Noves glòries a Espanya (I)

Divendres passat, es va presentar a la Casa de Cultura de Xàtiva Noves glòries a Espanya, obra del sociòleg Vicent Flor. El llibre va adquirir notorietat als mitjans de comunicació per uns incidents esdevinguts durant una presentació a València l’estiu de 2011. En efecte, el 5 de juliol de l'any passat, una trentena d'activistes ultradretans es presentà a l’auditori de la FNAC per tal d'impedir violentament l’acte (llançant cadires, llibres i bombetes de fum als assistents). Els ultres, membres de les organitzacions España 2000 i GAV, van haver de ser desallotjats per la policia. Entre els agressors es trobaven José Luis Roberto, president d'España 2000, Manolo Latorre del GAV i Juan García Sentandreu, líder de Coalició Valenciana, que fou detingut.

¿Hi havia algun motiu especial, a més de l’animositat envers tot allò que olore a catalanisme, per a boicotejar l’acte? Sí. L’autor del llibre, conservador de museu i professor associat de Sociologia a la Universitat de València i la UNED, va militar un temps al blaverisme, com ell mateix recorda al pròleg. Des de la visió dels grups blavers més extremistes, Vicent Flor és, per tant, un renegat, un traïdor. Damunt, el volum, bàsicament un text expositiu acadèmic, és a dir, escrit sense intenció persuasiva, fa una dissecció ben minuciosa —talment com aquella que faria un anatomista— d’uns fets que molts vam viure en primera persona: l’anomenada Batalla de València i les seues repercussions. En realitat, Flor no diu res que molts no sabérem ja.

Ara bé, el llibre —un resum de la seua tesi doctoral— resulta valuós per diversos motius: desfà visions simplistes o esbiaixades, sistematitza el fenomen blaver, posa a l’abast de les joves generacions, que no els van viure directament, els antecedents de la nostra història recent i fa reviure la memòria dels qui ja tenim certa edat. Jo, per exemple, vaig rememorar, mentre llegia l’obra, molts moments que vaig protagonitzar o vaig presenciar de ben a prop. Vicent Flor sistematitza, com acabe de dir, els principals trets del blaverisme: essencialisme, espanyolisme, regionalisme, populisme... En general, els militants de les files fusterianes, despatxàvem l’assumpte amb dues o tres vaguetats: incultura, irracionalitat, violència...

Vicent Flor demostra que el blaverisme era, en realitat, un populisme que sabé atraure’s les classes mitjanes baixes i les capes més populars de la societat valenciana. Sovint s’ignora que els populismes —i construccions semblants, com ara les religions—, tot i tenir dosis elevades d’irracionalitat, connecten molt bé amb les masses populars. El blaverisme connectà amb molts valencians. Com l’esquerra hi va renunciar, el blaverisme s’emparà de les falles, dels símbols del cap i casal, de Sant Vicent i la Geperudeta, del futbol, de l'aigua —ja se sap, quan un territori s’abandona, és ocupat immediatament per l’enemic. Vicent Flor fa servir constantment, al llarg de la seua obra, la figura especular: enfront de l’elitisme fusterià, el populisme blaver; enfront de la gosadia i l’avanç blavers, el retrocés continu i la perplexitat del nacionalisme i l’esquerra.

En definitiva, com no hi havia, segons Fuster, res a fer amb la burgesia local, l’esquerra nacionalista tirà mà del pensament gramscià i s’alià amb l’esquerra jacobina espanyola. (Tots recordarem un eslògan de la transició: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.») I clar, la dreta no es quedà de braços creuats; instrumentalitzà en profit propi les idees regionalistes (sorgides a la Renaixença i nodrides pel franquisme) per tal de contrarestar l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme fusterià. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. En foren impulsors diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Conclusió: en aquests moments, el País Valencià no “és”, almenys oficialment.