El PP marca l'agenda

Queda clar que la dreta neoliberal ha iniciat una croada contra els imposts. Els vol abaixar tots, tant els directes com els indirectes. Jo trobe que reduir alguns indirectes —l'IVA sobretot— no és mala idea. No són progressius. Els paga igualment una persona rica i una pobre. El tipus general de l'IVA, que Rajoy pujà al 21% quan presidia el govern de l'Estat, encareix coses que són necessàries: electrodomèstics, roba, calcer, alguns equipaments i productes sanitaris, serveis funeraris, telefonia... Quasi la quarta part del preu d'un frigorífic, un vestit o un vehicle és IVA. Ara bé, això no afecta de la mateixa manera un milionari que un mileurista. En tot cas, s'ha de dir que la dreta actua hipòcritament; puja els imposts indirectes quan governa i demana que es baixen quan està a l'oposició. Rajoy va dir que s'havia vist obligat a pujar l'IVA per a pal·liar el dèficit fiscal que havia provocat la crisi de 2008. Ara, el PP demana la baixada generalitzada d'imposts sense atendre que des de 2020 també patim una enorme crisi. Allò que valia en un cas no val en un altre. ¡Ja veus! D'altra banda, la baixada que reivindica el PP reduiria els ingressos de l'Estat i els de les comunitats autònomes. La dreta no explica açò, perquè s'acosten eleccions.

En 2020, la Generalitat ingressà uns 23.000 milions d'euros. La part autonòmica de l'IRPF (vora 5.000 milions), el 50% de l'IVA i els diversos imposts indirectes recaptats al País Valencià —el d'hidrocarburs entre ells— i el 100% de l'impost sobre l'electricitat (en total, uns 7.000 milions) foren les dues principals fonts d'ingressos. Amb això, les transferències del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals i el Fons de Compensació Interterritorial i altres ingressos no hi havia prou per a cobrir les despeses. Calgué emetre deute públic per més de 6.000 milions d'euros. Així i tot, la Generalitat tingué un dèficit de vora 1.300 milions d'euros, que calgué sumar a l'acumulat, per l'infrafinançament crònic que arrossega l'autonomia, i als interessos del deute. En aquest context, baixar l'IVA de determinats productes, rebaixar o eliminar els imposts especials als combustibles o l'electricitat i els imposts sobre patrimoni, successions i donacions, rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials i deflactar alguns trams de l'IRPF podria tenir conseqüències catastròfiques per a les nostres arques públiques en aquests moments de crisi.

Ni la Unió Europea ni diferents organismes internacionals pensen que siga un bon moment per a la baixada generalitzada dels imposts. Però el PP segueix amb la matraca. La seua frase favorita és «els diners estan millor dins les butxaques dels ciutadans». ¡I tant! Jo al·lucine. Un mètode eficaç per a omplir les butxaques de la gent és proporcionar-li treball estable i salaris suficients. Però aquesta música ja no agrada tant a la dreta, que està en contra, posem per cas, de pujar el salari mínim interprofessional. En fi, l'erari públic també és un bon lloc de sojorn per als diners. Si es buidés, caldria retallar serveis públics i prestacions socials. Hi ha una manera d'evitar-ho: augmentar la pressió fiscal a les empreses elèctriques i petrolieres, a les grans corporacions i als ultra rics. Naturalment, el PP rebutja la mesura. És més, ha iniciat una campanya que frega la difamació. Afirma que els imposts estan unflant la caixa de Sánchez. ¿La caixa de Sánchez? Els imposts els recapta Hisenda. Esperem que cap despistat no crega que el president està enriquint-se fraudulentament. En política, ja estem acostumats a tot, però cada dia es posa el llistó més alt.

L'esquerra no hauria de comprar arguments al PP, sinó impulsar una campanya didàctica per a explicar que els imposts són inseparables de la democràcia i l'estat del benestar. El PP diu: «És millor que tots paguen poquet en comptes que pocs paguen molt.» ¡Haurà fet números! A mi no em surten. Crec que qui té poc ha de pagar poc i qui té molt ha de pagar molt. Sembla que això suma més, però sóc de lletres. Això sí, imagine que el gran capital, qui veritablement mana, voldrà una cosa com la de Jeff Bezos, que només aporta un 1% de la seua immensa fortuna, o Warren Buffett, que paga el 0,80, una ganga. La dreta també diu que es pot fer més amb menys, però això és una hipòtesi dels economistes de l'Escola de Chicago que només funciona a països petits com Suïssa, Kuwait o Mònaco, paradisos fiscals. En estats grans, es tradueix en pobresa i grans desigualtats socials. Tampoc no es paguen molts imposts en República Democràtica del Congo o Nigèria. Jo preferisc viure abans en un estat democràtic amb imposts, semblant a Alemanya o Dinamarca, que en un estat fallit. De moment, socialistes com Ximo Puig estan comprant l'agenda del PP.

Contradiccions

El centralisme està a l'ADN de la dreta espanyola. Per això, durant molt de temps, fou reticent a l'existència de les autonomies. La seua cobla preferida sempre ha sigut que cap ciutadà de l'Estat no ha de patir discriminació per viure en un territori o altre. És a dir, que tots els espanyols han de rebre idèntic tracte i idèntiques prestacions en totes les demarcacions administratives de la pell de brau. Això és una pretensió merament retòrica, perquè el tracte mai no seria igual encara que no existiren comunitats autònomes. Hi ha regions de l'Estat que pateixen un abandó crònic des de les administracions públiques. Per altra banda, amb autonomia o sense ella, sempre hi haurà classes. La dreta, però, no es referia a la igualtat social. Pensava més bé en la uniformitat. Volia —i encara vol—, que el castellà siga l'única llengua vehicular en tots els centres acadèmics de l'Estat, que tots els alumnes estudien la mateixa Història —la d'Espanya, és clar—, que tots els policies i els funcionaris civils, nacionals i autonòmics, cobren uns emoluments idèntics, que les prestacions sanitàries i els subsidis siguen els mateixos en totes les comunitats autònomes...

Caps del PP —Esperanza Aguirre, per exemple— arribaren a dir que calia retornar a l'estat central competències transferides. Hi hagué un moment, però, en què els peperos es convertiren a la fe autonomista. ¿A quin motiu es degué el canvi de parer? S'adonaren que governar una autonomia és tocar poder i pressupost. Això permet repartir càrrecs i, sobretot, fer experiments. Ultra això, una autonomia pot esdevenir bastió electoral. En la Comunitat de Madrid ja costa distingir entre actituds autonomistes i "independentistes". El canvi ha conduït la dreta a una gran paradoxa: vol igualtat en tot excepte en polítiques fiscals i econòmiques. Ara resulta que tots els alumnes han d'estudiar la mateixa Història, però no passa res si en uns llocs es perdonen imposts als rics i en altres no. La senyora Díaz Ayuso rebutja l'harmonització fiscal i diu que la competència és sana. Trasllada a l'àmbit de les institucions estatals un mecanisme que ha d'operar en altres camps. La competència és sana entre professionals de diverses àrees, a l'esport, al mercat —si redunda en benefici del consumidor... Però jo creia que entre ens estatals calia cooperació, no competència.

Entre comunitats autònomes ha d'haver cooperació. Competència significaria que els ciutadans d'unes guanyarien i els d'altres perdrien. Això entra en contradicció amb la pretensió de la dreta, que tots els espanyols siguen iguals. ¡Ha! Si no és que els peperos volen igualar els espanyols a la baixa. Sempre s'ha dit que cal assegurar uns mínims iguals i suficients per als ciutadans de totes les autonomies. És el mateix principi que regeix entre estats de la Unió Europea. Garantits aqueixos mínims, cada autonomia ha de ser lliure per a millorar unes parcel·les o altres, d'acord amb el mandat dels seus electors. Això és l'essència de l'autonomia. Ara bé, totes les comunitats autònomes han de tenir responsabilitat fiscal. Que perdonen imposts —cent milions d'euros de l'impost de patrimoni, per exemple— i pretenguen després que els arribe ajuda dels diversos fons (de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, de Suficiència Global i de Compensació Interterritorial), per a poder finançar serveis públics que han de prestar obligatòriament, mostra falta de cooperació i solidaritat. Si totes actuaren igual... ¡Què competència ni què romanços!

L'autonomia valenciana hagué d'aportar al Fons de Suficiència Global 1.556 milions d'euros en 2021. Andalusia rebé 160,74 milions del Fons de Compensació Interterritorial i 455,07 del Fons de Suficiència Global. I el senyor Moreno Bonilla es permet d'eliminar l'impost de patrimoni als andalusos rics. Justifica la decisió dient que fugien a altres comunitats, cosa que desmenteixen les dades. També ha animat els rics catalans a domiciliar-se en Andalusia. ¡Més contradiccions! Si com diu Moreno, l'arribada de rics ha de generar molta activitat econòmica, està propugnant l'empobriment de Catalunya, on viuen, per cert, molts emigrants andalusos i llurs descendents. ¡Visca la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat! En fi, s'acosten eleccions. En realitat, el PP sap que no es menjarà un torrat a Catalunya. Però fer la guitza als catalans li pot reportar molts vots en altres comunitats. És l'eterna cançó. A més, la dreta està amb la matraca de baixar imposts perquè sap que un gust no amarga ningú. Però caldria recordar que, en 2012, Rajoy, després de prometre que anava a baixar-lo, pujà el tipus general de l'IVA al 21%. Era inevitable, va dir.

Transmutacions

En política hi ha un fenomen que no deixa de sorprendre malgrat la seua freqüència. Resultaria que, amb independència de l'adscripció ideològica o partidista, el governant estatal, autonòmic o local que es fa càrrec de certes parcel·les —policia o exèrcit, posem per cas— és objecte d'una clara transmutació; esdevé defensor a ultrança dels seus subordinats. Margarita Robles sembla una generala de quatre estrelles i Fernando Grande-Marlaska, un comissari principal —màxim grau de l'escala policial. A Xàtiva, també és freqüent que el regidor de la policia local no trobe un però en el treball dels uniformats sota la seua responsabilitat (funcionaris exemplars al servei de tots els ciutadans, fidels complidors del seu deure i bla-bla-bla). El seny del ciutadà corrent desmenteix aquesta visió idíl·lica; hi ha agents boníssims, regulars i dolents. Passa com en totes les professions. A nivell estatal queden encara, tant a les forces armades com als cossos i forces de seguretat, abundants residus del franquisme i molts funcionaris que treballen dins les anomenades clavegueres de l'Estat. Es pot comprovar llegint la premsa o veient els telediaris.

L'explicació del fenomen és fàcil. Quasi tots els funcionaris tenen la possibilitat de fer vagues de zel. En altres paraules: un cos policial que no compleix les seues obligacions (perseguir el crim, garantir l'ordre públic) pot crear un enorme problema al govern de torn. De l'exèrcit, millor no parlar. Val més estar a les bones amb els funcionaris, per a evitar problemes majors o costs electorals. Però no pensem que això passa sols amb funcionaris uniformats o no. Tenim el cas del nostre secretari autonòmic de Turisme, Francesc Colomer. Els empresaris hostalers estan frontalment en contra de la taxa turística. Com a norma general, el sector de serveis sol blasmar qualsevol mesura que trenque la monotonia. Posa el crit al cel, per exemple, quan les autoritats decideixen convertir els centres urbans en zones de vianants. Segons els botiguers, la mesura ha d'afonar els seus negocis. Després, en comprovar que no n'hi havia per a tant, estaran plenament satisfets. Recorde la reacció dels comerciants del carrer Sant Francesc de Xàtiva quan, ja fa prou anys, l'Ajuntament decidí prohibir el trànsit de vehicles per aqueixa via. El rebuig era general.

La taxa turística ha suscitat el mateix tipus de protesta. Qualsevol diria que Francesc Colomer és un empresari més; s'ha alineat rotundament amb les tesis de la patronal turística. Haurà pensat: «Si defense sense defallir la gent de l'hostaleria, tot el sector —kellys incloses— votarà al PSOE en les pròximes eleccions, o trobaré feina en un bon hotel si perd el càrrec polític.» ¿Respectar els pactes amb els socis de govern? ¿Defendre els interessos generals? ¡Tral·larà! ¡El secretari autonòmic va a la seua! La confusió, provocada per la divisió al si del Botànic, és total. ¡Alegria per als adversaris! ¡Un numeret ben bonic en vespres electorals! Es confon impost, que afectaria empreses, amb taxa per serveis, que pagaran els turistes i no entrarà en vigor fins a novembre de 2023 —mai, si la dreta guanya les pròximes eleccions autonòmiques. Els ajuntaments seran lliures d'aplicar-la o no. Els del PSOE ja han dit que no. La decisió de Xàtiva, rebutjar la taxa, evoca la faula de la rabosa. ¡Estan verdes! No té sentit cobrar per unes pernoctacions escasses.

A escala municipal, la temptació de transmutar és constant. Tenim l'autoritat local temptada de ser directora de banda. «Escolta, és que hem de tractar molt bé les falles i les bandes de música; ens hi juguem molts vots.» En conseqüència, es donen subvencions copioses a uns col·lectius, en detriment d'altres, que en reben menys. Està clar que les autoritats han de promoure cultura i tradicions autòctones, però certes metamorfosis resulten irrisòries; en les comissions falleres i les societats musicals hi ha gent d'esquerres i de dretes, valencianistes i espanyolistes, amants de la platja i la muntanya, seguidors del Barça —o del Real Madrid— i del València. No crec que recorden, el dia de les eleccions, qui és la responsable municipal de les falles o de concedir ajuts a les bandes. Posats a pensar en vots, el col·lectiu de la tercera edat en proporciona molts. En fi, amb una galeria tan nodrida de polítics convertits en coronels o capitans de navili, directors de banda musical, amos d'hotel i policies o guàrdies civils, ens ho passem la mar de bé. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2022)

Dia mundial del turisme

Els preus dels aliments

Les distribuïdores no expliquen per què els preus que paguen pels productes ramaders o agraris (de vegades per sota del cost de producció) poden arribar al consumidor multiplicats per set. En cada baula de la cadena de distribució es carreguen, és clar, els costs del transport, l'emmagatzematge, la manipulació i la refrigeració, els quals inclouen els salaris a més del guany corresponent. També hi ha les minves (gènere amb tares o que es fa malbé). Quant a l'IVA, els intermediaris poden deduir-se el suportat, abans de liquidar en Hisenda el repercutit, la qual cosa significa que no paguen IVA, només el recapten. El consumidor final és l'únic que no es lliura de pagar-lo. Les distribuïdores han contestat la petició de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics) amb una contraproposta: baixar l'IVA dels aliments. ¡Ha! Hauran esdevingut filantrops, perquè una baixada de l'IVA no els afectaria. (Qui es veuria afectat és l'erari públic, que ingressaria menys.) En fi, no hi ha filantropia. Els empresaris esperen que pugen les vendes. Però no han explicat encara la raó que el preu d'alguns productes es multiplique per set. Alguna cosa deu fallar. O hi ha massa intermediaris o algú carrega beneficis estratosfèrics. D'altra banda, en l'actual context de crisi inflacionària, és possible que una baixada de l'IVA no estalviés problemes als consumidors de baix poder adquisitiu; l'augment de la demanda no frena la inflació. En definitiva, caldria explicar convincentment com es regulen els preus dels aliments. ¿Només és cosa de la mà invisible del mercat o també hi ha intervenció de desaprensius? Els imposts indirectes són injusts; els paguen igualment pobres i rics. Està bé baixar l'IVA, perquè manca de progressivitat. Ara bé, mentre hi haja preus molt unflats en diversos sectors, per mal funcionament de les lleis del mercat, persistiran problemes com la fam, la mala alimentació dels més desfavorits o la pobresa energètica.

L'establishment

L'omnipresència als mitjans de comunicació de tot allò relacionat amb la mort de la monarca britànica i la proclamació del nou rei m'ha empentat a llegir de nou el llibre El Establishment, la casta al desnudo, d'Owen Jones. L'assagista explica que la democràcia és molt precària, perquè xoca constantment amb els interessos creats dels qui retenen el poder, ço és, dels qui formen l'establishment. Determinats cercles de persones, majoritàriament no electes —exemptes, per tant, d'assumir responsabilitats polítiques—, remenen veritablement les cireres, no sols gràcies a la riquesa i el poder que comparteixen, sinó també a les idees i les mentalitats que regeixen la seua manera de captenir-se. L'establishment es compon —com tota la vida— d'una sèrie de grups poderosos que necessiten protegir la seua posició en un sistema que dóna el dret de vot a tota la població adulta. Han d'assegurar-se que la democràcia no amenace els seus interessos. En aquest sentit, l'establishment és el tallafocs que aïlla una minoria de la majoria de la població.

El columnista de dretes Paul Staines ho desvela: «Portem ja quasi mig segle de sufragi universal i el capital troba maneres de protegir-se dels votants.» Aquells que han nascut rics i poden usar llurs diners per a entrar a les trames dels privilegiats dominen l'establishment. Aquest està dotat d'idees i d'institucions que legitimen i protegeixen la concentració de riquesa i poder en poques mans. La ideologia de l'stablishment modern, el conjunt de postulats que ajuda a racionalitzar i a justificar la seua posició i la seua conducta, és el neoliberalisme. Els neoliberals propugnen la fe en la bondat absoluta del mercat lliure. Són partidaris de transferir recursos públics a negocis orientats a maximitzar els beneficis. Mostren la sua oposició —fins i tot llur hostilitat— al paper regulador de l'estat. Volen reduir la càrrega fiscal dels interessos privats i reprimir tota forma d'organització col·lectiva que puga desafiar els seus objectius. Es presenten com a paladins de la llibertat —de l'econòmica especialment— i de l'individualisme. L'establishment fa creure que els seus dogmes són de sentit comú, tan naturals com la vida o les lleis que regeixen el clima.

Qui no està d'acord amb tot açò queda fora del sentit comú, és considerat un excèntric o, pitjor encara, un element marginal i extremista. La gent de l'establishment creu a ulls clucs en la ideologia neoliberal. Tanmateix, al centre del seu pensament hi ha un error lògic. Potser detesta l'estat, però en realitat en depèn per complet per a prosperar. Bancs rescatats, infraestructures finançades per l'estat, protecció estatal de la propietat privada, recerca i desenvolupament, força de treball formada gràcies a la gran inversió pública, nombrosos subsidis... Són exemples del que es pot denominar "socialisme per als rics" que caracteritza el pensament de l'establishment. Les grans empreses no volen estat, però en depenen. Volen retalls generalitzats excepte en allò que les beneficia. Si ens fixem, tot allò que explica Owen Jones sobre el Regne Unit es pot dir també de la pell de brau. La monarquia és exemple de grup de poder, un dels pilars tradicionals de l'establishment. De fet, els membres de les famílies reials anglesa i espanyola hi pertanyen.

Tant al Regne Unit com a Espanya, les corones —davant d'amenaces de vegades formidables— han hagut d'adaptar-se per a sobreviure, han trobat les maneres de protegir-se de la democràcia. Segons Owen Jones, la sobirania del Regne Unit pertany per damunt de tot a la monarquia, no al poble. La corona serveix per a institucionalitzar els trets inherentment antidemocràtics de l'establishment. En realitat, Regne Unit no és un país constitucionalment governat pel seu poble. Es governa en nom del rei. La corona és un gran grup econòmic propietari de terres, immobles, obres d'art, joies i altres béns. Els britànics la denominen The Firm. Bona part dels béns donen rendiment econòmic (tiquets, activitats agrícoles i ramaderes, lloguers, indústria alimentària). Molts dels beneficis s'inverteixen en participacions en grans empreses. Segons la revista Forbes, la fortuna de la corona britànica puja als 28.000 milions d'euros, 500 dels quals eren patrimoni personal de la reina Elisabet II. D'altra banda, l'aristocràcia encara té molt de pes al Regne Unit.

 

Més d'un terç de la terra i més del 50% dels terrenys rurals estan en mans de 36.000 aristòcrates, alguns dels quals seuen a la Cambra dels Lords. Pertanyen a les trames dels privilegiats que dominen l'establishment. L'església anglicana també en forma part. L'arquebisbe de Canterbury, la dignitat eclesiàstica més alta, és designat pel primer ministre en nom del monarca, que és cap de l'Església d'Anglaterra. Regne Unit és un dels països menys religiosos del món. Només un de cada deu britànics acudeix a l'església setmanalment. La quarta part dels ciutadans no té cap creença. L'església conserva, però, un poder considerable. Dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries d'Anglaterra i Gal·les. Els bisbes seuen a la Cambra dels Lords. (Regne Unit és un dels dos únics països del món —Iran és l'altre— en què clergues no electes ocupen escons a cambres legislatives.) En el segle XIX, l'església posseïa més de 880.000 hectàrees de terra i era el major terratinent de les illes. A hores d'ara, continua sent propietària de finques que sumen més de 40.000 hectàrees de terra rural —a banda dels terrenys que conserva a les ciutats.

Mentre rellegia el llibre d'Owen, no deixava de pensar en els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els establishments hispànic i britànic. En fi, els escuders que treballen als think tanks, els acadèmics, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, alguns periodistes, els cossos i forces de seguretat, les forces armades, els alts funcionaris (diplomàtics, magistrats, alts càrrecs de l'administració) i els parlamentaris de Westminster també pertanyen a l'establishment. La City londinenca, als despatxos de la qual seuen defraudadors, banquers, consultors i magnats, és el nucli dur, el bastió, de les xarxes de poder. Aquestes trames de gent poderosa tenen establerta una aliança amb la casta dels EUA. En realitat, l'establishment britànic està subordinat al nord-americà; el Regne Unit ja no és el que era. Ara bé, igual que els americans tenen Disneyland, els britànics tenen un parc temàtic propi, Monarchy PLC —o The Firm—. Ofereix uns espectacles que deixen embadalits molts autòctons i forans, sobretot durant proclamacions reials, bodes, bateigs i funerals. S'entén que cada vegada més gal·lesos i escocesos demanen la independència.

Idees genials

Si el teu adversari polític et compra una idea amb rapidesa inusitada, alguna cosa no quadra. Fa pocs dies, durant el debat sobre l'estat de la regió, Juan Lobato, secretari general dels socialistes madrilenys i portaveu del seu grup a l'Assemblea de Madrid, llançà una proposta cridanera: cal tenir oberts els col·legis des de l'1 de setembre fins al 31 de juliol, de set del matí a set de la vesprada. ¡Genial! La senyora Díaz Ayuso no tardà ni mig minut en comprar-li la idea. Me parece una propuesta magnífica, va contestar la presidenta i cap autonòmica del PP. És a dir, a uns i altres els sembla magnífic que els xiquets convisquen només tres hores diàries amb els seus pares. De vint-i-quatre hores que té el dia, ¡dotze al col·legi! Durant els dies lectius, només podran xerrar amb el pare i la mare entre set del vespre i deu o dos quarts de deu de la nit, perquè caldrà gitar-se prompte. L'endemà, les pobres criatures hauran d'alçar-se a les sis del mati, per tal que els pares puguen deixar-les a les set en l'escola —això suposant que la distància entre domicili i centre escolar siga raonable. ¿És aquest el concepte de conciliació familiar que tenen els socialistes madrilenys? ¡Mare meua! Jo trobe que això és voler fills per a tenir-los "aparcats" un munt d'hores fora de casa. Quan isquen d'escola, els menuts es pujaran per les parets. D'altra banda, m'entra una suor freda quan pense en l'educació dels xiquets. Qualsevol persona amb seny sap que els principals encarregats d'educar en valors els menuts són els seus progenitors. Pare i mare són qui han de dir al seus fills quines coses estan bé i quines mal. Els pares són també els responsables d'establir el règim disciplinari adequat. Però l'experiència demostra que molts pares, si veuen els fills poquíssimes hores, senten la temptació de suplir el dèficit d'estima i convivència amb poca disciplina i excés de tolerància als capricis. Existeix el risc que els monyicots esdevinguen uns tirans maleducats. ¡Bonic futur ens espera si arriben a concretar-se propostes com la dels socialistes madrilenys. En fi, si foren veritables socialistes es fixarien en els sistemes de conciliació familiar d'alguns països del nord d'Europa: baixes per maternitat i paternitat més llargues, horaris laborals i escolars adaptats a la conciliació, sortir del treball més prompte... Ara bé, això implica que les empreses posen de la seua part. Aquí, però, ¡els interessos capitalistes ni tocar-los! Ja dic, el PSOE madrileny té idees la mar de genials.

La matraca dels imposts

S'acosten eleccions. Comença el període de les grans promeses. Sembla que baixar imposts s'ha convertit en una idea fixa de la dreta, de manera contradictòria, perquè Rajoy també va prometre la baixada d'imposts i, després de guanyar les eleccions, va pujar l'IVA de manera brutal, cosa que alguns semblen haver oblidat. PP, Vox i C's —que ja està per a poques promeses— són partidaris d'eliminar o baixar tots els imposts (IRPF, impost sobre el patrimoni, impost sobre successions i donacions, IVA, imposts especials, imposts municipals i autonòmics). Núñez Feijóo, per exemple, no es cansa de dir que caldria baixar l'IVA del gas i el petroli per un període indefinit, fins que s'acabe l'actual crisi inflacionària. Díaz Ayuso pràcticament no cobra els imposts sobre successions, donacions i patrimoni. Com a conseqüència d'aquest dumping fiscal, Madrid és l'autonomia on viuen més rics —el 67% dels ultrarics espanyols hi resideix—, però la comunitat deixa de recaptar uns 1000 milions anuals, perquè bonifica el 100% de l'impost sobre el patrimoni, és a dir, quasi 500 multimilionaris no paguen l'impost gràcies a viure en Madrid.

Podem preguntar-nos: «¿Per què no fan el mateix les altres comunitats autònomes?» Algunes, poques, també practiquen el dumping —el País Basc, posem per cas—, però altres senzillament no poden. Madrid és una privilegiada; es beneficia de la seua condició de capital de l'Estat. Les xifres esmentades assoleixen plenitud de significat si tenim en compte que el 10% dels més rics de l'Estat concentra vora el 60% de tota la riquesa de les Espanyes. Encara més: l'1% de la seua població posseeix la quarta part del patrimoni privat de la pell de brau. En fi, la idea de baixar imposts es contagia. Ximo Puig també ha promès baixar imposts, bé que no ha especificat com pensa fer-ho. En canvi, Carlos Mazón ha sigut més concret; proposa rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials que grava la compravenda d'habitatges. El PP de Xàtiva ha exigit al govern local una baixada d'imposts per a beneficiar famílies i empreses. ¿I quin ha sigut el primer anunci de la nova primera ministra del Regne Unit? Exacte, ¡baixar els imposts! Ja ha decidit d'eliminar l'impost als beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i petrolieres.

La patronal de les grans distribuïdores s'ha sumat al corrent dominant; el portaveu, preguntat per la iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics), contestà: «Allò que ha de fer el govern és baixar l'IVA de tots els aliments i ja parlarem dels preus.» En sectors dominats per oligopolis, el mercat no regula els preus. Alguns analistes afirmen que els preus de molts béns i serveis no els fixa el mercat. Baixar imposts indirectes minva els ingressos fiscals, però no modera les rendes empresarials. (Amb escassesa, tampoc no frena la inflació; uns preus barats, per IVA molt reduït, augmenten la demanda —de petroli, per exemple.) Estaria bé baixar un impost indirecte com l'IVA. Els empresaris, ¡la mar de satisfets! Els seus guanys podrien augmentar, si creix la demanda. Total: la matraca de reduir imposts duu camí de triomfar més que el Despechá de Rosalia. ¡Normal! Un gust no amarga ningú. Tothom voldria pagar pocs imposts o cap. La cobla de l'establishment, que baixar imposts beneficia tothom, va fent forat. Ara bé, si aqueixa baixada generalitzada es fes realitat, s'amuntonarien les preguntes.

¿Com es finançaria l'estat? ¿Sols amb deute públic? ¿Els ultrarics no col·laborarien al sosteniment del país? ¿Com es pagarien les infraestructures, els serveis públics i moltes de les prestacions socials de l'estat del benestar? La dreta sembla tenir totes les respostes. Diu que imposts mínims incentiven l'activitat econòmica i que és possible obtenir més amb menys, hipòtesi acadèmica que sols s'ha verificat fins ara en petits paradisos fiscals (Illa de Man, Luxemburg...). En països grans duu a la desigualtat social. Els EUA, per exemple, tenen índexs de pobresa i desigualtat entre els més alts del món. Joe Biden, actual president, declarà, només prendre possessió del seu càrrec, que les grans corporacions havien de pagar imposts (algunes no en pagaven cap). D'altra banda, la dreta rebutja els serveis i les prestacions socials a càrrec de l'estat; vol que cadascú pague les seues necessitats, es faça el seu pla privat de pensions, la seua assegurança mèdica... Sabem quin és el resultat de tot plegat. A més, els defensors d'aquestes tesis fan trampes; quan les coses van mal, volen ajuda de l'Estat a costa de la despesa social. ¡Molt poca vergonya!

¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?

Conte d'estiu

Puix senyor, això era una vila —o, millor dit, ciutat, perquè el senyor rei li havia concedit aital títol— que rebia, segons diuen, molts visitants. L'indret era la mar de bonic; atresorava a muntó d'edificis (esglésies, palaus, un castell) dignes d'admirar, encara que no tenia platja ni port —el jurat en cap havia promès diverses vegades que solucionaria les mancances, però no trobava el temps per a fer-ho. Al lloc també hi havia múltiples fonts —«¡Més de mil!», exclamaven forans i autòctons. El cas és que la primera autoritat reuní jurats i consellers de la ciutat per a explicar-los la idea brillant que se li havia acudit: anaven a comprar, amb fons del comú, un trenet. «¿Un trenet?», preguntaren molt sorpresos tots els presents. «¡Sí, senyors!» El capitost explicà que els forasters s'hi podrien muntar, per a visitar els monuments. La iniciativa s'aprovà per majoria, no per unanimitat; els consellers de les mans mitjana i menor de l'estat pla s'oposaren com sempre. «¡Clar! Pretenen que la gent vaja en burro», deia insidiosament el jurat en cap, entre mormols i protestes. «Així estaran contents els Dríngola i altres membres de la confraria dels arriers.»

El trenet fou adquirit. Els jurats de la ciutat eren persones visionàries. El comboi fou homologat de manera que mai no hagués de passar per les ITB (inspeccions tècniques a què haurien de sotmetre's més endavant altres berlines). L'explotació del nou servei fou adjudicada a l'empresa Borrassó. I van passar els anys, i fou pillat en falta greu el jurat en cap, i fou substituït per un conseller de la mà mitjana de l'estat pla, i el trenet seguia fent paper. Però el nou consistori decidí canviar de concessionària. Ara havia d'explotar el servei l'empresa Transports Gambit. Per a conduir el comboi calien uns conduïdors experts, però la nova adjudicatària no en tenia. El trenet podia quedar-se fàcilment travessat en una corba baixant del castell. La primera idea de Gambit fou retirar-lo de circulació sense més. Al principi, l'operació podia resultar avantatjosa. Al contracte d'adjudicació figurava aquesta clàusula: «Sempre que el trenet haja d'estar parat per motius tècnics, Transports Gambit es compromet a prestar el servei amb òmnibus de l'empresa. El Consell pagarà el cost de tots els que siguen menester.» ¡Veges tu si no! Profit dues vegades.

Però negar-se a utilitzar el trenet podia suposar cancel·lació del contracte. Calia una excusa. Els adjudicataris decidiren portar el comboi a la ITB, cosa a què no estaven obligats si la filera de carros no superava les 6 llegües per hora de velocitat. Com és natural, el vistós comboi no passà la ITB. Seria llarg i avorrit d'enumerar els seus múltiples defectes, però n'esmentarem un ben visible: els seients no estaven proveïts dels preceptius cintons de seguretat. ¡Excusa perfecta per a tancar el tren en un clos, a la caserna de la milícia! Tant l'empresa com el consell afirmaven que el cost de remeiar deficiències era massa elevat. El trenet ja no podria rodar. S'encadenaren contractes menors, per als quals no calia concurs. L'empresa transportista seguia pujant visitants al castell amb petits òmnibus. Però no era el mateix. Ni de bon tros. Es van acabar els itineraris per ciutat vella. A més, el trenet tenia pintada en els seus laterals l'heràldica local i un lema ben atractiu: «¡Una ciutat amb molta història per descobrir!» Feia una propaganda força vistent.

En canvi, els òmnibus és clar que només feien publicitat de Transports Gambit. L'adaptació dels cotxes a persones funcionalment diverses era més aviat il·lusòria, cosa que causava l'enuig lògic d'alguns visitants i visitantes. Creixien les sospites, les murmuracions i les crítiques per possible mala administració dels cabals públics. Com ja s'acostava la data de la insaculació per a renovar magistrats locals, l'autoritat decidí de publicar un plec de condicions que hauria de regir un nou contracte de quatre anys. Però el concurs quedà desert; el tren que substituís l'anterior havia de ser a càrrec de l'adjudicatari, i el preu del viatge, ¡6 rals! No hi havia negoci. El consell havia de prendre una decisió, ¿però quina? Vingué fira i s'organitzà una funció a la plaça de la Seu. Un còmic, amb veu impostada, recità: «Caldrà organitzar visites en globus. I patidors i patidores de vertigen seran duts en llitera. Això crearà llocs de treball i reduirà la desocupació.» Autoritat i veïnat es trencaven de riure. ¡El poder terapèutic del teatre! I conte contat, qui no s'alce té el cul foradat.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2022)

Vegetació a ciutat

Alguns biòlegs sostenen que plantar arbres en espais urbans pavimentats és molt problemàtic. Per als tècnics municipals és molt complicada l'elecció d'espècies idònies per als espais públics. Totes tenen pros i contres, aspectes positius, com ornamentar o donar ombra i disminuir el CO2 de l'aire, i també negatius; totes les espècies generen brutícia, fulles seques (sobretot les de fulla caduca), flors marcides, fruits que ocasionen relliscades i atrauen insectes (com les mores o els lledons), escorces, resina... Poden ser al·lèrgiques, sobretot en èpoques de floració, i desprendre elements, com el pol·len, que irriten els ulls i la gola de vianants i veïns. Les branques envaeixen sovint finestres i balcons dels edificis. Tampoc no és infreqüent que les arrels alcen els paviments. Els arbres frondosos no permeten la visió del patrimoni històric i artístic. Els tècnics municipals, a l'hora d'elegir espècies, han de considerar la seua fermesa, la forma de creixement, la durabilitat, la capacitat d'adaptació a l'entorn urbà, la resistència a malalties i plagues, els tipus d'arrels i les propietats del sòl on es volen plantar. En realitat, el lloc més idoni per als arbres està als espais naturals (riberes fluvials, muntanyes, deveses, pinedes, suredes, palmars, boscos, selves...).

Si volem arbres a ciutat, allò més assenyat és plantar-los a jardins —ornamentals i botànics—, parcs o arborètums. Són espais artificials, però s'assemblen prou als naturals. En avingudes, carrers i places amb diversa mena de paviments (llombardes, asfalt, formigó, pedres, rajoles), l'arbrat pateix molt, tant més quan hi ha al subsòl infraestructures (aparcaments, túnels) amb què topen les arrels. Als països mediterranis, els paviments assoleixen unes temperatures molt altes —sobretot durant les èpoques més assolellades i caloroses de l'any— i estan lluny de ser els terrenys esponjosos i plens de tot allò que prefereixen quasi totes les espècies arbòries. Els rogles de terra que volten els arbres esdevenen escusats per a mascotes i, de vegades, per a gent gran i menuda. En les vies i les cruïlles amb enorme densitat de trànsit rodat, la contaminació atmosfèrica és molt negativa per a la vegetació. A causa de tots aquests factors, arbres i altres plantes pateixen sovint estrès i malalties. La ciutat no és gens amable amb l'arbrat. Per altra banda, el seu manteniment és massa costós. En la pràctica, molts ajuntaments se'n desentenen.

 

Episodis meteorològics com una gran nevada, una tempesta o un esclafit amb vents huracanats poden tombar nombrosos exemplars, especialment si no s'han esporgat com cal o estan malalts. Això també s'esdevé a la natura —és llei de vida—, però serveix per a regenerar terrenys i permet el sorgiment de nous plançons. ¡Els vegetals són éssers vius! A ciutat, la caiguda de branques gruixudes o de troncs i copes sencers pot provocar danys materials i personals. Tornem al principi: plantar arbres a la ciutat és problemàtic. Tanmateix, molta gent reivindica que places i carrers estiguen plens de vegetació i d'arbres que donen a muntó d'ombra en estiu. Ni l'enorme escassetat d'aigua que provoca el canvi climàtic dissuadeix d'aquesta aspiració. I els equips de govern municipals són criticats si no obren en conseqüència. El debat democràtic no es lliura, ja es veu, de tensions freqüents entre allò desitjable i allò desitjat (a Xàtiva sense anar massa lluny). Els espais pavimentats seguiran ornamentats amb arbres i parterres, però haurem de ser conscients dels pros i els contres que implica gaudir-ne i del cost de la seua conservació.

Paquet complet

Des de la darreria dels setanta del segle passat, es lliura una guerra cultural. Margaret Thatcher i Ronald Reagan inauguraren una era política caracteritzada pel final del fair play entre adversaris ideològics. El procés ha culminat amb el trumpisme, del qual ja existien precedents des dels anys noranta. Recordem la figura de l'italià Silvio Berlusconi. (A la pell de brau destacà altre personatge ben desinibit, Jesús Gil.) La guerra cultural ho ha polititzat tot. La dreta més extrema rebutja totalment la correcció política i el que denomina "cultura progre". Múltiples assumptes anteriorment despolititzats —el benefici d'una dieta sana o la utilitat de les vacunes— formen part avui del debat polític. Fins ara, hom podia ser de dretes i partidari alhora dels serveis públics, posem per cas. Però la transversalitat té cada cop la vida més difícil. Com la societat està molt dividida i polaritzada ideològicament, és habitual que les persones facen un paquet complet de temes ben diversos, el qual esdevé un senyal clar d'identitat política. Es veu nítidament en molts electors de l'extrema dreta: negacionistes de la violència de gènere, el canvi climàtic i la utilitat de les vacunes, en contra de l'avortament, la immigració, l'eutanàsia, els sindicats, l'ecologisme, el moviment LGBTI, la dieta sana, les mesures d'estalvi energètic, la descentralització política i les prestacions socials, i a favor de les corregudes de bous, la caça, la unitat de l'estat nació, la privatització dels serveis públics, el model educatiu autoritari, la baixada d'imposts... També consideren que els himnes i les banderes oficials són de la seua exclusiva propietat. Com les posicions són, en l'altre extrem de l'espectre polític, simètricament antagòniques, queda poquíssim espai per a la transversalitat. Davant d'aquest panorama, moltes persones voten en contra dels seus interessos objectius i a favor del paquet que millor es ven, amb independència que aquest estiga buit de mesures concretes o beneficioses. Fa fortuna una anarquia de dretes que reivindica la llibertat absoluta de fer cadascú allò que li vinga en gana, idea que resulta totalment falsa a l'hora de la veritat. En tot cas, aqueixa llibertat delirant només estaria a l'abast de qui se la pogués permetre. (Qui no arriba a final de mes mai no en tindrà.) Damunt, se senten unes afirmacions incomprensibles, com ara ¡Vivimos en una dictadura socialcomunista! En pocs dies, tindrem ocasió de comprovar com funciona la teoria del "paquet complet" a Itàlia.