¿Què farà Compromís?

Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.

Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.

Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?

¿Sumar o restar?

Des dels seus inicis, Podemos mai no m’ha acabat de fer el pes. ¿Per què? Sempre havia trobat massa personalisme en el funcionament del partit morat. I no és que ho diga jo. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, afirmà Julio Anguita en 2015. Un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 a Vistalegre, figuraven Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias. En 2019, cinc d'aquelles persones havien desaparegut de la direcció, per desavinences, purgues internes o altres motius. (Errejón fundà Más Madrid.) Abans de marxar, Pablo Iglesias designà successora al lideratge. Podemos et pot caure millor o pitjor. Ara bé, cal reconèixer que la seua aparició menejà el "tauler", significà un revulsiu al panorama polític. Podemos aconseguí formar part del primer govern espanyol de coalició des de la II República. La presència de Podemos a l'executiu s'ha traduït en mesures —no tantes com esperàvem moltes persones— que mai no hauria impulsat una majoria socialista absoluta.

Sobretot, el partit violeta ha transformat el llenguatge polític. Per primera vegada, ciutadans i ciutadanes han sentit com, des del parlament i des dels despatxos de ministres, es diuen les coses pel seu nom, sense eufemismes: que la policia comet sovint il·legalitats i abusos, que molts jutges estan polititzats i són masclistes, que el poder mediàtic manipula la informació, que alguns empresaris ultrapassen la línia d'allò tolerable... La dreta, els poders econòmics i llurs mitjans es llançaren en tromba, des del minut zero, contra Podemos. Les coses que s'han arribat a dir de la ministra Irene Montero mereixen figurar en una antologia de la infàmia. És possible que la formació violeta acabe desapareixent, però convindria no soterrar-la mentre no s'haja mort. Potser Yolanda Díaz crega que l'òbit es produirà després de les imminents eleccions autonòmiques i locals. A mi, la ministra de Treball tampoc no m'acaba de fer el pes. Sumar és un nou intent d'organitzar l'espai polític espanyol a l'esquerra del PSOE. La diversitat nacional no hi pinta res. De fet, les esquerres nacionalistes basca, catalana i gallega no s'han adherit a l'operació de Díaz.

 

Vinyeta de Peridis

 

Només Compromís ha fet el paperot —possiblement en contra del parer d'una gran part dels militants de Més-Compromís (l'anterior BNV, soci majoritari de la coalició). Jo ja he passat per la contrarietat de votar a un Compromís amb adherències que no m'agradaven —en 2015 o 2019, per exemple. I les estranyes aliances dels valencianistes no van donar uns grans resultats electorals. Si s'analitza bé, el front ample d'esquerra no es tan nou com puga semblar a primera vista. És l'enèsim intent dels comunistes i els seus aliats d'assolir algun protagonisme a la vida política espanyola. Yolanda Díaz prové del Partit Comunista i Esquerra Unida. D'altra banda, bé que s'ha dit que la plataforma Sumar ha aconseguit arrossegar més d'una dotzena de partits, la realitat és més simple; de moment, aglutina IU, Más País, Catalunya en Comú i un seguit de grups molt xicotets. (Com s'ha dit adés, Compromís també s'hi ha adherit.) Dóna la sensació que Errejón i Ada Colau intenten agarrar-se a una taula de salvació. Però el desastre electoral podria ser majúscul si Podemos queda al marge. A més, hi ha certes coses que no convencen gens.

Yolanda Díaz ha protagonitzat un llarguíssim procés d'escolta que no acabava mai, cosa que pot haver erosionat massa les seues expectatives. La vicepresidenta mostra un tarannà molt rialler i amorós. Reparteix petons i abraçades a tort i dret. Però només amb rialles —¡he, ha!— i discurs retòric i buit de contingut no s'arriba lluny. Fins ara, la vicepresidenta té prou popularitat, però la seua participació a la campanya de les eleccions gallegues de 2021 no donà als seus coreligionaris els resultats esperats. Durant el procés d'escolta, s'ha afartat de dir que la cosa no va de sigles ni de partits, sinó de recuperar la política des de la gent. En ese movimiento ciudadano, soy una pieza más, pero yo me sumo si vosotros queréis. ¡Només faltaria! ¿Encara hi ha alguna possibilitat d'acord entre Podemos i Sumar? Les relacions estan molt enverinades. L'electorat d'esquerres assiteix atònit a l'espectacle: dos puntals d'una de les forces del govern de coalició —IU i Podemos— tirant-se els trastos pel cap. A les pròximes eleccions locals i autonòmiques, Podemos i membres de Sumar rivalitzaran pel vot —a Xàtiva, sense anar massa lluny. ¿Sumar o restar?

Finalment, hi ha un detall cridaner. El poder mediàtic sembla haver apostat molt descaradament per la plataforma de Yolanda Díaz. És lògic. Per a l'establishment, Podemos és la bèstia Negra. El sistema —en què s'inclou també el PSOE— troba més confortables els somriures, el bon to i el tarannà dialogant de la vicepresidenta. Però el bon rotllo mai no ha servit per a eliminar les situacions d'injustícia. Si els grans mitjans de comunicació, portaveus dels enemics de classe, estan còmodes amb forces polítiques que es reclamen progressistes, alguna cosa no funciona bé. Potser l'establishment està utilitzant la vella tàctica del divideix i venceràs, que podria donar fruits ben apetitosos: la desfeta electoral de l'esquerra i la possibilitat d'un govern de coalició de dreta i ultradreta. En fi, la pretensió (per part dels petits grups integrats en Sumar) que es done a Podemos, si finalment s'arriba a un acord, el mateix tracte que a tots, a l'hora de formar les llistes per a les eleccions generals, deu ser una broma. Semblen ignorar que Podemos és encara una força molt gran i sòcia del govern de l'Estat. En les autonòmiques valencianes, l'embolic està assegurat.

¿Vols més el pare o la mare?

Sovint, la política depara espectacles difícils d'entendre. Setmanes enrere, vaig fer una primera temptativa d'explicar-me el trencament de l'agrupació local de Compromís. Les tensions al si de la formació política no eren cap novetat. De fet, en 2016, la renúncia de Joanjo Garcia a l'acta de regidor ja havia palesat la conflictivitat interna. Els retrets mutus, entre el dimissionari i les altres regidores, no transcendiren en aquell moment. Més tard, però, vam saber que la comunicació de l'estructura orgànica amb el grup municipal era inexistent. Qui haja sigut cuiner abans que frare sabrà com és de difícil el govern, o el treball polític, si no es compta amb suport dels companys de partit —o de coalició, en aquest cas. Potser, el conflicte larvat havia nascut l'endemà del 24 de maig de 2015; la llista xativina de la coalició nacionalista havia rebut menys paperetes que la llista autonòmica. Part de la militància criticà Cristina Sunyer. L'acusaven de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. Sorprèn, però, que les coses hagen arribat tan lluny; al cap i a la fi, el sector crític ja havia matat la mare —en sentit freudià, naturalment.

El Bloc havia elegit nou secretari. La segona vicealcaldessa ja no formava part de l'executiva. A més, anuncià que no volia postular-se per a encapçalar la llista de Compromís en les pròximes eleccions municipals. Alguns pensem que Empar Penadés era un bon recanvi; ha tingut temps de foguejar-se en la gestió municipal i cal suposar que haurà heretat tot el bagatge d'experiència acumulat per les seues predecessores. En fi, el passat dia 10 de gener, una estranya assemblea, el desenvolupament de la qual ja vaig explicar en una columna anterior, desactivà la candidatura de Penadés. Jo em preguntava si l'espifiada descomunal encara tenia solució. Doncs, no. La ruptura és definitiva. ¿Com ha quedat la situació de les regidores nacionalistes? No han dimitit —dimitir a vuitanta dies de la pròxima contesa electoral mancava de sentit—, però han hagut de passar al grup de no adscrits. Compromís s'ha quedat sense grup municipal. Els militants que se n'han donat de baixa, regidores incloses, han anunciat la presentació d'una llista independent. Ha començat la guerra. Encara que, ben vist, les canonades venen de moment només d'una banda.

«L'única cosa que defenen [les tres regidores] és llur supervivència personal», ha retret Joanjo Garcia. «Presentar una llista independent significa seguir al servei del PSOE i perpetuar la vella política», ha rematat. Ja se sap que les parts d'un conflicte no poden ser jutges equànimes. Pel que jo sé, totes les persones que han abandonat Compromís tenen solucionada la seua vida laboral o professional. No es pot dir el mateix del candidat a l'alcaldia que ha elegit la coalició. D'altra banda, el carisma, el tremp i la competència d'aquest candidat encara s'han de contrastar. De moment, només es coneixen les seues declaracions altisonants, les bastonades que etziba a PSOE i Xàtiva Unida. En el fons, l'agrupació local de Compromís no acaba d'assumir coses elementals: des de les eleccions de 2015, ja no estava en l'oposició; bé que PSOE i EUPV no necessitaven els nacionalistes per a formar majoria de govern, els demanaren d'integrar-s'hi; en el pròxim cicle, tota col·laboració serà poca per a revalidar la majoria de progrés a Xàtiva.

També planteja incògnites la llista independent. A la llarga, no té cap sentit; algun dia s'haurà de recompondre l'espai unitari del nacionalisme xativí. Tampoc no està garantit l'èxit electoral de la nova opció. Pot arreplegar vots d'empipats amb la línia seguida per Compromís o decebuts pel candidat de la coalició, però el sistema electoral penalitza la divisió. ¿Minvarà el nombre de vots nacionalistes? La duplicitat d'opcions posa en un dilema el votant valencianista. Fill meu, ¿vols més el pare o la mare? ¡Aneu els dos a fer punyetes! «Qui tria massa tria malament, o s'emporta la pitjor part», diu el refrany. En definitiva, una de les dues candidatures podria quedar-se sense representació institucional. ¿Era precís aquest espectacle? ¡No! S'hauria d'haver imposat el diàleg. Mentrestant, les seqüeles de la tragèdia grega —o bufa, no sé— ja es deixen sentir. Qui tinga amics reals o imaginats en algun dels bàndols sabrà de què parle. Tant de bo no es perda cap vot progressista per culpa del desficaci. ¿Desficaci de qui? ¡Del dimoni sabater!

(publicat a Levante-EMV, el 02/03/2019)

Espifiada en vespres electorals

Un dels mals que sol afligir els partits d'esquerra és la hiperplàsia de càrrecs orgànics sense cap ocupació al marge de la política. Quan una formació té escassa presència institucional o roman a l'oposició, es desfermen veritables lluites fratricides entre els seus quadres. Sovint no es juguen el poder, sinó les garrofes. A Xàtiva, des de l'equador del període municipal a punt d'acabar, les relacions entre executives locals i regidores de Compromís eren inexistents. Les fidelitats de la militància estaven empatades. Escric en passat, perquè dimecres s'anuncià que molts afiliats i afiliades del Bloc —la meitat, regidores incloses— havien demanat la baixa. Açò mereix una explicació més detallada. Hi ha diferents versions sobre el nombre real de militants nacionalistes. Els portaveus del col·lectiu local afirmen que són cinquanta, però altres fonts matisen que un terç resideix fora de Xàtiva o no està al corrent de la quota. Podem pensar, per tant, en el nombre trenta-cinc com aquell que s'acosta més a la situació real d'afiliació. Conclusió: si han sol·licitat la baixa catorze persones, el Bloc ha perdut a Xàtiva quasi la meitat d'afiliats —i el degoteig podria continuar.

El passat dia 10 ja s'havia escenificat el primer acte de la fractura. Les sis de la vesprada és una hora ben estranya per a celebrar assemblees, perquè només hi poden acudir treballadors lliures de torn, desempleats, jubilats i persones ocioses. ¡Tant se val! La Comissió Executiva Local de Compromís convocà assemblea a les sis per a decidir si calia fer primàries obertes o tancades. La candidatura d'Empar Penadés havia agafat de sorpresa els responsables de l'aparell. Ja tenien previst un candidat i pensaven que no hi hauria oponents. No caldria fer primàries, per tant. Però la regidora els havia desbaratat els plans. De fet, calgué buscar un tercer candidat. (Xavi Vidal, reingressat al Bloc fa pocs mesos, es prestà al joc.) L'organització volia desfer-se de la regidora. S'ha d'aclarir que l'organigrama dels nacionalistes xativins és peculiar. Com estan integrats en una coalició, compten amb dues executives locals, la de Compromís i la del Bloc. (L'esquema es repeteix a nivell comarcal.) ¡Molt arròs i poc pollastre! Els militants del Bloc hi són majoria aclaparadora. Els d'Iniciativa —en què milita Isabel Serra, posem per cas— són testimonials.

Algú pensarà que s'hauria d'haver celebrat primer assemblea del Bloc, per a saber què pensa el soci essencial de l'aliança. No. En comptes d'això, Eliseo Oviedo, secretari local de Compromís, convocà directament tota la coalició. ¿Per què? Perquè així quadraven els números. El recompte de gent amb què comptava cada bàndol era fàcil. (Ja s'ha aclarit més amunt la xifra d'afiliats.) L'executiva local de Compromís volia assegurar-se que guanyaria les votacions encara que fos per la mínima. Tot estava planificat. Hi podien participar els militants d'Iniciativa, que recolzen les tesis de l'aparell. Portaveus i membres afins a la direcció havien afiliat pares, mares, oncles i ties, per tal d'engrossir les files. L'altra facció, atesa la igualtat de forces, proposà dialogar, però el secretari local tallà el debat i digué que s'havia de votar ràpidament —«no fos que es feren les set i comencés a arribar gent que ja havia acabat la seua jornada laboral», amolla sorneguer un exmilitant. Catorze vots a favor de les tesis orgàniques, tretze en contra. Objectiu assolit.

Se celebraran primàries tancades —sense participació dels simpatitzants. Deu ser una broma; si sols van a votar militants, ¡una assemblea ad hoc i llestos! Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc, i la xativina Reis Gallego, titular de la Secretaria de Sectorials, podrien estar darrere d'aquest borboll. En fi, ja està desactivada Empar Penadés —i el valencianisme local en vespres electorals, cal afegir. També hauran caducat els tractes amb EUPV, si n'hi havia algun; atès el desastre de Compromís, Xàtiva Unida n'obtindrà rendes sense moure un dit. L'espectacle és desmoralitzador. ¿Qui té la culpa? Entre tots la mataren i ella sola es va morir. Les pulsions autodestructives del valencianisme local retornen quan només falten quatre mesos per a unes eleccions municipals i autonòmiques que poden deparar sorpreses, com ara la irrupció de l'extrema dreta. Era hora d'aparcar batalles internes i d'impulsar alternatives sòlides. Alguns han decidit, però, llançar per la borda tot el treball polític de setze anys i deixar orfe un sector de l'electorat. ¿Té solució encara, l'espifiada?

(publicat a Levante-EMV, el 19/01/2019)

¡Que n'és, de difícil!

En 1965 s'estrenà The sound of music (titulat en Espanya Sonrisas y lágrimas), un film musical dirigit per Robert Wise i protagonitzat per Julie Andrews i Christopher Plummer. La pel·lícula era una adaptació de La família Trapp, novel·la de Maria von Trapp que ja havia tingut dues versions cinematogràfiques rodades en els anys cinquanta, La família Trapp i La família Trapp en Amèrica. En abril de 2015, la pel·lícula de Rbert Wise sortí del meu calaix dels records per motius que no tenien res a veure amb el setè art. S'acostava la data de les eleccions municipals. Un parent pròxim em va dir: «¿Ja has vist la llista de Compromís? Quasi tots els llocs de sortida estan copats per —i sil·labejà amb delectació— la família Trapp.» Sí, aquesta comparació era excessiva. La candidata nacionalista a l'alcaldia estava acompanyada, als primers llocs de la llista, pel seu marit, un germà i una col·lega de despatx. Però també hi figuraven dues persones, Joanjo Garcia Terol i Empar Penadés Estrela, que no tenien llaços familiars o professionals amb la cap de llista. ¿Influí tot açò en els resultats electorals de Compromís a la nostra ciutat? No sé.

Recordem que la llista xativina de la coalició nacionalista rebé, el 24 de maig de 2015, menys paperetes que la llista autonòmica. Des de llavors, sembla que les aigües del col·lectiu local de Compromís estaven agitades. El passat 2 de novembre, Joanjo Garcia renunciava la seua acta de regidor. Les tensions al si del Bloc —partit hegemònic en les agrupacions nacionalistes de la Costera— havien passat prou desapercebudes, però alguns vèiem venir la dimissió de Joanjo. Els seus pròxims deien, des de fa temps, que estava cremat. El dimissionari no ho desmentia. Ara diu que ha renunciat per motius personals. ¿Personals? Una decisió de transcendència política exigeix explicacions més clares als electors. Sobretot si circulen altres interpretacions de la dimissió. Es parla, per exemple, de cansament de Joanjo perquè es prenien resolucions en matèria de personal sense comptar amb el seu parer, ço és, sense comptar amb la seua opinió com a responsable municipal de Règim Interior i Recursos Humans. També corre la veu que se sentia desautoritzat per companys de partit. L'alcalde ha negat veracitat al primer rum-rum.

Segons els membres del grup municipal socialista, Cristina Sunyer és una persona seriosa, una política amb experiència —féu un treball opositor excel·lent—, una sòcia fiable. Que el seu equip es trenque abans d'haver completat l'actual període de govern municipal no és una bona notícia. «¡Una llàstima!», diuen alguns regidors socialistes. Però les opinions estan dividides al si dels col·lectius local i comarcal de Compromís. Un sector de la militància critica l'excessiu personalisme del tàndem Sunyer-Moscardó. L'acusen de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. De fet, molt abans de les últimes eleccions locals, el col·lectiu xativí havia patit vàries defeccions. Algunes de les persones que abandonaren l'òrbita del Bloc militen ara en les files d'EUPV. Potser aquesta dada i l'absència d'una llista local de Podemos expliquen els resultats electorals de l'esquerra a la nostra ciutat. Els escapolits del Bloc degueren emportar-se vots d'amics, familiars i simpatitzants cap a la llista de Miquel Lorente. (Malgrat els resultats desatrosos en les autonòmiques, EUPV esdevingué la segona força més votada a Xàtiva.)

Tot açò demanava una reflexió profunda al si de l'agrupació local de Compromís. Durant l'any i mig transcorregut des de maig de 2015, algunes coses han canviat en el nacionalisme xativí: la militància ha elegit un nou secretari i la segona vicealcaldessa ja no forma part de l'executiva. Hom diu —off the record— que el relleu de Joanjo encara no s'ha fet públic pels dubtes de la substituta, Empar Penadés, número quatre en la llista presentada per Compromís a les passades eleccions locals. Empar sembla tenir dificultats per a fer compatibles el seu treball de professora interina, sense plaça a Xàtiva, i una dedicació responsable a les obligacions municipals. Rep pressions perquè no renuncie l'acta. ¿Raó? El nou regidor nacionalista seria Salvador Moscardó. La seua entrada a l'Ajuntament tornaria a suscitar xanxes. «Ja tenim la família al complet», diria el meu parent. Bromes a part, ¡que difícil és prendre decisions polítiques encertades pensant alhora en el bé de la ciutadania i en no deteriorar la imatge del partit en què hom milita!

(publicat a Levante-EMV, el 12/11/2016)

Valencians al Congrés

A finals de setembre, uns quants amics viatjàrem a Madrid. Visitàrem la Dama d'Elx, al Museu Arqueològic Nacional, i el Congrés dels Diputats. Passejàrem per les dependències de la cambra baixa amb un guia de luxe, Joan Baldoví, diputat de Compromís. La legislatura estava a les acaballes. L'edifici del Congrés, d'estil neoclàssic, inaugurat en 1850 per la reina Isabel II, és una de les construccions més emblemàtiques de la capital de l'Estat. Ha estat escenari d'alguns dels esdeveniments polítics més destacats dels segles XIX i XX —el més recent, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. I sí, tinguérem l'oportunitat de fer totes aquelles coses que se suposa que han de fer els visitants: travessar el saló dels passos perduts, entrar a l'hemicicle, mirar al sostre, per a descobrir els impactes dels trets disparats pels guàrdies civils de Tejero, fer-se les fotos de rigor als seients blaus i a la tribuna d'oradors... ¡Coses de turistes!

Com que tots érem valencians, ens vam detenir davant algunes obres d'art: al saló dels passos perduts, admiràrem un baix relleu de l'escultor Marià Benlliure dedicat a Emilio Castelar, president de la Primera República; a l'hemicicle, ens aturàrem sota una escena pintada al sostre en què apareix Jaume I, i sota un quadre del pintor romàntic alcoià Antoni Gisbert. (L'obra, de temàtica històrica, adquirida pel Congrés en 1863, penja a la part esquerra de la capçalera.) Al vestíbul principal, que només s'obri en dates singulars, s'exhibeixen divuit retrats de polítics reeixits dels dos últims segles. Hi destaquen els de diversos presidents de Govern o de la República —està, posem per cas, el retrat de Manuel Azaña. Però allò més interessant van ser les xerrades de Joan Baldoví, el polític que ha donat visibilitat als valencians durant la darrera legislatura. Molts només el recorden per les seues intervencions poc convencionals als debats.

Efectivament, es presentà per primera vegada al Congrés en bicicleta. També s'ha fet famós pels seus "numerets" a la tribuna d'oradors. Molts recordaran el seu striptease simulat per a ensenyar una samarreta contra els desnonaments, el tros de pa amb que parodià els retalls del PP (i que li valgué el qualificatiu de pallasso, llançat per la senyora Celia Villalobos) o l'exhibició de rètols i petites pancartes. Tots aquests gestos han estat considerats impropis per molts diputats primmirats i circumspectes dels diversos grups representats a la cambra. Tanmateix, les aparences enganyen. Baldoví ha fet una veritable tasca d'oposició. La seua primera intervenció parlamentària, durant el debat d'investidura de Mariano Rajoy, fou un duríssim al·legat contra la gestió del PP al País Valencià. El seu discurs tragué de polleguera Rajoy i líders valencians del PP com Rita Barberà. Baldoví també ha presentat múltiples iniciatives parlamentàries a favor dels interessos valencians en les parcel·les econòmica i social. Ha estat un treballador incansable.

Temes com el Corredor Mediterrani, l'infrafinançament del país, els retalls als serveis públics o la situació d'assalariats i autònoms han estat preocupació constant de Baldoví. Ell mateix ens explicà el perquè de les seues performances: «Al grup mixt som massa diputats per culpa de la injustícia comesa amb Bildu, que hauria d'haver tingut grup parlamentari propi. I clar, només he pogut parlar escassos minuts molt de tard en tard. Havia d'aprofitar molt bé, per tant, les meues intervencions. Per altra banda, quan em tocava parlar, l'hemicicle solia estar buit i els mitjans de comunicació no prestaven atenció; ja havien intervingut quasi tots els grups polítics als torns de paraula, les rèpliques i les contrarèpliques, i els discursos es feien repetitius. Els numerets de les samarretes i altres teatrets despertaven els diputats i els periodistes. Els mitjans de comunicació sempre m'han tractat molt bé. He ocupat algunes portades, he aconseguit visibilitat. S'han d'aprofitar les oportunitats.» Baldoví també ens contà un munt d'anècdotes.

Precisament, dies abans del nostre viatge a Madrid, el Congrés dels Diputats havia acceptat tramitar la reforma de l'Estatut valencià. A la tribuna d'invitats eren els principals representants polítics del País Valencià: el president Ximo Puig, Mònica Oltra, Enric Morera... La reforma estatutària, per a poder blindar les inversions de l'Estat, semblava no tenir interès per a les seues senyories, que preferiren prendre's un recés mentre els comissionats de les Corts Valencianes defenien la seua proposta. Aquests van intervenir sense que cap membre del Govern d'Espanya no els escoltés. Mariano Rajoy, com que els pressupostos de l'Estat ja s'havien aprovat, havia marxat a dinar al Bar Manolo. En acabar la sessió, Rita Barberà, que era present, botant-se les formes de la cortesia parlamentària més elemental, es va dirigir a Baldoví en aquests termes: Qué vergüenza. Venir aquí a hablar mal de los valencianos. El diputat ens va dir quina havia estat la seua contestació: «Només he parlat mal de valencians i valencianes com tu.»

En fi, ateses les enquestes, és quasi segur que Joan Baldoví tornarà a ser diputat. Ha estat un bon representant dels valencians, un magnífic parlamentari. Encara no sabem quina serà la seua peripècia política; amb l'actual reglament del Congrés a la mà, "Compromís-Podemos-És el moment" no podrà constituir un grup parlamentari propi, encara que compte amb nombre suficient d'escons. Pablo Iglesias ha promès una veritable entelèquia: un subgrup dins el grup de Podemos. Evidentment, un subgrup no comptarà amb portaveu, ni amb presència a la Junta de Portaveus. Un subgrup tampoc no tindrà torn d'intervenció als debats. (Quedarà supeditat a la voluntat majoritària del grup matriu.) No seria estrany, per tant, veure de nou Joan Baldoví al grup mixt. Parlaria molt de tard en tard, però ho faria en nom dels valencians. I tampoc no s'ha de descartar la tornada a les performances per a fer-se visible als mitjans de comunicació.

Fer de la necessitat virtut

Després de llegir un interessant article de Víctor Maceda, publicat al setmanari El Temps, hom veu confirmat el seu convenciment que les coses rarament són el que semblen a primera vista. El periodista relata magníficament la intrahistòria de les converses que han menat al pacte entre Compromís i Podemos per a concòrrer junts a les pròximes eleccions generals. Si ningú no desmenteix allò que conta Maceda, la història del procés negociador que ens han venut —la gent d'Iniciativa a favor del pacte, la majoria del Bloc en contra— seria incompleta. Enric Morera fou el primer a proposar, per octubre de 2014, una entesa amb Podemos. Però Maceda revela que, durant les converses per a formar el nou govern de la Generalitat, tres pesos pesants del Bloc van demanar a Mònica Oltra que segellés amb Antonio Montiel, cap valencià de Podemos, una aliança que barrés el pas de Ximo Puig a la presidència de la Generalitat i tingués efectes més enllà de la investidura. Poc després, l'executiva de Compromís aprovava l'inici de converses de cara a les generals. Resumint: durant un temps, al Bloc no li feia fàstic pactar amb Podemos.

Segons Maceda, el resultat obtingut per Compromís en les passades eleccions autonòmiques feia pensar a molts militants nacionalistes que podien menjar-se l'estructura valenciana del partit d'Iglesias. La gent d'Iniciativa està, per tant, molt dolguda amb el rum-rum —jo mateix me'l vaig creure— que presentava Mònica Oltra com l'única interessada a pactar amb Podemos. Però tornem al relat. ¿Com és que, poc després, el Bloc va canviar d'opinió? El posicionament dels seus càrrecs intitucionals —regidors, alcaldes i diputats—, el resultat de les eleccions catalanes, la caiguda gradual de Podemos als sondejos, el funcionament personalista del partit violeta i l'al·lèrgia a pactar amb una força espanyolista convenceren un 74% dels militants del Bloc que Compromís s'havia de presentar en solitari a les pròximes eleccions. Aquest canvi d'opinió amenaçava de fracturar Compromís. L'alternativa d'una confluència ampla, intent d'edulcorar l'entesa amb Podemos, no ha quallat; ni Iglesias ni alguns sectors de Compromís volen saber res d'EUPV. Finalment, la direcció del Bloc ha ignorat la militància i ha signat el pacte bilateral amb Podemos.

¿Qui són els culpables de tota aquesta embrolla? Entre todos la mataron y ella sola se murió, resa la dita castellana. Segons Enric Nomdedéu, que reflexiona sobre l'assumpte en un article titulat "La culpa és meua", el passotisme d'uns, el personalisme d'altres, les rivalitats i la falta de lideratge al si del Bloc han menat a l'actual situació. Imagine que tindrà raó. En tot cas, com la cosa ja no té remei, ara toca fer de la necessitat virtut, és a dir, prendre's amb calma allò que ja és inevitable i tractar de traure'n algun profit. El Bloc ja s'ha presentat a vàries eleccions en coalició amb formacions espanyoles. En un post anterior, vaig reproduir la frase d'un amic meu, militant del Bloc: «¿Un subgrup dins del grup de Podemos? ¡Dóna igual! En solitari, només trauríem un diputat. Amb Podemos, en traurem més. I si vénen mal dades, sempre poden marxar al grup mixt. Baldoví n'ha format part durant tota aquesta legislatura i ha tingut prou visibilitat.» Tot passa, naturalment, per un bon resultat electoral. El meu amic vol que es refreden aviat els ànims dels contrariats amb la idea d'haver de votar a Podemos —entre els quals m'incloc.

D'aquí al dia de les eleccions, caldrà que uns i altres treballen de valent. Per a justificar l'acord signat, la nova coalició haurà d'aconseguir almenys 740.000 vots. Si la marca "Compromís-Podemos. És el moment" —¡mare meua, quins noms!— no aconsegueix sumar els vots que van rebre per separat els seus promotors, a les passades autonòmiques, podrien rodar caps als òrgans de direcció del Bloc Nacionalista. Ja se senten veus demanant la convocatòria d'un congrés extraordinari. En qualsevol cas, les enquestes no conviden a l'optimisme; s'albira una majoria absoluta de PP i C's. Si l'escrutini del 20 de desembre la confirma, ambdues forces podrien arribar a un acord per a formar govern. En un escenari com aqueix, el grup parlamentari de Podemos —amb el "subgrup" valencià inclòs— seria absolutament irrellevant. Només queda esperar que les enquestes estiguen equivocades —o manipulades, tant se val. 

¡Bonic panorama!

Pel que es veu, Compromís i Podemos concorreran finalment junts a les pròximes eleccions. En això ha quedat l'acord ample de confluència de forces polítiques i moviments socials valencians que havia proposat Enric Morera. Dies abans, ja vaig expressar el meu parer sobre l'assumpte. Veia molt difícil una entesa amb Esquerra Unida. Vàries eren les dificultats per al acord. Primerament està la divisió crònica del progressisme. «La gent d'esquerres només sol estar unida a la presó», sembla que diu el pare de Jordi Évole. Però hi ha raons més concretes per al desencontre. Per una banda, Esquerra Unida encara no deu haver paït el trencament produït al si de Compromís l'any 2008. Arran d'aquella ruptura, la gent del corrent Esquerra i País —Pasqual Mollà o Mònica Oltra, entre altres— sortí d'EUPV, tallà els vincles amb l’estructura federal d’IU i fundà Iniciativa pel País Valencià, partit integrant de l'actual coalició Compromís. Els militants d'Esquerra Unida acusaren de deslleialtat el Bloc Nacionalista. I clar, és amarg haver de parlar novament amb aquells amb qui et vas esgatinyar fa temps. I, si érem pocs, faltava la irrupció de Podemos.

La formació morada agranà Esquerra Unida en les darreres eleccions autonòmiques. Fins ara, Pablo Iglesias no volia sentir parlar d'aliances; només volia pispar quadres, militants i votants a tots els grups de l'esquerra plural. «A qui no vol brou, tassa plena», diu el refrany. EUPV ha hagut de negociar amb els caps d'Iniciativa i Podemos —ço és, amb aquells que li volen furtar la cartera— una hipotètica integració en la plataforma de confluència. ¡Massa per a la carabassa! La direcció d'EUPV ha emès un comunicat en què lamenta la impossibilitat d'aconseguir acords per culpa de la intransigència i el sectarisme dels interlocutors. (Compromís i Podemos oferien a Unitat Popular, candidatura en què està integrada la franquícia valenciana d'Alberto Garzón, el número quatre de la llista per València.) Els caps d'EUPV afirmen que se'ls ha tractat de manera humiliant, com a simples convidats de pedra. I tenen part de raó; en el fons, Iniciativa i Podemos passen d'EUPV. Ara bé, aquesta formació deu haver oblidat el seu comportament amb el Bloc en les eleccions de 2007. Ho vaig explicar en un article publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV.

EUPV imposà al Bloc unes condicions duríssimes d’assumir. La formació valencianista es véu obligada a signar les clàusules del pacte fent un gran sacrifici; s’arriscà a desmobilitzar el seu electorat, que no entenia, per exemple, que la llista castellonenca fos encapçalada per EUPV (en aquesta circumscripció, els nacionalistes treien habitualment més vots que Esquerra Unida). Però tornem al present. Els grups polítics valencians a l'esquerra del PSOE semblen condemnats a repetir eternament la mateixa història. Al final, Pablo Iglesias ha sortit amb la seua; només hi haurà confluència de Podemos i Compromís, l'opció rebutjada per la militància del Bloc. Total per a res; si els sondejos encerten, el resultat del partit morat serà irrellevant per a la formació del govern central. És més: no està gens clar que l'aliança de Podemos i Compromís arribe als 740.000 vots (suma de les paperetes que cada formació obtingué per separat en les passades eleccions autonòmiques); molts simpatitzants de Compromís podrien desistir d'elegir una llista que no serà ni valenciana, ni útil, ni servirà per a formar un grup parlamentari valencià.

¡Bonic panorama! Si els seus resultats electorals queden molt per sota de les seues expectatives, Podemos, que inicialment fou saludat com un revulsiu, haurà fet més mal que una pedregada. Al seu compte de Twitter, Pasqual Mollà feia la següent afirmació: «Per sort, la confluència la fa la gent.» Ignore a quina confluència es referia; l'acord entre Podemos i Compromís s'ha amanit en petit comité. La gent —suposant que el dirigent d'Iniciativa entenga per "gent" el conjunt dels militants i simpatitzants dels grups que han subscrit l'acord— no ha pintat fava en la decisió final. A hores d'ara, molts militants del Bloc pensaran que els referèndums interns no serveixen per a res; s'han acabat imposant les tesis de la minoria que, des d'un principi, volia la unió amb Podemos.

Raons sorprenents

Durant els últims dies, la coalició Compromís ha estat notícia per la polèmica que l'estratègia d'aliances de cara a les pròximes eleccions generals ha desfermat entre els seus socis. Es debatien bàsicament els pros i els contres d'una aliança amb Podemos. La gent d'Iniciativa pel País València —Mònica Oltra, Joan Ribó, Pasqual Mollà, Mireia Mollà i altres— eren partidaris d'acceptar els oferiments de la formació morada. En canvi, el Bloc Nacionalista, la formació majoritària al si de Compromís, el va rebutjar. El 75% dels militants que participaren en una consulta online i presencial —el 51% del cens— preferia que Compromís acudís en solitari a les eleccions del dia 20 de desembre. Les desavinences amenaçaven de provocar un cisma; Iniciativa deixà caure que s'aliaria amb Podemos pel seu compte. Finalment, sembla que la situació s'ha reconduït. ¿Per què? Tant els diversos socis de Compromís com els caps valencians de Podemos han acceptat que l'oferta d'aquesta última formació tenia un "vici ocult".

El partit de Pablo Iglesias havia ofert les següents contrapartides en cas d'acord: grup propi al Congrés dels Diputats, preeminència de la marca Compromís a les paperetes, absència de protagonisme d'Iglesias durant la campanya electoral, una agenda política valenciana a Madrid i el lideratge de Compromís en les candidatures. ¿Quin era, doncs, el vici ocult? La impossibilitat de garantir la creació de grup parlamentari propi, condició irrenunciable per a personalitats com l'eurodiputat Jordi Sebastià  o el diputat Joan Baldoví. Antonio Montiel acabà reconeixent que l’article 23 del reglament del Congrés no permetria la creació d'un grup parlamentari valencià. Podemos es presenta a la resta de l'Estat i el reglament de la cambra és molt clar: un mateix partit no pot formar part de dos grups alhora, i dos partits que no hagen competit electoralment en les circumscripcions en què s'hagen presentat tampoc no poden disgregar-se en dos grups diferents. Montiel oferí llavors un "subgrup valencià" dins el grup parlamentari de Podemos.

Aquesta darrera oferta va enutjar tots els socis de Compromís. Per això ha prevalgut finalment l'alternativa d'Enric Morera: un acord ample de confluència de les forces polítiques i moviments socials valencians que hauria d'adoptar la forma d'agrupació d'electors —i que podria incloure fins i tot el PSOE en les llistes per al Senat. ¿S'han acabat les desavinences? ¡No! Podemos difícilment acceptarà d'entrar en una plataforma en què també participe Esquerra Unida. Per a Pablo Iglesias era més apetitós fagocitar una força emergent com Compromís. Sobretot tenint en compte que les expectatives electorals de Podemos han disminuït molt. Els seus dirigents pensen que la suma dels 456.000 i els 282.000 vots obtinguts respectivament per Compromís i Podemos, a les últimes autonòmiques valencianes, donarien un gran fruit electoral a la formació d'Iglesias. Semblen ignorar que unes autonòmiques no són iguals que unes generals, i que dos i dos no solen sumar quatre en política. En fi, tot açò és perfectament conegut per tothom.

Hi ha detalls, però, menys coneguts —els arguments d'uns i altres, per exemple. A la pretensió d'aconseguir grup parlamentari propi, platejada pel Bloc, Iniciativa objecta que tal meta no és assumible en solitari. Els partidaris de l'acord amb Podemos diuen que l'entesa consolidaria el govern valencià —necessitat del suport de Podemos a les Corts. Pensen també que, a la llarga, Compromís sortiria guanyant; si Podemos continua davallant, els seus simpatitzants acabaran  votant a Compromís en unes pròximes eleccions autonòmiques. Els contraris al pacte diuen que aquests electors igualment s'inclinaran cap a Compromís. Més curiosa és l'opinió del 25% de la militància del Bloc que votà a favor de l'aliança amb Podemos. Un amic meu em deia el següent: «¿Un subgrup dins del grup de Podemos? ¡Dóna igual! En solitari, només traurem un o dos diputats. Amb Podemos, en trauríem més. I si vénen mal dades, sempre poden marxar al grup mixt. Baldoví ha estat tota la legislatura i ha tingut prou visibilitat.»

Em va deixar sorprès, aquest raonament. Jo sóc molt reticent a pactar amb un grup que encarna les clàssiques maneres leninistes de fer política. En Podemos, el culte a la personalitat del líder, l'estructura piramidal i el centralisme es complementen amb un espanyolisme mal dissimulat. La proclamada participació ha quedat en no res. Com ja vaig dir en un post anterior, no em veig votant una llista que incloga gent de Podemos. Pense que un pacte amb la formació d'Iglesias representa un risc per a la imatge valencianista de Compromís. Segons el meu parer, l'acció de govern en ajuntaments i Generalitat, i el treball opositor en altres institucions són la millor manera d'eixamplar l'espai polític del valencianisme. Naturalment, la proposta d'Enric Morera és altra cosa, un intent de donar visibilitat a totes les opcions progressistes valencianes en el parlament espanyol. Veig difícil que qualle. S'haurà de ficar d'acord molta gent.

Amistats perilloses

Pablo Iglesias, cap de Podemos, s'ha afartat de dir que la distinció entre partits d'esquerra i de dreta ja no és útil per a l'acció política. Ara toca fer servir un altre esquema, la distinció entre els de dalt i els de baix. En general, el nou paradigma sembla haver fet fortuna —només Esquerra Unida continua rebutjant-lo. El posicionament d'Iglesias és, però, un pur eufemisme; quasi tota la ciutadania percep que Podemos és clarament d'esquerres. És més: la majoria dels ciutadans se situa, segons les enquestes, en el centreesquerra. La lluita de classes no ha perdut, per tant, tota la seua vigència. Allò que tampoc no ha perdut actualitat són les formes i les maneres de fer política des de les organitzacions hereves del "socialisme científic". Em referisc al centralisme, a l'estructura piramidal del partit i al seu control absolut per part del líder suprem. Fa un any ja pronosticàvem que Podemos no podria repetir els resultats de les eleccions europees. Mancava d’influència social a tot l'Estat, implantació territorial i estructura organitzativa. Molts pensàvem que la formació de Pablo Iglesias seria incapaç de superar en un any aquestes mancances.

Fèiem servir el símil del tsunami. ¿Tocarà la costa abans o després de les pròximes eleccions generals? ¿Quan es dissiparà la seua energia? ¿Quina serà la magnitud dels danys causats? Doncs crec que ja podem donar resposta a alguns d'aquests interrogants. Segons les enquestes, el tsunami Podemos ha perdut molta força. A més, li ha sortit competència per la banda esquerra. Es tracta d'una nova plataforma, Ahora en Común, que ja està arribant a acords amb altres grups —Esquerra Unida entre ells. De moment, Pablo Iglesias no vol renunciar a la marca Podemos. (L'esquerra, dividida, ¡com sempre!) En les passades eleccions autonòmiques, els resultats de Podemos van quedar molt per darrere de les seues expectatives. La pròxima prova de foc seran les imminents eleccions plebiscitàries catalanes. Els missatges de la formació morada es poden agrupar en dos grans eixos: nosaltres acceptem el dret a decidir, però no volem que Catalunya se separe d'Espanya; ara no toca decidir entre dins o fora, ara toca decidir entre la casta o nosaltres. Durant els mítings, Pablo Iglesias ha posat ben alt el llistó del populisme.

En realitat, Pablo ha deixat Lerroux a l'altura del betum. Ha tingut la barra de fer una crida al vot ètnic. ¡Ni la dreta havia arribat tan lluny! Per altra banda, la persona que rebutja l'esquema clàssic esquerra-dreta diu que no comprèn com poden lluitar al mateix bàndol Artur Mas i David Fernández. ¿Tan difícil és entendre que els catalans estan agrupats ara mateix entorn de dos pols, l'unionista i l'independentista, i que ambdós són transversals? «Reduir el procés a CiU és precisament allò que vol CiU», ha dit clarament David Fernández. L'entesa entre gent diversa és conjuntural, només busca l'èxit del procés cap a la independència; abans d'assolir-la, cadascú lluita pel seu model de societat. David Vidal, regidor de la CUP a Reus, va portar a la banqueta dels acusats més de cinquanta càrrecs relacionats amb un gran escàndol de corrupció sanitària que implica les més altres esferes de poder a Catalunya. Unes coses no lleven les altres. En fi, la irrupció de Podemos al panorma polític espanyol està fent-li el joc al centralisme de tota la vida. El lema ¡Antes roja que rota! torna a tenir vigor —si és que l'havia perdut alguna vegada.

I en aquest context, la gent de Compromís medita si convé presentar-se a les eleccions generals amb Podemos. Ja s'han alçat algunes veus d'alerta. L'eurodiputat Jordi Sebastià diu que li fa por aquesta opció. El diputat Joan Baldoví recorda que l'objectiu prioritari de la seua formació és crear al Congrés un grup parlamentari d'obediència valenciana. Jo resumiria la situació així: les expectatives electorals de Podemos estan estancades, però les de la coalició Compromís conviden a l'optimisme. (El seu treball polític ve de lluny i està donat bons resultats: presència en totes les institucions.) És lògic que li surten nuvis. Però s'han de vigilar les amistats perilloses. Jo no em veig votant una llista amb gent de Podemos. Se'm podrà retrucar que hi ha valencianistes al si dels cercles autòctons de la formació morada. També n'hi havia al si del PSPV-PSOE i van quedar com el rosari de l'aurora.

Radicals

Des de fa molts anys, els membres d’una colla d’amics seguim la tradició d’esmorzar junts tots els dissabtes en un bar de la ciutat. El costum és conegut per molta gent; entre els convocats a la cita sabatina hi ha antics concejals, quadres polítics, professors —en actiu o emèrits—, metges, economistes, directius de grups culturals o esportius... Sóc assidu d’aquests esmorzars. Puc certificar, per tant, que hi predomina l’harmonia i el bon “rotllet”; les persones que ens reunim anteposem els lligams de l’amistat a les diferències ideològiques. Al grup predominen els socialistes, però també hi ha alguns militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista i Podemos. Malgrat l’aclaparadora majoria d’esquerres, quan s’hi acosta algun conegut més escorat cap a la dreta, a saludar o a prendre un cafè, sempre és benvingut. Durant els caps de setmana posteriors al 24 de maig, la conversa girava al voltant dels resultats electorals. Proliferaven comentaris com aquest: «Si els haguérem negociat nosaltres, els pactes s’haurien firmat el primer dia.» Tots retrèiem el sainet protagonitzat pels tres partits que han pactat la formació del nou govern valencià (justament els tres partits en què militem o amb què simpatitzem els habituals dels esmorzars).

Que hi haja bon rotllet no lleva que hi proliferen les indirectes, les bromes, les pulles iròniques. Els simpatitzants de Compromís hem hagut d’escoltar moltes vegades la següent incriminació: «És que quasi tota la gent del Bloc és de dretes.» El recolzament innecessari que Adolf Garcia donà al PP, durant la primera majoria absoluta de Rus, ens posà les coses molt difícils; a partir d’aquell fet, les pulles al Bloc estaven a l’orde del dia. (L’actitud del personatge, que obeïa a raons estrictament personals, tindria un cost ben elevat; el grup nacionalista perdria la representació municipal en les següents eleccions locals.) L’acusació de ser de dretes, que prenia vol quan els valencianistes es negaven a pactar amb el PSOE en algun ajuntament, recolzava en meres presumpcions, esperonades per la divisió i el sectarisme tradicionals al camp progressista (en què els militants de cada partit solen reclamar-se més d’esquerres que ningú) i pels trets sociològics dels membres i simpatitzants del Bloc Nacionalista (joves de classe mitjana, gent del món de la cultura, docents, professionals lliberals). Aquesta segona circumstància és, però, absolutament gratuïta; els grups socials esmentats són, en realitat, el principal suport de tota l’esquerra.

«Us ajunteu amb CiU», ens refregaven. En fi, bé que sonés a tòpic, titllar els seguidors del Bloc de petits burgesos i coses pitjors esdevingué una cobla recurrent. Als esmorzars sabatins, els al·ludits combatíem les pulles com podíem. «A Navarra, els socialistes han preferit pactar amb UPN, marca del PP, abans que subscriure un acord amb l’esquerra», recordava l’un. «En Extremadura, Esquerra Unida permet que governe el PP», afegia l’altre. ¡Tot debades! ¡El Bloc Nacionalista era de dretes i prou! «Navarra i Extremadura estan molt lluny», se’ns retrucava. La gent d’Esquerra Unida donava una resposta encara més sorprenent: «És que nosaltres fem política.» En fi, atesos tots aquests precedents, es fàcil imaginar la sorpresa causada per les bestieses que es diuen ara de Compromís: grup de radicals d’esquerra, incitadors a l’odi, pancatalanistes, separatistes... ¡Que llunyà sembla aquell congrés celebrat pel Bloc en 2009! S’hi aprovà una ponència marc que abraçava com a propis tots els valencianismes possibles. La formació nacionalista pretenia encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la muixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme fins a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els detractors de la ponència denunciaren que es propugnava un model confús per a la societat valenciana, que es transmetia la sensació de no ser carn ni peix, que el Bloc corria el risc de ser percebut com un partit regionalista. Doncs bé, malgrat les renúncies dels nacionalistes, la dreta titlla Compromís de grup extremista i separatista. I encara més: acusa els socialistes d’haver-se radicalitzat des que s’ajunten amb la gent extremista i antisistema de Compromís i Podemos. ¡Viure per a veure! ¿Algú percebrà el regidor Joanjo Garcia Terol com un perillós extremista?

(publicat a Levante-EMV, l’11/07/2015)

Xerrada de Compromís

Noves glòries a Espanya (i III)

Després de llegir Noves Glòries a Espanya, sorgeixen inevitablement les preguntes: «¿I ara què? ¿Si no podem amb el nostre enemic, ens unim a ell?» Jo no sóc, evidentment, partidari d’aquesta estratègia. Els projectes emancipadors d’arrel fusteriana encara no estan morts ni soterrats. Ja s’ha vist que les coses no solen ser —i menys en política— blanques o negres. Evidentment, el redreçament nacional del país no serà possible al marge de la capital i la seua rodalia, habitades per milió i mig de persones. Però tot no està perdut. Ara mateix, el PSPV-PSOE sembla en caiguda lliure. Compromís, en canvi, té unes perspectives prou bones, fins i tot al cap i casal. Això sí, l’eslògan «serem d’esquerres o no serem» s’hauria de canviar per aquest altre: preferiblement, voldríem ser d’esquerres, però volem, per damunt de tot, “ser”. En altres països, com ara Euskadi o Catalunya, la qüestió nacional té caràcter transversal; hi ha partits nacionalistes de dretes i partits nacionalistes d’esquerres.

Els valencianistes hauríem d’acostumar-nos a pensar transversalment. Hauríem de donar prioritat al projecte de construcció nacional —una tasca que frega la utopia—, deixant per a més endavant altres projectes emancipadors (també quimèrics en les actuals coordenades). És precís atraure a la causa valencianista els sectors més oberts i dialogants de la nostra societat. Tot açò no lleva, però, que tinguem uns objectius irrenunciables a curt termini: el canvi del model econòmic valencià, la lluita contra l’atur, el manteniment dels serveis públics que han configurat fins ara el nostre estat del benestar, la millora d’infraestructures estratègiques, com ara les vies de comunicació entre les comarques centrals o l’eix mediterrani, i la defensa aferrissada de la llengua. I mentrestant, haurem de col·laborar en la redefinició d’una alternativa progressista enfront de l’allau conservador que ho envaeix tot.

Els socialistes valencians comencen a estar anguniats. Dies enrere, la premsa donava compte del manifest «Per una socialdemocràcia valencianista», que prepara Ximo Puig. Entre els promotors de l’escrit, elaborat per l’antic conseller Vicent Soler i el periodista Alfons Llorenç, figuren el pintor Manuel Boix, el fill de Sanchis Guarner i els cantants Lluís Miquel i Paco Muñoz. En realitat, el PSPV ja no sembla alternativa de res. I vist que els seus militants són incapaços de proposar una política econòmica oposada als dogmes ultraliberals, un partit nacionalista pot fer seues les banderes del progrés, la sostenibilitat i la justícia social. Ara bé, mai no esdevindrà veritable alternativa sense sortir de l’aïllament polític. Hauria de connectar, doncs, amb els diferents sectors de la societat: els moviments associatius cívics i culturals, el món empresarial, el món de l’esport i les activitats lúdiques, les colles festeres, el sindicalisme... D’esquenes a tots aquests col·lectius, difícilment arribarà a tenir una presència política significativa.

Noves glòries a Espanya (II)

Haguí de repassar Noves glòries a Espanya, per tal de presentar el llibre divendres passat. El seu autor, Vicent Flor, recorda com la Batalla de València va crear dos pols oposats: d’una banda, hi havia el blaverisme amb un pack complet que incloïa bandera amb franja blava, llengua valenciana, himne de l’exposició, regionalisme supeditat a l’unitarisme espanyolista, anticatalanisme i aliança amb la dreta; per la seua banda, el pack del nacionalisme d’arrel fusteriana incloïa senyera quadribarrada, català, muixeranga, projecte de països catalans i aliança tàctica amb l’esquerra espanyola. No tot el nacionalisme vindicava, però, el projecte de Països Catalans; els papers programàtics de la desapareguda UPV (Unitat del Poble Valencià) parlaven només d’un espai nacional valencià. Això sí, mentre la dreta assumí íntegrament l’ideari blaver, el pretès valencianisme de l’esquerra centralista era —i continua sent— molt superficial, una mera capa de vernís fusterià.

El PSOE acceptà, creient que així els aquietaria, tots els símbols dels blavers. I també acceptà un estatut de segona categoria. Per molt que es denominen PSPV i PCPV, els principals partits de l’esquerra sempre han tingut una militància majoritàriament espanyolista. De fet, ni Jorge Alarte ni Marga Sanz són valencianistes. És més: recordem que Alarte volgué suprimir “País Valencià” de les sigles socialistes. En definitiva, el blaverisme va guanyar la batalla —o millor, la guerra. Com diu Vicent Flor, el blaverisme vingué per a quedar-se. Avui, la senyera de la franja blava oneja a tots els edificis oficials valencians. I clar, moltíssims joves no han vist altra bandera del país que l’oficial penjada al balcó dels ajuntaments. I bé que Unió Valenciana és avui un partit residual, els postulats del blaverisme impregnen el discurs del PP i el PSOE.

Vicent Flor diu que els blavers han aconseguit d’estranyar en la seua pròpia terra els valencians d’idees catalanistes. Jo no ho tinc, però, tan clar. El mateix sociòleg, en determinar la base social i territorial del blaverisme, demostra que el fenomen sorgí essencialment a València i l’Horta. La penetració del blaverisme més virulent fou escassa en altres comarques. Sí, d’acord, la seua simbologia i una part del seu discurs s’han escampat pertot arreu, en ser incloses a l’Estatut d’Autonomia, però crec que la unitat de la llengua no desperta una prevenció massa significativa a les comarques septentrionals i centrals. Ja són moltes les generacions de xiquets i xiquetes que han estudiat valencià a l’escola i l’institut. Les trobades d’escoles en valencià, per exemple, han esdevingut —amb totes les matisacions que calguen— un veritable moviment de masses.

Igual passa amb els símbols i les idees fusterianes. A l’ajuntament xativí, hi ha hagut quasi sempre, des de 1979, representació nacionalista. I les discussions sobre símbols no han estat la causa dels daltabaixos electorals. (En realitat, només es va perdre la representació institucional una vegada; l’electorat va castigar una mala estratègia municipal.) La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú proteste —i governa el senyor Rus. Per això, García Sentandreu, cap de Coalició Valenciana, va soltar aquesta perla: «Mosatros no acodim a la politica pera fer tonteries. Anem a desmontar tot l’entramat catalaniste creat desde 1982 tant pel PSOE com pel PP. Coleges, instituts, administracions, televisions publiques i, per damunt de tot, l’AVL .»

Noves glòries a Espanya (I)

Divendres passat, es va presentar a la Casa de Cultura de Xàtiva Noves glòries a Espanya, obra del sociòleg Vicent Flor. El llibre va adquirir notorietat als mitjans de comunicació per uns incidents esdevinguts durant una presentació a València l’estiu de 2011. En efecte, el 5 de juliol de l'any passat, una trentena d'activistes ultradretans es presentà a l’auditori de la FNAC per tal d'impedir violentament l’acte (llançant cadires, llibres i bombetes de fum als assistents). Els ultres, membres de les organitzacions España 2000 i GAV, van haver de ser desallotjats per la policia. Entre els agressors es trobaven José Luis Roberto, president d'España 2000, Manolo Latorre del GAV i Juan García Sentandreu, líder de Coalició Valenciana, que fou detingut.

¿Hi havia algun motiu especial, a més de l’animositat envers tot allò que olore a catalanisme, per a boicotejar l’acte? Sí. L’autor del llibre, conservador de museu i professor associat de Sociologia a la Universitat de València i la UNED, va militar un temps al blaverisme, com ell mateix recorda al pròleg. Des de la visió dels grups blavers més extremistes, Vicent Flor és, per tant, un renegat, un traïdor. Damunt, el volum, bàsicament un text expositiu acadèmic, és a dir, escrit sense intenció persuasiva, fa una dissecció ben minuciosa —talment com aquella que faria un anatomista— d’uns fets que molts vam viure en primera persona: l’anomenada Batalla de València i les seues repercussions. En realitat, Flor no diu res que molts no sabérem ja.

Ara bé, el llibre —un resum de la seua tesi doctoral— resulta valuós per diversos motius: desfà visions simplistes o esbiaixades, sistematitza el fenomen blaver, posa a l’abast de les joves generacions, que no els van viure directament, els antecedents de la nostra història recent i fa reviure la memòria dels qui ja tenim certa edat. Jo, per exemple, vaig rememorar, mentre llegia l’obra, molts moments que vaig protagonitzar o vaig presenciar de ben a prop. Vicent Flor sistematitza, com acabe de dir, els principals trets del blaverisme: essencialisme, espanyolisme, regionalisme, populisme... En general, els militants de les files fusterianes, despatxàvem l’assumpte amb dues o tres vaguetats: incultura, irracionalitat, violència...

Vicent Flor demostra que el blaverisme era, en realitat, un populisme que sabé atraure’s les classes mitjanes baixes i les capes més populars de la societat valenciana. Sovint s’ignora que els populismes —i construccions semblants, com ara les religions—, tot i tenir dosis elevades d’irracionalitat, connecten molt bé amb les masses populars. El blaverisme connectà amb molts valencians. Com l’esquerra hi va renunciar, el blaverisme s’emparà de les falles, dels símbols del cap i casal, de Sant Vicent i la Geperudeta, del futbol, de l'aigua —ja se sap, quan un territori s’abandona, és ocupat immediatament per l’enemic. Vicent Flor fa servir constantment, al llarg de la seua obra, la figura especular: enfront de l’elitisme fusterià, el populisme blaver; enfront de la gosadia i l’avanç blavers, el retrocés continu i la perplexitat del nacionalisme i l’esquerra.

En definitiva, com no hi havia, segons Fuster, res a fer amb la burgesia local, l’esquerra nacionalista tirà mà del pensament gramscià i s’alià amb l’esquerra jacobina espanyola. (Tots recordarem un eslògan de la transició: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.») I clar, la dreta no es quedà de braços creuats; instrumentalitzà en profit propi les idees regionalistes (sorgides a la Renaixença i nodrides pel franquisme) per tal de contrarestar l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme fusterià. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. En foren impulsors diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Conclusió: en aquests moments, el País Valencià no “és”, almenys oficialment.

Presentació de Noves glòries a Espanya

És impossible tenir els ous i els colomins

Qualsevol persona sap —sense necessitat d’haver llegit gruixuts toms de dret polític o filosofia del dret— que un partit és una agrupació de gent que intenta prendre el poder polític —o, almenys, influir en ell—, per tal d’usufructuar els avantatges de posseir-lo i afavorir els seus interessos de grup, facció o classe social. Com que la política està tan desprestigiada, molts creuen que aquests interessos són merament tangibles, oblidant que sovint es defenen també altres postulats diguem-ne més immaterials: objectius, per exemple, d’índole ètica o ideològica (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). En definitiva, com que els partits solen reivindicar un determinat model social, aspiren a canviar o cisellar la realitat d’acord amb els seus postulats.

Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.

El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.

A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.

(una versió més breu d’aquest article ha estat publicada a Levante-EMV, el 13/03/09)