Dona i funció pública

Fa un any, amb motiu del dia de la dona, vaig fer una reflexió que avui continua tenint plena vigència. Recordava que és precisament a la funció pública on la dona ha assolit les cotes més elevades d’igualtat. Només al sector públic s’acompleix al peu de la lletra la màxima “a igual treball, igual salari”. Tant als serveis generals com als àmbits especialitzats de la salut, l’ensenyament o la justícia, la funció pública està molt feminitzada. Les plantilles de moltes empreses públiques, formades per personal no estrictament funcionarial —per estar sotmès al règim laboral comú— també estan feminitzades. Em referisc, per exemple, a les periodistes que treballen als canals públics de televisió. Els nostres serveis públics estan bàsicament gestionats per mans femenines. Tenim tendència —jo el primer— a parlar de funcionaris, quan hauríem de parlar, amb més propietat, de funcionàries. Però malgrat la feminització i la igualtat de les condicions de treball, també existeixen a la funció pública sostres de cristall.

Hi ha, per exemple, moltes jutgesses, però poques magistrades als Tribunals Superiors, Suprem o Constitucional; hi ha una plèiade de mestres i professores, però poques directores d’institut, catedràtiques, deganes o rectores d’universitat. A les acadèmies, hi ha una majoria aclaparadora de barons per a penes un petit grapat d'acadèmiques. La feminització de la funció pública també té altre aspecte negatiu: quan es prenen mesures d’ajust a les administracions públiques, les principals víctimes són dones, majoritàries al sector. En aquests moments, moltes treballadores públiques, personal laboral sobretot, estan engrossint les llistes de l’atur. Les idees neoliberals, hegemòniques a tot Europa, han calat entre els polítics, que veuen inevitables l’aprimament del sector públic i la seua privatització. Quant als funcionaris de carrera que encara conserven la seua plaça i veuran reduïts els seus salaris, moltíssims també són dones. És aquest un aspecte en el qual no solem fixar-nos. Això sí, de vegades arriben bones noves.

Avui, quan tornava del treball, he sentit a la ràdio del cotxe aquesta notícia: «Espanya, el setè país del món amb major índex d’igualtat entre homes i dones». Un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesura les diferències entre els homes i les dones en educació, influència econòmica i poder polític —per a calcular la mitjana de desigualtat—, col·loca Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, empatada a punts amb Mongòlia. Espanya és el setè estat més igualitari entre els 154 analitzats. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estan per davant. Marroc apareix a la part baixa de la taula. Els països pitjors situats són la República del Congo, Níger, Txad, Iemen i Afganistan. En fi, ara va i resulta que el Baix Vinalopó, la Plana o la Foia de Bunyol, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del que jo creia del món escandinau —de països de conte de fades com Noruega i Suècia. Quines coses! Doncs ja que imitem en alguns aspectes aquells escenaris boreals de fantasia, podríem imitar-los també en altres coses.