divendres, 31 de desembre del 2010

La veritat!



Jo, la veritat, no estic gens d’acord amb el balafiament que es produeix aquesta nit de cap d’any. M’he posat a pensar en la quantitat d’oques, titots i capons que s’hauran sacrificat per a la festa de les dotze campanades i, la veritat, m’esgarrife només de pensar-ho. Hauríem de ser més respectuosos amb la natura i amb tots els éssers vius. Mengem massa proteïna animal, la veritat. I ho fem a costa d’atemptar contra els drets dels animalets. Els fem patir massa, la veritat. Som insensibles al dolor de les bestioles. Després ens queixem que estem massa grossos. L’obesitat s’està convertint en el problema número u de la nostra societat. Tampoc no tenim ni idea de l’energia que consumirem aquesta nit, la veritat. Ni del mal que això provocarà al planeta. I algú s’ha parat a pensar en les tones i tones de brutícia que es generaran a partir de la mitjanit? La veritat és que no. Vivim en un món injust i mancat de conscienciació, la veritat. Sí, sí, de veres. Algú ha decretat que la nit de cap d’any s’ha de celebrar consumint en excés menjar, beguda i roba, i, au, tots a passar per la pedra! Bo, per l'adreçador, vull dir. Quanta gent serà infeliç avui? Molta, la veritat! I parle d’ací, que si ens anem al tercer món... Hi ha un muntó de persones que no podran participar en cap cotilló. I moltes d’elles se sentiran frustrades, la veritat. Aquesta nit també es malbarataran moltes il·lusions, de veres. Jo vaig a menjar-me els dotze grans de raïm tota soleta. I no estic gens frustrada, eh. Però pense en els altres, la veritat.

Venjança nadalenca de les oques

Feliç any nou!

—Feliç any nou.
—Estem d’amenaces?

Ens abonem a l’optimisme?

Com que arriba l’any nou, toca fer balanç del curs que acaba. I també és moment d’escrutar el futur que ens espera. El 2010 ha estat un annus horribilis per a molts afers personals, laborals i polítics. Les élites mundials van suplantant a poc a poc totes les institucions democràtiques: els governs, els sistemes legals, les organitzacions multinacionals... Les decisions quotidianes que redistribueixen massivament els actius entre els diferents mercats, creen, desplacen o eliminen llocs de treball en tot el món, i determinen la viabilitat dels programes de govern —de vegades, dels governs mateixos— sorgeixen d’un grapat de persones, d’un nombre reduït de privilegiats. Un professor nord-americà, David Rothkopf, conta un anècdota ben il·lustrativa. Un membre de la superclasse que governa el món es topà en un avió amb una dona que coneixia per un amic comú. «El món és molt menut», va dir ell. «Sí, per als de dalt», va contestar ella.

Avui, els mercats, és a dir, les grans corporacions i les entitats financeres internacionals, juguen un paper decisiu a l’hora de definir les tendències de la nostra època: determinen quins punts de vista són acceptables i quins no, i quines són les prioritats. Influeixen en tot: en la cotització de les monedes, en el preu del deute públic... El nostre alcalde, amb la seua desimboltura habitual, ho va explicar una vegada de manera molt entenedora: «Encara que a mi i al meu partit ens convé dir el contrari, la culpa de la crisi no la té Zapatero.» Doncs bé, els de dalt —només un 20%, segons la regla de l’economista Vilfredo Pareto— han decretat que tots els de baix —el 80% restant: aturats, treballadors assalariats, funcionaris, autònoms, petits empresaris— han de continuar estrenyent-se el cinturó durant 2011. El poder global ha pontificat que s’han de reduir les despeses, la qual cosa implica que les inversions públiques també s’han de retallar.

El primer edil de Xàtiva, que fa mesos va soltar un frase lapidària, «els bancs estan demanant als empresaris que firmen fins la pena de mort», ha acatat el dictat dels mercats: el pressupost municipal per a l’any vinent, que puja a 26,2 milions d’euros, només destinarà a inversions el 0,5%, 141.000 euros. Per tant, pràcticament tots els diners púbics aniran a parar a transferències i despeses corrents. I clar, es produeix una concatenació d’efectes: el retall de la inversió pública destrueix llocs de treball; l’escassesa de treball no activa el consum; l’atonia del consum provoca el tancament de negocis; la desaparició de negocis minva els ingressos municipals; la davallada d’ingressos municipals obliga a pujar les taxes i els impostos (l’IBI, posem per cas)... I així successivament fins a tancar el cercle viciós.

I tot per jugar-se la prosperitat dels ciutadans, durant els anys de bonança econòmica, a una sola carta, la del rajol, en comptes de crear un veritable teixit productiu. Els polítics del PP coneixen perfectament la cançó del cercle viciós; li la canten diàriament a Zapatero. Per això resulta tan cridaner —i tan hipòcrita— que l’equip de govern municipal faça el mateix que critica als altres. (El mort li diu al degollat: Qui t’ha fet aqueix forat?) I açò podria ser només la punta de l’iceberg; molta gent creu que els retalls encara serien més dràstics amb un govern de Mariano Rajoy. (I no em referisc a cap presumpta declaració de l’alcalde de Xàtiva; nombrosos analistes han advertit que el Partit Popular té un programa ocult, semblant al dels seus coreligionaris europeus.)

Les eleccions municipals estan a tocar, però el panorama polític local sembla petrificat. I no s’albira cap revulsiu, cap alternativa, que puga traure’ns de l’atonia. És possible que els ciutadans xativins no es revolten en la pròxima cita electoral contra l’entumiment dels serveis públics —hivernats durant dècada i mitja de múltiples focs d’artifici. Passa igual amb les classes humils, que tampoc no es revolten contra els multimilionaris, perquè tothom considera d’allò més natural que el ric es faça molt ric. Els més optimistes al·ludiran, però, a la dita popular: «El que no passa en cent anys pot passar en un instant.» D’acord! Com que som a punt de celebrar les dotze campanades, propose que ens abonem a l’optimisme. Feliç i pròsper any nou!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2010)

dimecres, 29 de desembre del 2010

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (II)

La col·legiata de Santa Maria, concebuda com a seu d’una diòcesi que mai no arribaria a quallar, ocupa el solar de l’antiga mesquita aljama. Guarda nombroses obres d'art, com ara la custòdia major, el retaule de Santa Anna, de Joan Reixac, i un Sant Sebastià en què molts han cregut veure el retrat d’Ausiàs Marc. El viatger podrà admirar també la façana renaixentista de l’antic Hospital de Pobres o visitar l’Almodí, que conserva el pati (un claustre amb arcs de mig punt recolzats sobre columnes jòniques) en què es realitzaven les transaccions del blat. Al costat, està l’antic Pes Reial. En aquests edificis, convertits en Museu Municipal, s’exhibeixen peces arqueològiques i artístiques de primer orde: una pica islàmica del segle XI, el teginat d’un palau almohade, un pedró del segle XIV, les restes d’una capella borgiana desapareguda, el retaule de la Transfiguració, llenços del xativí Josep de Ribera, un retrat de Ferran VII pintat per Vicente López, una col·lecció de Caprichos de Goya i diverses obres de Benlliure, Rusiñol...



Però no sols està present, a Xàtiva, el record de Ribera i els Borja; sura per la ciutat el nom d’altres fills il·lustres: Lluís Alcanyís, jueu convers i primer catedràtic de medicina a l’Estudi General de València, cremat a la foguera el 1506; Lluís del Milà, compositor; Ildefons Ramírez de Arellano, pilot i geògraf, descobridor de l’Illa de Xàtiva (l’actual Terra de Foc); Vicent Boix, historiador i polític... Un cop establerta la connexió amb l’esperit d’aquests pròcers, el visitant podrà fruir d’altres al·licients, com ara la processó del Corpus, una de les més antigues del país, en què participen diferents figures i personatges (els gegants, els nans, els cavallets, la moma, els cirialots...), o la fira d’agost (que se celebra des de 1250, per privilegi de Jaume I), una bona ocasió per a escoltar —si actua a les nits d’albades— Pep Gimeno “Botifarra”, la nova sensació del cant d’estil. També és recomanable d’experimentar altres sensacions —les relacionades amb la gola, per exemple—, tastant l’arròs al forn, acompanyat d’un bon vi de Moixent o la Font de la Figuera, o delicadeses d’origen àrab com la monjàvena i l’arnadí.



(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)

dimarts, 28 de desembre del 2010

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (I)

«El sant de lluny fa més miracles», recorda la dita. I clar, molts valencians viatgen a l’altre extrem del món en cerca de prodigis. És precís anar tan lluny? No! A casa, també en tenim, de miracles. Xàtiva, capital de l’antiga sotsgovernació dellà lo riu Xúquer, n’és la prova. El seu conjunt monumental, un dels millors del País, encara resisteix, miraculosament, els embats del temps. El castell i les restes de muralla, la trama urbana, l’arquitectura de l’aigua (amb fonts públiques de diferents èpoques), els palaus, el conjunt d’esglésies i monestirs, i algunes peces aïllades del màxim interès no deixen d’enlluernar els visitants. La ciutat recolza al vessant nord de la serra del Castell, entre les conques del riu Albaida i un afluent seu, el Cànyoles («on comença l'horta i acaba el secà», canta Raimon). La zona alta és un laberint de carrers estrets, costeruts i tortuosos; l’eixampla, amb vies i places més amples, s’estén a la part baixa.

Els estadants, enredats al tràfec diari, han perdut el costum de fitar allò que els circumda —fan com els peixos: naden sense adonar-se de l’aigua que els cercla—. En canvi, al visitant il·lustrat li vénen d'ací i d'allà, quan vagareja per la ciutat, ecos italians i andalusins. De vegades creu escoltar les veus d’Ibn Jubayr, Ibn Ferro i Abū Masaifa (introductor del paper a Europa), o els versos de Tawq al-hamāma (El collar de la Coloma), tractat sobre l'amor escrit pel poeta cordovès Ibn Hzam en 1023, durant el seu exili a la Madinat al-Xateba musulmana: «Tan se val si sou solament idea, / fugaç imatge o bella aparició, / car, esguard il·lusionat, jo us he vist». El rodamón empedreït se sentirà fins i tot transportat als carrers de Gubbio o Spoleto. Un italià insigne, Ludovico Ariosto, autor de l’Orlando Furioso, escriví aquests hendecasíl·labs: E 'l dì che da Valenza si partiro / ad albergare a Zattiva veniro. / I patroni a veder strade e palazzi / ne vanno, e lochi publici e divini (El dia que València deixaren, / cap a un alberg de Xàtiva marxaren. / Vies, palaus, volgueren veure els caps, / i altres espais, tant públics com sagrats).


Xàtiva, la segona ciutat del reialme fundat per Jaume I (rival de València i Oriola, les altres urbs capdavanteres en època foral), és símbol de resistència contra el centralisme uniformador des que, a principis del segle XVIII, en ser coronat Felip d’Anjou, les classes populars xativines (els anomenats maulets) s’alinearen amb la causa austriacista. Dies després de la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques assetjaren la ciutat. El 24 de maig del 1707, els assaltants hi van penetrar a mata-degolla. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. El Borbó, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. La devastació fou terrible. La ciutat ja no recuperaria mai la seua esplendor. Els arxius municipals foren destruïts i les confiscacions desposseïren dels seus béns els fidels a l’arxiduc (els xativins, que reben des de llavors el malnom de socarrats, tenen un retrat del monarca francès penjat boca per avall al Museu Municipal).


Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe. Però el projecte fou abandonat, cosa que evità la pèrdua absoluta del patrimoni xativí. Queden, per tant, nombrosos elements medievals i renaixentistes. Hi destaquen, sobretot, els borgians. La ciutat fou bressol dels Borja, llinatge que adquirí un enorme protagonisme a la vida política i religiosa del segle XV. Alfons de Borja (papa Calixt III, nascut a la baronia de Canals) i Roderic de Borja (Alexandre VI) tenen orígens xativins. El visitant, només travessar l’antic Portal de Cocentaina, trobarà l’església on fou batejat Roderic. Després, avançant pels carrers de Sant Pere, l’Àngel i Montcada, veurà un seguit d’elements que transporten a èpoques passades: fonts gòtiques o barroques (col·locades al centre de petites places), la casa pairal d’Alexandre VI, el monestir de Santa Clara, fundat per na Saurina d’Entença, vídua de l’almirall Roger de Lloria, nombrosos palaus senyorívols, l’església del convent de Sant Francesc...

(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)

dilluns, 27 de desembre del 2010

Mercats iliberals

Aquests dies, escoltant les declaracions del nou cap de la patronal, estic recordant el llibre que vaig llegir en estiu, El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), de David Rothkopf. El professor de la Universitat de Columbia cita el concepte de democràcia iliberal, encunyat per Fareed Zakaria, director de la revista Newsweek: «Introduir estructures i enfocaments de mercat, sense desenvolupar una cultura de la classe empresarial o una cultura que promoga una vertadera igualtat d’oportunitats i drets, produeix “mercats iliberals”, sistemes que semblen mercats lliures, però que, en realitat, estan plens d’ineficiències i injustícies.» En general, els empresaris de casa nostra manquen de la cultura a què es refereix Zakaria; pensen que l’única sortida a la crisi passa per fer-los la vida més fàcil a les seues empreses: pocs impostos, mínims drets laborals i salaris baixos. No és això el que fan en altres països. Al nord d’Europa o als USA, posem per cas, els salaris són més alts; els salaris baixos provoquen manca d’innovació, poca productivitat i dèficit comercial. Fins ara, això no preocupava molt; la nostra bonança econòmica depenia d’un sector, la construcció, que no necessita ni massa innovació ni massa tecnologia. L’esclat de la crisi ha provocat, però, un enorme forat a les arques públiques. El mercat esgrimeix una sola fórmula per a combatre’l: retallar la despesa pública. (Les élites propugnen les reformes que els convenen; rarament solen acceptar aquelles que beneficiarien la societat en el seu conjunt.) Ara bé, els retalls sobtats frenen la recuperació i fomenten les forces desestabilitzadores. Europa sencera està a la vora de l’esclat social. Les reformes laborals que demanden els mercats, alleugeriment de les càrregues socials de les empreses i retall dels drets dels treballadors, estan provocant una marea de protestes i disturbis pertot arreu. Un apunt més: la minva d’ingressos obliga l’Estat a l’emissió de deute (obligacions, lletres del tresor, bons...). L’elit financera pot establir, però, el preu del deute públic. Les transaccions diàries al mercat de les cèdules d’inversions (deute dels estats) depenen, en gran mesura, de les opinions dels agents financers sobre l’èxit o el fracàs dels programes de govern per a promoure el creixement o l’estabilitat, així com sobre els altres factors que poden afectar la capacitat dels governs per a saldar els seus deutes. La comunitat dels principals operadors que negocien amb el deute és petita; els seus membres es coneixen entre si, saben com reaccionaran uns i altres, i defineixen ensems les perspectives del mercat. Rothkopf cita un operador experimentat: «De vegades, hi ha una dotzena de persones que estableixen el preu.» Altre prestigiós economista, Joe Stiglitz, diu el següent: «En cert sentit, l’alliberació dels mercats de capital —la lliure circulació del capital, sense traves, a través de les fronteres— pot soscavar la democràcia.» No es tracta, ja es veu, de les opinions de perillosos esquerrans. El mercat —o si es vol, el poder global— ens està ficant en un veritable cercle viciós, o en un cul de sac, tant se val.

dissabte, 25 de desembre del 2010

dijous, 23 de desembre del 2010

Massa demagògia

Si vostè necessita roba, té vàries alternatives. Naturalment, primer s’ha de dilucidar quina classe de necessitat és la seua. Hi ha gent que s’ha de vestir “necessàriament” amb roba d’Armani, Gaultier o Dolce & Gabbana. Suposem que vostè només necessita roba normaleta. Se la pot comprar al mercat o al carrer Botigues. Suposem ara que vol llegir una novel·la. També pot elegir entre diferents alternatives: demanar-la prestada a la biblioteca municipal, comprar-la en una llibreria... Fa quaranta anys, amb la música s’esdevenia el mateix: si hom volia escoltar un vinil de The Beach Boys, posem per cas, podia comprar-se’l en casset, en vinil, demanar-li’l prestat a un amic i gravar-lo... Anem a ficar per últim, sense eixir dels anys setanta, un cas molt improbable: imaginem que vostè necessitava una moto i no en tenia; podia demanar-la prestada a un amic. No crec que li la deixés; «la moto i la núvia no es presta a ningú», solia dir-se.

Notem que en tots aquests exemples les opcions eren, en realitat, dues: gratar-se la butxaca o demanar prestat. Per a qui demanava i no tornava el préstec hi havia una severa reprovació social. És famosa l’excomunicació de la Universitat de Salamanca a aquells que prenien un llibre prestat i no el tornaven. Però passaren uns quants anys, va nàixer Internet, sorgiren els mitjans digitals que permeten fer una còpia exacta de qualsevol original (disc, pel·lícula, o novel·la a partir d’ara) i sorgí el personatge —no sabria dir si àcrata o comunista de nou encuny— que reivindica el dret a la descàrrega gratuïta de qualsevol contingut cultural. Pretén accedir a les creacions sense gratar-se la butxaca, pel morro! Segons aquest personatge, un compositor i un escriptor que reivindiquen els seus drets d’autor són capitalistes avariciosos que han de ser combatuts sense miraments. I fica tots els creadors al mateix sac, sense mirar pèl.



Vaja, és com si ficàrem al mateix nivell la roba que es ven al mercat i en una boutique de Versace. Hi ha qui equipara sense cap matís la literatura de consum —els bestsellers de Ken Follett, Joanne Kathleen i altres— i la producció dels escriptors més humils, els valencians o catalans per exemple, les obres dels quals tenen uns tiratges molt limitats. De fet, pocs escriptors nostres poden viure exclusivament de la producció literària; han de simultaniejar la creació amb altres activitats (la docència, el periodisme...). I no és que trobe totalment acceptable piratejar un bestseller o la producció de les majors nord-americanes que proporcionen beneficis exorbitants als intermediaris —al cap i a la fi, ningú no està obligat a comprar-se un suèter de Dolce & Gabbana; se’l pot comprar, de magnífica qualitat i marca desconeguda, al Carrer Botigues o al mercat de divendres—, però trobe francament rebutjable piratejar les produccions culturals autòctones, independents, que sovint han de lluitar contra l’escassetat de mitjans i la penúria d’ajudes econòmiques. Una cosa és robar als lladres i altra, robar als pobres.

¿Algú pensa que poden sobreviure certes activitats sense obtenir un benefici mínim? ¿Ha d’estar obligat un autor a regalar la seua producció? Alguns dels qui reivindiquen el gratis total per a les creacions culturals, estarien disposats a regalar sa casa o les seues pertinences personals? Si una persona pot deixar als seus fills en herència les seues terres o sa casa, per què no ha de poder fer el mateix, amb els seus drets d’autor, un músic o un escriptor? En conclusió: molta gent troba normals coses com traure la bitlletera per a comprar un ordinador, un cotxe, una màquina de fotografiar o qualsevol gadget superflu, però reivindica el gratis total per a un disc o un llibre. Reconec que part de la culpa d’aquesta actitud generalitzada correspon als abusos i l’avarícia de les grans corporacions i la SGAE, però tampoc no s’hauria de descartar certa herència de la picaresca. Conec molta gent que troba normal robar les tovalloles d’un hotel, un got o un cendrer d’un restaurant, una publicació d’una biblioteca o qualsevol dependència pública o privada... Hi ha, en definitiva, massa demagògia.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Tardor al Chillida Leku

La natura està a punt de cloure una estació esplendorosa, la tardor, i el Chillida Leku està a punt de tancar les seues portes. La tardor era una època magnífica per a visitar el museu de l’escultor basc. Eduardo Chillida (Donosti, 1924 - 2002) utilitzava diferents materials (pedra, fusta, formigó i, sobretot, ferro) per a crear formes no figuratives que es desplegaven a l’espai plenes de força. Els títols de les seues obres, que van actualitzar l’estètica tradicional basca, són ben expressius: Enclusa de somnis; Modulació de l’espai; Entorn del buit; Iru zulo; Pinta del vent; Homenatge; Topos; Lurra... Moltes d’aquestes obres assoleixen la plenitud expressiva en espais oberts. Chillida dominava de manera notable diverses tècniques, especialment la forja. Rebé premis internacionals ben reeixits i reconeixements a la seua trajectòria cívica. També destacà per la seua activitat com a gravador i dibuixant. Fou, en definitiva, un dels artistes contemporanis més importants.



L’art de Chillida és una forma de coneixement i una incitació a determinada forma de comportament. En altres paraules: remet a la relació entre ètica i estètica. No és, per tant, casual que l’artista col·laborés amb filòsofs i poetes preocupats pels problemes gnoseològics, és a dir, pels fonaments, la naturalesa, el valor i els límits del coneixement. En aquest sentit, cal recordar que Chillida féu sengles llibres amb Heidegger, El arte y el espacio, i Jorge Guillén, Más allá; conreà l’amistat amb el filòsof Bachelard; estudià profundament l’obra de Bergson; i estigué preocupat pel coneixement de la natura, com els filòsofs presocràtics. La seua obra planteja diferents qüestions. Està, primer, la seua reflexió sobre l’espai, comuna a altres escultors: les relacions entre ple i buit, dins i fora... Aquesta segona dicotomia remet a la concepció de moltes de les seues escultures com a punt d’encontre, com a lloc on l’espectador es posa en contacte amb l’espai i amb altres espectadors. L’espai de Chillida, sobretot en escultures que delimiten un dins i un fora, sempre està dotat d’una conformació específica i ètica.



També tenim la seua predilecció pels materials pesants (formigó, ferro...) que lluiten contra les forces gravitatòries, en un intent de levitació. Les seues obres esdevenen, doncs, una sort de metàfora de les tensions entre matèria i transcendència, entre espai i temps. Sovint estan penjades o recolzen, sense tocar a penes el paviment, sobre tres punts practicables (el número tres és una constant a l’obra de l’escultor). Enfront de la idea de flotació o de vol d’elements lleugers (el dels “mòbils” de Calder, posem per cas), les escultures del basc lluiten contra la gravetat. El 2000, fou inaugurat el Chillida-Leku, prop d'Hernani, en una casa rural del segle XVI, creat i gestionat pels familiars de l'artista. «Un dia vaig somniar una utopia: trobava un espai, una mena de bosc, en què les meues escultures podien descansar; la gent caminava entre elles», deixà dit l’escultor. Chillida-Leku és la concreció d’aquest somni: un espai a la mesura de la seua obra. El recinte consta de tres àrees: el jardí de dotze hectàrees en què descansen unes quaranta escultures; la peça central, el caseriu Zabalaga, que alberga les obres de menor format realitzades en acer corten, alabastre, granit, terracota, guix, fusta o paper; i la zona de serveis.



Chillida-Leku és un espai escultòric en si mateix, una obra més en què Chillida plasma la seua visió de les formes, l’espai i el temps acumulats. Les seues preguntes esdevenen respostes per al visitant, durant el passeig pel museu. En 1984, l’escultor i la seua dona, Pilar Belzunce, van comprar una part de la finca que incloïa el caseriu en ruïnes. Era el lloc ideal per albergar les escultures de ferro durant el procés d’oxidació. Chillida anà restaurant l’edifici amb l’arquitecte Joaquín Montero. Com que la finca anava convertint-se en un conjunt escultòric, l’artista perdé interès a vendre les obres i començà a col·leccionar-les. Adquirí més terreny fins a posseir tota la finca de l’actual museu, conservat tal com ell el va concebre. Jo el vaig visitar per desembre del 2005. Encara recorde la simfonia de colors del parc de Zabalaga: faigs, roures i magnòlies exhibien una paleta que anava del groc al granat, passant pels verds, els ocres i els marrons. I enmig del bosc i les extenses praderes, les fantàstiques escultures d'Eduardo Chillida. Totes les escultures del jardí podien ser tocades pels visitants —les de l’interior, no. Fa uns dies, el museu anuncià el tancament, a causa del dèficit econòmic recurrent. Esperem que els problemes siguen temporals, que les institucions basques es facen càrrec de Zabalaga. M’agradaria tornar al Chillida Leku altra tardor.