Les declaracions del conseller José Antonio Rovira després de l'accident mortal d'un treballador en un centre educatiu de Massanassa susciten múltiples consideracions. És evident que no hi va voler anar perquè sabia la rebuda que l'esperava. Aquesta és la lectura més elemental del seu missatge. Tanmateix, les expressions triades —No hacíamos nada allí— mereixen una anàlisi més detinguda. En moltes comunitats de veïns, posem per cas, assumir la presidència rotatòria és obligatori, perquè ningú no en vol saber res. L'obligatorietat garanteix que sempre hi haurà un president o una presidenta per torn rigorós. Però presentar-se a unes eleccions o acceptar un càrrec polític no és obligatori. «Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre crítiques entra en el sou dels polítics. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. La gent accedeix a la política voluntàriament. Els motius poden ser diversos. No cometré la ingenuïtat d'afirmar que la vocació de servei siga el principal.
En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!
El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.
En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!
El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada