Indults condicionats, parcials i reversibles

Els nou presos polítics han estat indultats. Des del bloc d'investidura, la mesura és titllada de molt positiva, perquè afavorirà la distensió. El president Pedro Sánchez la vol vendre com una iniciativa per a recuperar el diàleg i la cerca de solucions. Però convindria rebaixar aquestes aspiracions. La mesura de gràcia, que encara ha de superar possibles recursos davant el Tribunal Suprem, només afecta nou persones. Tanmateix, el nombre de gent encausada o ja jutjada i condemnada per fets relacionats amb el procés oscil·la entre la seixantena i els tres milers, depenent de quina font es consulte. Parlem d'alcaldes, parlamentaris, funcionaris de primer i segon nivell, militants d'organitzacions independentistes, ciutadania corrent... Totes aquestes persones no han estat indultades. Per altra banda, els indults aprovats al Consell de Ministres del dia 22 són condicionats, parcials i reversibles. Només es perdona la sedició, però no la malversació. Oriol Junqueras, per exemple, ha de comparèixer el dia 29 davant el Tribunal de Comptes; li reclamen quantitats de diners públics presumptament desviats per a l'organització del referèndum de l'1-O.

La venjança de l'Estat encara no cessa. Ja ho anuncià l'exvicepresidenta Sáenz de Santamaría: Lo pagarán caro ellos y sus familias. Els presos només han vist eliminada la pena de presó pendent de compliment, però continuen inhabilitats. A més, podrien tornar a la presó si realitzen qualsevol acte que els tribunals consideren il·legal. De moment, els exiliats tampoc no podran tornar a casa. En definitiva, Pedro Sánchez, coneixedor de la resolució que anava a prendre el Consell d'Europa (insta l'estat espanyol a deixar lliures els presos i a retirar les euroordres d'extradició), ha utilitzat l'instrument de l'indult amb diverses finalitats: dotar-se d'arguments contra la dreta; llevar-se pressió internacional; assegurar l'estabilitat del seu govern; guanyar temps al conflicte català; dividir els independentistes... Però aquests insisteixen, òbviament, en una amnistia que atenya totes les persones involucrades al procés i les accions derivades d'ell. Al cap i a la fi, els indults concedits no esborren els delictes, però polítics i ciutadans independentistes neguen haver-ne comès cap. Ja se sap que tota transacció implica guanyar unes coses i perdre altres.

A hores d'ara, el balanç dels indults sembla ser més favorable per a Pedro Sánchez. L'independentisme no obtindrà ni amnistia ni referèndum pactat. És més: el govern central no té res a oferir. ¿Un nou encaix de Catalunya en Espanya? ¿Això com es menja? Hi ha propostes, com l'estat federal, per exemple, que exigeixen canvis constitucionals d'envergadura, impossibles sense comptar amb una majoria parlamentària molt qualificada. ¿Modificacions en el sistema de finançament autonòmic? Això s'hauria de pactar amb totes les comunitats autònomes. A més, els catalans ja no es conformarien amb una oferta inferior als concerts basc i navarrès. ¿Sistema judicial català i plena llibertat per a dissenyar polítiques educatives i lingüístiques pròpies? El PSOE augura un clima de concòrdia, però pretén que li surta debades. Ni tan sols s'han demanat disculpes per tot allò que s'esdevingué l'1 d'octubre de 2017: operació inútil de càstig, violència estatal extrema contra les persones que anaren a votar, impunitat dels qui l'ordenaren i l'executaren... No està assegurat ni tan sols el clima de distensió; els òrgans de l'Estat controlats pel PP no descansen.

Nul·la credibilitat

Definitivament, la credibilitat dels canals generalistes de televisió i la premsa espanyola —els grans diaris de paper— és pràcticament nul·la. Ahir, l'Assemblea del Consell d'Europa aprovà per majoria aclaparadora una resolució, Should politicians be prosecuted for statements made in the excercise of their mandates?, que exigeix a Espanya i Turquia respecte per les llibertats de les minories dissidents. Concretament, demanà a Espanya que excarcere els condemnats pel procés català, que reforme el delicte de sedició i que retire totes les euroordres d’extradició dels polítics exiliats. Encara més: la resolució aprovada insta Espanya a aturar els processos judicials pendents. Aquest aspecte és de gran transcendència. A banda dels presos polítics i els exiliats, hi ha nombrosíssimes persones (polítics, funcionaris de primer i segon nivell, persones corrents) que també estan encausades o jutjades i condemnades pels mateixos fets. Pedro Sánchez s'ha afanyat a indultar parcialment nou persones, les més conegudes. ¿Però sabem quin serà el destí de totes les altres? En realitat, el TS va desfermar una causa general contra tots els independentistes.

Quant a les acusacions de malversació, el Consell d'Europa demana que es comprove de manera fefaent si els acusats han menyscabat "realment" l'erari públic. En 2019, ja vaig reflexionar sobre això. El tribunal Suprem va entendre que el govern català havia utilitzat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Abans de la reforma exprés de 2015, el Codi Penal establia que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones. Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro deia que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Hem de recordar que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Tanmateix, el TS i altres institucions de l'Estat volen deixar en la ruïna tots els líders del procés. Especialment sagnant és el cas d'Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia.

El País, dimarts 22 de juny de 2021

La casa, la pensió i els comptes bancaris de l'antic conseller d'Artur Mas podrien ser bloquejats; cobririen la sanció imposada pel Tribunal de Comptes, que ha calculat els diners destinats per la Generalitat a difondre el procés en l'exterior, uns 4,8 milions d'euros. En definitiva, podrien ser embargats tots els béns del prestigiós catedràtic i la seua dona. Això ha suscitat una onada de solidaritat entre els membres de la comunitat acadèmica. (Han mostrat el seu suport l'economista Alexander Tabarrok, Gerardo Esquivel, sotsgovernador del Banc de Mèxic, l'Institut de Recerca Econòmica de la Universitat de Georgetown...) Mas-Colell deixà el Govern en 2015. No tingué res a veure, per tant, amb l'organització del referèndum. (La pretensió de privar de tots els seus béns els independentistes és un aspecte de què se sol parlar poc, bé que afecta moltíssima gent.) En definitiva, el Consell d'Europa, que també recorda aquesta qüestió, demana l'eliminació de sancions desproporcionades per a transgressions no violentes. Aquest matí, només alguns digitals donaven la notícia. El telediari de TVE1, posem per cas, no deia ni piu sobre el Consell d'Europa.

Terra atroç

Rosa Díez vol manifestar-se el pròxim dia 13 de juny, a la plaça madrilenya de Colón, contra els indults als presos polítics catalans. Vox s'ha adherit immediatament a la iniciativa. PP i C's també acudiran a la crida. Pablo Casado ha fet un doble anunci: el PP iniciarà una campanya de recollida de firmes contra els indults i els recorrerà al Tribunal Suprem si arriben a produir-se. Mentrestant, algun president autonòmic socialista i els membres de la vella guàrdia del PSOE —com Felipe González i Alfonso Guerra— també s'han manifestat en contra dels indults. Atès que una meitat almenys de la militància socialista està en contra del perdó als presos polítics, resultaria que les dues terceres parts de la pell de brau rebutgen la mesura de gràcia. És realment atroç que més de mitja Espanya vulga que es podrisquen a la presó persones que ni han matat, ni han violat, ni han assaltat cap establiment a mà armada. Evidentment, jo no m'incloc en aqueixa Espanya estantissa i cruel. De fet, el furor nacionalista impedeix de veure una cosa molt clara: els presos no han demanat l'indult; prefereixen l'amnistia. La cúpula de l'EAJ-PNB ha emès un comunicat en què recorda les conseqüències que va tenir la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut de Catalunya impulsada per Rajoy. D'altra banda, la jugada de Sánchez és evident; vol dividir els independentistes i deixar fora de joc Puigdemont i els altres exiliats. Ni tot açò és capaç de veure el nacionalisme espanyol, cec, eixelebrat i transversal. Alguns dels retrògrads que nodreixen la nova moguda reaccionària —els magistrats del Tribunal Suprem entre ells— estarien disposats a acceptar el perdó als presos si aquests mostren penediment, que és tant com exigir-los que reneguen dels seus ideals i accepten que van cometre un delicte. Dimecres passat, Roberto Cantos firmava en Levante-EMV un article titulat "El nacionalismo es siempre de derechas". Heus ací el motiu pel qual rebutge el qualificatiu 'nacionalista'. Ajuntem nacionalisme i socialisme i la conclusió és automàtica: nacionalsocialisme, nazisme. M'agrada més el terme 'independentista'. La tesi de Cantos és que el nacionalisme només té un argument, ‘ser diferent’, oposat al concepte jurídic d'igualtat. En canvi, segons el meu parer, i anècdotes puntuals a banda, independentista és qui, ben fart de veure conculcats els seus drets i les seues llibertats, desitja deslliurar-se de l'opressor. Per això lluitaren països colonitzats avui lliures. L'independentista vol un poble igual que els altres pobles del món, exigència equiparable a les aspiracions progressistes, perquè no demana cap privilegi. El catalanisme d'esquerres actual és transversal i ja no posa l'accent en la identitat ètnica. Reclama igualtat i que tinguen vigència dos principis generals: el de respecte recíproc i el d'autodeterminació. Com han ficat de relleu alguns juristes prestigiosos —Rudolf Stammler o Karl Lorenz, per exemple—, aquests principis fonamenten l'estat democràtic i un dret intern just amb pretensions de ser obeït. Per tant, l'article de Cantos retrata perfectament gent com Emiliano García-Page o Felipe González, que tenen de socialistes el mateix que jo de bomber. Que gran part de la socialdemocràcia espanyola vulga que els presos independentistes complisquen íntegrament tretze anys de reclusió és descoratjador. Consterna que cap intel·lectual espanyol siga capaç de detectar la injustícia i denunciar-la. ¿Sumar-se tranquil·lament a les tesis més reaccionàries de l'extrema dreta? Ja dic, vivim en una terra atroç.

¿La culpa? ¡Dels independentistes!

Xafarranxo de combat

Ahir dimecres, La Vanguardia publicava un reportatge firmat per Pedro Vallín, corresponsal del diari a Madrid. La tesi del periodista és ben curiosa. Resultaria que el guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo, cap de gabinet de Moncloa, no seria el culpable de la repetició electoral. Alguns dirigents del PSOE haurien convençut el president en funcions que era millor tornar a les urnes. Tot encaixa, al relat de Vallín, com les peces d'un rellotge. Moncloa sabia abans del dia 10 que els resultats electorals anaven a ser pitjors que els del 28 d'abril. Tenia preparat, per tant, un pla B, una negociació ultraràpida i secreta entre Sánchez i Pablo Iglesias. Només els caps de gabinet respectius i els números 2 del PSOE i UP estaven assabentats de les converses. Poquíssimes hores abans de fer pública la firma del preacord de coalició, els dos líders van avisar a companys o aliats dels seus partits. ¿Per què tantes presses i tanta reserva? Calia llevar tota possibilitat de reacció a la dreta, als mitjans de comunicació de la caverna, a l'IBEX 35 i també a determinats sectors del mateix partit socialista. ¿És creïble aquesta història? No sé. N'hi ha dades que semblen confirmar-la.

Crida l'atenció, per exemple, que Carmen Calvo no hi haja pintat res. Això podria indicar que ella fou la principal responsable del fracàs de les anteriors negociacions. S'ha de tenir present que els barons del PSOE havien optat pel silenci discret després del triomf de Sánchez a les primàries socialistes. Això no implica, però, que hagueren desaparegut. Sovint, personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Felipe González o Alfonso Guerra havien expressat públicament llurs opinions sobre els pactes amb UP o el diàleg amb els independentistes catalans. Més d'una vegada ha circulat el rum-rum d'un possible govern de salvació. Els patrocinadors d'un acord entre PSOE i PP descartaven Pedro Sánchez com a cap de la gran coalició. Barallaven, per tant, noms alternatius, la qual cosa implicava enderrocar novament el secretari general del PSOE. Jo trobe una mica estrafolària la hipòtesi, però qui sap... En qualsevol cas, Sánchez i Pablo Iglesias han actuat amb moltíssima celeritat. Han agafat tothom desprevingut. La reacció virulenta de la dreta, dels seus mitjans de comunicació i dels cercles empresarials fa feredat. ¡Mare meua!

I açò acaba de començar; els socialistes i els morats no sumen majoria absoluta. Han de buscar aliats i grups polítics que s'abstinguen en la votació d'investidura. L'èxit de l'operació iniciada pels signants del preacord depèn del rellotge. El temps corre en la seua contra. Imagine que ja estaran reunint-se reservadament els líders dels partits conservadors, banquers, patrons de grans empreses (elèctriques, constructores), algun jerarca de l'Església, periodistes de la caverna e tutti quanti. Analitzaran què poden fer per a torpedinar la formació d'un govern d'esquerres. Podem suposar que el rei, de viatge per Cuba, serà informat, quan torne a palau, de tot allò que s'haja parlat als "cenacles" madrilenys. Com ja vaig opinar en un post anterior, és possible que el monarca també diga la seua. Ha d'iniciar aviat la ronda de consultes amb tots els líders dels partits parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència del govern. La Constitució no li atorga atribucions per a imposar fórmules al parlament, però Felip VI podria tramar alguna operació per sota mà. No seria la primera. Recordem el seu presumpte paper en la sortida d'empreses de Catalunya.

Sánchez no aconseguirà fàcilment l'abstenció de cap grup independentista. Durant la campanya electoral, s'ha dedicat a dinamitar tots els ponts de diàleg: repressió policial, anunci de mesures recentralitzadores, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, precs a PP i C's per a no dependre del suport independentista, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra, operacions des de les clavegueres de l'Estat... Ara no pot demanar que ERC, JxCAT o Bildu li facilite la investidura a canvi de no res. I si les negociacions s'eternitzen, es dóna als intrigants l'oportunitat d'organitzar un pla alternatiu amb la benedicció del rei, de l'IBEX 35 i del sector més impresentable del mateix partit socialista. Tampoc no ho tindran fàcil; ni el PP pot deixar massa terreny de joc a Vox, ni el PSOE voldrà fer-se l'harakiri. Però hi haurà moltíssima pressió. Mentre, els esvalots de la dreta i la caverna, el tumult i el xafarranxo de combat aniran assolint unes dimensions descomunals.

No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra són majoritaris a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritaris! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.

500.000 terroristes

Açò no és una festa, és la revolució

A Lleida —o a Girona, no sé—, un grup de gent pacífica es va interposar entre els policies i uns joves disposats a enforntar-se amb les unitats antiavalots. Els mitjancers volien impedir escenes de violència. Els joves els van amollar: ¡Aneu-vos a casa. Açò no és una festa, és la revolució! Jo crec que aquesta frase defineix molt bé allò que està passant a Catalunya. El jovent ha perdut la paciència. Ha vist com el pacifisme no duu enlloc. Gent tan pacífica com Junqueras, Cuixart i Sánchez estan condemnats a molts anys de presó. La polícia nacional i la guàrdia civil exerciren una brutalitat desmesurada l'1 d'octubre de 2017. Aquell dia, van ferir, de diversa consideració, 1.066 persones, 23 d'elles majors de 79 anys i dues menors d'11. El passat dia 14, durant la gran manifestació que col·lapsà l'aeroport del Prat, es repetiren els episodis innecessaris de brutalitat policial. El jovent veu com els partits polítics independentistes no es posen d'acord. I els mossos d'esquadra ja actuen igual que les forces policials espanyoles. S'ha pogut constatar aquests dies.

Malgrat la possible presència d'infiltrats a les concentracions de protesta contra la sentència del procés (agents dels serveis secrets, policies vestits de paisà, elements de l'extrema dreta), no cap dubte que els joves independentistes protagonitzen els aldarulls nocturns; han decidit que ja no van a suportar passivament la repressió indiscriminada i violenta de l'Estat. ¡S'han revoltat! L'antropòleg Manuel Delgado fa aquestes reflexions: «Els disturbis són una expressió de ràbia col·lectiva, conseqüència d'una situació frustrant. Els participants no són fanàtics embogits que s'abandonen a la destrucció. S'expressen violentament perquè arriben a la conclusió que és l'única manera d'aconseguir que els facen cas. La diferència amb els fets del 20 de setembre de 2017 és la capacitat de control que hi hagué en aquella ocasió. Per la nit, després de tot un dia de concentració davant la Conselleria d'Economia, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, van decidir desconvocar la protesta per tal d'evitar tensar la corda, motiu pel qual, paradoxalment, han estat condemnats a nou anys de presó.»

Els procediments revolucionaris no es justifiquen per l'objectiu perseguit —el fi no justifica els mitjans—, sinó per la utilitat. Totes les revoltes fan servir algun tipus de resistència a l'autoritat. Ara bé, ¿quina és més útil, la resistència activa o la passiva? Els protagonistes de la revolta a Catalunya pensen que la resistència passiva no ha servit de res. Fins ara, l'activa tampoc tenia massa utilitat. Maig del 68, posem per cas, acabà en una victòria electoral del general Charles de Gaulle. Però els joves catalans que s'oposen a les forces policials lluiten per un objectiu diferent, el de l'alliberament nacional. I se'n surten molt bé al món globalitzat. Saben que els manifestants d'Hong Kong o l'Equador han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. Tenen molta destresa amb les noves tecnologies. El govern de Catalunya està entre l'espasa i la paret. Intenta no perdre el comandament dels mossos. Vol evitar més represàlies per part de l'Estat. Tem que s'aplique la Llei de Seguretat Nacional. A partir d'ara, però, difícilment hi haurà contenció.

Els protagonistes dels aldarulls ja no fan cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugna accions pacífiques. ¿Durarà molt la revolta? ¿Aconseguirà algun objectiu? És difícil saber-ho. Fins ara, la resposta de l'establishment espanyol —menyspreu, negativa al diàleg, apel·lació exclusiva a les mesures judicials i policials, desig de proscriure la diversitat, negació de les aspiracions nacionals catalanes— només ha aconseguit d'agreujar el problema. Ningú no sembla recapacitar sobre la ineficàcia de la recepta. Clar i ras, l'Estat busca una derrota absoluta del catalanisme. El vol agenollat. Per a acabar-ho d’adobar, faltava la campanya electoral. Tradicionalment, tots els partits centralistes aprofiten Catalunya per a traure vots en altres comunitats autònomes. És possible que Pedro Sánchez s'haja inclinat per una nova convocatòria electoral perquè pense que l'aplicació de mà dura en el conflicte català li donarà molts vots el pròxim dia 10. ¿I si s'equivoca? En qüestions de llei i ordre, la dreta sempre duu les de guanyar. En fi, una escalada de la repressió podria allargar indefinidament el conflicte i les revoltes.

Dia infaust