dimarts, 31 d’octubre del 2017

Noces en Sicília


Boda siciliana a l'illa d'Ortígia, en Siracusa. Vermut abans del gran àpat nupcial.
Darrers raigs de sol sobre el mantellet de ras i el vestit blanc de la núvia, voltat de penombra.

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Veïns com altres qualssevol

Dimarts pròxim farà 500 anys de la Reforma Protestant. Sembla que Luter penjà a les portes de l'església del castell de Wittenberg, el 31 d'octubre de 1517, el document titulat Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum, més conegut com Les noranta-cinc tesis. Els historiadors discuteixen si les enganxà realment o simplement repartí còpies a clergues i amics. En qualsevol cas, la tradició té per cert que el reformador exhibí el document en l'esmentada l'església. Les tesis refutaven la doctrina papal sobre el purgatori. La política d'indulgències promoguda des de Roma, l'opulència en què vivia la jerarquia eclesiàstica i la banalització de les relíquies de sants i màrtirs eren motius d'escàndol. Frederic el Savi de Saxònia, posem per cas, acumulava prop de 19.000 relíquies, la veneració de les quals li reportava uns 128.000 anys d'indulgències. La compra d'aquestes, l'apel·lació constant a les ànimes del purgatori, per a recollir diners, i la recaptació de fons per a la construcció de la nova basílica de Sant Pere al Vaticà apareixien als ulls de molts creients com una operació merament financera, sense cap dimensió espiritual.

Les crítiques i el rebuig anaven estenent-se veloçment per l'Europa central. Les noranta-cinc tesis iniciaren un canvi no sols religiós, com volia Luter, sinó també polític, cultural i econòmic. Els ecos de la Reforma arribarien als regnes hispànics. Aparegué l'important nucli luterà de Sevilla, on sorgí la figura de Casiodoro de Reina, monjo jerònim convertit al protestantisme que es refugià en diversos països europeus mentre traduïa al castellà tots els llibres de la Bíblia. En 1569, a Basilea, imprimí la seua Bíblia, primera traduïda al castellà de fonts hebrees i gregues antigues, coneguda com Bíblia de l'Ós, pel dibuix de la portada, un ós menjant mel d'un rusc (la mel simbolitza la paraula de Déu, vertader aliment per al cristià). Casiodoro fou un de tants protestants que hagueren de marxar a l'exili durant el regnat de Felip II. Poc temps després del trencament de Luter amb Roma, també aparegueren tres focus protestants a terres valencianes. Aquesta presència de cristians reformats fou ràpidament anihilada. Tanmateix, durant el segon gran despertar del protestantisme, a mitjan segle XIX, la Reforma aconseguí d'arrelar al país.

Jo vaig ser conscient, en arribar a l'ús de raó, que alguns veïns i coneguts meus tenien uns noms infreqüents: Josué, Noemí, Natanael, Abigaïl... Els pares m'explicaren que aquelles persones eren protestants. Sí, a Xàtiva existeix una comunitat protestant almenys des de 1923. (Està a punt de fer cent anys.) Al principi, la presència d'aquelles persones em sobtà. Més endavant, acabaren sent per a mi veïns com altres qualssevol. Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i les poblacions de la rodalia pertanyen a la denominació evangèlica baptista. L'evangelisme és un moviment transdenominacional caracteritzat bàsicament per l'èmfasi en l'evangelització i l'experiència personal de conversió, fonamentada en la Bíblia. Els fidels de moltes denominacions protestants (luterans, presbiterians, episcopalians, metodistes, baptistes) es reclamen evangèlics. Als inicis de la Reforma, els teòlegs protestants usaven el terme en referència a la veritat dels Evangelis, que no poden contenir error, perquè estan inspirats per Déu. Martí Luter feia servir l'expressió Evangelische Kirche (Església Evangèlica) per a distingir els cristians reformats dels catòlics.

Persones, esglésies i moviments socials protestants són anomenats comunament evangèlics. Per la seua banda, el corrent baptista —hereu de l'anabaptista— nasqué com a denominació cristana protestant vers l'any 1608, entorn del predicador anglès John Smyth. Els baptistes remarquen la importància del baptisme adult per immersió dins l'aigua una vegada feta confessió pública de fe en Jesús. En l'últim terç del segle XIX, els primers intents de promoure l'obra baptista a València trobaren dificultats. Les pressions i les amenaces de l'arquebisbe i l'integrisme catòlic local eren constants. A poc a poc sorgiren, però, els primers nuclis evangèlics. El passat 25 de juny, diumenge, la comunitat evangèlica baptista de Xàtiva celebrà un acte en l'Albereda, per a commemorar el cinc-cents aniversari de la Reforma. Aquell dia, fidels a la seua tradició de paradetes i colportors dedicats a difondre les escriptures, els protestants xativins regalaven exemplars d'una edició revisada de la Bíblia Reina Valera. (A mi també me'n donaren un.)

(publicat a Levante-EMV, el 28/10/2017)

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Festes nacionals

Durant la setmana que acaba, hem celebrat el 9 d'Octubre i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Diades ben distintes amb un denominador comú: una i altra han tingut com a teló de fons la crisi catalana. El 9 d'octubre és una festa cívica. Recorda l'entrada de Jaume I a València, acompanyat per la seua esposa Violant d'Hongria. Hom diu que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Dionís, que se celebra a València i rodalia el mateix dia 9, tenen el seu origen en les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Tradicionalment se celebren dos actes. L'oficial, organitzat pel consistori del cap i casal, i l'oficiós, una manifestació de l'esquerra política i les entitats culturals valencianistes. Enguany, els participants als dos actes han patit les escomeses de grups de l'extrema dreta —que atacaren amb especial virulència la manifestació— sense que la policia fes gran cosa per evitar-ho, comportaments que han esdevingut també tota una tradició a casa nostra. El feixisme actua amb total impunitat. Però reprenguem el fil.

El 12 d'octubre se celebra la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Com a persona imparcial, un amic meu descregut diu que la del Pilar és la més important de totes les Verges. ¿Per què? Perquè la Pilarica es manifestà en carn mortal damunt d'un fust de jaspi a les vores de l'Ebre, ço és, a quilòmetres de distància d'Efes, on vivia acompanyada per l'apòstol Joan. Ignore el motiu de celebrar això el 12 d'octubre; la vinguda de Maria a l'antiga Caesaraugusta s'esdevingué pel gener de l'any 40 dC. Hi ha molts motius per a considerar extraordinària aquesta vinguda. Un estol d'àngels, portadors del pilar, precedí l'arribada de la Verge. Si hem de jutjar per la logística desplegada, la peça de jaspi ha de ser molt important; Maria podria haver-se aparegut damunt d'una morera, posem per cas. ¿Quin significat té que Ella volgués estar damunt d'aquell fust? Només cap una explicació. El pilar seria el mateix al qual fou lligat Jesucrist quan rebé els assots a ca Ponç Pilat. A més, la Mare de Déu del Pilar es va aparèixer a Sant Jaume el Major, bé que molts estudiosos neguen rotundament l’estada de l’apòstol a terres hispàniques.

En realitat, el relat conegut podria ser una llegenda documentada des del segle XIII, precisament el moment d'esclat dels pelegrinatges marians. Això diuen els escèptics. Tanmateix, els creients atribueixen a la intercessió de Maria miracles cridaners. L'ajuda miraculosa de la Mare de Déu permeté la resistència de Saragossa als atacs de les tropes napoleòniques, durant la Guerra del Francès. I també fou prodigiosa la salvació de la Basílica del Pilar durant la Guerra Civil. La matinada del 3 d'agost de 1936, un avió republicà llançà tres bombes sobre el temple, però cap no esclatà ni causà danys d'importància, fet que fou considerat pels franquistes com un miracle. Atesos aquests prodigis, tots han volgut tenir la Pilarica com a patrona: Saragossa, Aragó, el Cos de Secretaris, Interventors i Dipositaris de l'Administració Local, els cossos de la Guàrdia Civil i Correus, l'Arma Submarina de l'Armada... (La base de Cartagena està presidida per una Mare de Déu del Pilar.) És més: des de 1908, la Verge ostenta el títol de Capità General.

Molts pensaran que eren altres temps. A l'Espanya actual i aconfessional, aquestes coses ja no passen. O sí... En fi, hi ha prou d'embolic amb els patronatges de la Pilarica. Hom creu que és patrona d'Espanya. ¡Creença errònia! La patrona és la Immaculada. La commemoració de tres efemèrides el dia 12 (l'inici de la conquesta d'Amèrica, la Festa Nacional d'Espanya i la festa del Pilar) creen confusió. Ja s'ha dit abans que l'aparició de la Pilarica s'esdevingué per gener, però el papa Climent XII ordenà que el 12 d'octubre fos marcat al calendari litúrgic com a diada del Pilar. Podem imaginar el perquè. També hi ha una vinculació curiosa de Xàtiva amb la festa. Des de temps immemorial, la Pilarica és patrona del carrer Ardiaca. Dues vies que s'enfilen cap a la Costera del Castell, Ardiaca Alta i Menor Cuesta, celebren les seues festes del 10 al 13 d'octubre. Total: a la caserna local de la Benemèrita, el dijous era un dia propici per a exercir patriotisme i corporativisme a parts iguals. ¿Els retrets del Consell d’Europa i Human Rights Watch, per l'actuació policial de l'1 d'octubre a Catalunya? Això, si de cas, ho parlem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 14/10/2017)

dijous, 12 d’octubre del 2017

La "cort femenina" del papa

Després de la cerimònia de presa de possessió, Alexandre VI es traslladà als apartaments pontificis. De seguida, però, s'iniciaren les enraonies sobre la "cort femenina" que habitava al palau de Santa Maria in Portico, al costat del Vaticà. Sota la supervisió de la neboda del papa, Adriana del Milà, hi sojornaven Joana de Montcada, Lucrècia Borja i Giulia Farnese, dita Giulia Bella (aviat s'escamparen per Roma diversos apel·latius referents a la Farnese: sponsa Christi, concubina papae...). Giulia es casà amb Orso Orsini, dit Monoculus Orsinus. Tanmateix tothom creia que la xica era amistançada del papa Borja, que l'havia coneguda quan encara era cardenal, a punt de complir seixanta anys (ella només en tenia divuit). En 1492, Giulia tingué una nena, Laura. Sembla que era filla legítima del seu marit, però s'especulà amb la paternitat del papa. Començava la llegenda dels Borja. El germa de Giulia, Alessandro Farnese, rebé el capel cardenalici i bones rendes i beneficis. Aquest cardenal convocaria més tard, sent papa Pau III, el concili de Trento. També fou qui encomanà a Miquel Àngel les pintures de la Capella Sixtina i aprovà la creació de la Companyia de Jesús. En els cartells del Pasquino era nomenat "Cardenal de les faldes" o "Cardenal Fotrese".


Retrats de Vannozza Catanei i Giulia Farnese pintats per Innocenzo Francucci i Raffaello Snzio

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Els gals contra els romans

Bé que el terme 'nació' alça tota classe de vituperis, el sentiment nacional és més vell que la pana. Molts recordaran la pregunta que li féu Patxi López a Pedro Sánchez durant el debat de les primàries socialistes: Vamos a ver, Pedro, ¿tu sabes lo que es una nación? Sánchez dubtà. Mira, la nación es un término absolutamente moderno. No tiene ni 200 años, es burlà López. Es referia, naturalment, a l'estat nació modern sorgit després de la revolució francesa. En Espanya, però, la revolució liberal no triomfà. Per tant, allò de liberté, égalité i fraternité no reeixí a la pell de brau. L'oligarquia centralista de matriu castellanoandalusa, hereva de l'antic règim, acabà imposant la seua personalitat i els seus interessos nacionals. En conseqüència, els altres pobles peninsulars —el català entre ells— han hagut de resistir, amb més o menys èxit, per tal de conservar la seua idiosincràsia cultural i nacional. L'espanyolisme nega l'existència de qualsevol altra nació que no siga l'espanyola, però els fets són tossuts, com hem comprovat aquests dies. Alguns episodis esdevinguts abans i després de l'1 d'octubre passat en són una prova ben evident.

La visió de milions de ciutadans que s'organitzen per a defendre's d'un estat autoritari recorda, com diu un amic meu, les historietes d'Astèrix i Obelix lluitant contra les legions romanes. Les millors armes han estat l'astúcia i l'enginy. El jorn del referèndum deparà capítols sublims. La guàrdia civil, posem per cas, accedí a un poblet del qual s'ha de sortir per la mateixa via per què s'entra. Mentre el pelotó escorcollava l'ajuntament per a localitzar les urnes i la paperassa de la consulta, uns homes del poble serraren alguns arbres i els deixaren caure sobre la carretera. Quan els vehicles de la Benemèrita volgueren marxar, la sortida estava tallada. Hagueren de desviar-se per camins forestals. Els senyals indicadors havien estat alterats pels veïns. Això i l'absoluta desconeixença del territori desorientà els agents. Es féu fosc i el parpelleig dels llums dels seus vehicles entre la vegetació de la serra provocaven la rialla dels vilatans. Finalment, els mossos d'esquadra van acudir a traure de l'embolic els guàrdies perduts. Més anècdotes. Els pagesos van difondre que hi hauria talls de trànsit a la Jonquera. Hi van acudir nombros policies nacionals.

¡Un parany! Al pas fronterer, tot era normal. Quan els policies tornaven cap a Barcelona, els pagesos havien tallat l'autopista. També han estat cridaneres les fórmules que es feren servir per a protegir l'escrutini. En molts llocs, la gent abandonà les seus electorals i s'emportà paperetes i actes a ajuntaments, esglésies, maleters de cotxes... Rajoy s'havia afartat de dir que no hi hauria urnes, però el capítol més sublim és precisament el de les urnes. Ni la policia ni els serveis d'intel·ligència havien pogut localitzar-les. Pel que es veu, havien romàs emmagatzemades en Elna, a la Catalunya Nord. Procedien de Xina i no eren gens convencionals. Pocs dies abans de l'1 d'octubre, junt amb paperetes, cens i actes, foren traslladades en vehicles particulars i es repartiren clandestinament per tot el territori de Catalunya. Es van amagar en domicilis i llocs inversemblants. L’estructura era complexa, però ningú no tenia tots els detalls de l'operació. El dia 1, cada responsable portà la seua urna al col·legi corresponent. Un exèrcit de persones anònimes havien treballat durant dies clandestinament, amb discreció, per a distribuir tot el material electoral.

Estudiants, treballadors, jubilats, avis, pares o aturats van col·laborar amb la Generalitat, sense dir-ho pràcticament a ningú, per a fer possibles les votacions. Alguns amagant les urnes, altres repartint-les. Tots guardant silenci, conjurats per a esquivar l’ofensiva de l’Estat. El referèndum haurà mancat de transparència i fiabilitat, bàsicament perquè el govern espanyol va desmuntar tots els elements que calen (les juntes electorals, el procediment per a la constitució de taules, els servidors d'Internet que permetien l'accés al cens) i féu servir, el mateix dia 1, una violència extrema en nombrosos col·legis electorals. Tanmateix, arriba al cor veure com gent de tota edat i condició s'aplegà a les portes dels locals de votació per a defendre les urnes. Quan es van conèixer les notícies de l'actuació policial violenta en alguns punts de votació, la gent que protegia altres seus es podria haver espantat. ¡No! Ningú no va marxar a casa. Hom simpatitza amb els bombers catalans que es col·locaren davant les multituds de ciutadans pacífics, per a defendre'ls dels colps que propinaven a mansalva els escamots de la policia nacional i la guàrdia civil.

Va commoure escoltar el cor del Liceu, que cantà el Va Pensiero de Verdi, al carrer, entre els aplaudiments de nombrosíssims ciutadans. Foren colpidores, en fi, les paraules emocionades de Gerard Piqué o les llàgrimes d'alguns mossos d'esquadra. Malgrat els episodis que acabe d'enumerar, i d'altres que han romàs a l'anonimat, l'espanyolisme continua negant que Catalunya siga una nació o que la lluita pacífica protagonitzada per un gran sector de la societat catalana tinga caràcter nacional. Jo no trobe altra manera de definir aqueixa voluntat fèrria de tot un poble —fins i tot d'un sector dels catalans contraris a la independència— que s'organitza per a lluitar pacíficament contra l'abús. Potser, el referèndum del dia 1 no fou transparent ni fiable, però envià un senyal molt clar. S'ha d'estar cec per a no captar-lo, o ser èmul d'aquelles legions romanes que esclafaren els gals com s'aixafa una cuca. Algun dia caurem del ruc.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

¿Equidistància?

Està bé la iniciativa del moviment blanc. «Parlem?», pregunta en les seues pancartes. Alguns unionistes catalans i altres col·lectius repartits per la pell de brau han agarrat al vol la proposta. Però caldria fer matisacions a la informació que han generat les concentracions realitzades per les plataformes blanques avui dissabte. Com que la consigna era no portar banderes, ningú no hauria de traure la conclusió que els concentrats a la plaça de Sant Jaume estan unànimement en contra del dret a decidir. Tampoc no està clar que el seu nombre siga molt elevat. Han emplenat la plaça, però això no té res a veure amb les multitudinàries manifestacions de dies enrere. Se suposa que demanen una negociació entre els governs espanyol i català. Es desprèn de les declaracions dels portaveus de la iniciativa i els comentaris periodístics que uns i altres perceben una actitud absolutament simètrica en els dos governs, cosa que no és certa. Sembla, doncs, que el moviment blanc representa altra versió del mite de l'equidistància, del repartiment igualitari de les culpes. Aquesta posició és injusta i errònia. Jo trobe més responsabilitat en un costat.

Convindria recordar que Rajoy trencà la baralla del consens constitucional quan, per motius que no tenien res a veure amb l'autonomia de Catalunya —en realitat, volia fotre vots a Rodríguez Zapatero—, recollí firmes contra l'Estatut i el va recórrer al Tribunal Constitucional. Després, des de Moncloa, el cap pepero ha rebutjat totes les propostes de la Generalitat i ha impugnat tota la legislació catalana de transcendència, com ara la relativa a l'ús i l'ensenyament del català. (Al País Valencià, també patim el tarannà jacobí dels governs centrals.) En definitiva, la intransigència de l'espanyolisme, que es nega a reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, és la causa principal de la situació en què ens trobem. Els independentistes catalans han arribat a la conclusió que Moncloa no vol negociar res. Només desitja una derrota absoluta del sobiranisme. Hi ha múltiples exemples d'aquesta manca de simetria. El govern central ha fet servir la violència d'estat; els independentistes, la desobediència civil pacífica. Els discursos de Rajoy, Felipe VI i Sáenz de Santamaría han estat aspres i amenaçadors; els de Puigdemont i Junqueras, conciliadors.

En qualsevol cas, benvinguda siga la iniciativa dels "blancs". Sobretot, tenint presents els crits llançats en l'altra manifestació que s'ha celebrat aquest matí a la Plaza de Colón madrilenya. Puigdemont a prisión i Con golpistas no se dialoga han estat les consignes més escoltades. El vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, hi era present. ¡Mare meua! Jo em compte entre els ciutadans que no desitgen una derrota sense pal·liatius del moviment de rebel·lia d'una part de la societat catalana; els peperos, hereus del franquisme, en podrien traure un gran profit —un triomf aclaparador en unes eleccions anticipades, posem per cas. És més: caldria eliminar, amb una moció de censura, la possibilitat d'unes noves eleccions. Si tornés a gaudir de majoria absoluta, el PP tindria les mans lliures per a recentralitzar l'Estat, retallar les llibertats i els drets civils, i fulminar les competències de totes les comunitats autònomes. ¡Per a evitar que es desintegre la sacrosanta unidad de destino en lo universal! Tots els demòcrates hauríem d'estar alarmats. La crisi catalana hauria de servir per a bandejar definitivament l'herència franquista.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Males persones

Una bona persona és —segons parer general— aquella que té bons sentiments envers els altres, que actua amb respecte, amabilitat, solidaritat, equitat, moderació. ¿Són bones persones els policies? Formulada així, la pregunta és impossible de respondre. Començarem pel principi. Simplificant molt per a no perdre'ns en detalls, podríem dir que hi ha en tots els cossos policials tres grups d'agents. Primer estan els policies de proximitat, els agents que trepitgen els carrers per a prevenir potencials situacions d'inseguretat o prestar ajuda als ciutadans que la requerisquen. (Sovint es posa l'exemple dels bobbies anglesos, que patrulllen sense armes de foc.) En aquest grup hi haurà de tot, com en totes les professions, però podem acceptar que hi predominen les bones persones. De vegades esdevenen notícia actes d'heroisme policial, quan algun agent es juga la vida per salvar la d'altra persona (home, dona, xiquet).

El segon grup policial està format per agents que es dediquen a investigar i aclarir tota classe de delictes (homicidis i assassinats, violacions, segrestaments, robatoris, tràfec d'estupefaents, crim organitzat, fraus econòmics...). El policia que realitza aquesta activitat és el model clàssic per als protagonistes de nombroses novel·les i pel·lícules de gènere negre. Pot ser una bellíssima persona, però sovint coneixem molts casos —sobretot en les brigades polítiques o antiterroristes— d'agents policials que fan ús de la violència o practiquen tortures i maltracte durant els interrogatoris. Diferents organismes internacionals han denunciat sovint l'Estat espanyol per tolerar la pràctica de la tortura. El policia que utilitza aquests mètodes no pot ser considerat de cap manera una bona persona. És més: hom podria sospitar que molts torturadors són veritables psicòpates. Si no foren policies, serien delinqüents. De fet, ho són.

Finalment, tenim els membres de les unitats antiavalots. Són els encarregats de reprimir disturbis. Són els encarregats, per tant, de donar canya, de repartir llenya a destra i a sinistra. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Bé que poden haver-hi excepcions honroses, hom sospita que els "goril·les" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la "marxa". Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Parle de tots els cossos policials. Tothom recordarà l'actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra a la Plaça de Catalunya en maig de 2011. Potser, aquesta siga una de les raons per les quals la Direcció General i la Subdirecció Operativa dels mossos decidiren traure al carrer el dia 1 només la policia de proximitat. Les forces de seguretat no estan per a crear problemes greus on no els hi ha. Il·legalitat i disturbi són coses distintes.

Llavors, ¿per què Mariano Rajoy ha enviat a Catalunya la major part de les unitats antidisturbis disponibles de Policia Nacional i Guàrdia Civil? ¿S'esperava l'arribada al Principat de grups anarquistes europeus, radicals i violents, disposats a trencar i cremar aparadors i mobiliari urbà, i a practicar tota mena d'agressions? ¿Necessitaven ajuda, els Mossos d'Esquadra? ¡No! ¿Llavors? Calia fer una demostració de força aclaparadora sobre una colònia rebel. Les unitats antiavalots —les de la Guàrdia Civil militaritzades— servien per a l'ocasió, perquè enviar l'exèrcit no hagués quedat massa bonic. ¿Van actuar amb moderació, professionalitat i proporcionalitat? Home, amb professionalitat sí, perquè els antiavalots són professionals de les potades, els cops de porra, les bales de goma i els gasos lacrimògens, però proporcionalitat... Continua l'interrogant. ¿Són bones persones, els policies antiavalots espanyols? Depèn.

Els agents que entraren a sac en l'IES Pau Claris, no. No està justificada tanta violència salvatge per a prendre urnes i paperassa. En realitat, el comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depenia de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comandaven les unitats. Quant a la ideologia, queda prou clar que els antiavalots són espanyols fins al moll de l'os. La cosa es veia venir. El comiat que reberen en sortir de les seues bases, els càntics —A por ellos, oé— no presagiaven res bo. Si el policia creu que va a territori enemic i està convençut que cal trepitjar els catalans com si fossen cucs, no tindrà cap aturador. Pocs dies abans de la cita amb les urnes, un policia allotjat en un dels vaixells ancorats al port de Barcelona deia açò: Tenemos fuerza suficiente para destruir Beirut, pero faltan huevos a quien ha de decidirlo. No, aquesta no és l'actitud que cal esperar d'una policia democràtica.

Finalment, està el seny del cap que dirigeix la unitat. Hi va haver alguna mostra de criteri assenyat, sí. En veure la situació, el suboficial que dirigia la unitat de guàrdies civils que havia acudit a un poble menut es posà en contacte amb els seus superiors. ¿Tenemos que entrar a toda costa?, preguntà. Potser, aquest cap usava el seny; anava a provocar un mal superior a l'il·lícit que havia d'evitar. Ignorem quina fou la resposta dels seus superiors. En qualsevol cas, diverses unitats policials van recular el dia 1. Altres actuaren com les gossades rabioses. Imagine que estarien dirigides per veritables feixistes. Ni l'obediència deguda, ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. Tornem a la pregunta del principi. ¿Són bones persones, els policies? L'agent que parlava de destruir Beirut no. Però els seus superiors són pitjors. «Les forces de seguretat espanyoles anaven recuperant a poc a poc el prestigi, però els polítics l'han llançat per la borda», ha dit algú aquests dies. Observacció molt certera.

Rajoy i Sáenz de Santamaría sí són males persones. Han enviat a Catalunya el bo i millor de cada cos policial espanyol per un càlcul merament oportunista. Com sempre, pensen que repartir llenya en Catalunya els reportarà bons beneficis electorals en la resta de l'Estat. S'ha de ser molt mala persona per a soltar els gossos sabent que aquests acabaran llançant-se sobre tota classe de persones pacífiques i indefenses (ancians, dones, xiquets...). Tampoc no s'ha de descartar la voluntat de provocar la reacció irada dels catalans per a justificar més operacions repressives. Ateses les reaccions que ja s'estan produint en molts indrets de la pell de brau, tindrem catalanofòbia per a molt de temps. Si la missió fonamental dels policies espanyols era evitar el referèndum il·legal, què espera el govern central per a enviar-los de tornada a casa. El dia 1 d'octubre ja ha passat. ¿Són policies o forces d'ocupació?