Aquests
dies se celebra a Guadalajara (Mèxic) una nova edició de la fira internacional
del llibre. Aquesta fira és la cita més important de les lletres hispanes. Hi
acudeix gran nombre d’autors, editors, crítics, estudiosos i lectors de la producció
editorial en espanyol. L’efemèride és el pretext perfecte per a recordar, per
enèsima vegada, els tòpics que acompanyen la llengua de Cervantes. Un dels més
enlairats fa referència al seu nombre de parlants. Em ve al cap un programa de Televisió
Espanyola, emès entre 1977 i 1983 —en aquells anys, jo era molt jove—, que es titulava 300 millones. Estava dirigit per Gustavo Pérez Puig. Els realitzadors
eren Pedro Amalio López i Enrique Martí Maqueda. El programa, un seguit d’actuacions
musicals, entrevistes, reportatges i concursos, s’emetia via satèl·lit a tots
els països membres de l’ Organització de Televisions Iberoamericanes (OTI), d’Estats
Units a Xile, i a Guinea Equatorial. El títol es referia, per tant, al nombre
de parlants de l’espanyol. Sembla, però, que avui ja no són 300 milions. Ara en
són 450. ¿D’on surten aquestes xifres? D’anar sumant els habitants de tots els
països de parla espanyola. S’agarra la calculadora i es va sumant: Mèxic, 112.322.757
habitants; Espanya, 47.190.493; República Argentina, 40.117.096... Si
als vora 370 milions d’espanyols i hispanoamericans s’afegeixen també els nord-americans d’origen hispà i altres minories curioses —els habitants de
Guinea Equatorial i els sahrauís—, ens
surt la bonica xifra de 450 milions de parlants d’espanyol repartits
per l’ample món. ¿És creïble, aquesta xifra? ¡No! A més de sumar, caldria
restar. En Hispanoamèrica hi ha molta població indígena que no sap parlar castellà:
en Mèxic, el país amb més parlants d’espanyol, hi ha unes 67 llengües indígenes;
a Veneçuela, les llengües aborígens són tan oficials com l’espanyol; Als països
andins, Perú i Bolívia, nombrosíssimes poblacions indígenes parlen el quítxua, l’aimara,
el guaraní i altres 33 llengües aborígens més; a Paraguai, més del 50% de la
població parla el guaraní, declarat oficial per la constitució del país. A més
a més, hi ha llocs, com ara Estats Units o Puerto Rico, on molts hispans fan
servir preferentment l’anglès (i quan s’expressen en la llengua dels
avantpassats, ho fan en espanglish, un
argot difícilment equiparable al castellà). En realitat, als Estats Units, la
situació de l’espanyol és de diglòssia. L’idioma de Cervantes té molts milions
de parlants. No s’acaba d’entendre, doncs, per què s’inflen les xifres de
manera tan barroera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada