Concert d’orgue i baríton a Montesa

Poemes d'Elies Barberà

¡Vosotros sois de los buenos!

Les mostres de l’aversió difusa que inspira Catalunya en l’espanyol de peu són inacabables i abasten els camps més diversos. Però també sovintegen les mostres del paternalisme que suscitem els valencians. Per a molts riojans, extremenys o castellans, els valencians som els parents graciosos dels catalans. Uns amics i jo ho poguérem comprovar a terres extremenyes. Una nit, vam entrar en una taverna de Jerte a fer-nos uns vins i unes tapes. Tothom mirava un partit de futbol al televisor de l’establiment. El Madrid, que jugava contra altre equip, marcà un gol. En sentir que remugàvem per la jugada, en la nostra llengua, un dels parroquians digué en veu alta: Cuidado. Estos son polacos. Després, dirigint-se a nosaltres, inquirí: ¿Sois catalanes, verdad? Un dels meus amics va traure l’home del seu error: No somos catalanes, somos valencianos. Llavors, el bocamoll exclamà somrient: ¡Ah! ¡Entonces vosotros sois de los buenos! I a partir d’aquell moment, la nombrosa parròquia del bar ens brindà múltiples mostres de fraternitat, companyonia i complicitat. Valencia es una tierra muy simpática y acogedora, deien. Nosaltres, però, pagàrem la consumició i marxàrem del local. Més que res per no desmentir-los.

Focalitzant on no tocava

Des de l’espanyolisme, s’havia focalitzat l’embranzida de l’independentisme en Artur Mas. Mal fet. En un post penjat a finals de setembre, ja expressava la meua opinió sobre açò; CiU, que s’olorava el ressò de la passada Diada, s’havia pujat ràpidament en un tren en marxa. Les meues paraules exactes eren aquestes: «El senyor Mas ha demanat un estat propi per a Catalunya arrossegat pels clams d'alguns milions de catalans dignes de respecte —de fet, ell ni nomena la paraula independència.» CiU mai no s’havia definit clarament com una força política independentista. En canvi, en matèria social i econòmica, els convergents havien esdevingut alumnes avantatjats de les tesis neoliberals. Fins a l’estiu passat, l’entesa entre PP i CiU era total pel que fa als retalls, el desmantellament dels serveis públics i les polítiques d’austeritat. (Els darrers pressuposts de la Generalitat de Catalunya es van aprovar gràcies al suport del PP.) En realitat, l’auge de l’independentisme obeeix a raons sociològiques.

El periodista Josep Ramoneda ho explica així: «L’independentisme no és una força homogènia. Hi ha un nucli dur, que ha anat creixent amb el temps, per al qual la independència és una qüestió ideològica, de principis i de drets; hi ha un independentisme sobrevingut a cop de frustració i també, per què no, de crisi. Hi ha un independentisme de canvi generacional i cultural. I hi ha un independentisme fruit de la normalització política d’allò que havia estat tabú fins a fa poc. És un independentisme que es podria explicar així: si et donen l’oportunitat de dir si vols un Estat propi per al teu país, és molt difícil dir que no.» La idea independentista ha començat a calar les classes mitjanes, els professionals, els petits empresaris, els joves... Algú ha dit que l’aspiració independentista serà irrefrenable si una majoria de vells arriba a la conclusió que les pensions estaran més assegurades en un estat català independent.

L’aspiració nacional és, per tant, transversal. Però l’espanyolisme, per ignorància o per càlcul interessat, atribuí a Artur Mas el paper d’instigador, de conductor de la marea emancipadora. El líder convergent adoptà de grat aquest rol. Li venia bé amagar les polítiques de retall social sota la túnica del messies. Però la cosa no ha funcionat. Una part de l’electorat independentista ha decidit de donar el seu vot a ERC, que defensa en un mateix paquet la independència i una sortida progressista, d’esquerres, a la crisi econòmica. Els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyolistes estan eufòrics: Batacazo monumental de Mas, Ridículo fenomenal, Resultado positivo para España... Sí, però semblen ignorar un fet incontestable: la majoria del parlament català continua sent sobiranista. De fet, quasi les dues tercers parts de la cambra podrien recolzar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

Tant CiU com ERC, ICV i CUP portaven als respectius programes electorals la convocatòria de la consulta. Els espanyolistes pensen que CiU tornarà a l’ambigüitat de sempre. Jo, en canvi, veig poc probable  una marxa enrere immediata d’Artur Mas. La seua aposta per la ruptura ha estat massa forta. De moment, ja ha declarat que no renuncia a la consulta sobiranista; desdir-se’n erosionaria encara més el seu futur polític. Mas no és cap líder radical. És una persona de dretes, però sembla haver entès que hi ha una majoria social favorable a la ruptura. El resultat de les eleccions ho confirma. És hora, per tant, d’apartar els personalismes i focalitzar la qüestió nacional en el context que toca, el de l’entesa entre les distintes forces polítiques catalanes que reclamen el dret a l’autodeterminació. Aquest sembla ser el mandat explícit de les urnes. Això sí, CiU haurà de revisar les seues mesures anticrisi, rebutjades per una part del seu electorat, i el PSC haurà d'aclarir la seua posició.

¿Per què s’inflen les xifres?

 

Aquests dies se celebra a Guadalajara (Mèxic) una nova edició de la fira internacional del llibre. Aquesta fira és la cita més important de les lletres hispanes. Hi acudeix gran nombre d’autors, editors, crítics, estudiosos i lectors de la producció editorial en espanyol. L’efemèride és el pretext perfecte per a recordar, per enèsima vegada, els tòpics que acompanyen la llengua de Cervantes. Un dels més enlairats fa referència al seu nombre de parlants. Em ve al cap un programa de Televisió Espanyola, emès entre 1977 i 1983 —en aquells anys, jo era molt jove—, que es titulava 300 millones.  Estava dirigit per Gustavo Pérez Puig. Els realitzadors eren Pedro Amalio López i Enrique Martí Maqueda. El programa, un seguit d’actuacions musicals, entrevistes, reportatges i concursos, s’emetia via satèl·lit a tots els països membres de l’ Organització de Televisions Iberoamericanes (OTI), d’Estats Units a Xile, i a Guinea Equatorial. El títol es referia, per tant, al nombre de parlants de l’espanyol. Sembla, però, que avui ja no són 300 milions. Ara en són 450. ¿D’on surten aquestes xifres? D’anar sumant els habitants de tots els països de parla espanyola. S’agarra la calculadora i es va sumant: Mèxic, 112.322.757 habitants; Espanya, 47.190.493; República Argentina, 40.117.096... Si als vora 370 milions d’espanyols i hispanoamericans s’afegeixen també els nord-americans d’origen hispà i altres minories curioses —els habitants de Guinea Equatorial i els sahrauís—, ens surt la bonica xifra de 450 milions de parlants d’espanyol repartits per l’ample món. ¿És creïble, aquesta xifra? ¡No! A més de sumar, caldria restar. En Hispanoamèrica hi ha molta població indígena que no sap parlar castellà: en Mèxic, el país amb més parlants d’espanyol, hi ha unes 67 llengües indígenes; a Veneçuela, les llengües aborígens són tan oficials com l’espanyol; Als països andins, Perú i Bolívia, nombrosíssimes poblacions indígenes parlen el quítxua, l’aimara, el guaraní i altres 33 llengües aborígens més; a Paraguai, més del 50% de la població parla el guaraní, declarat oficial per la constitució del país. A més a més, hi ha llocs, com ara Estats Units o Puerto Rico, on molts hispans fan servir preferentment l’anglès (i quan s’expressen en la llengua dels avantpassats, ho fan en espanglish, un argot difícilment equiparable al castellà). En realitat, als Estats Units, la situació de l’espanyol és de diglòssia. L’idioma de Cervantes té molts milions de parlants. No s’acaba d’entendre, doncs, per què s’inflen les xifres de manera tan barroera.

¡Que nos devuelvan los emigrantes!

El principal argument esgrimit per aquells que blasmaven el pacte fiscal vindicat per CIU era aquest: «Els imposts no els paguen els territoris, els paguen les persones.» Els valedors de la tesi negaven que les balances fiscals pogueren justificar l’exigència d’un sistema de finançament més just per a Catalunya. La traducció del seu principi seria més o menys aquesta: és fals que Catalunya done més del que rep; Catalunya, el País Valencià i les Balears no paguen imposts, els paguen els catalans, els valencians i els habitants de ses illes. Formulat així, l’enunciat sembla irrefutable. El primer a fer-lo servir fou Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l’anterior president d’Extremadura. Intentava rebatre l’acusació que la seua comunitat autònoma estava finançada, des de no se sap quan, pel dèficit fiscal d’altres autonomies. No cal dir que l’argument de Rodríguez Ibarra era trampós. El dirigent venia a dir que els catalans tributen més perquè molts d'ells són rics, tenen rendes molt elevades. De pas, recordava que una part dels imposts recaptats a Catalunya són pagats pels nombrosos extremenys residents. José Antonio Monago, actual president d'Extremadura, ha formulat una nova versió del romanç: Si Cataluña se independiza, que nos devuelva nuestros emigrantes. En fi, amb frases tan pintoresques com la de Monago, queda clar que es feia servir la fal·làcia ad populum, ço és, la demagògia. La renda per càpita dels extremenys venia pujant ininterrompudament des de fa temps; la dels catalans o valencians, disminuint. Els imposts són pagats per persones físiques i jurídiques, sí, però aquestes persones tenen un lloc de residència i exigeixen que hi haja bons serveis en aqueix lloc: bons ferrocarrils i carreteres, bones escoles i universitats, bons hospitals i residències per a majors... Els extremenys, els andalusos o els aragonesos establerts entre nosaltres volen serveis de qualitat a prop de casa, seua i nostra. Uns bons serveis i unes bones infraestructures afavoreixen la riquesa; l’absència d’inversions i la mala qualitat dels serveis públics minven la prosperitat, que és exactament allò que succeeix a Catalunya i el País València des de fa temps. Mentre els habitants de comunitats autònomes amb continus superàvits fiscals —receptores, per tant, de transferències solidàries d’altres— han vist com augmentava la seua renda per càpita, catalans, valencians i balears han vist disminuir la seua. ¡Solidaritat sí, però enriquiment a costa de l’empobriment dels més solidaris no!

Recordant Joan Fuster

Mals records

En posts anteriors, he contat episodis viscuts a regions espanyoles en ser confós amb un català. Aqueixos i altres episodis desmenteixen la pretensió espanyola de desautoritzar les queixes dels catalans, pel rebuig de què són objecte. Com que cap dels incidents ressenyats no va passar d’una agressió merament verbal, sempre es podrà dir que es tracta de casos aïllats, d’incidències sense major importància, equiparables a aquelles que pateixen altres habitants de les Espanyes. ¿Quin aragonès no s’ha sentit alguna vegada que tots els aragonesos són tossuts? ¿O quin andalús no ha escoltat mai allò de la mandra andalusa? ¡Tot és cosa del victimisme català! És possible... Tanmateix, el desaire reiterat invita a pensar en un estat d’opinió generalitzat. D’altra banda, jo també he arribat a patir una agressió física de baixa intensitat, en ser confós amb un català. Els fets s’esdevingueren a Alcalà de Henares. Un amic meu, Joanvi, i jo passejàvem per la vorera enjardinada de les antigues muralles, al carrer Cardenal Sandoval y Rojas, en direcció a la Porta de Madrid. A l’altra banda del carrer, hi ha un institut. En arribar a l’altura del centre acadèmic, passàrem pel costat d’un grup de joves d’uns 19 o 20 anys, que seien en un banquet, enmig d’unes bardisses. Joanvi i jo anàvem xerrant, en la nostra llengua, de no recorde quin tema. En haver-nos allunyat uns metres del grup de xics, sentirem uns impactes a les espatlles. Ens giràrem ràpidament. Els cinc o sis bandarres es trencaven de riure. ¡Polacos! ¡Polacos! Havien agarrat gleves resseques d’una bardissa i ens les havien llançat. El meu amic volia anar cap a ells. Jo el vaig subjectar. Teníem molt a perdre i res a guanyar. D’altra banda, jo no em veia, a la meua edat, entrant al drap, ficant-me en una batussa de carrer amb un grup de brètols encara no sortits de l’adolescència. Això sí, la mala llet ens durà molta estona. Afortunadament, guarde altres records més positius de la vella ciutat universitària, com ara un magnífic dinar a l’antiga església dels frares caputxins. El temple, que havia estat dedicat a Santa Maria Egipciana, és avui un restaurant que serveix plats de la cuina tradicional castellana.

 

No érem turistes japonesos

Durant un viatge per la Rioja, els membres d’una expedició valenciana esperàvem que s’obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major, que semblava el sagristà, també esperava assegut en un pedrís l’arribada del capellà que havia de dur les claus. En sentir-nos parlar la nostra llengua, va preguntar: ¿Qué, catalanes? Algú li va contestar: No. ¡Valencianos! L’home féu: ¡Bueno, primos hermanos! (Aquesta anècdota ja l’he contada en altra ocasió.) La parla comuna de valencians i catalans provoca aquestes reaccions curioses. Sovint no hi ha manera, però, de desfer l’equívoc. Llavors, els esdeveniments poden prendre una deriva molt desagradable.

Recorrent el tram castellà del camí de Sant Jaume, em vaig veure involucrat en un incident ben lamentable. Els fets s’esdevingueren al claustre del monestir de San Zoilo, de Carrión de los Condes. Jo explicava a un grup de valencians —n’era el guia— les característiques del pati, una de les peces plateresques més esplendoroses de tota la Península Ibèrica. En un moment donat, aparegueren tres parelles d’homes i dones d’edat madura —tindrien entre cinquanta i seixanta anys— que s'aproximaren a nosaltres. En sentir-me parlar en valencià, es van incomodar ostensiblement i començaren a escridassar enfurismats: ¡No hay derecho! ¡Esto es España! ¡Hay que hablar en español! ¡En español! El meu auditori i jo ens vam quedar bocabadats. Ningú no comprenia res.

 

Les coses començaren a rutllar malament. La cridòria dels energúmens provocà l’aparició del servei de seguretat. El cap de l'expedició i jo mateix decidirem tallar l’explicació i donar temps lliure perquè els viatgers gambaren al seu aire. Les coses anaren, però, a pitjor. A unes dones del nostre grup no les deixaven entrar als serveis. (A més de Parador Nacional, San Zoilo és BIC visitable. Està obligat, per tant, a tenir lavabos a disposició dels visitants.) A d’altres viatgers, els van negar els tríptics informatius amb la peregrina excusa que no en quedaven —cosa totalment falsa, perquè jo mateix havia vist un grapat enorme poc abans, a la porteria, quan trèiem els tiquets. Total: en vista del carés que prenia la cosa, decidírem d’escampar boira. Vam sortir del recinte francament indignats.

Els instigadors del sarau s'havien volgut enganxar a un grup organitzat de viatgers que escoltaven el seu guia. Fins ací, tot normal. Jo mateix ho he fet sovint. Quan u no entén l'idioma que parla el guia, fa mitja volta i ja està. ¿Què va passar aquell dia? Que ens van confondre amb catalans. Es va desfermar la catalanofòbia. Si haguérem estat turistes anglesos, francesos o japonesos, si haguérem parlat un idioma exòtic, hauríem trobat tota classe de facilitats. Però tinguérem la “gosadia” de parlar català. L’anècdota se m’ha quedat ben gravada a la memòria. Això sí, Alberto Ruiz-Gallardón diu que España quiere y admira a Cataluña. En fi, l’incident demostra que hi ha gent dolenta, antipàtica, prepotent i garrepa a tot arreu. Dic açò perquè nombrosos espanyols només veuen mesquins a Catalunya.

Panteó de xativins il·lustres

L’erecció d’un panteó dedicat als xativins il·lustres és un assumpte que venia cuejant des de fa molt de temps. Es podria pensar que l’ajuntament volia bastir una rotonda neoclàssica o una construcció moderna concorde a la dignitat del seu ús, un edifici emblemàtic per a la posteritat. Això explicaria tanta tardança per a materialitzar el projecte. Efectivament, aquesta mena d’iniciatives porten temps. Cal consignar el pressupost, s’ha de convocar un concurs d’arquitectes, cal elegir la proposta més adient... En fi, qui hagués imaginat tot açò anava del tot equivocat. Ni rotonda neoclàssica, ni construcció moderna, ni res de res. L’ajuntament va anunciar a finals d’octubre, a bombo i platerets, una realització que dista molt d’allò que calia esperar. I és que els diners no sobren ara mateix a les arques municipals. En realitat, el nostre govern local ha garbellat aigua. Això sí, la inauguració del suposat panteó es volgué vendre, a través dels mitjans de comunicació, com un gran esdeveniment. ¡Pura propaganda!

Fem una mica d’història. Ja fa temps, les actuals autoritats locals decidiren d’enderrocar les illes i els costats del pati més antic del cementiri municipal, i reemplaçar-los per altres de nova construcció. Doncs bé, l’ajuntament va reservar tres files de nínxols en un costat nou, les va cobrir amb unes pilastres i un frontó postmoderns, i batejà el conjunt amb el pompós nom de “Panteó de Xativins Il·lustres”. L’invent s’ha estrenat amb les restes de quatre personatges: fra Vicente Cuenca Pardo, mestre d’obres de la Seu, Blai Bellver Tomás, impressor, José Romero Soldevila, alcalde, i Enrique Martínez Bellver, industrial i benefactor del col·legi homònim. En definitiva, la corporació ha trobat una sortida airosa al problema d’assignar nou destí a part dels ossos trets d’illes enderrocades. Ara bé, aquesta iniciativa evidencia la falta de trellat, sensibilitat i competència dels nostres edils. Allò que ells anomenen panteó és una broma. Panteons autèntics serien els de les famílies Hinojosa o Gozalbes-Vera, posem per cas.

Però encara hi ha altres qüestions col·laterals. El curiós panteó fou inaugurat, el dia de Tots Sants, amb la benedicció del senyor abat, Arturo Climent, i l’assistència de les autoritats locals. Tanmateix, en un monument funerari dedicat a homes i dones il·lustres hauria de prevaler el caràcter cívic i laic sobre el religiós. Cal tenir present que l’impressor i escriptor Blai Bellver, un dels xativins que s’honoren al “panteó” arruixat amb aigua beneïda, degué ser ateu. En tot cas, fou declaradament anticlerical i tingué nombrosos problemes amb l’Església. Arran d’haver publicat La creu del matrimoni, va rebre la condemna fulminant de l’arquebisbe de València, que titllà el llibret d’herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas. L’autoritat civil requisà tots els exemplars a la venda. Un nou llibret de l’impressor, de la mateixa temàtica, acabà reportant-li l’excomunicació eclesiàstica. Si el pobre Blai Bellver hagués vist —és un dir— el solideu o la mitra de l’abat, el passat dia 1, s’hauria regirat en la seua tomba.

¿I què hauria pensat fra Vicent Cuenca de jaure junt a un impietós dels grossos? En fi, ironies a part, el poc trellat municipal pretén ajuntar, sense cap criteri de distribució, els rèprobes amb els beats, els progressistes amb els reaccionaris, ossos d’irreverents com Bellver amb restes d’un franciscà i un alcalde de dretes. I tot açò em porta a una consideració final. ¿Ja ha previst el nostre govern municipal un reglament que establisca quines persones il·lustres podran descansar al columbari acabat d’inaugurar? Ho dic perquè, sabent el pa que s’hi dóna, no seria estrany que cada partit volgués omplir el “panteó” amb les restes dels seus correligionaris. En aquest sentit, es podria recordar allò que van acordar les Corts Generals en 1837, quan es va crear el Panteón Nacional deHombres Ilustres. Els morts prominents havien de ser elegits per les Corts passats cinquanta anys del traspàs. Així i tot, avui només s’hi conserven les despulles de José Canalejas. En fi, l’acudit del consistori xativí té solució. Tot és qüestió que una futura majoria municipal, distinta de l’actual, aborde l’assumpte amb més seriositat. ¡I amb més trellat!

(publicat a Levante-EMV, el 17/11/2012)

Hi havia motius

Ja s’ha acabat la jornada de vaga general. A partir d’ara, sentirem les distintes valoracions d’uns i altres. Les discrepàncies entre els pols oposats seran les de sempre: per als sindicats, un èxit; per a govern i patronal, un fracàs. Es repetiran raonaments ja escoltats el passat 30 de març, a l’endemà de l’anterior vaga general. Aquesta nit, però, és el moment de llançar opinions provisionals. El govern central diu que tothom, tant qui ha seguit la vaga com qui ha treballat, ha pogut exercir els seus drets amb normalitat. ¡Fals! Les enquestes prèvies deien que un percentatge elevadíssim d’espanyols veia justificada la vaga general del 14 N. Això implicaria, si foren certes les dades subministrades pel govern —segons les quals, el seguiment de la vaga ha estat baixíssim—, que un nombre gens menyspreable de treballadors hauria estat coaccionat per les seues empreses.

També crida l’atenció l’exagerada presència policial als carrers i la contundència amb què s’han empleat els escamots antidisturbis. La violència policial impedeix que els ciutadans exercisquen amb normalitat els seus drets. ¿Els policies han abusat de la violència per iniciativa pròpia? No crec. Generalment, els agents compleixen ordes. Caldrà presumir, doncs, la voluntat premeditada del govern d’atemorir els ciutadans. I clar, tothom sap que por i normalitat són conceptes antitètics, incompatibles. En comptes de resoldre problemes, l’actuació policial els ha creat. Els portaveus governamentals menteixen com a bergants, quan afirmen que tothom ha pogut exercir els seus drets amb normalitat. Ara bé, malgrat els entrebancs, s’intueix que la vaga ha tingut èxit (almenys, el de les manifestacions és evident). En general, les persones no han sucumbit a la por.

Serà difícil traure aigua clara de la guerra de xifres que han desfermat els sindicats convocants i les diverses administracions públiques. Però hi ha dades molt reveladores. A la nostra comarca, el seguiment de la vaga entre el professorat de centres públics ha fregat el 65% (entre els alumnes, el seguiment ha estat del 90%), xifra molt elevada si es tenen en compte els precedents immediats. En principi, els governs no se solen escarotar massa per una vaga general. También en las protestas se nota la inflación; cada vez hay que protestar más para conseguir menos, diu un personatge d’El Roto. L’abundor de protestes és com l’abús d’antibiòtics, que fa resistents els bacteris. Les preocupacions reals del govern van, doncs, per altres barris, per l'augment progressiu de la mobilització social i la conflictivitat al carrer. Aquests fenòmens explicarien les actuacions policials.

 

En realitat, allò que més preocupa al govern del Partit Popular és que la gent prenga possessió dels espais públics. D’ací ve l’interès de fer creure que només un 15% de ciutadans sortí ahir al carrer. El missatge pepero és clar: com que l’altre 85% es va quedar a casa —és a dir, no va protestar—, la majoria aclaparadora del país recolza la política de Rajoy. ¡Mentides i més mentides! En fi, aquestes reaccions demostren que hi havia motius per a convocar la vaga general. La sortida de govern i patronal anima a pensar que la mobilització social continua tenint sentit. De fet, l’ocupació del carrer i la mobilització social han aconseguit de paralitzar momentàniament els desnonaments. Caldrà persistir, per tant, en la protesta. L’abaltiment i la passivitat no frenaran el galop d’aqueixa rècua d’estafadors que ens ha menat a l’abisme. Cal recordar que allò que patim no és una crisi, sinó una estafa.

Demà, vaga general

Curiositats del monestir de Samos

El monestir de Sant Julià de Samos data del segle VI. Fou abandonat durant la invasió musulmana. Després de la reconquesta cristina, fou repoblat i rebé la protecció dels reis d’Astúries. A partir de llavors, el cenobi adquirí moltes propietats i inicià el seu creixement. A finals del segle X, la comunitat assolí la regla de Sant Benet. En el segle XII, adoptà la reforma cluniacenca. Durant tota l’Edat Mitjana, el monestir gaudí d’un enorme poder; posseïa dues-centes viles i cinc-cents llogarets. En 1558, patí un incendi que obligà a reedificar el conjunt. La comunitat fou exclaustrada en 1836, durant la desamortització de Mendizábal, però els monjos tornaren en 1880. En patir altre incendi el 1951, les dependències del monestir hagueren de ser novament reconstruïdes. La magnífica església abacial, barroca, fou bastida entre 1734 i 1748. La sagristia, de finals del segle XVIII, té una imponent volta octogonal recolzada en arcs de mig punt. La gran biblioteca, de 31 m de llargària, no és visitable. Sembla que alberga uns 25.000 volums, entre els quals alguns incunables i diversos documents de gran valor històric.

El conjunt monàstic amaga diverses curiositats. Compta amb dos claustres. El més menut, o “de les Nereides”, construït entre 1539 i 1582, d’estil plateresc, depara una sorpresa: una de les claus de volta exhibeix la inscripció humorística ¿Qué miras, bobo? El centre del pati està ocupat per la font barroca de les Nereides. El claustre dedicat al pare Feijoo, d’estil classicista, té 3.000 m² —segons diuen, és el claustre més gran de la Península Ibèrica. Els murs de la planta superior estan decorats amb escenes de la vida de Sant Benet. La grandària no és l’única curiositat que brinda aquest claustre. En una de les pandes, en una capelleta practicada al mur, es conserva aquesta inscripció: El día 26 de agosto de 1943, Francisco Franco, caudillo de España, vencedor en la cruzada contra el comunismo, acompañado de su esposa e hija, séquito civil y militar, visitó este cenobio, siendo Mauro abad. Els monjos no s’han pres la molèstia d’esborrar el text. ¡S’ha de conservar la memòria històrica!

Fora del recinte monàstic, és possible de visitar la darrera curiositat de Samos: la Capella del Xiprer, un petit santuari mossàrab del segle IX, de planta lleugerament trapezoïdal. Un arc de ferradura separa la nau i el presbiteri. L’entorn del monestir és esplendorós. El conjunt està enfonsat en una vall amb vegetació exuberant i molta abundància d’aigua. El llogaret és fita important del tram gallec del camí de Sant Jaume. De fet, el monestir compta amb alberg de pelegrins. Per la rodalia, són abundants els allotjaments rurals.

¿Es usted catalana?

En una entrada anterior, al·ludia als meus freqüents viatges per terres ibèriques. Aquests viatges m’han permès de comprovar el desdeny que senten molts espanyols envers els catalans. Aquests sentiments són particularment evidents a terres castellanes (Castella és la veritable matriu de la nació espanyola), però també sovintegen en altres indrets assimilats. La meua condició de valencià m’ha proporcionat un punt de vista privilegiat sobre l’assumpte; quan em senten parlar, les gents de Lugo, Palència, Oviedo, Ciutat Reial o Alcalà em solen confondre amb un català. Durant el temps que dura l’equívoc, experimente en carn pròpia les mateixes actituds fastigoses que hauran patit milers de catalans. Els espanyols castellans, gallecs, aragonesos o extremenys sempre acaben fent la pregunta:

—¿Es usted catalán, verdad?

—No. Soy valenciano —conteste jo.
—Ah, valenciano...

A partir de llavors, desapareixen les inhibicions i emergeixen els sentiments anticatalans de manera espontània. L’últim exemple s’esdevingué aquest estiu a Galícia. La meua dona i jo recorríem un tram del camí de Sant Jaume. Vam fer tres nits a la vila de Samos. En aquest indret hi ha el magnífic monestir benedictí de Sant Julià. Com és natural, vam voler visitar el conjunt monumental. A la porteria, hi havia un monjo xerraire i "graciós", el germà Agustín, revestit de la suficiència que proporciona ser amo de claus i vigilar l’accés a un recinte venerable. La meua dona va comprar els dos tiquets. A l’entrada, una guia ens els va prendre. Nosaltres volíem conservar-los com a record de la visita. La xica ens digué que podíem demanar-ne un quan finalitzés el recorregut. (Imagine que la major part de tiquets requisats serà objecte de revenda a nous visitants.) En fi, quan finalitzà la passejada pel monestir, Carme, la meua dona, es dirigí al frare porter i li demanà els tiquets de record. Llavors el monjo va inquirir:

—¿Es usted catalana, verdad?

—No. Soy valenciana —contestà la meua dona—. ¿Por qué me lo pregunta?
—Es que aquí vienen muchas catalanas. Y siempre quieren llevarse algo tangible a cambio del precio de la visita —va dir el frare mentre reia la seua gracieta.

Igualet que en Xàtiva...

Sense massa raons per a l’optimisme

Tots els analistes estan d’acord a dir que Obama s’ha guanyat la reelecció gràcies al vot de les dones, els joves, els hispans i els negres. ¡Un arc de Sant Martí! Ara bé, ¿quedaran de nou defraudades les esperances suscitades pel president? Cal recordar que Obama desaprofità la primera meitat del seu mandat —quan encara hi havia majoria demòcrata a la Cambra de Representants i el Senat— per a concretar les seues promeses electorals. De totes elles, només la tímida proposta d’una assegurança mèdica universal ha tirat endavant. Quant a la recuperació econòmica, ha quedat lluny de les expectatives generades en 2008, cosa lògica si es té en compte el tipus de persones que elegí Obama per al seu equip de col·laboradors (gent com Larry Summers o Timothy Geithner, actual Secretari del Tresor). En realitat, molts membres de l’equip econòmic d'Obama han estat vinculats a grups financers, com ara Goldman Sachs, que estan a l’origen mateix de l’actual crisi econòmica. El president oblidà, per tant, unes paraules seues pronunciades en 2008: «L’era de l'avarícia i la irresponsabilitat a Wall Street s’ha d’acabar.»

Timothy Geithner fou pupil de tot un personatge, l'economista Robert Rubin, gerent durant vint-i-cinc anys de Goldman Sachs Group, Secretari del Tresor de Bill Clinton i col·laborador d'Alan Greenspan, el president de la Reserva Federal que no volgué prendre mesures per a frenar la crisi. Rubin fou el pare de la política econòmica que permeté, durant l’era Clinton, el creixement d’EEUU sense inflació, el manteniment de l’hegemonia del dòlar i l’augment de la riquesa nord-americana. Fou l’artífex, per tant, de la globalització, la desregulació financera, la importació de productes barats i el dèficit comercial finançat amb superàvits de capital procedent de l’especulació. Larry Summers va succeir  Rubin a la Secretaria del Tresor, encara sota la presidència de Bill Clinton. Per la seua banda, Timothy Geithner treballa a l’administració Clinton gràcies als seus mentors Rubin i Summers. També fou vicepresident de la Comissió Federal del Mercat Obert de la FED, president de la Reserva Federal de Nova York i principal responsable durant la crisi d’haver afavorit Goldman Sachs. En març de 2008, organitzà el rescat i la venda de Bear Stearns.

Doncs bé, Barack Obama nomenà Larry Summers director de la Casa Blanca i del Consell Econòmic Nacional, i Geithner Secretari del Tresor. Economistes com el Premi Nobel Joseph Stiglistz o Robert Reich, que formaven part de l’equip d’assessors de la candidatura d’Obama, foren apartats. Ja sabem quina cistella va sortir d’ aquests vímets. Posar llops a cuidar d’ovelles no és massa assenyat. És evident que Barack Obama desperta moltes simpaties. Només el fet de ser el primer president negre dels Estats Units ja concita múltiples adhesions. El seu tarannà sembla càlid i pròxim. Però els resultats del seu primer mandat han quedat lluny de les seues promeses electorals. La presó de Guantánamo, posem per cas, continua oberta. En definitiva, Obama seria el tort —per dir-ho així— al país dels cecs. En aquest segon mandat, es veurà obligat a governar amb una Cambra de Representants controlada pels republicans. No hi ha, per tant, massa raons per a l’optimisme. Comença a ser freqüent que l’excés d’optimisme provocat per líders carismàtics desemboque en desil·lusió i frustració. ¡Ja veurem com queda la cosa!

De tant que et vull, et trac un ull

De vegades s’han de sentir romanços que freguen l’absurd. Em referisc, per exemple, a les sobtades afirmacions d’amor incondicional a Catalunya. L’onada de declaracions té el seu origen en unes paraules d’Artur Mas: «Catalunya està cansada d’Espanya, i els espanyols de Catalunya. En realitat, existeix una fatiga mútua.» En sentir aquestes paraules, es desfermà una carrera de confessions d’amor desinteressat als catalans. El primer a confessar-lo fou el senyor Ruiz-Gallardón. Amb aqueixa cara de gravetat que sol ficar quan vol impostar les seus frases lapidàries, el ministre declarà: No es cierto que los españoles aborrezcan a Cataluña. España quiere y admira a Cataluña. Ignore quines dades manejava Alberto Ruiz-Gallardón per a dir això. Dies després, El País publicava unes enquestes que semblaven donar la raó al ministre; dos de cada tres espanyols afirmaven que les acusacions de malvolença a Catalunya no es corresponen amb la realitat. ¿Quina fiabilitat tenen aquestes afirmacions? ¡Cap! A un geperut no li demanes per la seua gepa. (Que li pregunten a un marit assetjador si vol la seua dona; dirà que sí, i que mai no permetrà que marxe de casa.) Jo preferisc fiar-me de les meues percepcions sobre el terreny. He viatjat per totes les comunitats autònomes de l’Estat i puc afirmar amb prou fonament que els sentiments de malvolença cap a tot allò que sone a català són generalitzats. Per a l’espanyol comú, el català és un fenici que només pensa en la pesseta. No cal anar massa lluny; al País Valencià, el menyspreu i l’odi a Catalunya estan a l’orde del dia —qualsevol ho pot comprovar. I el PP no és aliè a l’estat de coses; tantíssims anys de catalanofòbia han donat els seus fruits. Per això resultaven tan cridaneres, tan hipòcrites, les paraules d’Esteban González Pons en un vídeo del seu partit: «Catalunya és la terra que està al costat de la meua terra. La gent de Catalunya és la gent que està al costat de la meua gent. Som de la mateixa pell i de la mateixa sang. Mosatros vullgem molt a Catalunya.» En realitat, aquestes expressions d’amor recorden molt la dita popular: «De tant que et vull, et trac un ull.»

Il·lustració de Javier Jaén

Pixar fora de test

Aquests dies, els espanyolistes s’esplaien a gust. Segons ells, el nacionalisme és una ideologia reaccionària, irracional i sentimental que posa el territori per damunt dels ciutadans, que es recolza a la pedagogia de l’odi, que amaga amb una bandera l’explotació cruel i la corrupció de les oligarquies... Per als ideòlegs espanyolistes, el nacionalisme és totalitari i excloent, practica la mentida sistemàtica i frega els comportaments feixistoides. ¿Què t’ha paregut? ¿En qui pensaran els autors d’aquestes afirmacions? Definitivament, cap geperut es veu la seua gepa. En fi, bona part d’aquesta descripció es refereix, en realitat, a la dreta reaccionària i oligàrquica pura i dura, i al seu patriotisme impostat. No té, per tant, res a veure amb el sentiment nacionalista sensu stricto, perquè la dreta oligàrquica no té pàtria ni nació. Oligarquies podem trobar a tot arreu: a Espanya, Catalunya, Xina... Comparar el nacionalisme majoritari català, democràtic i transversal, amb nazisme o feixisme és pixar fora de test. El nazisme fou una ideologia de partit —de partit únic, clar— que aspirava al domini totalitari d’Europa. Confondre aquest totalitarisme amb un sentiment que impregna diferents ideologies i que només aspira a l’emancipació nacional d’un petit racó mediterrani són ganes de marejar. Però no sols s’esplaien a gust els espanyolistes diguem-ne viscerals; els més moderats i cosmopolites també aporten el seu gra d’arena. Durant la passada campanya electoral basca, Patxi López va dir que demanar la independència per motius econòmics és una estupidesa. Anteriorment, altres ja s’havien encarregat de dir que independitzar-se per raons emotives o sentimentals també és una ximpleria. ¿Vol dir, això, que els estonians, els eslovacs o els eslovens són nazis o tanoques? (Com tothom sabrà, Eslovènia i Estònia van adquirir recentment la seua independència, i els dos països són membres de la Unió Europea.) Total, ¿quines serien les raons que permetrien reivindicar la independència sense ser titllat de feixista o pallús? Segons el nacionalisme espanyol, cap.

L’arc iris perd colors

El Halloween d’enguany ha estat especialment nefast. És una festivitat d’orígens cèltics. Fa molts segles, irlandesos, escocesos i bretons celebraven a finals d'octubre —a finals d'any, segons els seus antics calendaris— la nit de Samhain, el déu dels morts. En realitat, com que el mot gal·lès samhain significa “final d'estiu”, la celebració equivalia a la nostra nit de cap d'any. Hom creia que les ànimes dels morts, acompanyades d’esperits malignes, visitaven llurs antigues llars. Per tal d’allunyar aquests, s’encenien grans fogueres al cims. Tothom deixava menjar i dolços fora de casa, i ficava espelmes o carbons encesos a l’interior de naps buits, per tal d’ajudar les ànimes dels avantpassats a trobar el camí a la llum i el descans junt al déu solar que regia les contrades de l’estiu. Com aquestes cerimònies druídiques s’havien escampat per bona part d’Europa central, Roma decidí d’incorporar gradualment la festa dels morts al ritual cristià. Per això, quan el cristianisme arrelà plenament a terres irlandeses i britàniques, el 31 d'octubre passà a ser All Hallows Eve (en anglès actual All Saints Eve, vespra de Tots Sants).

 

Perquè, a primeries del segle VII, el papa Bonifaci IV havia decidit de purificar i consagrar a la Mare de Déu i tots els màrtirs el Panteó de Roma (el temple pagà dedicat a tots els déus —pan theon— que havia fet construir Marc Agripa en memòria de l’emperador August). El pontífex disposà que tots els anys fos recordada aquesta consagració. Amb el temps, el ritu festiu acabà dedicant-se a tots els sants. El papa Gregori IV en fixà la data, l’1 de novembre. (A les acaballes del segle X li fou agregada la festivitat dels fidels difunts, que se celebra l’endemà, el 2 de novembre.) L’actual costum d’honrar tots els sants, coneguts i desconeguts, fou instituïda definitivament pel papa Urbà IV, per a compensar qualsevol inassistència dels fidels, durant l’any litúrgic, als ritus festius en honor dels diferents sants i beats. Total: amb la diada de Tots Sants, hom volgué cristianitzar el culte pagà als avantpassats (molt arrelat a Europa) i el dia dels morts, o de les ànimes, la ja citada celebració celta que s'esqueia per les mateixes dates (els monjos benedictins de Cluny serien els primers a formalitzar el dia dels fidels difunts).

 

Però malgrat la cristianització, molts elements tradicionals del Halloween sobrevisqueren i esdevingueren  jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren a Estats Units en el segle XIX. A partir de llavors, la tradició ha anat estenent-se pel món (fins i tot ha absorbit costums autòctons lligats al dia de Tots Sants). Les pel·lícules i les sèries de televisió nord-americanes foren les principals difusores de la festa, sobretot des de 1978, any d’estrena de La nit de Halloween, film de terror de John Carpenter. Els lobbys comercials també han fet tot el possible per escampar Halloween. ¡El negoci és el negoci! A Xàtiva se celebra des de fa més o menys una dècada. És —com s’ha explicat— una celebració aliena a la nostra cultura. A les vores de la Mediterrània, la festa ancestral en memòria dels morts és el dia de Tots Sants (bé que molts dels seus elements populars van esfumant-se a poc a poc). La globalització elimina —ja es veu—varietat etnològica, matisos de l’arc iris cultural que és en realitat el nostre planeta. Qui rebutja costums forans no està lliure, però, de patir les incomoditats que altres accepten gustosament.

 

 

Dimecres passat, tot just començava a fer-se de nit, els menuts del barri de Sant Feliu —el barri en què visc— començaren a prémer els timbres de les cases —amb aquiescència dels seus pares, és evident. En obrir la porta per primera vegada —havia oblidat completament la celebració—, em vaig trobar amb el ritual «tracte o truc», mala traducció de l’anglès trick or treat . El tracte és aquest: «Dóna’ns  alguna llepolia o et farem una barrabassada.» Com que les colles eren nombroses, les trucades a la porta no cessaven. ¡Llicència paterna per a molestar el veïnat! La meua dóna i jo no estàvem preparats per a l’ocasió, perquè ja no tenim prole en edat escolar. En altres paraules: no ens havíem proveït expressament de dolços o caramels. A la segona trucada, optarem per no obrir la porta. Tant se val. Una colla de quatre o cinc mocosos disfressats d’esquelets va llançar ous contra els balcons de casa. Conclusió: tot i viure a terres xativines, ben allunyades del comtat de Limerick, qui vol evitar bretolades de monyicots consentits ha de col·laborar —agrade o no— en la celebració d’una festa irlandesa. ¡Visca la globalització!

 

(publicat a Levante-EMV, el 03/11/2012)

Què pinta Halloween a casa nostra?

Definitivament, els xiquets han esdevingut l’avantguarda, la infanteria lleugera, de les festes populars, autòctones o importades. Ho venim observant, des de fa temps, en les falles, en la munió de nens i adolescents que disposa de barra lliure, durant uns dies, per a l’ús i l’abús de la pólvora, sovint amb la total anuència dels pares. Com que la celebració es presta a la bretolada, molta gent marxa de viatge durant els dies de renou. En realitat, el personal que fuig no sol rebutjar frontalment els elements essencials de la celebració; marxa de les nostres ciutats per no haver de suportar els abusos flagrants que envolten la festa. Altres persones romanen recloses a casa, esperant amb resignació que cesse l’allau de petards, coets i masclets. En fi, molts es prenen les coses amb filosofia. Al cap i a la fi, les falles són unes festes molt emblemàtiques per a la majoria dels valencians.

Però darrerament pren molta volada una celebració forana, el Halloween. Els xiquets tornen a ser l’avançada de la festa, amb l’aprovació de pares i mares. Ahir, molts carrers i places de Xàtiva estaven plens d’immundícia. Pertot arreu hi havia restes d’ous. Els tendres infants que havien celebrat la nit anterior el Halloween havien pres represàlies contra les persones que no acceptaven el trick or treat. Els progenitors no poden al·legar ignorància. Costa de creure que una mare no advertisca que el seu fill surt de casa disfressat de zombi i amb un cartró d’ous. Si la mare autoritza la provisió de projectils, autoritza tàcitament, fins i tot explícitament, el seu llançament contra les façanes dels veïns. ¡Blanc i en botella! ¿Per què han de tolerar això els veïns que no simpatitzen amb una celebració forana, impulsada per interessos clarament comercials i aliena a la nostra tradició?

I la cosa podria anar a més; allò que en principi era una mera celebració infantil s’ha expandit de manera exagerada. Dimecres passat, persones fetes i dretes passejaven pel carrer disfressades de bruixa, esquelet o zombi. Els trists fets esdevinguts a Madrid, amb tres joves mortes, ens haurien de fer reflexionar sobre l’enorme hipertròfia que experimenten certs esdeveniments festius importats. Les exageracions provocades pel consumisme i l’alienació tenen males conseqüències. Les seues víctimes preferides solen ser els joves. Mentre creixen modes foranes, tradicions ben nostres, com el berenar de Tots Sants o el costum de regalar dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...) s’esllangueixen sense remissió. En realitat, la globalització ha resultat ser una nova forma d’imperialisme cultural que imposa modes anglosaxones i anorrea les nostres tradicions autòctones.