, incomprensiblement, de moltes veïnes, inclús després de ser condemnat per sentència judicial ferma. En canvi, ella hagué de marxar a l'estranger fugint de l'ambient hostil. En fi, certs assetjadors sexuals sempre troben persones que comprenen les debilitats d'un mascle alfa.

Passar factura

L'assumpte de Shakira, la veritat, m'interessa poc. Entenc que tinga molt de ressò, perquè vivim immersos en allò que Arnold Hauser anomenava la cultura popular. Els grans esportistes i les estrelles de la música són, entre d'altres, elements essencials d'aqueixa cultura. Que una cantant haja sofert una traïció amorosa i en prenga venjança mitjançant una cançó és tot un clàssic. Ja se sap que qualsevol composició destinada al cant consta de música i lletra. La qualitat d'una cosa i l'altra pot ser bona, regular o nul·la, però això és més aviat indiferent per a l'èxit del producte, enorme si està adobat amb aquells ingredients que garanteixen l'interès del públic —exhibició d'intimitats, protagonistes famosos, escàndol. Des del meu punt de vista, BZRP Music Sessions #53, la cançó de Shakira, interpretada sobre una base sonora executada pel productor argentí Bizarrap, està en una posició intermèdia quant a qualitat. El tema és ballable i encomanadís. Jo sóc més del rock clàssic, el blues, el rhythm and blues, el jazz... ¡Ha! És que ja tinc una edat. Atenció, m'agraden també músiques més actuals. La lletra de BZRP Music Sessions #53 no passarà a la història pel seu lirisme o per la seua intensitat poètica. És el desfogament d'una dona traïda que li canta les quaranta a l'ex. Pel que sembla, aquest va tindre un comportament gens decorós; follava amb l'amant a casa quan la dona estava fora. L'home no tindria diners per a fer-ho en un bon hotel o llogar un apartament a la costa. La cançó de Shakira ha suscitat debat i moltíssims comentaris, inclús entre feministes. Segons el meu parer, ni l'episodi de banyes ni el vídeo de la cantant donen per a un debat feminista. Però l'assumpte té una derivada en què ningú no ha parat esment. A Gerard Piqué li tenia tírria molta gent. Els espanyolistes encara no han oblidat les paraules del jugador en 2017. Va condemnar l'acció violenta de la policia espanyola durant el referèndum català de l'1 d'octubre d'aquell any. «Mobilitzar-se pacíficament i votar en una democràcia no és cap crim», declarà davant les càmeres i els micròfons. També fou taxatiu sobre el judici als presos polítics: «He vist el judici des del primer dia i vaig viure el que va passar. No són culpables.» Altres esportistes catalans no es van voler mullar, ell sí. La cançó de Shakira suscitarà, per tant, la xerinola dels qui li la tenien jurada a Piqué —alguns del quals, per cert, insultaven Shakira quan el Barça jugava en camp contrari. ¡Les voltes que pega el món!

Nadala interpretada per Capella de Ministrers

La Sibil·la

Poesia i música en temps d'Ibn Ḥazm

II Fira Borja

IX cicle de música d'orgue

Música en temps d'Ibn Hazm

Mil·lenari d'El collar de la Coloma