Mà d’obra barata i sense qualificar

Hi ha a la societat discriminacions ben subtils. Durant molts anys, l’ensenyament de primeres lletres era considerat un treball típicament femení, com el d’infermera. Avui les coses han canviat; cossos de funcionaris tradicionalment masculins (metges, jutges...) també s’han feminitzat. L’ensenyament, però, ha patit altre tipus de discriminació: per a les autoritats educatives i el públic en general, mestres i professors són essencialment cuidadors. La cosa ve de lluny. A l’Anglaterra de la revolució industrial, els mestres d’infants no necessitaven saber llegir o escriure; havien de conèixer, això sí, la doctrina cristiana, i aprendre de memòria un repertori de psalms per a cantar amb els xiquets. Llur tasca bàsica era cuidar els menuts mentre els pares feien jornades llarguíssimes i penoses a les fàbriques. Per la seua banda, els nens, tan bon punt creixien dos pams, ja havien de marxar a treballar amb llurs progenitors.

Durant el primer franquisme, només calia tenir estudis primaris per a entrar a l’Escola Normal de Magisteri (més tard fou obligatori tenir aprovat el batxillerat elemental, l’equivalent a l’actual ESO). Repetisc, les coses han canviat, però les administracions educatives continuen considerant els mestres i els professors mà d’obra barata i sense qualificar. A Secundària, la degradació ha estat evident; pensem que els antics instituts de batxillerat gaudien d’un enorme prestigi. En altres països, la feina d’ensenyar ha travessat per avatars ben cridaners. Fa uns anys, les autoritats holandeses hagueren d’acurtar la setmana lectiva; no tenien suficient professorat per atendre els xiquets (arribaren fins i tot  a temptar amb ofertes ben sucoses els professors jubilats que volgueren reintegrar-se a la docència a temps parcial). L’escassa inclinació per l'ensenyança també afecta el Regne Unit; en moltes zones de Gran Bretanya, les places docents públiques estan ocupades per persones d’origen indi, pakistanès o jamaicà, perquè els britànics de soca-rel no volen saber-se res de treballar als centres educatius.

I és que un professor ha de realitzar diferents feines per un únic sou: ha de ser ensenyant d’una matèria (de totes, si és mestre de primària), és a dir, ha de tenir preparació epistemològica, però també ha de ser cuidador i vigilant zelós de nens i adolescents, auxiliar administratiu, infermer en casos de malaltia o accident, conductor disposat a traslladar un alumne —amb el vehicle propi—  a l’hospital o l’ambulatori, coordinador de campanyes com l’educació vial, la higiene bucodental, la prevenció de les drogues i el tabaquisme, l’educació alimentària, l’educació mediambiental, la prevenció de la violència... (D’educació sexual i ciutadania, ni parlar-ne; un sector de pares diu que això és cosa seua.) En resum: els professors són mà d’obra barata i polivalent. I ja se sap que el mercat sol remunerar molt  bé els treballs especialitzats i molt mal els generalistes.