Mals records

En posts anteriors, he contat episodis viscuts a regions espanyoles en ser confós amb un català. Aqueixos i altres episodis desmenteixen la pretensió espanyola de desautoritzar les queixes dels catalans, pel rebuig de què són objecte. Com que cap dels incidents ressenyats no va passar d’una agressió merament verbal, sempre es podrà dir que es tracta de casos aïllats, d’incidències sense major importància, equiparables a aquelles que pateixen altres habitants de les Espanyes. ¿Quin aragonès no s’ha sentit alguna vegada que tots els aragonesos són tossuts? ¿O quin andalús no ha escoltat mai allò de la mandra andalusa? ¡Tot és cosa del victimisme català! És possible... Tanmateix, el desaire reiterat invita a pensar en un estat d’opinió generalitzat. D’altra banda, jo també he arribat a patir una agressió física de baixa intensitat, en ser confós amb un català. Els fets s’esdevingueren a Alcalà de Henares. Un amic meu, Joanvi, i jo passejàvem per la vorera enjardinada de les antigues muralles, al carrer Cardenal Sandoval y Rojas, en direcció a la Porta de Madrid. A l’altra banda del carrer, hi ha un institut. En arribar a l’altura del centre acadèmic, passàrem pel costat d’un grup de joves d’uns 19 o 20 anys, que seien en un banquet, enmig d’unes bardisses. Joanvi i jo anàvem xerrant, en la nostra llengua, de no recorde quin tema. En haver-nos allunyat uns metres del grup de xics, sentirem uns impactes a les espatlles. Ens giràrem ràpidament. Els cinc o sis bandarres es trencaven de riure. ¡Polacos! ¡Polacos! Havien agarrat gleves resseques d’una bardissa i ens les havien llançat. El meu amic volia anar cap a ells. Jo el vaig subjectar. Teníem molt a perdre i res a guanyar. D’altra banda, jo no em veia, a la meua edat, entrant al drap, ficant-me en una batussa de carrer amb un grup de brètols encara no sortits de l’adolescència. Això sí, la mala llet ens durà molta estona. Afortunadament, guarde altres records més positius de la vella ciutat universitària, com ara un magnífic dinar a l’antiga església dels frares caputxins. El temple, que havia estat dedicat a Santa Maria Egipciana, és avui un restaurant que serveix plats de la cuina tradicional castellana.