Els espais públics (carrers, passatges, places, bulevards, avingudes), de viles i ciutats han de ser localitzables per motius pràctics. Quan hom vol arribar a una casa o un edifici en què es trobe la residència d'una persona, una família o un negoci, o desitja enviar-hi un paquet, ha de conèixer les dades del domicili (nom de la via o plaça, número del portal). Aquestes dades constitueixen la informació que subministrem a una empresa de missatgeria, o a un taxista, perquè ens duga a un lloc determinat. Tothom sap que algunes ciutats actuen de manera simple: assignen un número a cada via. És el cas de Manhattan, a Nova York. Però allò més freqüent és dedicar cada espai públic a un personatge, una activitat, un esdeveniment, una institució política... Sovint, la denominació evoca un topònim anterior o un tret del paisatge urbà. A casa nostra, les vies solen tenir un nom. Els ajuntaments són els responsables de decidir el nomenclàtor viari. Descomptats els topònims històrics o tradicionals, les autoritats locals tenen un marge ben ample per a elegir.
Aquest marge és utilitzat sovint per a imposar les preferències ideològiques de torn. A Xàtiva, com en altres poblacions, el franquisme eliminà tot allò que recordés la República i introduí els seus referents al llistat de carrers i places: plaza del Caudillo, avenida del Ejército Liberador... Rebatejà fins i tot espais que tenien denominació tradicional o popular: avenida de José Antonio (Albereda), avenida Coronel Losas (baixada del Carme), calle Calvo Sotelo (carrer Botigues)... Amb l'adveniment de la democràcia, es corregí la situació; se suprimiren els noms relacionats amb la dictadura —no tots; encara queda algun— i, com la ciutat continuava creixent, s'elegiren topònims que no alçaren polèmica. (Així i tot, no es pogué evitar alguna disputa —a compte del carrer País Valencià, per exemple.) La Transició es va vendre com una reconciliació, però els espais públics de múltiples poblacions —a l'Espanya profunda sobretot— revelaven en 2022 que molts "germans" seguien sense voler fer les paus. Encara existien places i carrers dedicats a la Liberación o la División Azul. Calgué promulgar la Llei de Memòria Democràtica, amb l'oposició de la dreta.
La veritable reconciliació exigiria consensuar la retolació dels espais públics. Però dos guerres entrebanquen l'acord: la civil, que guanyaren els franquistes, i la cultural, desfermada després de la caiguda del Mur de Berlín. La dreta i la ultradreta opinen que només pot haver-hi vencedors i vençuts, en una guerra. I actuen en conseqüència. Es neguen a eliminar rètols feixistes amb tota classe d'excuses. I troben el suport d'algun jutge. A Madrid, per exemple, pledejaren per la placa dedicada a Millán-Astray. En canvi, desdenyen referents de la cultura i l'educació com el poeta Miguel Hernández, la pedagoga Justa Freire, la novel·lista Almudena Grandes... ¿Motiu? Eren simpatitzants de l'esquerra. L'últim xoc s'ha esdevingut després de les eleccions del passat 28 de maig. L'ajuntament de Torrent, governat pel PP i Vox, va decidir de llevar a l'auditori municipal el nom de Vicent Torrent, fill il·lustre de la vila, gran intèrpret de música tradicional, musicòleg, assagista i membre del Consell Valencià de Cultura. ¡Un intent d'humiliació en vida de l'afectat!
El músic (que va fundar el grup Al Tall junt amb Miquel Gil, Manolo Lledó i el xativí Manolo Miralles, traspassat recentment) és autor de les lletres d'himnes com "Tio Canya" i "Quan el mal ve d'Almansa" i atresora molts mèrits en la defensa de la cultura, les tradicions i la llengua de la nostra terra. La dreta reaccionària menysprea tot allò que representa Vicent, el qual és, però, referent per a una part significativa dels valencians. En situació de normalitat democràtica, els partits que guanyen les eleccions haurien de respectar totes les preferències culturals, haurien de governar per a tots. A la dreta, tant se li'n dóna. Vol llevar del carrer els referents de l'adversari. L'esquerra s'ho pensa massa quan governa, se l'agafa amb paper de fumar. «Home, no. Nosaltres som demòcrates.» En canvi, la dreta no tarda ni vint-i-quatre hores a fulminar els símbols progressistes. ¡Zas! ¡Fora! Caldria copiar la tàctica; l'enfrontament no té l'aire d'acabar-se mai. Atenent el context global, inclús podria recruar. Però no oblidem que la dreta vol camuflar amb batalles culturals altres plans, com ara suprimir l'impost de patrimoni a totes les grans fortunes.
(publicat a Levante-EMV, el 09/09/2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada