Garantia d’independència

Un dels reprotxes més recurrents que han d’escoltar els funcionaris és que són uns privilegiats, per gaudir d’un treball estable. L’enveja que suscita l’estabilitat laboral en temps de crisi és comprensible, però caldria recordar que, d’acord amb la tradició encara vigent en molts països europeus, la inamovibilitat dels funcionaris de carrera és garantia d’independència enfront dels canvis de govern. Garanteix, posem per cas, que persones com jo, de conviccions esquerranes, puguen seguir ocupant, sota un govern de dretes, la seua plaça de professor en un institut públic. Aquesta garantía reforça l’estat de dret. Els règims dictatorials efectuen purgues; expulsen de la funció pública tots els elements desafectes. La dictadura franquista —sense anar massa lluny— va expulsar tots els mestres que havien obtingut el títol durant la República. Després, els expulsats foren reemplaçats per gent que havia de presentar un certificat de “bona conducta”, d’afecció al règim dictatorial —real o simulada, això és altra qüestió—, per a poder ocupar les places vacants. A hores d’ara, la Constitució estableix un sistema igualitari d’accés a la funció pública, basat exclusivament en el mèrit i la capacitat dels concursants. Qualsevol persona que compte amb la titulació requerida pot optar a una plaça per oposició. L’expressió “guanyar una plaça en propietat” respon a la idea que el funcionari no pot ser “expropiat”, remogut o privat de la seua funció pública (excepte en els casos legalment previstos i sense intervenció del caprici del polític de torn). És possible que alguns funcionaris sucumbeixen a la temptació de considerar la seua plaça un “bé patrimonial”  de lliure disposició, en comptes d’un servei públic. (Molts recordaran les imatges dels funcionaris de la Ciutat de la Justícia que, en comptes d’entrar a la feina després de fitxar, marxaven al carrer a fer les seues coses. Aquesta és la gent que dóna mala fama a tot el col·lectiu funcionarial.) És evident que alguns funcionaris aprofiten la inamovibilitat del seu càrrec per a defugir les seues obligacions. És més: sovint, l’escàs rendiment laboral compta amb cert beneplàcit sindical. Tot açò és corregible mitjançant els mecanismes adients, la inspecció entre ells, sense necessitat d’alterar les garanties del nostre estat de dret. Tanmateix, els polítics de distint signe senten poca inclinació a corregir els defectes de la funció pública; els és més rendible utilitzar els funcionaris, quan vénen mal donades, com a bocs expiatoris. I clar, acaben pagant justos per pecadors.