S'ha mort la lingüista i professora universitària M. Carme Junyent. Les seues recerques i la seua obra abasten molts camps: des de l’estudi de les llengües africanes fins a l’interès pels processos d’extinció i substitució de les llengües. Els darrers anys, havia fet reflexions ben valuoses sobre la situació fràgil del català al Principat, i les accions necessàries per a capgirar aqueixa situació. Com estava preocupada per les llengües amenaçades en general, per la mort de les llengües, era lògic que es dediqués a estudiar especialment el cas de la nostra. Havia advertit que presentava símptomes d’alarma i que calia actuar. Havia assenyalat el camí que calia seguir per a millorar les coses. Opinava que el bilingüisme és un perill enorme per al català. Deixava clar que després del bilingüisme sempre ve la substitució. «Les llengües que desapareixen ho fan perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Quan bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Quan hi ha interferències que només tenen una font, que tots coneixem, la gent ja no les percep ni com a interferències.» Deia que la solució és el multilingüisme.
Carme Junyent també va dedicar atenció al llenguatge inclusiu. «El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina», havia dit. «Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós i per això el denuncio.» Jo vaig llegir en 2021 Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, un llibre col·lectiu coordinat per ella i en què va participar una setantena de dones (periodistes, docents, traductores, correctores, administratives). Carme Junyent no era partidària dels excessos del desdoblament lingüístic. Afirmava que el gènere gramatical és residual i que el masclisme, en canvi, és universal. «La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia. Si algú troba un sol exemple que això hagi passat, estic disposada a revisar el que penso.» Segons el seu parer, molts debats de les elits acadèmiques o feministes no recullen el batec del carrer. Arran de la seua mort s'ha sabut un detall que m'ha colpit. Havia escrit un article, "Morir-se en català", i l'havia enviat a un diari digital amb el prec que fos publicat després del seu traspàs.
Amb molta freqüència es reivindica el dret de poder viure en català, o en valencià. Sovintegen els incidents protagonitzats per persones que reben un tracte discriminatori i humiliant per voler utilitzar la llengua en adreçar-se a un cambrer, un policia, un metge... El Botànic acabà el seu mandat sense haver aprovat el requisit lingüístic per als funcionaris. La llei que l'incloïa estava aprovada, però calia especificar reglamentàriament els nivells necessaris de coneixement de la llengua. Com no arribà a aprovar-se el reglament, el PP no ha hagut de derogar el requisit, com sí ha fet el nou govern balear de dretes. No està garantida, per tant, l'atenció als pacients en català, ni en els centres de primària ni en els hospitals. Tampoc no està garantida a la sanitat pública de Catalunya. M. Carme Junyent conta episodis viscuts durant les últimes setmanes de vida tant a l'hospital com a casa, quan l'atenia el PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport). Uns sanitaris parlaven en català, altres no. Diu sobre una infermera: «Jo m’hi vaig adreçar en català i ella m'escridassà dient-me que li parlés en espanyol.» ¡Instant esfereïdor!
¿Quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del sanitari? En fi, nosaltres els paguem i ells —alguns— no volen ensenyar-se la llengua del país on treballen. La professora diu: «Vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar [...] en un moment tan delicat de la vida.» M. Carme Junyent acaba el seu article amb aquestes paraules: «Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera.» S'està dient que la lingüista i professora finada era una dona sàvia i valenta. ¡I tant! S'ha de tenir valor per a, sabent que s'acosta el final de la vida, fer una narració de moments terribles, evocar episodis viscuts per altres i reivindicar el dret a viure i a morir en la llengua pròpia. És el súmmum del sotmetiment d'un país que els seus habitants no puguen utilitzar la seua llengua en els moments més crucials de l'existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada