En setembre de 1973, encara no s'havia mort Franco. Vivíem, per tant, els últims espeternecs de la dictadura. Jo només tenia 21 anys. Avui, he refet mentalment la cronologia del primer lustre d'aquella dècada. Tres cursos abans, en juny de 1970, havia acabat el Preu. En setembre, vaig marxar a València a estudiar Magisteri. Fins aleshores, no tenia una consciència política massa definida, bé que era plenament sabedor del règim feixista que patíem. A les aules de la Normal, però, coneixeria gent compromesa amb la lluita antifranquista —Manolo Lledó, per exemple, que més tard seria fundador del grup Al Tall. En juny del 73, amb les pràctiques i la carrera acabada, em disposava a passar un període en blanc, per la meua incorporació al servei militar, que es produiria en març de l'any següent, en una caserna de Cartagena. Havia començat a comprar-me els números ordinaris i extraordinaris —encara els conserve— de la revista Cuadernos para el Diálogo i algun exemplar de Triunfo. La notícia del sagnant cop militar a Xile i la mort del president socialista Salvador Allende, l'11 de setembre de 1973, ens colpí a molts amics meus i a mi.
Bé que encara no hi havia llibertat de premsa a casa nostra, anàrem coneixent els successius episodis terribles: els detinguts a l'Estadi Nacional de Santiago; les tortures; les execucions; les caravanes de la mort... (Particularment aterridor fou l'assassinat del cantautor Víctor Jara.) El militar colpista, Augusto Pinochet, es declarava admirador de Franco. Dos anys després, en 1975, els serveis d'intel·ligència dels règims dictatorials d'Argentina, Bolívia, Xile, Paraguai i Uruguai, amb el suport dels EUA, iniciarien l'anomenada Operació Còndor, un pla sistemàtic i premeditat de repressió que incloïa el terrorisme d'estat i l'assassinat de múltiples opositors polítics en quasi tots els països d'Amèrica del Sud. Avui es commemora el cinquanta aniversari de la mort del president de Xile elegit democràticament i l'inici de la dictadura de Pinochet. I la casualitat vol que altres episodis trists s'hagen esdevingut el mateix dia de setembre. En 2001 es produí l'atac d'Al-Qaida a les Torres Bessones de Nova York. L'acte terrorista causà tres mil morts i vint-i-cinc mil ferits, i desfermà la guerra d'Afganistan i la minva de les llibertats democràtiques amb l'excusa de la seguretat.
Semblava que aquests esdeveniments acabarien relegant a un segon pla la diada de Catalunya. L'11 de setembre de 1714, l'exèrcit borbònic de Felip V assaltà Barcelona. Era el final de la Guerra de Successió. La data es convertí en diada nacional a la darreria del segle XIX. Des de llavors, amb el parèntesi de la dictadura, se celebra anualment. Els episodis dels segles XX i XXI que s'acaben de rememorar no aconseguiren restar importància a la diada. A partir de 2012, les seues manifestacions començaren a massificar-se, amb participació —les xifres varien depenent de la font que les aporte— d'entre 600.000 i 1.500.000 persones. En la manifestació de 2014, ja en ple procés, van participar un milió i mig de persones. En 2017, després del referèndum de l'1-O, la manifestació de la diada aconseguí de congregar, segons la guàrdia urbana de Barcelona, un milió de persones. Des de llavors, els efectes de la repressió policial i judicial i la divisió entre els partits independentistes s'han fet sentir. Enguany, la guàrdia urbana diu que només s'han manifestat 120.000 persones. L'organització parla de 300.000. En fi, avui és 11 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada