Equinocci de la tardor

Casualment, aquesta columna es publica el 23 de setembre, data de l'equinocci de la tardor. A la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la part alta de la Vall de Montesa és època de verema. El triangle Fontanars - Moixent - la Font de la Figuera (Terra dels Alforins) produeix alguns dels millors vins del país. Ja fa temps, Robert Parker donà una nota de 93 punts al vi Maduresa, nau insígnia de Celler del Roure, empresa de Moixent. En aquells moments les anyades tenien aquesta composició: 30% de syrah, 20% de cabernet, 10% de monestrell, 10% de merlot, 10% de petit verdot i 20% de mandó, varietat local quasi extingida. Per a elaborar aquest vi, el celler treballa de manera artesana. La verema es fa manualment, en caixes de 15 Kg. El desrapat, la selecció dels grans i l’extracció als tancs també són manuals. Els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el criança roman dotze mesos en barriques de roure francès. Com a resultat, una simfonia d’aromes de fruites i de sotabosc: pruna, maduixa i gerd amb flaire de violeta. En boca, tons de canella i roure torrat, sensació de mantega, gust de regalíssia i fons torrefacte.

Altre vi interessant és el verdil d'Énguera, elaborat a partir d'una varietat autòctona de la Vall dels Alforins. El raïm es verema amb un 13% d'alcohol la primera setmana d'octubre. Roman en unes cambres de fred, a 10º sota zero, durant quinze dies, temps en què s'esdevenen diversos processos fisiològics. L'aigua que forma el most es congela i cristal·litza. L'acció dels cristalls trenca les cèl·lules de la pell alliberant aromes que no surten en una vinificació tradicional, cosa que aporta al verdil un sabor a canella i mel. És produït per Bodega d'Énguera. Ha obtingut diferents guardons i esments en guies especialitzades. El verdil té color groc palla, brillant i amb reflexos verdosos, i aromes a fruites verdes madures, com el meló o la pera d'aigua. En boca, destaca per l'equilibri entre dolçor i acidesa. Combina amb postres com les pomes o les peres. És ideal per a prendre amb flams i pastissos de milfulles amb nata, que reforcen el sabor del vi. El pròxim dia 29, festivitat de Sant Miquel, patró d'Énguera, és bona ocasió per a visitar la vila.

Però tornem a l'inici. Durant els equinoccis —n'hi ha dos, el de primavera i el de tardor—, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món, excepte als pols. A partir d'ara, els dies minven i les nits s'allarguen. Precisament per això, en temps ancestrals, els nostres avantpassats deien que setembre era l'últim mes de l'any. El sendemà de la data equinoccial començava un nou curs. Hi sovintejaven les pràctiques de sortilegis i les invocacions a forces secretes de la natura o a éssers sobrenaturals perquè foren propicis. El vi era un mitjà de comunicació entre els humans i les divinitats. (Encara avui, el vi acompleix un paper important a la litúrgia catòlica.) Alguna cosa de la màgia equinoccial ha arribat fins als nostres dies. La gent sempre s'ha sentit atreta pels fenòmens astronòmics. Em ve al cap Équinoxe, el quart àlbum d'estudi publicat en 1978 pel compositor i intèrpret francès de música electrònica Jean Michel Jarre. És un àlbum al·legòric. S'hi representa un jorn sencer, vint-i-quatre hores, de la vida d'una persona. El disc fou seguit d'un gran concert a la plaça de la Concòrdia de París que congregà més d'un milió de persones.

Entre els efectes de so presents als vuit temes d'Équinoxe s'evoquen imaginàriament els ritmes còsmics i s'imiten els sorolls del vent, les tempestes i les pluges que acompanyen sovint els dies immediatament anteriors i posteriors als equinoccis de primavera i tardor. Sense anar massa lluny, ho hem pogut comprovar a Xàtiva durant la primera quinzena del mes. Altres efectes dels períodes equinoccials són les interrupcions o les alteracions contínues de les comunicacions electròniques (sobretot d'aquelles que es fan a través de satèl·lits geoestacionaris). A causa de la posició del Sol i de les seues radiacions, fallen els televisors, per exemple. Els veïns de Bixquert no ho hauran notat; en diverses zones de la contrada falla la tele tot l'any. Un amic meu, Pepe, que hi viu, no pot veure cap telenotícies; no li arriba senyal. Es queixa i sembla que l'autoritat competent no li fa gens de cas. Però l'equinocci de la tardor —o de la primavera— no té la culpa d'aquestes coses. La data és, això sí, preludi de l'hivern i el Nadal imminents, i de ponts festius.

(publicat a Levante-EMV, el 23/09/2023)