En una entrada anterior recordava que, segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. Margarita Robles, ministra de Defensa, diu que són españolísimas. El 25 o 30% opina que són colònies, no sap què contestar o és indiferent. Es pot suposar que molts nacionalistes gallecs, bascos, catalans o valencians seran indiferents o pensaran que aqueixes ciutats són colònies. Al cap i a la fi, els valencians —posem per cas— rebem del centralisme de matriu castellana un tracte de colònia (espoli fiscal, negació a la restitució del dret foral...). Que Ceuta i Melilla són españolas mucho españolas és un dels mites més consolidat del nacionalisme banal espanyol. En realitat, l'una ciutat i l'altra van ser possessions de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no hi pintava res. També és normal que el sentiment espanyol siga majoritari en els dos llocs; entre els seus residents d'ascendència hispànica hi ha funcionaris de distints àmbits i llurs famílies (membres de l'exèrcit i els cossos i forces de seguretat —en actiu o jubilats—, sanitaris, docents, personal de jutjats, de correus...).
Fins i tot hi ha gent d'ascendència magrebina que serveix a les files de l'exèrcit espanyol. Ceuta i Melilla gaudeixen de règim fiscal especial i els funcionaris destinats tenen un plus en els seus emoluments. Això les fa molt atractives des del punt de vista econòmic. Però s'ha d'incloure en el debat sobre l'espanyolitat o la marroquinitat de les dues places —especialment de Ceuta— el factor estratègic. Atès que l'OTAN passa per problemes —Donald Trump ha amenaçat amb una retirada de forces nord-americanes d'aquells països europeus que no es pleguen als interessos de Washington—, es parla sovint de la creació d'una defensa europea, per a evitar dependre dels EUA. El Regne Unit, que ja no pertany a la UE, controla una banda de l'estret de Gibraltar. Espanya controla l'altra des de Ceuta. Els EUA i Israel preferirien que el control de la banda sud passés a mans de Marroc, país amb què mantenen unes excel·lents relacions. El regne alauita ha subscrit els Acords d'Abraham, firmats entre Israel i diversos països àrabs, i Israel subministra material i tecnologia a les forces armades i la intel·ligència de Marroc. ¡Ha! ¡El famós Pegasus!
És evident que un imperi marroquí governat de manera autocràtica i que abaste tot el nord-oest d'Àfrica (que controle regions de Mali i Algèria, el Sàhara Occidental, tota Mauritània, Ceuta i Melilla) és molt ben vist per Israel i els EUA, que controlarien indirectament tot el trànsit per la Mediterrània —de la flota russa, per exemple—, una enorme quantitat de matèries primeres i bona cosa de tot allò que es cou en una gran zona potencialment conflictiva del continent africà. De pas, vedarien l'accés de Xina a la regió i farien la guitza a Europa. ¿Ha pensat algú, a Brussel·les, en la importància de Ceuta per a un projecte europeu de defensa comuna? El següent objectiu de Marroc podrien ser les Illes Canàries. I ja que parlem de les illes, encara no està feta la partició d'aigües territorials entre Canàries i el Sàhara Occidental. Atès que, segons les Nacions Unides, aquest territori està pendent de descolonització, cap govern espanyol, del signe que siga, no hauria d'acordar la partió amb Marroc, ignorant els drets legítims de la població sahrauí. Per a Rabat, les Illes Canàries serien la cirereta del pastís, però això és, a hores d'ara, somniar truites.
Tanmateix, el raonament del règim alauita seria el mateix que fa servir per a reivindicar Ceuta i Melilla. «Com les illes estan en Àfrica i enfront de les costes del Sàhara Occidental, doncs han de pertànyer a Marroc.» En fi, Ceuta i Melilla tenen molt mala defensa davant atacs militars o entrades massives de civils. Només la pressió de la UE sobre Rabat i una defensa europea forta podrien ser dissuasives. Com Regne Unit se sol decantar tradicionalment a favor dels interessos de l'anglosfera, als vint-i-set socis europeus els hauria d'interessar el control del sud de l'estret de Gibraltar. Cal suposar que la diplomàcia espanyola tindrà entre els seus objectius convèncer Europa de la importància de Ceuta i Melilla. Però ja se sap que la UE manca de política exterior comuna i coherent. No aconsegueix mantenir una posició ferma davant Israel. I si els feixistes es fan amb el control de molts governs europeus... ¿Denunciar l'absència de drets i llibertats en Marroc? ¿Reconsiderar els acords de Brussel·les amb Rabat? No ho veig gens probable, perquè alguns estats —França, per exemple— hi tenen massa interessos econòmics. I Marroc ho sap.
Fins i tot hi ha gent d'ascendència magrebina que serveix a les files de l'exèrcit espanyol. Ceuta i Melilla gaudeixen de règim fiscal especial i els funcionaris destinats tenen un plus en els seus emoluments. Això les fa molt atractives des del punt de vista econòmic. Però s'ha d'incloure en el debat sobre l'espanyolitat o la marroquinitat de les dues places —especialment de Ceuta— el factor estratègic. Atès que l'OTAN passa per problemes —Donald Trump ha amenaçat amb una retirada de forces nord-americanes d'aquells països europeus que no es pleguen als interessos de Washington—, es parla sovint de la creació d'una defensa europea, per a evitar dependre dels EUA. El Regne Unit, que ja no pertany a la UE, controla una banda de l'estret de Gibraltar. Espanya controla l'altra des de Ceuta. Els EUA i Israel preferirien que el control de la banda sud passés a mans de Marroc, país amb què mantenen unes excel·lents relacions. El regne alauita ha subscrit els Acords d'Abraham, firmats entre Israel i diversos països àrabs, i Israel subministra material i tecnologia a les forces armades i la intel·ligència de Marroc. ¡Ha! ¡El famós Pegasus!
És evident que un imperi marroquí governat de manera autocràtica i que abaste tot el nord-oest d'Àfrica (que controle regions de Mali i Algèria, el Sàhara Occidental, tota Mauritània, Ceuta i Melilla) és molt ben vist per Israel i els EUA, que controlarien indirectament tot el trànsit per la Mediterrània —de la flota russa, per exemple—, una enorme quantitat de matèries primeres i bona cosa de tot allò que es cou en una gran zona potencialment conflictiva del continent africà. De pas, vedarien l'accés de Xina a la regió i farien la guitza a Europa. ¿Ha pensat algú, a Brussel·les, en la importància de Ceuta per a un projecte europeu de defensa comuna? El següent objectiu de Marroc podrien ser les Illes Canàries. I ja que parlem de les illes, encara no està feta la partició d'aigües territorials entre Canàries i el Sàhara Occidental. Atès que, segons les Nacions Unides, aquest territori està pendent de descolonització, cap govern espanyol, del signe que siga, no hauria d'acordar la partió amb Marroc, ignorant els drets legítims de la població sahrauí. Per a Rabat, les Illes Canàries serien la cirereta del pastís, però això és, a hores d'ara, somniar truites.
Tanmateix, el raonament del règim alauita seria el mateix que fa servir per a reivindicar Ceuta i Melilla. «Com les illes estan en Àfrica i enfront de les costes del Sàhara Occidental, doncs han de pertànyer a Marroc.» En fi, Ceuta i Melilla tenen molt mala defensa davant atacs militars o entrades massives de civils. Només la pressió de la UE sobre Rabat i una defensa europea forta podrien ser dissuasives. Com Regne Unit se sol decantar tradicionalment a favor dels interessos de l'anglosfera, als vint-i-set socis europeus els hauria d'interessar el control del sud de l'estret de Gibraltar. Cal suposar que la diplomàcia espanyola tindrà entre els seus objectius convèncer Europa de la importància de Ceuta i Melilla. Però ja se sap que la UE manca de política exterior comuna i coherent. No aconsegueix mantenir una posició ferma davant Israel. I si els feixistes es fan amb el control de molts governs europeus... ¿Denunciar l'absència de drets i llibertats en Marroc? ¿Reconsiderar els acords de Brussel·les amb Rabat? No ho veig gens probable, perquè alguns estats —França, per exemple— hi tenen massa interessos econòmics. I Marroc ho sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada