¡Que arriba l'hantavirus!

És impossible saber de tot. Jo, per exemple, no sabia res de l'hantavirus. (Ara, però, a còpia de sentir notícies i més notícies sobre vaixells amb passatgers infectats, me'n faig una idea.) Segons els científics, la possibilitat que un episodi d'humans infectats per aquest virus derive en epidèmia és molt baixa. Mmm. Si el risc és tan baix, trobe incomprensible que les televisions dediquen la meitat dels seus informatius del matí, el migdia i la nit a contar-nos amb pèls i senyals tots els detalls de l'operació de desembarcament dels passatgers del creuer neerlandès Hondius. L'afer té aspectes dignes de reflexió. Evidentment, quan una notícia causa moltíssima preocupació en els ciutadans, els mitjans tenen obligació de prestar-li atenció. Tanmateix, en el cas de l'hantavirus, les coses semblen funcionar a l'inrevés; un excés exagerat d'informació acaba creant una enorme preocupació. (O no tan enorme; jo, per exemple no estic gens preocupat.) ¿És precís donar un fart d'informació a gent llega de tot el territori estatal? Entendria que els habitants de Tenerife, que són els més directament concernits, foren exhaustivament informats. ¿Però cafè per a tots?

Altre aspecte interessant és la reacció dels polítics. Anem a pams. Els caps d'algunes comunitats autònomes semblen més independentistes que Puigdemont. Isabel Díaz Ayuso, per exemple, va exigir explicacions al govern central per traslladar els catorze viatgers espanyols de l'Hondius a l'Hospital Militar Gómez Ulla de Madrid. Que jo sàpiga, Madrid no és un estat independent i el govern d'Espanya té la titularitat del Gómez Ulla, que depèn del Ministeri de Defensa. A més a més, aquest hospital compta amb la millor unitat per a l'atenció de víctimes d'incidents produïts per agents nuclears, radiològics, biològics i químics, incloses les malalties infeccioses d'alt risc. Altre èmul de Puigdemont és el president de Canàries, Fernando Clavijo Batlle, que va prohibir el fondeig del vaixell neerlandès al port de Granadilla, el titular del qual és Ports de l'Estat, un organisme dependent del Ministeri de Transports. Juanfran Pérez Llorca s'empipà perquè un avió ambulància turc havia fet escala a l'aeroport de Manises, per a proveir-se de combustible, sense haver-ho comunicat a la Generalitat. En fi, ha sovintejat l'exigència d'explicacions al govern de Pedro Sánchez.

Naturalment, el govern central té obligació de ser transparent, però moltes pretensions dels caps autonòmics del PP resulten cridaneres. ¡Ha! Després, tots aquests estan en contra que Espanya siga un estat confederal. A nivell estatal, la reacció de la dreta també ha estat estrambòtica. Els líders del PP han demanat la dimissió de la ministra de Sanitat i han dit que no hi ha ningú al volant quan es produeix una emergència. (Deuen haver oblidat el paperot d'Ana Mato durant la crisi de l'èbola.) La reacció dels ultres ja és directament de sainet; Abascal diu que Sánchez ha creat el virus a posta i l'ha portat a Espanya per a tapar casos de corrupció que afecten el govern. Qualsevol crisi s'aprofita automàticament com un arma política. Les dretes amollen boles sense immutar-se. Ja sabem com està el rotgle, però hom troba a faltar més consens quan s'esdevenen emergències. La gent corrent tampoc no es lliura de l'ambient enrarit. La solidaritat brilla per la seua absència. Les persones a bord de l'MV Hondius eren vistes com empestades, ignorant que totes eren asimptomàtiques i que possiblement no estaven infectades. ¿I què diuen els sindicats?

El sindicat TPT (Treballadors de Ports de Tenerife) —imagine que no serà d'esquerres— arribà a barallar la possibilitat de boicotejar l'arribada de l'MV Hondius al port de Granadilla. Davant una operació avalada per l'OMS, ¡insolidaritat i corporativisme! Al creuer procedent d'Ushuaia també viatjaven espanyols. Cal recordar-ho, perquè a molts ultres se'ls omple la boca amb això de los españoles, primero. Per altra banda, les imatges dels evacuats de Països Baixos arribant a l'aeroport d'Eindhoven criden l'atenció; han baixat de l'avió sense EPI i el personal de l'aeroport i els policies no semblen estar preocupats. ¿S'ha fet d'una puça un elefant i el govern de Sánchez es veu obligat a sobreactuar perquè val més passar-se que quedar-se curt? ¡Quanta exageració i quant de cangueli injustificat! El president de Canàries tenia por que els inexistents ratolins de l'Hondius, infectats d'hantavirus, arribaren nedant al port de Granadilla. Els índexs d'audiència, la cerca d'ingressos per publicitat, l'atemoriment i els càlculs polítics es conjuminen i d'un pet en fan cent esquerdes. Si a les crisis sanitàries que vindran s'actua igualment, ho tenim clar.

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

Davallada a l'abjecció

Quan comparegué a la comissió del Congrés dels Diputats que investiga la dana, Mazón va ser titllat de psicòpata i homicida per Gabriel Rufián. Unir psicopatia i homicidi —o assassinat— és tot un clàssic de la cultura popular. Molta gent creu que el psicòpata és una persona violenta, un assassí. ¡No necessàriament! La psicopatia és una alteració de la conducta social que no sempre està vinculada a la violència. Entre els trets que caracteritzen aquest trastorn de la personalitat destaquen els següents: manca d'empatia, remordiment i culpa; predisposició a culpar els altres i a construir racionalitzacions versemblants de la conducta pròpia; comportament manipulador i egocèntric; inclinació a mentir; actitud marcada i persistent d'irresponsabilitat i despreocupació per les normes, les regles i les obligacions socials; capacitat de dissimulació... Els especialistes diuen que calen almenys tres d'aquests trets per a parlar de personalitat psicopàtica. Només en aqueix sentit es pot dir que Mazón és un psicòpata. Ha donat moltes mostres d'irresponsabilitat, no s'ha penedit de res, no té cap empatia amb les víctimes, ha mentit, ha atribuït la culpa de la tragèdia als altres... Amb independència que aquesta caracterització de l'expresident puga semblar exagerada, és evident que mostra prou signes de personalitat psicopàtica. Ara bé, atribuir exclusivament la conducta de Mazón, des del dia de la dana fins a la seua dimissió, a un possible trastorn de personalitat seria massa simplista; en la gestió incompetent de l'emergència d'octubre de 2024 van intervenir molts altres factors: inconsciència, total falta de preparació (hi ha qui es presenta a les eleccions per comboi, sense valorar que les coses poden venir mal dades), negacionisme de les prediccions dels científics, supeditació a interessos econòmics i polítics, classisme... Cal tenir present que les funcions perceptives i mentals dels psicòpates no solen veure's afectades. És ben difícil acreditar la psicopatia i fer-la servir d'atenuant legal. En qualsevol cas, la davallada de Mazón cap a l'abjecció és innegable. Ja ni els seus el poden defendre. No ha tingut ni un àtom d'altura de mires. Només pensa a salvar la pell. És un covard capaç de deixar als peus dels cavalls els seus subordinats. En política ja s'ha vist quasi tot, però des del final de la dictadura franquista —de què ara es compleix el cinquantenari— no s'havia patit un estigma igual. En fi, resulta difícil trobar la figura d'un polític més baix, vil i digne de menyspreu que Mazón, pervingut al darrer grau de l’abaixament i la infàmia.

Sospites de doble joc

Vaig escoltar per les xarxes alguns fragments del discurs victimista amb què Mazón anunciava la seua renúncia al càrrec de president de la Generalitat —no esmentà la paraula dimissió— i vaig creure que feia aquesta afirmació: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque el presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Em va semblar una revelació de la màxima gravetat, perquè Núñez Feijóo havia demanat a Sánchez moltes vegades, després del 29 d'octubre de 2024, que decretés l'emergència nacional. I el cap del PP ha recriminat al president del govern central no haver-ho fet. (¿...?) Per tant, les paraules de Mazón resultaven sorprenents. Es podien interpretar com un lapsus que deixava en evidència un possible doble joc: «Tu no li has de demanar el nivell d'emergència 3, perquè perdràs el comandament. Ja ens encarregarem nosaltres d'exigir-li-ho. Si accepta i la seua gestió és un fracàs, li fotrem canya. Si és nega a decretar l'emergència nacional, també li fotrem canya.» Si hagués existit aquest doble joc, els nivells d'hipocresia política i d'insensibilitat amb la tragèdia de molts valencians serien descomunals. Tanmateix, vaig poder escoltar dies després les paraules completes de Mazón: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque, según el propio Gobierno, no iba a traer más efectivos ni iba a hacer que llegaran antes. La realidad es que los días posteriores descubrimos que nos quisieron dejar solos por estrategia política. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Com enumerava errors comesos, el paràgraf semblava tenir un sentit diferent del que jo havia interpretat. Però continuaven els meus dubtes a causa d'un enunciat molt ambigu. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. ¿Quina cosa t'aconsellà el teu cap, que demanares o que no demanares la declaració d'emergència nacional? Una intervenció de Gabriel Rufián al debat d'ahir en el Congrés dels Diputats m'augmenta la perplexitat; el diputat d'ERC li va preguntar directament a Núñez Feijóo: ¿Usted pidió a Mazón que no solicitara la emergencia nacional? Ignore quina va ser la resposta del cap del PP i, per tant, quin va ser en definitiva el consell que donà a Mazón.

La política valenciana es cuina a Madrid

Durant molts mesos, se sentia a dir que Núñez Feijóo no era capaç d'obligar Mazón a fer un pas enrere. Ara, tenim un idea més exacta del que passava. Al si de l'organització valenciana del PP hi ha molta divisió. De fet, el grup que controla el partit, de rància estirp zaplanista, féu saber a Génova que no estava disposat a tolerar imposicions. El darrer divendres d'octubre es reuniren a Alacant els tres presidents provincials i el secretari regional del partit (Juanfran Pérez Llorca) i decidiren que un d'ells, Vicente Mompó, siga candidat a presidir la Generalitat en unes futures eleccions autonòmiques. No volen que María José Catalá deixe de ser el cartell per a l'alcaldia de València. Car tenir present, a més, que la persona que substituirà Mazón ha de comptar amb el vistiplau de Vox, que no té una bona relació amb Catalá. Per la seua banda, l'alcaldessa, apadrinada per Esteban González Pons, tampoc no volia assumir el marró de ser suplent durant dos anys. González Pons aspirava a desbancar els zaplanistes. Aquest embolic tenia paralitzat a Núñez Feijóo. Damunt, hem sabut que José María Aznar es va reunir amb Mazón dues vegades.

Tú no vas a dimitir, vas a seguir ahí porque el Partido Popular no va a cargar con las muertes. Aquí no hay más culpable que Pedro Sánchez. Si te parten la cara setenta veces como si te la parten setecientas, tú aguanta, li va dir Aznar a Mazón. Ja es veu que l'interès dels valencians o l'exigència moral de reparació a les víctimes de la dana estan absents de les reflexions del PP, tant a Madrid com al País Valencià. Els dirigents estatals i regionals només pensen en els vots i a conservar el poder. La cúpula de Génova creu que no convé celebrar eleccions anticipades; amb l'enorme esclat de sentiments i el soroll generats per la commemoració de l'aniversari de la dana i la celebració del funeral d'estat, el PP té pànic a perdre el govern de la Generalitat. Ha preferit elegir substitut per a Mazón i que es complete la legislatura. L'elegit és Pérez Llorca com era previsible; va participar al pacte del tovalló i està habituat a negociar amb Vox. Negociar consisteix bàsicament a passar per l'adreçador a canvi del suport ultra al pressupost i l'activitat legislativa. El candidat proposat per Núñez Feijóo —no hi ha altra alternativa— li ha de semblar bé a Vox, que té la paella pel mànec.

Abascal no té pressa. Mazón podria continuar sent president en funcions durant unes setmanes. Vox no descarta unes eleccions anticipades; les enquestes li somriuen. Somnia amb el sorpasso al PP. Núñez Feijóo ha dit que no calen eleccions anticipades sinó estabilitat perquè es puga completar la reconstrucció del territori afectat per la dana. (En canvi, exigeix tothora a Sánchez anticipar eleccions generals. «Vol donar consells i la casa li cau», diu el refrany.) En tot cas, les negociacions a Madrid, entre el cap del PP i Abascal, estan obertes. Després del primer contacte exploratori entre els dos líders, l'encarregat de negociar per part de Vox és el seu vicepresident i secretari general, Ignacio Garriga. Es discutirà el programa d'investidura —que serà imposat per Vox, naturalment. Els ultres no amagaven la seua preferència per Pérez Llorca, de qui podran traure tot el que voldran. Però han de pensar-se si renuncien a les eleccions anticipades. Creuen que obtindrien un bon resultat ara mateix. D'ací dos anys, l'efecte ascendent que auguren les enquestes podria haver-se diluït. Però l'esquerra podria guanyar ara les eleccions. ¡Uf! ¡Dilema!

Tornem a l'inici. També s'ha sentit a dir sovint com era d'incomprensible que Núñez Feijóo no dissolgués la direcció del PP valencià i nomenés una gestora. De fet, Mazón ha dimitit com a president de la Generalitat, però continua sent president regional del partit. Génova no s'atreveix a obrir en canal una de les agrupacions que més compromissaris aporten als congressos estatals. Està controlada pels fins ara fidels a Mazón. Els cent seixanta càrrecs (consellers, presidents de diputacions, alts funcionaris...) que aplaudiren Mazón el dia 29 pel matí al Saló de Corts del Palau de la Generalitat pensaven a conservar el pessebre. (Juanfran Pérez Llorca i Vicent Mompó també aplaudien.) Tot açò em resulta humiliant. Primerament, el pròxim president de la Generalitat serà còmplice o encobridor de la negligència que provocà 229 morts. I que la solució a la crisi —nova investidura o eleccions anticipades— estiga supeditada al que acorden en Madrid els caps de dos partits jacobins em subleva. Ja hauria d'estar resignat al sucursalisme, però no aconseguisc d'acostumar-me. I també em subleva que molts valencians ho donen per bo.

¿Quina cosa ha esclarit la declaració?

Jo crec que s'esperava massa del testimoni de Maribel Vilaplana. En realitat, ha esclarit poques coses: que Mazón va rebre nombroses trucades telefòniques, que en cap moment no va semblar particularment preocupat per res, que es va canviar la jaqueta per un suèter al mateix Ventorro i que va acompanyar la periodista fins a l'aparcament. ¿Serveix la declaració de Vilaplana per a incriminar Mazón? No sé. Algú pot pensar que ell no sabia el que passava aquell 29 d'octubre en molts pobles, però n'era sabedor; un vídeo ha revelat que li havien parlat del barranc del Poio a migdia, quan encara estava al palau de la Generalitat. Salomé Pradas ha declarat que va parlar dues vegades amb Mazón quan ell ja dinava en El Ventorro. (Dues de les múltiples trucades que va rebre, segons el testimoni de Vilaplana, eren sens cap dubte de la consellera.) Si el president coneixia el que passava i es quedà tan ample, la seua indolència revesteix caràcters d'extrema gravetat. Es pot delinquir per acció o per omissió. El testimoni de Vilaplana mostra l'encarregat de coordinar l'acció de govern de la Generalitat molt absent durant una emergència autonòmica.

Però l'objectiu principal de la citació judicial a la periodista era esclarir si Mazón havia donat ordres a Salomé Pradas. I això no ha quedat acreditat. A mi em sembla poc versemblant la declaració de Vilaplana. Resulta difícil de creure que una periodista de debò no sabés res del que passava, ni escoltés res del que parlava Mazón per telèfon, ni li preguntés res després de les trucades... ¿De veritat no van intercanviar cap comentari sobre la dana? ¿Quina classe de periodista és aquesta dona? Accepta que un familiar li envià un vídeo en què es veia la situació d'Utiel, però diu que no el va obrir, ni li'l va ensenyar a Mazón. Parlaren de futbol. ¿De debò era més important el futbol que la dana? Podem pensar que ella no fou sincera en seu judicial, però declarà sota promesa o jurament de dir la veritat. En fi, jo descarte qualsevol imputació per fals testimoni o obstrucció a la justícia. Abans s'haurien de produir fets a hores d'ara hipotètics: que Mazón siga finalment investigat per homicidis i lesions imprudents, que hi haja una sentència condemnatòria, que les seues declaracions durant el procés penal hagen desmentit la de Vilaplana (cosa gens probable)...

 

Vinyeta de Manel Gimeno

 

¿Premi a la manca d'honorabilitat?

En molts estats del centre i el nord d'Europa s'estilava que els polítics dimitiren en determinades circumstàncies per responsabilitat política. Faig servir el temps verbal en passat perquè ignore si el costum encara manté vigència; el món canvia a velocitat de vertigen. Va dimitir un ministre britànic que havia comès una infracció de trànsit i assajà de encolomar-li la pèrdua de punts a la seua dona. Dimitiren dos polítics alemanys per haver plagiat les seues tesis doctorals. Va dimitir un ministre suec de Justícia perquè s'havia fugat de la presó un condemnat perillós. En fi, les dimissions es produïen a conseqüència d'actuacions irregulars o presumptament delictives, però també per fracassos de gestió, per escàndols atribuïbles a l'àmbit de competències pròpies, per errors, per falta de vigilància dels subordinats... A casa nostra no sol dimitir ningú. Jo m'he de remuntar a l'època del ministre Antoni Asunción per a trobar una dimissió a l'europea, per la fuga de Roldán. Entre els nostres polítics, la responsabilitat, que se substancia amb la dimissió, és una rara avis. Deu ser un tret cultural. Es confon responsabilitat política amb culpa penal.

És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust de Mazón per la vida ociosa i contemplativa; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.

Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.

Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el seu futur econòmic. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿per què no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)

No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.

Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, EU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.

Seguint un mateix patró

Les polítiques neoliberals provoquen dos tipus de víctimes, les genèriques i les específiques. El PP, en solitari o amb Vox quan no li queda altre remei, propugna la privatització dels serveis públics. Justifiquen aquesta privatització apel·lant a l'eficiència. Sostenen que l'empresa privada és molt eficient. Supose que volen dir que presta un millor servei a un cost menor. Es tracta, no caldria dir-ho, d'una excusa; d'alguna manera han de justificar els seus programes polítics. No està demostrat que les empreses privades presten els millors serveis socials al menor cost. La cosa té la seua lògica; una empresa cerca obtenir beneficis. Això s'aconsegueix de diferents maneres: reduint costos (plantilles, salaris, qualitat dels béns o serveis ofertats), augmentant marges... En realitat, els partits de la dreta no busquen bons serveis, sinó proporcionar oportunitats de negoci a la classe social que representen. Volen privatitzar progressivament els serveis públics i reduir l'estat al mínim imprescindible. Els serveis essencials solien ser tradicionalment públics. Avui, però, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització.

Per definició, les coses de què no podem prescindir (l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, la protecció civil, els serveis funeraris, la recollida i el tractament de residus, els abastiments, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social...) sempre tenen demanda. Per tant, són una veritable bicoca per a qui pensa en el negoci; té la clientela assegurada. Per això proliferen residències geriàtriques privades, assegurances mèdiques privades, universitats i escoles privades, transport ferroviari privat... I ja s'albira un futur en què també hi haurà policies privades, exèrcits privats, presons privades... Aquesta estratègia neoliberal provoca molts problemes: llistes d'espera interminables per a les consultes i les intervencions mèdiques, obstacles insalvables per a accedir a l'habitatge social, mala qualitat de l'atenció a les persones majors... Les víctimes d'aquests problemes són genèriques. I el sistema té una gran habilitat per a banalitzar-les i assumir-les. De fet, l'enorme nombre de damnificats quotidians no sembla passar-los factura electoral als partits de la dreta.

Ara bé, la privatització d'alguns serveis (la sanitat, la prevenció i l'atenció a les emergències, les ajudes a la dependència de persones majors) provoca víctimes específiques: 7291 morts a les residències de Madrid durant la pandèmia, 230 morts valencians durant la dana d'octubre de 2024, les fallades en la prevenció del càncer de mama que poden haver afectat a moltíssimes dones andaluses i valencianes... El PP mostra zero empatia amb aquestes víctimes específiques, perquè desmunten la cobla del millor funcionament dels serveis privats. Al ciutadà tant se li'n dóna la lata de l'eficiència. Vol atenció eficaç, que és cosa distinta. Quan es veuen superats per esdeveniments que susciten una allau de víctimes extraordinàries, els governs de dretes reaccionen seguint un mateix patró: tardança a reaccionar, minimització de danys quan és possible —el PP andalús va dir al principi que les afectades pels errors en el diagnòstic de càncer de mama eren només tres o quatre—, negativa a demanar perdó —o demanar-lo massa tard—, culpabilitzar les mateixes víctimes, acusar de politització les seues associacions, endossar la culpa als adversaris polítics...

Al final, tot es redueix a la necessitat de dissimular el cor de la qüestió: suprimir inversions en serveis públics provoca el seu mal funcionament, sobretot en situacions extraordinàries que cada cop ho seran menys. La dreta practica deliberadament aquesta política; si allò públic no funciona, la gent es veurà empentada cap al sector privat. Sovint, no hi ha opció. A Xàtiva, per exemple, l'única residència d'ancians existent és privada. Però la dissimulació té els seus límits. Les víctimes específiques dels accidents que escapen a l'assiduïtat de les nombroses incidències normalitzades només es poden amagar amb boles més grans que el campanar de la Seu. A més, les mentides no tracten sols d'ocultar les deficiències dels serveis públics. També són útils per a amagar la incompetència i la manca de moralitat de polítics sense la preparació necessària per a fer front a problemes d'envergadura. Els valencians patim un govern autonòmic, sostingut pels grups parlamentaris del PP i Vox, que sembla preocupat únicament per dos assumptes: la guerra cultural i la implementació del programa neoliberal. ¿Empatia amb les víctimes d'octubre de 2024? ¡Zero!

Com la boxa

La dreta intenta convertir el tauler polític en un quadrilàter de boxa, en què es desenvolupen els successius assalts. Ara tocaven els incendis del nord-oest peninsular. En una situació de normalitat democràtica, un dels púgils hauria quedat fora de combat per knock-out (KO). Em referisc al fet que diversos governs autonòmics del PP, titulars de les competències en matèria d'emergències, l'han espifiada. Però han aconseguit d'alçar-se abans dels deu segons, que no sé qui els haurà comptat; en un combat de boxa hi ha àrbitre, però a la lluita política... És molt freqüent, en el ring, que un dels púgils s'oblide de l’uppercut i el ganxo i s'agarre a l'adversari fins que l'àrbitre els separe, però no hi ha àrbitre al tauler polític. Allò que més s'assembla a un jutge de boxa és el moderador d'un debat. A les tertúlies i els debats polítics no sovintegen els moderadors imparcials. Per tant, el tertulià amb argumentari més inconsistent —en aquest assumpte dels incendis, el representant de la dreta mediàtica o política— intenta embolicar el debat amb tota mena de fal·làcies, murrieries i estratagemes, la d'agarrar-se a l'adversari —dialècticament, és clar— entre les més habituals. S'arriba a un punt en què els espectadors no entenen res, perquè els tertulians parlen tots alhora. Moltes persones acaben desconnectant. Aquest és l'objectiu de la dreta, que no s'entenga res amb tant de soroll. Ha evitat el knock-out i és possible fins i tot que acabe guanyant per punts, cosa no del tot improbable.

Incendis de sisena generació

Tothom en parla, però pocs saben de ciència certa quina cosa són els megaincendis o incendis de sisena generació. Com jo no entenc de tot, he hagut d'informar-me. No és difícil d'entendre. S'anomenen així aquells que, a causa del seu caràcter imprevisible, la seua intensitat i la velocitat de la seua propagació, excedeixen la capacitat de control dels serveis d'extinció. Cremen més de 10.000 hectàrees i afecten tant zones boscoses com àrees urbanes (cremen també hortes, jardins i cases). Es cremen les copes dels arbres, el foc es transmet ràpidament i es projecten petites cendres (partícules inflamades i incendiàries) capaces de recórrer distàncies mitjanes suficients per a eludir els rius i els tallafocs. Els incendis de sisena generació solen tenir múltiples focus i un comportament que escapa dels models actuals de predicció d'expansió del foc. El fenomen no és nou, però la seua freqüència ha augmentat molt per l'abandó rural, la mala i escassa —o sovint nul·la— gestió de tota la biomassa sobrant a la natura i pel canvi climàtic. L'augment de les temperatures globals, les onades de calor, les sequeres —cada cop més recurrents i severes— i l'acumulació als boscs de matèria orgànica i matoll sec sumen els ingredients perfectes per a la formació dels incendis forestals de sisena generació. Són altament destructius i alliberen gran quantitat d'energia. Creen una meteorologia pròpia al seu interior i poden formar gegantins pirocumulonimbus (cumulonimbus flammagenitus) d'una capacitat devastadora enorme, bé que, vistos de lluny, constitueixen un espectacle grandiós de la natura. Els megaincendis no es poden extingir fins que no canvien les condicions meteorològiques. Per això, duren molts dies. Totes les circumstàncies esmentades impedeixen l'actuació dels mitjans d'extinció; se superen els límits de capacitat tècnica i seguretat personal dels bombers i els pilots d'avions i helicòpters. Un avió amfibi, per exemple, no pot descarregar aigua en l'interior d'un pirocumulonimbus. (Això sense comptar que l'aigua arribaria evaporada a les flames.) Veiem la terrible devastació dels grans incendis d'aquests dies al nord-oest de la Península. Per a evitar-los només són útils les tasques de prevenció. Si aquestes fallen...

Si la culpa és de tots, no és de ningú

L'onada de cremats que arrasa el nord-oest de la península és, a nivell polític, una reedició del ja viscut. El PP és molt dolent gestionant emergències, però molt bo llevant-se les puces de damunt. En aquesta ocasió, la seua estratègia ha descansat sobre tres pilars: no demanar el nivell 3 d'emergència; fer al govern central demandes que excedeixen els límits del possible; tirar-li la culpa de tot a Pedro Sánchez. És més o menys el mateix guió de la dana de 2024 a casa nostra. ¿Per què repeteix l'estratègia? Perquè, incomprensiblement, li pot donar bon resultat. A aquestes alçades ja han quedat prou clares la incompetència i la negligència de les comunitats governades pel PP. Quan començaren els primers cremats, alguns presidents i consellers d'emergències estaven absents, per vacances, i tardaren a posar mans a l'obra. Està acreditat de sobres que les comunitats autònomes afectades pel foc no s'havien pres seriosament la prevenció. La muntanya i els boscs estan descurats. Hi ha escassa inversió. Bona part dels serveis de prevenció i extinció s'ha privatitzat. La precarietat laboral dels treballadors de les brigades és desgraciadament la norma.

Els bombers forestals —que sovint no tenen reconeguda administrativament aquesta categoria professional— perceben salaris baixos. Se'ls fa, en molts casos, contractes fixos discontinus. Per tant, treballen quatre mesos a l'any de mitjana. Si falla la prevenció, la tragèdia està assegurada; molts científics expliquen que els incendis de sisena generació són, un cop iniciats, molt difícils d'extingir. (Alguns afirmen que és impossible apagar-los.) Al principi, els presidents autonòmics del PP deien que tot estava controlat. ¡El descontrol era absolut! Però reconèixer-ho equivalia a confessar incompetència i deixadesa. Podrien haver elevat l'emergència a nivell 3. ¡No! S'han negat com també es va negar Mazón en novembre de 2024. ¿Per què? Perdrien el comandament de l'operatiu. És més rendible políticament demanar a Sánchez el Sol i la Lluna. El govern ha posat a disposició de les autonomies afectades tots els mitjans de l'administració central: tots els efectius de la UME, tots els avions amfibis del Grup 43 de l'Exèrcit de l'Aire, les Brigades de Reforç d'Incendis Forestals (BRIF) amb vehicles i helicòpters, reforços de la Guàrdia Civil...

Inclús féu una crida a la Unió Europea que van respondre diversos països membres. ¡Ha! Però el govern central no ha donat el Sol i la Lluna. Per tant, la culpa dels cremats és del govern. S'ha arribat a l'extrem de titllar de piròmana la directora de Protecció Civil i d'acusar de deslleialtat el govern. Serà per la lleialtat del PP... El Senat, amb majoria absoluta pepera, ha demanat la compareixença de quatre ministres, però de cap president autonòmic del PP, perquè són del tot innocents. Dolors Montserrat ha demanat la convocatòria immediata d'eleccions. ¡Vaja! ¡Quina novetat! Òbviament, el govern central s'ha hagut de defendre del seguit d'invectives i falsedats. De seguida, els mitjans de la dreta han picat amb la cobla del tots són iguals i es tiren les culpes els uns als altres. ¡Ja estem amb les simetries! Hi ha dos grups més vulnerables a la demagògia. Les víctimes directes d'una tragèdia —gent que ha perdut la casa o el negoci— compren amb facilitat l'argument que tots els polítics són iguals, i tots els incondicionals del PP s'empassaran sense cap problema que Sánchez és Neró. Però la gent amb seny hauria de mantenir el cap fred.

De fet, podria ser que els dirigents del PP estiguen acollonits. I ací tornem als paral·lelismes amb la dana. En diverses ciutats castellanes ja hi ha hagut manifestacions de protesta contra Fernández Mañueco i Suárez-Quiñones, conseller de Medi Ambient. Efectivament, és probable que molts gallecs, lleonesos, castellans i extremenys no s'engolisquen les boles, perquè estan veient des de primera fila el desori dels seus governs. A més, cal recordar que el PP no fou el partit més votat en les últimes eleccions autonòmiques castellanes i extremenyes. Governa gràcies al suport de Vox. (Santiago Abascal i els seus deuen estar fumant-se un puro.) Perilla l'arribada a Moncloa. Però el PP continua amb la seua estratègia. L'alternativa, assumir responsabilitats, no li val. Sap una cosa elemental: si la culpa és de tots, no és de ningú. La gent de seny creu que és impossible que això funcione, però de més grosses se n'han vist —amb Trump, per exemple. Com més va, més efectives semblen les mentides. Al final, si el joc fal·laç li surt bé al PP serà perquè una part significativa de l'electorat ho haurà volgut. Lamentable, sí, però és el que hi ha.

Quan manca la prevenció

El florentí Niccolò Machiavelli (1469-1527), polític, diplomàtic, filòsof, historiador, poeta i dramaturg, va reflexionar en la seua coneguda obra El Príncep sobre algunes qüestions que, després d'haver transcorregut cinc segles, no han perdut vigència. Hi ha un fragment del seu llibre que sembla escrit despús-ahir. L'haurien de llegir obligatòriament els polítics que tenen la responsabilitat directa de prevenir i combatre riuades, incendis i altres situacions catastròfiques.

 

«No se m'amaga que molts van creure i creuen que la Fortuna, ço és, la Providència, governa de tal manera les coses d'aquest món que els homes amb la seua prudència no poden corregir allò que elles tenen d'advers. Encara més, creuen que no hi ha cap remei que se'ls puga oposar. D'acord amb açò, podrien jutjar que fatigar-se molt en aitals ocasions és en va, i que llavors convé deixar-se governar per la sort. Aquesta opinió està acreditada en el nostre temps a causa de les grans mudances que, fora de tota conjectura humana, s'han vist i es veuen cada dia. Reflexionant-ho jo mateix de tant en tant, em vaig inclinar d'alguna manera vers aquesta opinió. Tanmateix, com no està anorreat el nostre lliure albir, jutge que pot ser de veres que la Fortuna siga l'àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que també és cert que ens deixa governar l'altra, o almenys sempre algunes parts. La compare amb un riu fatal que, quan s'embraveix, inunda les planures, tira a terra arbres i edificis, lleva el terreny d'un paratge per a endur-se'l a un altre. Cadascú fuig a la seua vista, tots cedeixen a la seua fúria sense poder resistir-lo. Però, per més formidable que siga la seua natura, no s'esdevé menys per això que els homes, quan els temporals estan encalmats, poden prendre precaucions contra semblant riu, fent esplanades i dics, de manera que, quan ell creix de nou, està forçat a córrer per un canal, o que almenys la seua fogositat no siga tan llicenciosa ni perjudicial. S'esdevé el mateix pel que fa a la Fortuna: ostenta ella el seu domini quan no troba ànima i virtut preparades; quan en troba, torna la seua violència cap a la part en què sap que no hi ha dics ni altres defenses capaces de mantenir-la.»

 

El Príncep, Niccolò Machiavelli, Capítol XXV

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

¡Mazón dimissió!

Xàtiva solidària

¿Pot formar-se una dana sobre Xàtiva? ¡I tant! Sense anar massa lluny, els efectes d'una es feren sentir en setembre de 2019, bé que la pitjor part se l'endugué Ontinyent. En 2022 caigué sobre Xàtiva un esclafit meteorològic derivat d'altra dana. L'esclafit és un fenomen impredictible i ben destructiu. Es caracteritza per vents huracanats superiors als 80 km per hora. El dia 26 d'agost de 2022, la velocitat del vent assolí els 112 km per hora a la nostra ciutat. Com era humit, el fenomen s'acompanyà de pluges torrencials que van provocar destrosses múltiples. Va afectar sobretot l'arbrat, tant al nucli urbà com als seus voltants —a Bixquert, per exemple. Tanmateix, una tragèdia com l'esdevinguda el passat 29 d'octubre, en poblacions de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud i la Ribera, és difícil que s'esdevinga a Xàtiva. La nostra ciutat no està en una plana al·luvial, ni és travessada per cap rambla. Com es troba en una cota molt elevada, no corre perill de ser inundada durant les danes. Els xativins hem assistit com espectadors a les diferents riuades produïdes en terres valencianes. Jo recorde algunes. Vaig viure la de 1957.

Era molt menut llavors —només tenia cinc anys—, però conserve a la memòria imatges d'aquell esdeveniment. Passava moltes temporades en Algemesí, on havia nascut mon pare. La casualitat volgué que la meua família estigués sojornant uns dies a cals iaios durant la primera quinzena d'octubre. El Magre es desbordà i va inundar bona part de la vila. Els avis vivien al carrer Sant Joan Baptista, ben a prop del riu. Haguérem de pujar al primer pis; l'aigua, que assoliria més de dos metres d'alçada, destruí mobiliari i estris de la planta baixa que no es pogueren posar fora de perill i va matar tots els animals del corral (pollastres, gallines, conills). Els adults estaven angoixats. Jo —inconsciència de la infantesa— mirava des del balcó, la mar d'intrigat, com suraven pel carrer mobles i altres objectes. Un embriac, "Calaveró", sabates i ampolla de vi en mà, s'acostava a la cruïlla amb el carrer Josep Segura. L'home corria el risc de ser arrossegat pel fortíssim corrent d'aigua. El veïnat li demanava a crits que retrocedira. Ho vaig rememorar tot el 29 d'octubre.

La meua evocació de la "pantanada" de Tous de 1982 és més vívida. El Camp Murta esdevingué heliport improvisat. Hi vaig estar moltes hores, junt amb altres voluntaris, suportant el fred i una pluja intensa. Ajudàvem a carregar en els helicòpters paquets d'aliments i productes de primera necessitat per als damnificats. Recorde molt bé la bronquitis que vaig agafar. Els diversos llocs afectats per l'última dana també van rebre moltíssima solidaritat des de Xàtiva. Un amic, David Muñoz, treballà com a voluntari a Catarroja. Molts altres xativins, més de 300, també acudiren a zones sinistrades. Falles, clubs esportius i associacions se sumaren a la solidaritat. Els empleats de les botigues locals d'una cadena de supermercats, per exemple, llevaren fang a Benetússer després de llur jornada laboral. El gremi d'hostaleria preparà menús i realitzà expedicions a les viles arrasades. L'Ajuntament recollia ajudes en el pavelló Francisco Ballester. Agents de la policia local, a més d'acudir a les poblacions afectades, van organitzar els trasllats de material i menjar.

Un antic alumne meu, David Badenes, policia local a l'Alcúdia, em deia poc després de la dana: «Tenim tres morts i s'han retirat uns set-cents vehicles de la via pública.» Antonio Collado, veí d'Algemesí i cap de la nostra policia local, contestava al reporter d'un canal de televisió: «La indignació és generalitzada; la llei està per a ser complida. Les alertes primerenques són l'eina principal de prevenció. Hem après poc en quaranta anys. La diferència entre l'actual secretari autonòmic d'emergències i l'anterior, José María Ángel, que havia fet front a catàstrofes durant els últims nou anys, no té color.» Es referia, sense anomenar-lo, a Emilio Argüeso, antic quadre de C's i responsable d'emergències cessat, que estava reunit el dia 29 amb gent del món taurí i es va presentar tard, l'endemà, al Cecopi. L'escriptor i periodista Xavi Aliaga també va trepitjar els escenaris de l'horror. Després publicà a la revista El Temps el reportatge "Algemesí, una setmana després: 'l'altra zona zero'". Són alguns exemples de conciutadans nostres que, per deure o altruisme, van prestar ajuda solidària a persones que la necessitaven. Volia contar-ho.

Qui no vulga pols...

Les declaracions del conseller José Antonio Rovira després de l'accident mortal d'un treballador en un centre educatiu de Massanassa susciten múltiples consideracions. És evident que no hi va voler anar perquè sabia la rebuda que l'esperava. Aquesta és la lectura més elemental del seu missatge. Tanmateix, les expressions triades —No hacíamos nada allí— mereixen una anàlisi més detinguda. En moltes comunitats de veïns, posem per cas, assumir la presidència rotatòria és obligatori, perquè ningú no en vol saber res. L'obligatorietat garanteix que sempre hi haurà un president o una presidenta per torn rigorós. Però presentar-se a unes eleccions o acceptar un càrrec polític no és obligatori. «Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre crítiques entra en el sou dels polítics. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. La gent accedeix a la política voluntàriament. Els motius poden ser diversos. No cometré la ingenuïtat d'afirmar que la vocació de servei siga el principal.

En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!

El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.

Ara no és el moment

Els dies immediatament posteriors a la dana se sentia contínuament aquesta frase: «Ara no és moment de crítiques. Ara toca ajudar les víctimes. Ja hi haurà temps d'exigir responsabilitats.» La frase era bonica, però probablement equivocada. Les primeres quaranta-vuit o setanta-dues hores, Mazón estava en estat catatònic. El dia 31 d'octubre, Pedro Sánchez visitava València i Mazón deia açò: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Potser, l'ambient de fraternitat convidava a evitar les crítiques. Però ara sabem que es donà massa temps al PP i a Mazón per a sortir de l'estat de perplexitat. Tan aviat com es van recuperar, iniciaren la campanya contra Sánchez i el seu govern. Des de Génova, van proliferar acusacions de falta d'informació sobre la magnitud del fenomen meteorològic.

Com encara no era moment, segons el PSOE, d'exigir responsabilitats, el PP disposà d'un marge de temps extraordinari per a construir uns relats alternatius d'allò que havia succeït realment. Feijóo digué, posem per cas, que Mazón havia donat la cara des del principi, cosa que no havia fet Sánchez. ¿Des del principi de quan, Alberto? També afirmà: Los errores humanos se pueden perdonar. La indolencia, nunca. Ai Alberto, si comptàrem tota la història d'indolències del PP... Cinc dies després de la tragèdia, Mazón creava cinc comissions de treball i exigia que hi foren presents set ministres —entre els quals no esmentava, per cert, la vicepresidenta Teresa Ribera. I continuava sense ser el moment d'exigir responsabilitats al Govern de la Generalitat. «¡Ja n'hi haurà temps!» I es produí la gran manifestació de cent-trenta mil persones per carrers i places de València. En Génova s'encengueren les alarmes; perillaven les perspectives futures de revalidar el govern autonòmic valencià i, pitjor encara, s'allunyaven les possibilitats d'obtenir el govern d'Espanya en unes pròximes generals. A més, Vox podria traure profit d'un ensorrament pepero.

Calia, per tant, canviar aviat d'estratègia. No era difícil. Ja s'havien llançat falses acusacions de mal funcionament de l'Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. ¿I qui era la ministra responsable d'aquests dos organismes? ¡Exacte! ¡Teresa Ribera! A més, la ministra anava a ser nomenada vicepresidenta executiva primera de la Comissió Europea, cosa que no suporta el PP. ¡Campanya contra Teresa Ribera! I per fi, el govern central s'adonà que ja començava a ser hora de demanar el cap de Mazón, per la seua nefasta actuació del dia 29. Però s'arribava una mica tard. És possible que el zombi hagués tingut temps d'eliminar proves de la seua negligència. No apareix, per exemple, l'enregistrament de la sessió del CECOPI de la tarda del dia 29. Recordem que les pantalles d'aquella sessió, en la qual participaven telemàticament la CHJ i la delegada del govern central, romangué en negre més d'una hora. Així i tot, el dia 23, el president de la Diputació de València deia: «No és moment de llançar-nos fang, sinó de llevar-lo.» És a dir, que encara és massa aviat per a demanar responsabilitats. ¡Ha! Si depèn del PP, sempre serà aviat.

Potser li cal temps perquè la gent oblide les contradiccions. És contradictori demanar al govern central que li lleve el comandament únic a Mazón i, alhora, donar suport al client d'El Ventorro. I arribats aquí, ens podríem fer una pregunta: ¿li convé al PP la caiguda de Mazón? Jo crec que voldrien fulminar-lo, però no els convé en aquests moments; seria tant com acceptar que va actuar negligentment, quan la tesi pública del partit és culpar el govern de Sánchez. Als peperos els hauria encantat, això sí, que el PSOE hagués fet la feina bruta. S'han afartat de demanar a Sánchez que el govern central declarés l'estat d'emergència nacional, la qual cosa implicava intervenir el Govern de la Generalitat. Contradiccions i més contradiccions. Podríem pensar que el temps corre i seguirà corrent en favor dels relats alternatius, per molts oxímorons, antítesis, incongruències i lapsus que continga el fil narratiu. Però ni una bona reconstrucció del territori devastat assegura l'oblit dels ciutadans, perquè totes les faules tenen el mateix desenllaç: 222 morts i diversos desapareguts. ¿És o no és el moment d'exigir responsabilitats? Arribem tard.

¿De qui ha sigut la idea?

El meu post anterior acabava amb un interrogant: ¿De qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Reconstrucció Econòmica i Social dels territoris devastats per la dana? No tenim, de moment, una resposta clara. Es poden aventurar diferents hipòtesis. Una primera —i difícil de creure— és que estiga darrere del nomenament la Casa Reial. Segons aquesta hipòtesi, el rei, que va rebre llançaments de fang durant la seua visita a Paiporta, voldria tenir algú de la seua confiança, una mena de virrei, sobre el terreny damnificat. Desconec si hi ha algun tipus de relació personal entre Felip VI i el general Gan Pampols. Sí sabem que el militar simpatitza amb l'extrema dreta, a jutjar per les coses que posa al seu compte d'X. També sabem que el rei no és precisament d'esquerres. Però anem a la segona hipòtesi. ¿Pot ser que l'elecció del general Gan siga una imposició de Génova per a tenir controlat Mazón a distància i poder donar una imatge d'eficàcia "militar"? No trobe creïble que Núñez Feijóo —pallús que li preguntà en certa ocasió a un granger gallec per què totes les seues vaques tenien noms femenins— haja parit la idea.

En realitat, el que volia Génova és que Mazón dimitís, segons diu gent que coneix el pa que s'hi dóna. Després de la manifestació de cent-trenta mil persones per places i carrers de València, als membres del Comité Executiu Nacional del PP els entrà la por. Es van adonar que el malestar dels valencians és un corrent de fons transversal. Consideren Mazón un llast que esfondra llurs perspectives electorals futures. No els passa pel cap que Mazón torne a presentar-se com a cap de llista a les properes eleccions autonòmiques. Desitjarien eliminar-lo —metafòricament, clar. Però ja es veu que el polític empestat té intenció de seguir endavant. Deu estar pensant també en els seus més que probables problemes judicials. Fitxar Gan és un intent desesperat de guanyar temps. No està clar que ho aconseguisca. I ací entra l'última hipòtesi. El periodista Quico Arabí diu que el polític acorralat pretén amagar-se darrere del prestigi de l’exèrcit espanyol. Creu que així sobreviurà i no haurà d’assumir cap responsabilitat. Per tant, l'estranya idea d'oferir al tinent general Gan Pampols la direcció de l'operació "reconstrucció" se li ha acudit al mateix Mazón.

Considera que s'endurà el mèrit si el militar reïx, i tindrà un boc expiatori a qui tirar les culpes si les coses no surten bé. Pel que es veu, la notícia provocà estupefacció en Génova; la cúpula del PP ha perdut definitivament el control sobre Mazón, si és que en tingué alguna vegada. A més de reconstruir el país, Gan Pampols té la missió de maquillar el mort. Jo crec que el militar no sap on s'ha clavat. Al decret del seu nomenament no figura cap competència concreta, més enllà de la genèrica de coordinar la reconstrucció del país. Com que tot el món li fuig, el president moribund confia en un batalló de zaplanistes disposats a parar la mà davant la pluja de milions que s'acosta. De fet, el Consell ja ha adjudicat uns quants a empreses vinculades amb la trama Gürtel. Mentre, el tinent general va escampant a tort i dret declaracions que mostren voluntat tecnocràtica i tarannà autoritari. General, ¡que la mili desaparegué fa temps! En fi, ¿quina de les tres hipòtesis que s'acaben d'enumerar és més creïble? Jo crec que la tercera. Mazón pensa que el temps juga en favor seu, que el soldat Gan Pampols farà d'escut protector i de parallamps.

Mazón té l'aspiració d'arribar incòlume a les pròximes eleccions autonòmiques. Està convençut que el garbuix de mentides i relats alternatius sobre l'esdevingut el 29 d'octubre acabarà diluint la seua responsabilitat en la mort de 220 persones. Hi ha un article de Ximo Aguar, "Manual de resistencia de Mazón", ben aclaridor al respecte. Ara bé, jo trobe molt difícil que els valencians obliden la negligència del "Molt Honorable", cinc hores desaparegut mentre molta gent tenia l'aigua al coll i ja hi havia xifres de morts. Damunt, els detalls confirmats i els rum-rums sobre la desaparició, que corren de boca en boca, encara empipen més els ciutadans. La corrupció no sol passar factura, però 220 morts i milers de béns i vides destrossades... Jo crec que ni Gan Pampols, ni el general de brigada Venancio Aguado, ni el Setè de Cavalleria podran esborrar la memòria d'uns fets que ja són història del nostre país. Caldria apartar el focus dels militars i posar-lo en Mazón —que es resisteix a assumir la responsabilitat política dimitint— i la seua banda zaplanista. Davant les ajudes milionàries del govern central i Europa, existeix el perill que sucumbisquen a les males temptacions.

A la orden de vuecencia mi general

El nomenament del tinent general Gan Pampols com a vicepresident del Consell i encarregat de la reconstrucció de l'arrasament produït per la dana no em sembla una bona idea, menys després d'escoltar alguna de les seues primeres declaracions: Esto no es nada que tenga que ver con la política, tiene que ver con un trabajo técnico. No voy a aceptar órdenes políticas ni partidistas. Tienen que verme como lo que soy, como un soldado. Jo veig que aquest nomenament trau del focus altres prioritats. La primera, i més important, és la dimissió de Mazón i tot el seu govern. L'encara president és el responsable de moltes morts per negligència i d'un desgavell de gestió de les terribles conseqüències de la dana. Mazón i altres dirigents del PP han dit vàries vegades que van a assumir la seua responsabilitat. ¡Paraules buides de contingut! ¡Hipocresia a manta! En política, només hi ha una manera d'assumir responsabilitats: dimitint. Si tot el que va succeir el 29 i dies immediatament posteriors no és motiu suficient per a dimitir, ¿quina cosa ho serà? Mazón no pot sortir al carrer sense que un reguitzell de gent l'insulte i li demane la dimissió.

El PP intenta donar versions alternatives dels fets ocorreguts que no colen. A la gent li és igual que li les expliquen per activa o per passiva. Els valencians tenim clar el que va passar realment. Mazón ha de dimitir. La reconstrucció serà una empresa titànica. Els municipis més afectats per la destrucció de la dana sumen quasi 850.000 habitants. Les zones devastades generaven un terç del PIB provincial (el 32,3% segons la Cambra de Comerç de València) i el 25% de l'ocupació a tota la província. La "zona cero" i altres llocs molt colpejats suposaven quasi el 20% del PIB provincial. Els seixanta-vuit municipis afectats aportaven més de 21.800 milions d'euros. La tasca de reconstrucció abastarà múltiples àmbits: economia, planificació i ordenació del territori, reallotjaments, ajuda a damnificats, reconstrucció d'infraestructures, mobilitat, creació d'un bon sistema d'emergències, plans per a pal·liar els efectes de futures inundacions i un llarg etcètera. Tenir un currículum militar excel·lent i haver creat en Afganistan un hospital, una carretera, una conducció d'aigua i diverses dotacions (un abocador, una pista esportiva, una biblioteca) està bé.

Però reconstruir la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i l'Horta Sud són paraules majors. El currículum de Gan Pampols no prova necessàriament que siga la persona idònia per a dirigir l'operació de reconstrucció. És l'hora de la política d'altura. Però el general diu que ell és un soldat, no un polític. I afegeix que no pensa tolerar ingerències polítiques de cap tipus. Algú li hauria d'explicar quatre coses. El càrrec que ha acceptat —veurem quin és el seu recorregut— és polític. Formarà part d'un òrgan polític que prendrà decisions solidàries de caire polític. El vicepresident haurà d'estar sotmès al corresponent control polític de les Corts Valencianes —i potser del Congrés dels Diputats, si la Generalitat ha de gestionar fons dels pressuposts generals de l'Estat. A més, el militar ja ha demostrat tenir opinió política; va firmar un manifest col·lectiu contra l'amnistia. Sabrà manar —cosa lògica en un general—, però la política democràtica és incompatible amb l'autoritarisme. En fi, per si no hi havia prou amb una autonomia de segona i un govern de reaccionaris negligents, ¡ara ordeno y mando! ¿Mazón estarà a les ordres del general?

Els partidaris de l'antipolítica no cabran a la pell. Núñez Feijóo, per exemple, diu que el general no viene a hacer política, sino a reconstruir. ¿Com? ¿És que la tasca de reconstruir les zones devastades no és política? La principal finalitat de la política és donar solució als problemes dels ciutadans. Molts valencians —jo si més no— volem més política democràtica i menys polítics negligents i funestos com Mazón. Això només se soluciona amb un canvi de govern. Atesa la gravetat de la situació, si el nostre fos un veritable país democràtic es ficaria en marxa algun dels mecanismes que preveu la llei: dimissió del president i elecció d'un altre, o convocatòria d'eleccions en un breu termini, per tal que l'electorat valencià puga dir la seua. (La moció de censura manca de suport suficient.) No ens cal que Núñez Feijóo opine per nosaltres. I tampoc no seria sobrer que algú ens aclarís de qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social —en realitat, el govern en tindrà dos, perquè el general de brigada Venancio Aguado ocuparà la Secretaria Autonòmica del gabinet del vicepresident.

Soy inocente, señoría

La propensió dels polítics a mentir és més vella que la pana, però s'ha disparat exponencialment des del 29 d'octubre. Les falsedats sobre la gestió de l'emergència i les contradiccions de Núñez Feijóo i Carlos Mazón són inacabables i sols busquen embolicar la troca. Sovint, quan acudisc a l'establiment en què em guarden el periòdic tots els dies, trobe Mario, gallec que viu a Xàtiva. Solem fer petar la claca una estona. «Tenia altre concepte de Núñez Feijóo. Pensava que era una persona més intel·ligent, veraç i moderada. Però veig que és un toix, un extremista i un sac de mentides. Estic sorprès», vaig dir a Mario durant una de les nostres xarrades. ¡Toma! Porque no lo conocías. Como no vives en Galícia..., em contestà amb un somrís murri. Manteníem aquest intercanvi de paraules poc després del debat televisiu celebrat abans de les eleccions de juliol de l'any passat. Núñez Feijóo havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant el debat amb Pedro Sánchez. Doncs sembla, efectivament, que el cap del PP era un gran desconegut fora de Galícia, però els gallecs ja el tenien calat des de fa temps.

Suso de Toro ens ho ha recordat la setmana passada: Por lo visto no sabían que Feijóo carecía de cualquier escrúpulo moral. Ahora lo saben. Pero aún así hay quien cree que puede ser un buen gestor. Si le dan la oportunidad, comprobarán que es un perfecto inútil. En lo único que es bueno es en practicar un cinismo sin límites. Aquesta caracterització del cap pepero s'ha vist confirmada per l'enfilall de boles que està engegant a compte de la catàstrofe patida per milers de valencians. Menteix cínicament i sense moure un múscul de la cara. Els bons mestres solen tenir bons deixebles. Divendres, a les Corts Valencianes, Mazón amollà mentides durant dues hores i vint-i-tres minuts. Tan llarga intervenció es pot resumir en una frase de Bart Simpson: «Jo no he sigut.» Mazón digué que anava a assumir responsabilitats, però no n'assumí cap. El nombre elevat de víctimes mortals de la dana era culpa d'altres (de l'Aemet, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la UME, del govern central...). No demanà disculpes. No explicà la seua desaparició del dia 29 durant les cinc hores més crítiques de l'emergència. ¡Intenta sortir-se'n!

Com va dir Joan Baldoví, el discurs de Mazón semblava escrit pels seus advocats pensant en la possible responsabilitat penal per una negligència que ha costat 218 morts. (Ja se sap la cobla de tots els delinqüents davant el jutge: Soy inocente, señoría.) ¡Zero responsabilitat política! ¡Zero empatia! S'havia anunciat la possible destitució de la consellera Salomé Pradas que, amb rostre rígid i ombrívol, mirava el president des de la primera fila d'escons. Hi ha mirades que maten. ¿Aprovació de les paraules del president? Jo crec que no. El llenguatge corporal delatava l'estat d'ànim de la consellera. ¡Empipament superb! «¿Penses destituir-me i deixar-me als peus dels cavalls, malparit? ¿Creus que vaig a menjar-me jo sola el marró judicial? ¡Ho tens clar! Si arriba el cas, li contaré al jutge quatre coses», semblaven dir els ulls de la consellera. Inclús podríem pensar que Mazón ja està avisat. Per això, no s'ha atrevit fins ara a cessar-la. (En la pel·lícula El Padrí, de Francis Ford Coppola, un personatge, Calo, li diu a Michael Corleone, quan aquest veu Apollonia per primera vegada: «A Sicília, les dones són més perilloses que les escopetes.»

Però tornem a Alberto "Homer" Núñez Feijóo, capo di tutti capi del PP. El líder teòric —potser altra persona mana més que ell— continua mentint quan diu que la ministra Ribera, a qui acusa de falta d'humanitat, té la culpa de tot. Sempre que s'esdevenen tragèdies durant el mandat del PP, un boc emissari (el pilot, el maquinista...) acaba pagant els plats trencats. Ara es vol tirar la culpa a l'Aemet i la confederació hidrogràfica. I com aquests organismes pertanyen al departament de Ribera, els peperos han trobat la víctima expiatòria perfecta; no suporten que la ministra es convertisca en vicepresidenta primera de la Comissió Europea. ¿Quina responsabilitat té Teresa Ribera en les morts del dia 29? ¡Cap! Encara més, els organismes al·ludits funcionaren com cal i Ribera trucà vàries vegades sense èxit a un Mazón fora de cobertura. Per a tapar la desídia de Carlos "Bart" Mazón, Feijóo és capaç d'injuriar la ministra i crear una crisi en la UE. ¡Amb un parell! Però aconseguir que la majoria dels valencians s'empasse la bola serà difícil. I dissipar sospites sobre què féu "realment" Mazón el dia 29 entre les 13.45 i les 19.00, missió impossible.