Esdeveniments

Creure en la llibertat

TV3 no té res a  veure amb el tancament de Canal 9. Sí, és possible que una minoria haja pensat: «Un cop vista la guingueta en què s’havia transformat Canal 9, millor que la tanquen i ens deixen veure TV3». Però el canal autonòmic català no era competidor de la televisió valenciana des de feia molt de temps; ja s’havien preocupat el PSOE, primer, i el PP, després, d’eliminar el senyal de TV3. Creure que els valencians partidaris de rebre les emissions de la televisió catalana eren capaços de tombar l’audiència de Canal 9 és adjudicar-los una força i una incidència que ja voldrien tenir, ja. D’altra banda, els indignats per l’absència de TV3 —socis d’ACPV inclosos— tenim motius sobrats per a exigir la restitució del seu senyal; els avatars  que sempre han acompanyat la peripècia valenciana d’aquest canal han suposat treball de molts col·lectius, diners trets de les nostres butxaques, multes i disgustos. Lògicament, no estem disposats a donar per perdut tant d’esforç. Si hom creu en la llibertat, ¿quin problema planteja l’existència de dos canals en català al nostre territori? ¡Cap! Cadascú podria veure aquell que li vingués en gana. El canal que oferís més programació de proximitat, un entreteniment de qualitat i millor informació s’emportaria la quota més gran de pantalla. És la llei eterna de la competència. Definitivament, les persones que vindiquem l’arribada de TV3 als nostres televisors no tenim la culpa del declivi de RTVV. Aqueixa culpa correspon exclusivament al PP valencià i als còmplices que va col·locar al centre de programes de Burjassot. Fins i tot podria haver existit una estratègia deliberada, i perfectament planificada, de destrucció de la televisió valenciana, a fi d’afavorir la seua privatització. Qui sap...

M’ho ha prohibit el metge

Un dels retrets que sortiren a relluir dies enrere, a propòsit del tancament de la RTVV, és el següent: els valencians hem mirat sempre cap a altre costat. Es fica l’exemple de l’accident del metro: «Per tal que els valencians ens concentràrem massivament al costat dels familiars de les víctimes del metro, hagué d’arribar Jordi Évol a gravar un especial de Salvados. A partir de la seua emissió, milers de valencians acudírem a la plaça de la Mare de Déu a recolzar les víctimes i els seus familiars.» Precisament aquest episodi ve a demostrar el contrari del que es pretén: que la televisió valenciana no tenia un programa comparable al de Jordi Évole. És més: el canal autonòmic no tenia uns programes informatius dignes de tal nom. Allò que permet d’identificar els bons periodistes, o els bons reporters, és la seua capacitat de ficar el micròfon davant dels nassos del governant de torn, la seua capacitat de repreguntar-li. Els periodistes de Canal 9 no feien ni una cosa ni l’altra. Només durant les quatre setmanes anteriors al tancament, hem pogut veure a la televisió valenciana escenes habituals en altres canals, on les preguntes incòmodes no s’obvien, es llancen a la cara de qui té l’obligació de contestar-les. Adduir que la contravenció de les directrius polítiques posava en perill el lloc de treball aboca a una pregunta retòrica: ¿què és preferible, morir d’espant o de garrotet? Dir que l’audiència havia d’haver trencat aquest dilema maleït és absurd; l’audiència fugí a altres canals.

Jo he estat una d’aquelles persones que gastaven brometes: «No veig Canal 9 perquè m’ho ha prohibit el meu metge.» En realitat, els  somriures i les brometes intentaven dissimular l’empipament que em van provocar, durant brevíssims períodes de temps, la falta de rigor informatiu, les manipulacions barroeres, el desgavell lingüístic i l’ínfima qualitat de la graella —a penes pal·liada per uns pocs programes decents. ¿Com havia de veure Canal 9? Vaig optar per desconnectar-me. Té gràcia que alguns periodistes i treballadors de la casa, que no saberen —o no volgueren— rebutjar les imposicions de “dalt”, diguen ara que desconnectar-se de Canal 9 no era solució, que això ens convertia en culpables de la situació per què travessava l'ens públic.

Decadència de la casta governant

En l’entrada anterior, opinava que el tancament de RTVV és responsabilitat única del govern valencià i d’una part dels treballadors de la corporació. Els partidaris d’una tercera quota diuen que el conjunt del poble valencià també en té la culpa per no haver sortit al carrer a manifestar-se, o per haver votat reiteradament el partit polític que ha gestionat tan malament la nostra televisió. Aqueixa afirmació suposa entrar en un debat filosòfic sobre les causes immediates i mediates dels esdeveniments socials i polítics. Implica assumir que tots els valencians som culpables de la destrossa del territori, de la crisi econòmica, de l’atur galopant, de la corrupció dels polítics, dels retalls a la sanitat i l’educació... Tots seríem culpables de tot: uns, per votar a qui no toca; altres, per desentendre’ns dels assumptes; encara altres, per no omplir els carrers de manifestacions... Si la RTVE, posem per cas, entrés en crisi i fos privatitzada —cosa perfectament possible—, també seríem tots culpables: uns, per haver desconnectat dels seus telediaris; altres, per haver votat al PP; la majoria per no omplir els carrers amb manifestacions de protesta...

En fi, la manifestació del passat dia 1, pels carrers de València, obliga a matisar aquest punt de vista. Calen tres condicions perquè la gent es manifeste massivament: convocatòria ampla, objectius clars de la protesta i circumstàncies propícies. A finals dels 90, no es donaven aquestes condicions. Que ningú no respongués, en 1995, els requeriments del primer comitè de redacció de RTVV no serveix, doncs, per a provar una hipotètica indiferència col·lectiva dels valencians. Aquests, quan s’han donat les condicions necessàries, han sortit massivament al carrer. (Tots recordem les manifestacions contra la guerra d’Iraq, o contra el conseller Font de Mora.) És més: la manifestació de diumenge passat palesa que el malestar pel tancament de la televisió valenciana és transversal. Els treballadors més compromesos de RTVV haurien de reflexionar sobre una qüestió: ¿Quina cosa feren mal perquè el suport social a les seues denúncies haja arribat tan tard? Torne al principi de l’entrada: els responsables directes del tancament de la RTVV són els polítics peperos i tota la rècula de manifassers que hi han clavat mà.

El conjunt del poble valencià tindria, en tot cas, una responsabilitat molt remota. La franja progressista tampoc no seria culpable del tancament. De fet, durant els últims dies de programació sense censura, el canal autonòmic ha arribat a pics d’audiència del 36%. Altres canals autonòmics amb una programació de qualitat tenen unes excel·lents quotes de pantalla. La decadència de RTVV reflecteix, en realitat, la decadència de la casta política que governa el País Valencià des de 1995 (la mateixa que també s'ha carregat el sistema financer valencià). El PP ha volgut utilitzar els canals autonòmics de ràdio i televisió com a megàfon dels seus interessos partidistes. Dissortadament, un grapat de bons professionals han pagat els vidres trencats. ¿Solució? Fem fora del Palau de la Generalitat els actuals  governants peperos, i demanem-los les responsabilitats pecuniàries. Es tracta d’uns objectius factibles; el tancament de Canal 9 fa olor a final de cicle polític. Allò que no tinc tan clar és si l’alternativa serà millor. Esperem que sí.

Tancament de RTVV

¿De qui és la culpa?

A poc a poc, va imposant-se, a l’hora d’adjudicar culpes pel tancament de la RTVV, la teoria de les tres bandes. La culpa estaria repartida entre els polítics que ens governen, els treballadors de l’ens i el poble valencià. No sé. Jo crec que el 90% de la responsabilitat és exclusiva dels polítics (l’altre 10% correspondria a una part dels treballadors de la corporació). El poble valencià —dit així, en abstracte— no pinta fava en el fiasco de Canal 9. Per a començar, ¿és correcte parlar de poble, en referir-nos als receptors potencials d’un canal de televisió? Crec que no; és millor parlar d’audiència. Faig aquesta observació perquè algunes persones han ficat de relleu, aquests últims dies, que sectors importants del “poble valencià” (el progressista, el valencianista) havien donat l’esquena a Canal 9 des de feia temps.

En fi, un mitjà no s’afona perquè la progressia li gire l’esquena. S’afona quan perd audiència. Això és el que li ha passat, exactament, a RTVV. I és el que li podria passar a TVE. Programes com Informe Semanal, que s’ha mantingut a la graella 40 anys, corren el risc de desaparèixer. ¿Per què? Perquè perden audiència a causa de la manipulació a què són sotmesos pels seus responsables, designats, a la seua vegada, pels actuals governants del PP. Durant molts anys, el sector nacionalista de la societat valenciana no havia estat capaç de superar ni tan sols la barrera electoral del 5% que marca l’Estatut d’Autonomia. ¿Com se li podria adjudicar cap quota de culpabilitat en el desastre de Canal 9? Durant bona part de la seua existència, la programació de RTVV s’ha dirigit a una franja de receptors potencials molt concreta que no tenia res a veure ni amb la progressia ni amb la intel·lectualitat.

Una programació de caire popular però més digna hauria aconseguit dos o tres bons objectius: vertebrar el país, normalitzar la llengua, informar i entretenir els televidents, elevar el seu nivell... Pràcticament no s’ha aconseguit cap d’aquests objectius. ¿Per culpa de qui? ¿Meua, per no veure els telediaris de Canal 9? Home, s’hauria de pensar que u vol escoltar les notícies d’un canal fiable; altra cosa seria masoquisme pur i dur. En  definitiva, no se li ha de donar massa voltes a l’assumpte: RTVV no ha estat capaç de fidelitzar ni l’audiència més popular, a la qual semblava dirigir-se prioritàriament. Aquesta incapacitat, una gestió econòmica catastròfica i la conversió de l’ens en un pessebre per a col·locar familiars, amics i recomanats l'han afonat. Jo ho sent pels treballadors honrats, que els hi havia.

¿Anarquia o histèria?

 

Divendres, quan anava a treballar, escoltava la revista de premsa d’una cadena radiofònica. El diari britànic The Guardian es feia ressò de la crisi per què travessa la RTVV: «Anarquia en una televisió espanyola». El corresponsal del diari escrivia el següent: «Després de l’anunci de tancament, els treballadors critiquen els propietaris [la cursiva és meua] de la televisió pública valenciana. L’anarquia s’ha desfermat entre periodistes i presentadors, alguns d’ells reputats professionals. Surten en antena criticant la Generalitat.» El corresponsal britànic titllava de sorprenent el gir que havien donat els treballadors en suggerir un clima d’intimidació i pressions polítiques per part de la dreta que controlava l’ens públic. ¿Anarquia? Cal suposar que l’enviat de The Guardian, rotatiu de tendència lleugerament esquerrana, utilitzava el mot 'anarquia' en sentit pejoratiu. Possiblement, volia transmetre als seus lectors la impressió que el caos s’havia emparat del nostre canal autonòmic. Jo preferisc utilitzar altra paraula: autogestió.

L’autogestió duta a cap durant uns pocs dies pels treballadors de RTVV tingué uns resultats xocants. Pels platós de Burjassot van passar persones que mai no havien posat un peu en ells. Els locutors dels informatius parlaven sense embuts de temes que eren tabú fins a poques hores abans. Un corrent d’aire fresc recorria la casa. Els espectadors del canal contemplaven imatges insòlites: un càmera i un locutor de la televisió valenciana perseguint, micròfon al rest, un Conseller de la Generalitat, per a fer-li preguntes incòmodes, i el membre del govern valencià fugint per a eludir les preguntes. Mai de la vida no s’havien vist escenes així a Canal 9. ¿I quina fou la conseqüència de tot això? Que, per primera vegada en molt de temps, la televisió pública valenciana triplicava els índexs d’audiència. Es demostrava que un periodisme plural i veraç atrau espectadors. ¡Visca l’autogestió! Això sí, trobe sorprenent —com el corresponsal britànic— el gir donat pels treballadors; vint-i-quatre hores abans, eren la veu del seu amo.

La Generalitat no ha tardat molt a reaccionar. Ha modificat per decret l’estatut de RTVV i ha nomenat, sense passar per les Corts, un nou director general i quatre substituts per als vocals del consell d’administració dimitits. Al PP li botaren les alarmes en comprovar els efectes del procés autogestionari. Li donà por, posem per cas, que els treballadors accediren als arxius, on es guarden, junt amb altres papers, els contractes del futbol. Fabra havia declarat hores abans: No seré yo el que ponga 40 millones para poder cumplir la sentencia del TSJ. No voy a cerrar un colegio o un hospital por mantener la RTVV. (Li hauria d’haver caigut la cara de vergonya; sols els contractes del futbol li han suposat 235 milions a les arques de l’ens.) En fi, s’ha desfermat la histèria entre els membres del govern valencià; la policia ha rebut orde d’escorcollar tots els treballadors que surten de l'edifici de la RTVV. «Histèria en un govern autonòmic espanyol» hauria estat un titular més adient per a les pàgines de The Guardian.

Mort Pasqual, li portaren l’orinal

Impossible d’escriure alguna cosa que no s’haja dit ja sobre el tancament de RTVV. Xavi Aliaga, posem per cas, afirma que l’ens públic valencià començà a morir el dia en què se li va imposar un llistat de paraules prohibides, tot un gest de claudicació. La mort definitiva arribaria amb Eduardo Zaplana, que omplí la casa de comissaris polítics. Molts treballadors de RTVV, en comptes de combatre la manipulació política, s'hi adaptaren i claudicaren. Aliaga arriba a preguntar-se si la corporació pública no hauria mort ja abans de nàixer. Jo pense que, efectivament, la RTVV va nàixer morta. Ho diré amb altres paraules: Canal 9 no va sorgir amb un projecte positiu, amb voluntat d’oferir als valencians un servei públic, sinó amb la intenció negativa de fer-li la guitza a TV3. En realitat, la creació de la televisió pública valenciana és un dels episodis que jalonen la contínua confrontació amb els nostres veïns catalans.

Ja he contat aquesta història en altres ocasions. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a una iniciativa estrictament privada: el seu senyal era difós per la xarxa d'estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià (les persones que volien rebre'l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars). A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel país. Sense anar massa lluny, eren moltes les comunitats xativines de veïns que feien les adaptacions necessàries a l’antena col·lectiva per tal de poder veure el futbol transmès per TV3 (que també programava dibuixos animats per als més menuts). I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, i l’ínclit Alfonso Guerra, vicepresident del govern central, no podien tolerar que un canal català, la televisió  de l'autonomia governada pels nacionalistes "exacerbats" de CIU, envaís el nostre territori.

El govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan Canal 9 inicià les seues emissions, en 1989, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95% de cobertura, utilitzant una infraestructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. RTVV va nàixer, per tant, a la contra. Això provocà que un sector important de valencians —jo entre ells— donés l’esquena al nou canal des del primer moment. La seua creació obeïa a raons polítiques; el govern valencià volia disposar d’un mitjà audiovisual propi, pretensió clarament incompatible amb un servei públic propietat de tots els valencians.

La gent sembla oblidar que la manipulació política de la RTVV ja començà a l’etapa socialista —l’inefable Amadeu Fabregat fou l’encarregat de cuinar-la. En fi, el conflicte amb els socis d’ACPV acabà solucionant-se provisionalment i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. Però la normalitat mai no fou absoluta. Tothom recordarà les picabaralles que provocava la retransmissió dels partits de futbol. La cobertura de Canal 9 era dolenta de solemnitat; els locutors parlaven una llengua marciana. Com que els espectadors preferien connectar amb TV3, l’audiència de la televisió valenciana minvava clamorosament durant les retransmissions esportives. ACPV es veié forçada a acceptar la desconnexió quan hi havia futbol —havia de transmetre  pel·lícules, en comptes de partits. Ja es veu el respecte que tenien els nostres governats per la sacrosanta llibertat d’elecció dels espectadors.

Les emissions catalanes acabaren quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a laSexta, un nou canal generalista. Més tard, Francisco Camps donà el cop de gràcia. Com que el PP havia convertit Canal 9 en un butlletí partidista des que ocupava la Generalitat Valenciana, la fosa de la televisió catalana deixà sense alternativa molts valencians. La parcialitat, la censura, els programes fem, la manipulació política barroera i la baixíssima qualitat de la graella espantaren els espectadors —últimament, RTVV només tenia un 3% d’audiència. Quant al forat econòmic, cal recordar que l’ens públic havia esdevingut un pessebre per a recomanats i amics, i la caixa que finançava la política de grans esdeveniments, sovint adjudicats a empreses corruptes a canvi de sobres de diners negres. El PP heretà, en fer-se càrrec de la corporació, un deute de vint milions; en aquests moments,  RTVV en deu mil.

 

Ahir, els treballadors van fer un programa magnífic. ¡Massa tard! «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita popular. Haurien d’haver reaccionat molt abans. 1.700 persones —algunes d’elles, gent professional i honesta— es queden sense feina. Els valencians perdem una eina que podria vertebrar-nos col·lectivament i potenciar l’ús de la nostra llengua. ¿Responsabilitats? ¡Cap! Els culpables d’assolar el país haurien de ser correguts a codolades. Ara bé, ¿qui hauria de llançar la primera pedra? ¿Algú entre els milions de persones que els han votat?